Els comptes d'un Ajuntament son previstos d'un any per l'altre. Pressuposar el que farà falta i el que caldrà a cada activitat té una base personal. Anticipes objectius amb una innegable visió i balanç de com han anat les coses a l'any anterior.
Enmig de tot això, caldria tenir la imaginació prou esmolada. Caldria saber invertit en intangibles que donessin fruits més endavant. Una ràpida ullada als possicionaments i a les decissions vistes fins ara, ens fa pensar en el centim per sobre de la capacitat d'impulsar.
Potser portàvem anys de gastar el recollit, fet no prou adient. Però ara passarem a la botiga, fet no massa esperançador.
Si cal recordar que gestionem diners de tots, si cal. Però no pot ser que aquest “axioma” tapi la responsabilitat de primera empresa de Torredembarra. El que ferm, i com ho fem, afecta a tota la vila. No per obvi, no hem de repetir-ho. L'Ajuntament és un motor de canvi i transformació. Altre cosa és que ho és menys quan més sord o insensible està.
Pressupostos per l'any que ve. Imaginació i cura. Detall i ambició. Futur immediat. Solucions a mig termini.
Veus sindicals demandaven que els ajuntaments paguin al comptat. Que tornin al mercat els diners que no son seus. No suposen beneficis significatius i en mans dels comerciants i industrials signifiquen molts diners en estalvi d'interessos en el seu conjunt, i per tan guanys pels que només miren.
Si hi ha d'haver-hi menys dies de festa major, o menys orquestres o menys actes que sigui per la primera pedra d'un viver d'empreses. Si hi ha d'haver menys recursos per la biblioteca que sigui per cursos de formació a mida amb seguiment d'alumnes i borsa de contractació. Si hi ha d'haver menys d'alguna cosa que sigui per que hi ha cosa nova, d'aquella que genera esperança i actua al moll de l'os.
Si es retallen plusos que sigui per que s'obren processos de participació. Si es segueix encarregant projectes lluny d'ací, que vagi l'encàrrec acompanyat de les reflexions necessàries per a encertar amb el que volem. I que consti que no volem donar idees, que consti. Sols és que ja hem vist algunes actuacions.
Si no hi ha diners, que hi hagi logística i empenta. Si no es fa tan, que s'escolti a les entitats que ja fa molts anys que veuen com qualsevol cosa de fora rebia més suport. Si ens acaben convencent que sols hi ha pa i ceba per a compartir, que sigui entre tots i totes. No sigui que l'ombra del castell sigui més triste encara.
Avui s'ha celebrat una jornada mundial pel treball decent. Digne i preventiu, menys sinistre i més planificat, més repartit i menys pobre. Algunes veus diuen que en temps de crisis el que cal és no acomiadar. La millor forma de que el sistema no s'aturi. Mai més ben dit.
Potser ens ho hauran de dir els savis americans, amb la constatació dels alemanys i la picardia dels francesos. Potser ho faran els japonesos abans, i potser ho aconseguiran els xinesos. Però que quedi clar que ací ja ho sabem. De moment que avalin els dipòsits, però que no deixin de pensar, a Brussel·les, a Madrid i al Castell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada