Ara que sembla que tot estigui una mica més tranquil sortim al món de la blogosfera. Ho fem d'una manera tranquila i pausada. Potser no podrem complir amb les cites diàries... potser no ho farem prou bé. Però de moment ací estem pel que faci falta... com sempre.
Som-hi doncs...
Avui hem estat passejant per la façana marítima de Torredembarra. Parades d'estris imaginatius recollien solidaritat. Més avall, depèn de com passegeu, música i canalla corrent per arreu. I més avall una botifarrada.
Potser no és la imatge dels dissenyadors de la estratègia turística de la vila, però de segur que els que veiem aquesta Torredembarra, tornaran.
Tan li fa si el cartell està tort o si els globus són senzills. Avui a la platja hi havia generositat i pau. Quasi bé els crits i les corredisses s’harmonitzaven amb la remor del mar i el cruixir del sol impertinent sobre les jaquetes porugues.
Avui, tot estava correcte. La caminata concluía i la botifarra s'apropava i els petits calerons recollits es multiplicaran per molt quan la fundació Vicente Ferrer els faci arribar als indrets de la Índia.
Allà on un euro és un sou i mig... també ho és si ets dona. Allà a on ens posem les mans al cap quan ens parlen de castes i de repressió de la dona. Allà a on un rec gota a gota i trenta anys de feina a suposat reinvertir la desertificació de la terra i dels homes i dones. Allà on tot és molt més perquè del poc en fan una joia i del més una ocasió per compartir.
Esperem que rebin l'ajut i ens tornin més pau. Avui ho semblava.
A veure!!
Potser no és la imatge dels dissenyadors de la estratègia turística de la vila, però de segur que els que veiem aquesta Torredembarra, tornaran.
Tan li fa si el cartell està tort o si els globus són senzills. Avui a la platja hi havia generositat i pau. Quasi bé els crits i les corredisses s’harmonitzaven amb la remor del mar i el cruixir del sol impertinent sobre les jaquetes porugues.
Avui, tot estava correcte. La caminata concluía i la botifarra s'apropava i els petits calerons recollits es multiplicaran per molt quan la fundació Vicente Ferrer els faci arribar als indrets de la Índia.
Allà on un euro és un sou i mig... també ho és si ets dona. Allà a on ens posem les mans al cap quan ens parlen de castes i de repressió de la dona. Allà a on un rec gota a gota i trenta anys de feina a suposat reinvertir la desertificació de la terra i dels homes i dones. Allà on tot és molt més perquè del poc en fan una joia i del més una ocasió per compartir.
Esperem que rebin l'ajut i ens tornin més pau. Avui ho semblava.
A veure!!
1 comentari:
Si vols colaborar,encara estas a temps,falten dos actes mes.
una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada