Els auguris, els somriures i fins i tot els aplaudiments acaben, finalment, en ben poca cosa.
Un s'alegra de que finalitzi, com a mínim una part, l'affaire "Pradeda". Sempre ha estat un tema espinós. Ja des d'un inici. Si va ser escollida per a formar part d'una llista com a reacció davant de la crítica per un altre nom, força parentiu amb l'anterior alcalde, o, ans el contrari, si algú va veure un potencial per redreçar el grup socialista elevant la categoria acadèmica, ben bé tan li fa.
Crec que com deia l'avia, "entre todos la mataron y ella sola se murió", i enmig, desencerts arreu i una manca de voluntat d'aprendre i de "seduir" uns canvis necesàris que si la regidora va veure, no va saber explicar.
I també, cal dir-ho, va voler empatar amb "xuleria", interpretant que els comentaris "castizos" volien dir quelcom d'obscur. I poca traça, en alguns moments hi va haver, però pensar en pràctiques poc ètiques o d'amiguisme, era pecar de novata.
L'estil pot ser més directe o massa pràctic, però honrat, no crec que massa gent ho pugui posar en dubte.
També voldria fer una confessió, vaig creure que seria un mal de cap i que en el fons no aniria tan malament tenir una mena de "corcó a casa". Potser per esmenar una pràctica molt habitual en aquells moments com la de titllar de "tu que sabràs" davant de cada discrepància. Lluny de la realitat, ha esdevingut un exemple de decisió mal informada.
Si li van fer creure quelcom davant d'un "Bull" o no ho va entendre, davant del Bufet d'Altafulla li van vendre la resta de la peça. Reprenc la confessió per a dir que vaig intentar, no massa decidit, de prevenir i alertar de la necessària calma i atenció per un món tan amateur com el municipalisme.
Els ressons d'una negociació feta amb els peus van necessitar d'un sacrifici ritual, la víctima "entregada i disposada" va anar a buscar el foc i es va cremar. Jo li diria: Disculpa que no en parléssim més seriosament, encara ets molt jove i la família ha de ser el primer. Deixa enrere aquest episodi i troba nous horitzons.
I, dit això, torno al títol d'aquest text, fer els deures.
Si el govern està en minoria, ha de servir per copsar més l'atenció de tothom, inclòs la dels regidors amb delegació de competències.
Fem els deures. Ja no hi ha massa temps.
Sumem les factures, delimitem espais, busquem altres solucions i concretem les qüestions i les queixes. Preparem-nos per saber que dir als pressupostos, per invertir millor el Fons d'Inverssió Local, mullem-nos amb l'us d'Antoni Roig i en el futur de Pere Badia, treballem d'una vegada el comerç, la formació i la cultura...
Ja no és temps de fer enginyosos circumloquis per a dir que no hi havien tans arbres a filadors, o que clama al cel el clientelisme del govern torrenc tornant favors a dojo. Reclamen el debat de les mocions oblidades, no acceptem que davant de cada pregunta ens haguem d'esperar un més per començar a parlar-ne.
Posem la directe, que no vol dir córrer, tan sols no perdre temps. Els Pemu's han d'estar enllestits, hom hi ha parlar molt i si cal una sessió maratoniana, que sigui per apaivagar les dilacions innecessàries.
Exigim i acordem, però fent els deures.
El fum del transfuguisme ja no ens cega els ulls. O això espero de veritat.
Un s'alegra de que finalitzi, com a mínim una part, l'affaire "Pradeda". Sempre ha estat un tema espinós. Ja des d'un inici. Si va ser escollida per a formar part d'una llista com a reacció davant de la crítica per un altre nom, força parentiu amb l'anterior alcalde, o, ans el contrari, si algú va veure un potencial per redreçar el grup socialista elevant la categoria acadèmica, ben bé tan li fa.
Crec que com deia l'avia, "entre todos la mataron y ella sola se murió", i enmig, desencerts arreu i una manca de voluntat d'aprendre i de "seduir" uns canvis necesàris que si la regidora va veure, no va saber explicar.
I també, cal dir-ho, va voler empatar amb "xuleria", interpretant que els comentaris "castizos" volien dir quelcom d'obscur. I poca traça, en alguns moments hi va haver, però pensar en pràctiques poc ètiques o d'amiguisme, era pecar de novata.
L'estil pot ser més directe o massa pràctic, però honrat, no crec que massa gent ho pugui posar en dubte.
També voldria fer una confessió, vaig creure que seria un mal de cap i que en el fons no aniria tan malament tenir una mena de "corcó a casa". Potser per esmenar una pràctica molt habitual en aquells moments com la de titllar de "tu que sabràs" davant de cada discrepància. Lluny de la realitat, ha esdevingut un exemple de decisió mal informada.
Si li van fer creure quelcom davant d'un "Bull" o no ho va entendre, davant del Bufet d'Altafulla li van vendre la resta de la peça. Reprenc la confessió per a dir que vaig intentar, no massa decidit, de prevenir i alertar de la necessària calma i atenció per un món tan amateur com el municipalisme.
Els ressons d'una negociació feta amb els peus van necessitar d'un sacrifici ritual, la víctima "entregada i disposada" va anar a buscar el foc i es va cremar. Jo li diria: Disculpa que no en parléssim més seriosament, encara ets molt jove i la família ha de ser el primer. Deixa enrere aquest episodi i troba nous horitzons.
I, dit això, torno al títol d'aquest text, fer els deures.
Si el govern està en minoria, ha de servir per copsar més l'atenció de tothom, inclòs la dels regidors amb delegació de competències.
Fem els deures. Ja no hi ha massa temps.
Sumem les factures, delimitem espais, busquem altres solucions i concretem les qüestions i les queixes. Preparem-nos per saber que dir als pressupostos, per invertir millor el Fons d'Inverssió Local, mullem-nos amb l'us d'Antoni Roig i en el futur de Pere Badia, treballem d'una vegada el comerç, la formació i la cultura...
Ja no és temps de fer enginyosos circumloquis per a dir que no hi havien tans arbres a filadors, o que clama al cel el clientelisme del govern torrenc tornant favors a dojo. Reclamen el debat de les mocions oblidades, no acceptem que davant de cada pregunta ens haguem d'esperar un més per començar a parlar-ne.
Posem la directe, que no vol dir córrer, tan sols no perdre temps. Els Pemu's han d'estar enllestits, hom hi ha parlar molt i si cal una sessió maratoniana, que sigui per apaivagar les dilacions innecessàries.
Exigim i acordem, però fent els deures.
El fum del transfuguisme ja no ens cega els ulls. O això espero de veritat.
3 comentaris:
A Ripoll, des de Ripoll?, amb el Ripoll o sense el Ripoll?. El problema no és Pradeda, és més aviat que la vostra pedrera sembla una "casa de la pradera". Els socialistes no sou llestos a l'hora de fer llistes. Amb la vostra pachorra esteu enviant la Torre a la porra. Proveu, parleu i veurem què obtindreu.
Les llistes a La Torre han estat un exemple d'improvitsació sempre, i alhora de no poder comptar amb tots aquells que mai faran el pas.
No sé perquè esmentes un nom d'un regidor en concret. S'aixecat una polseguera entre els defensors de l'urbanisme i els detractors. L'evidència d'alguns detractors s'ha esvaït amb la comoditat que tenen amb l'actual responsable.
Els socialistes som una casa gran, i com a la vida, tot té un preu. Una pedrera àmplia i una feina que sovint es concreta en aguantar la parada.
Aguantar que qualsevol li digui pachorra a la prudència, minva el diàleg.
Creus que el grup municipal socialista és l'únic que fa passadissos?
Amb un to més constructiu potser podria entendre que et desesperis per avançar més, i fins i tot podríem estar d'acord, amb aquest to, sincerament, no ajuda a construir, sols esdevé un referent més del descontent.
Prefereixo la pedrera per preparar una legislatura que aprofiti més el temps.
La disidència la teniu a casa. No teniu la disciplina necessària per respectar acords.
A l'ajuntament sabem de les converses i dels compromisos d'alguns dels vostres. La RLT va estar envoltada de intrigues i poca claretat.
Feu neteja.
Publica un comentari a l'entrada