Encara ressonen les músiques, els timbals i les converses a peu de taula. Ara, converses distants sobre les rebaixes, potser sobre les loteries i de segur sobre el que cal fer en aquest any que comença.
Sembla premonitori que llegit amb certa imaginació, ens indiqui que podem recomençar el segle. Un dos mil... nou. Una nova oportunitat.
Bé ja dèiem que amb una mica d'imaginació. De fet començar de nou és un barbarisme acceptat. Sempre si perd alguna cosa amb els re-començaments, però el que cal és agafar ben fort les oportunitats i mirar endavant.
Tan li fa si a la carrossa li feia "perla" la bugia, o si podíem haver estat tots més ben convidats. Si els horaris no eren prou adients i si el fred no va ajudar. Sols son coses que es fan maleir perquè el conjunt no és més bo, més acurat i més participatiu.
Hi ha una nova manera de fer política. Es demanda i s'exigeix, es fa i s'enyora. S'ignora i es troba a faltar. Una política que dignifiqui la paraula. Que ens faci a tots més satisfets o, com a mínim, que dels errors lleus en surtin somriures perquè la frustració no ens faci perdre el bosc i ens deixi els arbres torçats i malalts com a única visió.
Just ahir, parlàvem que seria bo d'establir la partida extraordinària anti-crisi com a un fet quotidià. Potser cada tres anys, potser al tercer any de cada cicle municipal. Potser donar l'oportunitat de fer coses més enllà dels errors o de la mala planificació. Una subvenció directa amb mides correctores que esdevingui un impuls extra i inesperat pels programes de govern massa angoixats o encarcarats.
Que es fonamentin en l'ocupació, en la imaginació, que parlin de la gent.. de les voreres per sobre de les autopistes per un cop... etc.
Hi haurà temps de parlar de mides correctores, d'aspectes per millorar les quantitats de cada vila i de que cal i en quin moment.
Ara ens cal arribar al vint-i-quatre amb els deures fets. Que no son tants. I aprofitar l'extra per redreçar una mica tot el demés.
El que s'esculli no dependrà de deutes o mals inicis. Dependrà del present més absolut. I participar.
No cal córrer amb armilla tot el camí, tot i que gràcies. El que cal és escoltar. No sigui que fen festivals ens quedem tots sols.
I no sapiguem perquè.
Sembla premonitori que llegit amb certa imaginació, ens indiqui que podem recomençar el segle. Un dos mil... nou. Una nova oportunitat.
Bé ja dèiem que amb una mica d'imaginació. De fet començar de nou és un barbarisme acceptat. Sempre si perd alguna cosa amb els re-començaments, però el que cal és agafar ben fort les oportunitats i mirar endavant.
Tan li fa si a la carrossa li feia "perla" la bugia, o si podíem haver estat tots més ben convidats. Si els horaris no eren prou adients i si el fred no va ajudar. Sols son coses que es fan maleir perquè el conjunt no és més bo, més acurat i més participatiu.
Hi ha una nova manera de fer política. Es demanda i s'exigeix, es fa i s'enyora. S'ignora i es troba a faltar. Una política que dignifiqui la paraula. Que ens faci a tots més satisfets o, com a mínim, que dels errors lleus en surtin somriures perquè la frustració no ens faci perdre el bosc i ens deixi els arbres torçats i malalts com a única visió.
Just ahir, parlàvem que seria bo d'establir la partida extraordinària anti-crisi com a un fet quotidià. Potser cada tres anys, potser al tercer any de cada cicle municipal. Potser donar l'oportunitat de fer coses més enllà dels errors o de la mala planificació. Una subvenció directa amb mides correctores que esdevingui un impuls extra i inesperat pels programes de govern massa angoixats o encarcarats.
Que es fonamentin en l'ocupació, en la imaginació, que parlin de la gent.. de les voreres per sobre de les autopistes per un cop... etc.
Hi haurà temps de parlar de mides correctores, d'aspectes per millorar les quantitats de cada vila i de que cal i en quin moment.
Ara ens cal arribar al vint-i-quatre amb els deures fets. Que no son tants. I aprofitar l'extra per redreçar una mica tot el demés.
El que s'esculli no dependrà de deutes o mals inicis. Dependrà del present més absolut. I participar.
No cal córrer amb armilla tot el camí, tot i que gràcies. El que cal és escoltar. No sigui que fen festivals ens quedem tots sols.
I no sapiguem perquè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada