Una conclusió catedràtica

Els darrers dies s’ha iniciat un debat força interessant sobre el padró arrel d’una iniciativa: Preguntar-se en veu alta com pot ser que una llei demani una regulació i el padró no.

Els titulars, les reaccions i els oportunismes s’han barrejat enmig d’una alerta general. Sembla que sigui cridar al mal temps plantejar-se l’anàlisi dels nous vinguts. I, el cert, és que davant d’algunes respostes, no es pot negar. Es sacsegen els baixos instints. La solidaritat sembla un luxe quan es quantifica.
Quan un ajuntament com el de Vic, es planteja en veu alta la gran contradicció d’empadronar amb el mínim, quan hi ha lleis vigents que demanen molt més i que concedeixen permisos de residència... s’obre una escletxa.

Si deixem de banda les valoracions i escoltem amb atenció les entrevistes amb l’Alcalde de Vic, entenem que no es una tema senzill, però que tampoc es sospitós.

L’experiència de Vic, per altre banda elogiada fins fa quatre dies, ens parla de que infants i nuclis familiars no son, ni de llarg en paraules del batlle, ni el problema ni els perjudicats.

Per altre banda, si donem per bo, admetre un excés de persones empadronades en pisos de poca superfície, els anomenats pisos "patera", estem girant l’esquena conscientment a una situació de potencial conflicte.
Si els nous vinguts cobren menys, sovint o quasi bé sempre, ho son perquè els contractants en negre del país així ho determinen. Que la cobertura sanitària és un dret està essent discutit, però el cert es que quan es quantifica l’estat del benestar no estem massa disposats a fer cap esforç.
També és cert que amb una política d’inversions més accessible i comprensible, hi hauria menys resistència.

Quan els tècnics admeten la contradicció de poder ser expulsat però no poder no ser empadronat, també reflexionen sobre l’utilitat d’una eina administrativa com és el padró.

Podria esdevenir més útil el Padró?

Sens dubte, si. Però potser entraríem en la contradicció del control i el reglatge de les nostres vides.

Un tema llarg, Vic ha encetat de cara una pregunta, hom sembla oblidar que no ha aplicat rés, tan sols ho ha plantejat.

Torrejón sols permet un empadronament no parentiu per cada vint metres quadrats d’habitatge. Ejido permetia empadronaments en vivendes que eren fabriques quasi abandonades. Sevilla hi havia empadronaments a trasters i fins i tot a places de parquing per gaudir de millors escoles... i així fins a molts temes plantejats i pocs de solucionats.

Com deia un catedràtic de política, per un cop que la contradicció beneficií a algú, empadronem i ja veurem més endavant.