Si cal reinventar el capitalisme, potser que hi diguem la nostre. De fet el capitalisme actual ja contempla, tot i que amb timidesa, principis d’igualtat i fraternitat. I fins i tot de solidaritat, encara que sigui com a preu per les estructures supranacionals i continentals que obren mercats més futuribles i rendibles.
Sempre s’ha dit que les opcions socialistes estaven limitades pel simple fet de caracteritzar les peces, posem d’escacs, i alhora no poder redreçar suficientment el tauler de colors més clarament consumistes o simplement de menys atenció a les possibilitats de transformació.
Per un cop, no ens aïllem del debat i burxem perquè el refundament del sistema del capital compti a la columna de despeses amb arguments com la sanitat universal, la formació per a tothom i la vigilància imprescindible dels orgues democràticament elegits. Podríem convertir la societat actual en un avenç cap a la igualtat d’oportunitats. Podríem gaudir de la cultura més transversal, la millor per a tothom.
Podríem opinar que ha de ser més rendible vendre el millor enlloc del que més marge deixar. Al capitalisme no li cal que se li ensenyi el millor pel mercat, sols cal educar al mercat perquè trií el millor per la gent. Si hi ha franquícies per la salut, no voldrà dir que es pot globalitzar la sostenibilitat? Hem après a mouren’s per aquest nou mon.
Ara ens cal aprofitar que el gegant ocult te el genoll a terra, per a posar noves regles de joc. L’atenció als detalls, petits envers a la globalitat possible, ens farà recobrar la cultura popular, la bicicleta, el respecte a l’entorn, les energies renovables i el voler ser millors cada dia.
Utòpic? Resignat? Poca empenta? Potser sí.
Volem pensar que un xic d’estratègia no ens farà endarrerir en l’eterna lluita cap a un mon millor. Ja deia el savi anònim, que l’esquerra se’n va cap a l’esquerra a mida que se li acaba la paciència. Després de tan de temps, la millor combinació, pensem, és combinar impaciències per a millorar l’alentiment de les decepcions.
Notes:
capitalisme Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema)
socialisme Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució
socialisme utòpic Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes
4 comentaris:
Respecte per l'anonimat. No estaria massa d'acord amb llegir sense saber qui parla, però fa temps que vaig llegint la cua del lleo i crec que hi ha quelcom de sinceres voluntats.
El primer cop vaig llegir una mena d'oda a la vida, vaig pensar "una palla mental", el segon cop una valoració sense embuts analitzant el canvi de govern com un efecte de la manca d'ideologia, em va interesar.
Avui, veig una valentia destacadaa. Es necessita o molts pebrots o tenir-ho molt clar per apuntar la possibilitat de treballar a prop del dimoni per a ser millor catolic.
Seguiré llegint la cua del lleo. Encaara que no sapiga qui hi ha al darrera, comença a no importar gaira. Tot i que començo a suspitar-ho.
A nivell nacional em sobta que els maoïstes que ens governen avui i fa 25 o 30 anys escrivien "burgueses os quedan pocos meses..." avui facin un discurs al Parlament de cultura de l' esforç, la reinversió i reclamin recerca, investigació i desenvolupament de nous productes i serveis...que simultaneament, sense cap tipus de complexe, dificultin l' intercomunicació entre polígons industrials i l' accés a ports, areoports i CIMs...
Els mateixos que han permès i encoratjat a societats ecspanyoles a endeutar-se fins a 12 vegades per sobre de la seva capitalització, els mateixos, sociates, que contra l' avantatge competitiu del teixit industrial i de serveis, en nom de l' "ecologisme", donaven llum verda a trinxar la Vall Fosca per un complex residencial i hoteler de dimensions siderals, que ha fet fallida no sense deixar esgarrapat el territori i impagades un munt de factures...
