Pressupostos ve de pressuposar

Una política de pressupostos hauria de ser un possicionament respecte a proporcions de despesa i d'inversió. Concretament, en que cal treballar més i en què cal mantenir, en què cal redreçar i en què canviar del tot.

Una família fa debats de pressupostos. Si pintem les habitacions dels nens... doncs anirem de vacances més a prop. Si els nens han d'anar a la universitat, doncs el més segur és que a força d'aprop ens quedem a casa.

Redescobrim el bricolatge per estalviar. Tot i que sovint ens surti més car si no estem a l'aguait. Però sempre tenim opcions com anar a buscar-ho, muntar-ho a casa o sempre... sempre el buscar, comparar i decidir.

Els pressupostos com a filosofia no son gaire diferents. Si la família té un percentatge d'ingressos que depenen de les comissions, doncs no assumeixen els riscos dels que treballen a llocs de més solidesa econòmica. Estalvien més i vigilen més els recursos. Compten menys amb les targes de crèdit i sovint estudien opcions creditícies, per si de cas.

Els pressupostos de l'ajuntament a hores d'ara, pel que se sap, és més un exercici de comptabilitat.

Si no sabem el que més convé, cap compte deixarà content a tothom. Si no podem sortir els divendres potser és bo comprar llibres, o cinema, o fins i tot canviar el televisor per un de més qualitat. Tot abans que deixar de sortir i engabiar-nos vius i prou.

Notem a faltar la conversa de projectes polítics d'abast d'aplicació. Notem a faltar com aprofundeixen en unes coses i s'explica què passarà amb les altres. Notem a faltar un discurs polític que ens expliqui prioritats i ordres.

Amb un debat de pressupostos com cal, deixaríem als tècnics que quadressin els comptes. I amb els comptes quadrats cada àrea gestionaria els projectes adscrits, ja sigui anant a buscar-ho, muntant-ho a casa o sempre... sempre buscant, comparant i decidint.

Una novetat.