No ho som tots, ni n’hi ha a totes les cases

Que l’ocasió fa al lladre pot ser veritat. Però en tot cas no és una llei universal. Cada cop que llegeixo la paraula “trama”, se m’arronsa el mèlic.

I això que a casa tenia un altre significat. L’àvia, obrera tèxtil, la feia servir com exemple del que cal fer per que tot vagi bé. Lluny de la conjura, es referia a la solidaritat com element per a fer les coses. Una solidaritat més àmplia que la d’ara, quasi bé circumscrita a col·laborar per a pal·liar les necessitats una mica distants. Una solidaritat que començava a la pròpia família. Dir el que cal sols quan no és millor que callar. Fer companyia, evidenciar l’estimació i ensenyar constantment als més menuts en el seu camí fins a la veterania. I no acabava amb els veïns ni al barri. No acabava mai. Al seu enterrament no s’hi cabia.

Em pregunto quanta gent anirà a l’enterrament d’aquest noms propis tan sonors que estem llegint aquests dies. Quasi bé ni l’Alcorcón els ha pogut tapar.

“El que ve de l’ala... se’n va per l’ala”.

Una dita, segurament no massa correcte o ortodoxa. Però que amb els anys he aprés que era excepcionalment veraç. Els diners fàcils, no es valoren. I no cal robar, pot ser la recomanació, el préstec interessat, la donació dels pares, o del marit .. o del sogre... tan li fa. Si ens allunyem de l’esforç caiem en la trampa de no tenir el que posseïm. Són les coses que posseïm les que ens tenen.

No vull ser carrincló, però no puc oblidar un flamant 4x4 d’importació que descansava sota d’uns pins aliè al fet de ser bastard. Alguna cosa es sospitava en aquell dinar. L’amo- posseït no parava de mirar-lo. Sortia al porxo amb qualsevol excusa i el remirava. No de front, ni de perfil, potser neguitós... potser avergonyit.

El cotxe era el primer element mòbil de l’augment de patrimoni del malaurat. I va descobrir que al moure’l portava la mala consciència per a on anava. M’ho va dir molt temps després. Un cop les denuncies ja eren al jutjat i les conseqüències a la família.

Va tenir sort. El cotxe se li va travessar el suficient per a no ser totalment posseït. Va assumir les seves responsabilitats. Va denunciar-ho tot i va vendre el suficient com per fer front a multes i indemnitzacions. El que mancava ho va aportar la família i els amics. Avui treballa a la fonda familiar. Torna a riure i a passejar, a peu.

I a tot això les meves mostres de condol als que s’hagin enriquit per ser llestos i no intel·ligents. De segur que han tingut algun objecte malcarat i impertinent fent la guitza. I si no han tingut aquesta sort, de segur que tindran vestits reveladors, un germà i una filla renegant d’ells o un viatge a Madrid des de la caserna de Sant Andreu.

De moment.