Segurament els entenimentats
s'imposaran i acabaran escombrant tota aquesta colla
d'impresentables que en nom de no sé quins ismes, convergeixen a sepultar el País i la Nació sensera a una traca del córrer i fuig, enriquits maldestrament, això sí, però sense cap substància ni herència al teixit productiu. Espero que un dia tots aquests maldestres seran processats i condemnats, si podem fer que paguin les seves malifetes engarjolats, com a mínim evitarem que els seus néts hagin de portar la càrrega de tenir un avi a
l' infern.
A l'engranatge del nostre sistema se li ha de posar oli. No funciona com ho hauria de fer. Evidentment no es tracta que els "rics siguin lladres" o que qui més aconsegueix és perquè trepitja algú altre. Però hi ha una cosa innegable: la crisi actual ho és, sobretot, de valors. I això no admet etiquetes: maoïstes, marxistes, no-marxistes, sociates, liberals.
Ni es tracta d'instaurar un sistema comunista (hola?? som al segle XXI!!) ni tampoc de dir que qualsevol crítica al sistema és filla de la histèria promarxista. El sistema trotolla, i ho fa en part perquè la tan cacarejada llibertat individual no és paraula de Déu, precisament, quan serveix per buscar el benefici propi a costa del que sigui.
Cal revisar alguna cosa, però no sé si hi estareu d'acord o em catalogareu de... trotskista? per suggerir-ho, recomenaria la lectura d' un llibre, escrit uns anys abans del crack del 1929, per en Pessoa que porta per titol "El Banquer anarquista". És molt amè i disfrutareu com un camell amb la lectura i l' argumentació entre àcrata i liberal del personatge.
Salut.
Per a alguns , la crisi actual deixa al descobert els punt febles del neoliberalisme. Uns altres consideren que amb aquest tipus d'anàlisi es llancen pilotes fora i diuen que s'hauria de parlar, sense embuts, d'una crisi sísmica.
Inicialment sóc partidari dels segons: crec, doncs, que és una crisi del sistema capitalista. Ara bé, no és la del capitalisme manxesterià o keynesià, posem per cas. És, en concret, la crisi del capitalisme neoliberal, o sigui, del tipus de capitalisme hegemònic que hem patit aquests últims anys. I això li dóna uns trets peculiars.
Les causes profundes no es troben en les hipoteques subprime ni en la cobdícia d'uns banquers que van perdre el món de vista. Aquests esdeveniments són l’expressió d'unes polítiques (reestructuració productiva, lliure mobilitat de capitals,...) aplicades en les últimes dècades i darrera d'elles no hi ha altra cosa que l'intent del capital de millorar beneficis.
Però la millora de beneficis no cau del cel. En el cas que ens ocupa, l'han pagat els treballadors del món sencer, que han estat posats en competència uns contra els altres, han vist reduir el pes dels seus salaris dintre de la distribució de rendes i han perdut estabilitat en l'ocupació.
Aquesta distribució més injusta de rendes ha afavorit les del capital. Una part d'aquestes rendes engreixades, no s'han destinat a la reinversió productiva. Han “quedat lliures” i han servit per a especular i obtenir substanciosos beneficis complementaris. El que passa és que molts d'aquests beneficis no tenien base econòmica real. La ficció ha quedat al descobert, d’una banda, a l'enfonsar-se en els EE.UU els preus dels habitatges i de l’altra, amb la insolvència de societats especialitzades a finançar l'activitat immobiliària i /o especulativa.
Els plats trencats podrien haver-los pagat aquells als quals s'han transmès els actius sobrevalorats. Aquesta hagués estat la solució aplicada si s’hagués tractat únicament de persones modestes. Això no ha estat possible del tot donat l'alt nivell de contaminació de les entitat financeres. Ara, una part d'aquests plats trencats els reposaran els Estats. També hauran de reparar altres desgavells. Si no ho fan, es corre perill de paràlisi en tot el sistema de crèdit. D'aquesta manera, la festa la pagarem entre tots.
A mesura que el reguerol de la pólvora de la crisi s'escampa, no cremen únicament les “males herbes” que ha fet créixer l'especulació. També socarrima una part del “ blat madur”, o sigui, d'activitats econòmiques inicialment ben encarrilades. Amb les polítiques neoliberals, molts capitals especulatius s'han engrossit i continuen especulant (amb petroli, amb aliments i amb altres actius).
Com que negar la crisi és d'estúpids, gairebé tothom reconeix que es necessiten solucions globals i contempla que alguna cosa s’haurà de regular ; però, al mateix temps, cada país intenta treure la seva llenya del foc i salvar els mobles.
L'episodi més sonat de salvament de mobles, fins al moment, ha estat la nacionalització de bancs en fallida. Els governs la contemplen com un parèntesi. La intenció és revendre'ls en amainar la tempesta. Aquesta mesura és un pedaç. Si no es dóna continuïtat a la nacionalització, els bancs ja saben que a partir d'ara seran salvats si tenen dificultats. Llavors, per què no arriscar-se un altre cop?
Necessitem bancs que permetin transitar cap a un altre model de desenvolupament, que donin prioritat al finançament d'inversions creadores de llocs de treball i respectuoses amb la natura. Els bancs dominats per la lògica del benefici fàcil i màxim no satisfan aquesta necessitat. Això també es vàlid per a l'Estat espanyol, on segons el President del Govern tenim el millor sistema financer del món mundial ( de aquí n´ apres el exregidor dúrbanisme Ripoll,je je). Enmig de tanta “excel•lència”, una part dels bancs espanyols miren cap a una altra part a veure “què pesquen” o si “ són pescats”. Per contra, la població troba dificultats per a accedir a les fonts de finançament que sol•licita. La possibilitat de nacionalitzar “bancs sanejats” no es pot descartar.
Paral•lelament és urgent reforçar les regles i els controls aplicables al conjunt dels banc i actors financers, privats i públics. Això implica una modificació de la política duta a terme en el marc de la Unió europea que ha donat prioritat absoluta a la liberalització dels sistemes financers.
El BCE també ha de canviar. No podem permetre que sempre s’acabi donant la culpa als salaris perquè no són responsables de l’actual inflació. Els autèntics responsables són les conductes especulatives i l'increment del benefici empresarial.
La ruptura amb el neoliberalisme ha de ser radical. Els canvis no poden venir de la mà del G7, compromès a fons amb el caos que patim. La cançó de l’autoregulació s'ha d’acabar. La regulació no pot ser superficial. S'ha de portar a terme des dels Estats nacionals, des de la Unió Europea i des de l'ONU.
Salut i independencia.
Drets individuals i drets nacionals són incompatibles
Pluralitat, multiculturalisme, transversalitat identitària, humanisme cosmopolita, tots els projectes emancipatoris del segle XX semblen amenaçats per giragonses malenconioses i narratives denses que aplanen els impulsos idiosincràtics i sufoquen les llibertats individuals. Enfront de la terra sagrada i els costums mil·lenaris, la identitat postmoderna, dividida en estelles volàtils, cap en una butxaca o en una cartera: la targeta de crèdit, la targeta d’El Corte Inglés, la targeta d’ Air-Europa, la targeta de l’empresa, la targeta del telèfon mòbil. Contra les representacions col·lectives i les pantanoses memòries compartides, n’hi ha prou amb aquests cinc diminuts cartronets per convertir-nos en ciutadans del món i poder donar lliçons als altres.
Els que raonen així, obliden que a la major part de la humanitat se li demana que aprengui a fer anar un ordinador quan encara no sap llegir; se li demana que abandoni la falda de l’Estat quan mai ha arribat a tenir-ne un; i també se li demana que qüestioni la identitat i s’elevi lleugerament de la terra abans d’haver pogut posar els peus en cap sòl; se li demana, en fi, que es torni post-moderna sense haver passat per la modernitat. Els que raonen així, obliden -a més- que la llibertat dipositada en els seus cinc cartronets no és el resultat de cap exercici de llibertat, no va néixer i no es manté a partir d’una decisió individual sinó al final d’una intensa intervenció sobre els territoris que determina, a escala internacional, un repartiment desigual de sobirania nacional. “Els drets dels anglesos estan per sobre dels drets humans”, aquesta frase de l’imperialista Disraeli resumeix la regla històrica l’aplicació de la qual, moltes vegades violenta, segueix permetent a les potències occidentals parlar de drets humans i llibertats individuals: el cosmopolitisme no és més que el nacionalisme victoriós dels que estan protegits per un Estat fort, la sublimació interessada d’una hegemonia territorial. El cosmopolitisme, per dir-ho així, és un dret dels anglesos i dels espanyols; l’humanisme sense fronteres és un dret exclusivament nacional. Però no hi ha aquí res d’individual. Al contrari. N’hi ha prou amb fixar-se en la reacció institucional i subjectiva que té Europa davant de la immigració i en l’hospitalària vulnerabilitat de l’Àfrica per a capgirar el tòpic: els que viatgen com a individus veuen aixecar-se immediatament davant d’ells rígides barreres nacionals, mentre que els turistes poden entrar a tot arreu precisament perquè no són tractats com a individus sinó com a anglesos o espanyols. Al món hi ha nacionalismes forts i nacionalismes febles. Els únics que són radicalment no-nacionalistes -radicalment individuals- són els immigrants, que llancen el passaport al mar perquè no els retornin a un territori del que han estat expulsats i que no els reconeix cap dret nacional. Caldria ser molt cínic per a veure en el cos nu i vulnerable de l’immigrant un triomf de l’universalisme i el cosmopolitisme enlloc d’una derrota del nacionalisme africà davant del nacionalisme europeu.
Democràcia i nacionalisme són incompatibles.
Patriotisme constitucional, divisió de poders, valors universals, la democràcia mateixa, que només reconeix ciutadans, sembla amenaçada per aquesta cridòria d’identitats essencialistes -bascos, catalans, txetxens, palestins, kurds- que reclamen reconeixement com a subjectes polítics; és a dir, que volen decidir com a bascos o com a txetxens i no com subjectes de raó. Els que argumenten així -per exemple, al nostre país- obliden que Espanya no es va crear a través del vot ni es manté a través d’ell, sinó mitjançant una violència històrica que es perllonga, sota diferents formes, fins al present; que no és obra del “consens” conscient dels seus habitants sinó d’aquest fosc “plebiscit quotidià” de Renan que reintrodueix una vegada i una altra -amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació i els polítics- tota la densa opacitat dels costums i els atavismes “nacionals”. Els que argumenten així, obliden, a més, que els nacionalismes febles -el basc, el català, el gallec- són tan jacobins i liberals, si no més, que el nacionalisme espanyol dominant; i que els antinacionalistes nacionalistes -com Savater, Félix de Azua o Albert Boadella- prefereixen conservar Espanya -encara que sigui a costa de la democràcia- abans de viure en una democràcia anomenada Euskal Herria o Catalunya. Els nostres intel·lectuals cosmopolites són en realitat espanyols “cosmopaletos”.
Hi ha nacionalismes forts i nacionalismes febles. L’evidència és que no s’arriba a l’“espanyolitat” a través de la democràcia sinó que -al revés- s’obté un cert grau de democràcia a través de l’“espanyolitat”. Però els límits d’aquesta democràcia son imposats per l’“espanyolitat” mateixa. La “espanyolitat”, per exemple, no és tan democràtica com per a espanyolitzar tots els immigrants ni per a desespanyolizar, si així ho volguessin, als bascos. Encara més: si es tracta d’impedir l’espanyolització dels immigrants estem disposats a acceptar lleis racistes i camps de concentració inhumans i si es tracta d’impedir la desespanyolització dels bascos estem disposats a silenciar o aplaudir la il·legalització de partits, la tortura i la criminalització política.La dreta té raó.El 1923, durant les sessions del IV congrés del partit bolxevic, Kalinin va fixar la doctrina oficial de la Unió Soviètica en la qüestió dels nacionalismes: “La política soviètica ha de tenir com a fi ensenyar als pobles de l’estepa kirguiz, usbecs i turcomans, els ideals de l’obrer de Leningrad”. Davant d’ell, Sultà Galiev, el comunista tàrtar depurat per Stalin després d’haver estat el seu adjunt al Comisariat de Nacionalitats, havia defensat la creació d’una Internacional Colonial Comunista independent i denunciat el rusocentrisme de la política oficial soviètica, amb l’argument bén fundat (com demostraven les paraules de Kalinin) que “la substitució a Occident de la burgesia en el poder pel proletariat, no provocava ni provocaria cap canvi en les relacions del proletariat occidental amb els països oprimits d’Orient, doncs aquesta classe heretava l’actitud nacional de la classe a la qual havia succeït en el poder”. En vigílies de la descolonització, Galiev comprenia molt bé, per exemple, que la desislamització no podia ser la condició sinó -més aviat- la conclusió del comunisme; i que el que ell anomenava “nacions proletàries” havien d’elaborar el seu propi model d’alliberament. L’error de Kalinin (“l’actitud nacional” transversal a les classes socials) va tenir pesades conseqüències històriques. N’hi ha prou de pensar en la reacció del govern republicà espanyol, durant la guerra civil, davant les propostes del comunista palestí Nayat Sidqi, obstinat en atreure’s el suport dels independentistes marroquins; o de pensar en la posició d’una bona part de l’esquerra francesa respecte de la guerra d’alliberament d’Algèria. L’antinacionalisme esquemàtic de l’esquerra -profundament “nacional”- va ser el que va acabar conferint a l’experiència soviètica tots els trets d’un imperialisme clàssic.
El capitalisme -no ho oblidem- és un model de relació amb el territori o, millor dit, d’apropiació territorial, al que li és contradictòriament funcional la forma Nació-Estat. Sota la seva hegemonia, tant la submissió com l’alliberament adopten necessàriament un format nacionalista. El nacionalisme -és veritat- va massacrar milions de proletaris europeus a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, va atiar el lebensraum nazi i l’expansionisme feixista i va alimentar i segueix alimentant tots els imperialismes: des del colonialisme europeu vuitcentista fins al neocolonialisme de Hulliburton o Repsol. Però també va ser el nacionalisme el que va fer la revolució francesa, va alliberar el Tercer Món -almenys nominalment- després de la Segona Guerra Mundial i va expulsar els EUA de Cuba.
La dreta té raó; comprèn molt millor el caràcter territorial de la lluita. Per això, mentre condemna els “nacionalismes”, no deixa d’alimentar-los selectivament i utilitzar-los al seu favor. Mentre es pronuncia a favor del cosmopolitisme i contra les narratives denses, sap que la resposta davant del nacionalisme ha d’obeir els seus interessos econòmico-polítics. Nacionalismes? Uns no i uns altres si : el País Basc no, Santa Cruz sí; Abjàzia i Ossètia no, Kosovo sí; el Kurdistan turc no, el Kurdistan iraquià sí; Palestina no, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, el Tibet… si.
L’esquerra ha de fer de dret el que la dreta fa de fet. Nacionalismes? Uns no i uns altres si : depèn de l’enemic, els mètodes i els objectius. El reconeixement del fet que la lògica de les classes i la lògica dels territoris es creuen en el marc de la globalització capitalista ha de conduïr cap a un exercici de casuística responsable i lúcid. Fins que sigui la democràcia (la pura ciutadania) la que garanteixi de manera igualitària l’accés als territoris –això és el socialisme-, estem obligats a cedir o a resistir des de territoris històricament i simbòlicament definits. No hi ha res més que nacionalisme i nacionalismes: nacionalismes forts i nacionalismes febles; nacionalismes agressius i nacionalismes defensius; nacionalismes expansionistes i nacionalismes internacionalistes. De vegades, és veritat, no és fàcil trobar la línia o no perdre-la; però, com en el cas de la justícia, és fonamental començar per reconèixer la seva existència.
Publica un comentari a l'entrada