divendres, 10 d’octubre de 2008

Sobre la uniformitat i la visió de conjunt


Els debats, sovint entren en àmbits que no poden reconèixer la seva naturalesa. Quan s'inicia un debat, es fa perquè hi ha un sentiment. Si no hi és, hi ha una discussió administrativa o legal, però sempre normativa, mai sentimental. Diferent és quan per fonamentar anti-sentiments es barrejar la normativa. I ací, tot i la intenció, el que passa es que entrem a debatre el sentiment que ha portat a barrejar-ho.

El debat de les balances fiscals podia haver anat per diferents vessants. Una, tan sols una de moltes, hagués estat analitzar el pes d'una comunitat que permetia donar a la resta més del que rebia. Fer reconèixer aquesta situació no era fàcil. Es desconfiava de a on portaria admetreu fora de context, com a argumentació elemental i directa. Començavent les valoracions. Ja no era un posicionament normatiu.
Fins i tot amb una resposta quantificable entraven moltes variables. Ho comptem amb el pressupost aprovat? O amb el pressupost executat?

Una de les moltes diferencies d'ambdues opcions és el grau de compliment de les accions pressupostades per l'estat a realitzar a Catalunya. Agafant aquest capítol, tan sols aquest capítol, veiem uns percentatges
clarament negatius entre el que estava previst (pressupostat) fer i el fet.

Però, podríem anar a un pla més general intentant no entrar en els sentiments que descrivíem.

És lògic desatendre el motor per parlar de la suspensió?
En termes automobilístics, no tindria cap sentit. Cal que l'automòbil tingui un tracte harmonitzat? Potser sí. Però oblidar la importància de cada part dins de l'automòbil ens pot portar a estar amb una xapa reforçada i aturats al costat de la carretera europea.

Si deixem de moment termes com "espoli", podríem parlar una estona d'eficàcia, eficiència, optimització i fins i tot sinergies. La por al desequilibri o a tenir menys, ha omplert el debat d'argumentacions inflades que sols busquen que la decisió final no sigui massa escairada.
No pots arreglar un cotxe per una llarga marxa escoltant per igual als vidres que al carburador. Sí cal que no entre aigua i aire, però també ens cal poder repartir la benzina amb prou cura i energia com per a no perdre pistonada.

I ací cal decidir que fem.
S'ha deixat el motor massa temps sense revisions, sense infraestructures i sense permetre unes revolucions prou encertades per estar a punt per la llarga marxa. Quan anem curts de calers, deixem que el cotxe grinyoli fins al darrer sospir per por de la factura del mecànic. Sovint ens surt més car que consultar-ho al primer indici. Som així. De vegades també ho fem per mandra de prescindir de la comoditat del dia a dia enfront de la previsió d'anar uns dies amb altres mitjans de mobilitat. Però un espera que el govern sigui un cap de taller que no oblidi el codi deontològic del ram de les reparacions. Que si cal digui que el motor no pot esperar i que és el que cal fer. Si el debat de les balances s'hagués centrat en el que cal fer, avui no es barrejaria amb el misticisme d'uns magistrats que han de decidir sobre sentiments des de la fredor dels texts pactats.

El principi d'igualtat no impedeix fer el que cal a cada casa. Si féssim un balanç del que fem o decidim a la feina o a la família, de segur que amb els principis totalitaris de la defensa de la igualtat i especificitat com a conjunt harmònic, estaríem fora la llei.
Compensem i mirem el conjunt. Pintem o incentivem, segons veiem parets malmeses o empleats desmotivats. Sols la manca d'atenció continuada fa una casa no apte per a viure. Sols la negació constant fa que la gent canvií de feina. Els errors o les desviacions pressupostàries poden esdevenir ocasions per a demostrar sensibilitat i projecte. I fins i tot els fills marxen de casa quan la part del sou no es correspon amb la col·laboració natural de construir una casa entre tots. I compte que cal prevenir que la casa haurà de passar amb menys components perquè buscaran la seva pròpia, llei de vida.

Potser les esperances europees no han estat ben analitzades. Potser la solució serà quan siguem un continent format per regions autònomes. Passarem full abans d'entrar en llargues xerrades que sols busquen empatar el diàleg de la redistribució de riquesa generada.
Una vella idea era la descàrrega de l'estat en consells de consellers autonòmics. Un ministeri que es basava en el consens de tots els titulars del ram. Clar que si torna la desconfiança, a base de crear inspector consensuats tornarem a engreixar l'estat. Això avui no pot tocar, s'enreda massa.

Avui el que cal és que els dictàmens del tribunal constitucional no caiguin amb els exemples de les financiacions per arribar a pensar que els sentiments també s'apilen i cauen sota d'un més extens.

Això no ho consolida ni l'època de vaques grosses més llarga que es pugui recordar.