Gaza, Palestina i la República.

Hi han actes convocats per demanar que s'aturi la massacre a Gaza. Pels que tinguin la temptació de pensar que són accions de guerra, dir ben alt que ni a les conteses bèl·liques més clàssiques es bombardeja per aniquilar. Si bé és cert que massa s'aniquila sempre és deixa una porta a la fugida. Els pobles que corren son conquerits.

El poble palestí està pendent de tornar. Potser és el moll de l'ós. Com que la expatriació no ha estat prou efectiva, calen mesures més dràstiques. Més dràstic que l'acord, no hi ha rés. Però això ja son paraules majors.

S'apuntava en una conversa que sembla més possible una involució de la situació arrel de la democratització, en termes més grecs que occidentals, de l'àmplia zona de l'orient pròxim que una solució al conflicte israelià. De moment, no ens ve massa de gust dir-li conflicte palestí-israelià per les grans diferències de situació i d'aniquilació.

Un acord passa pel retorn i la recuperació de territoris, propietats i drets dels primers pobladors de la zona. Un retorn que els israelians no poden plantejar-se. És inviable amb la política de proliferació d'assentaments. Senzillament l'esforç és massa gran per un poble que de la supervivència n'ha fet un arma.

La condemna ha estat generalitzada. Desproporcionat?, com a mínim. Oportuna? sols pels comicis hebreus. Acceptable? per ningú. Si els míssils surten de cada costat, com podem parlar de tres mil vuit-centes víctimes palestines i vint-i-una israelites.

Moltes raons hi han voltant a les taules i a les sobretaules. Lobbies, pressions, acords comercials, comunitats ben representades, una Europa sense política exterior comuna, una naturalesa colonial enmig del mon globalitzat que va prenen força.

Difícil?, potser. Acceptable?, mai.

Aquest cap de setmana cal que les espelmes s'encenguin arreu de Catalunya. A Tarragona començaran a les cinc de la tarda. A la Riera de Gaià a dos quarts de sis i ací, a La Torre a les sis. I així per arreu.

Les dificultats de comprensió, la història malmenada, l'enquistament de polítiques trobades i equidistants poden cedir. Mai sabem quan ni com. Però val la pena encendre una espelma i esperar si aquesta petita claror multiplicada pels milers de ciutadans acaba il·luminant una solució.

Com dèiem avui mateix, quan la república va veure impotent com les forces democràtiques europees miraven cap a un altre banda i el feixisme s'assentava a les nostres terres, devia sentir-se igual de malament. Una mica palestina, sens dubte.