diumenge, 30 de març del 2008

La participació fins i tot sense convencer

Dijous es va celebrar la darrera sessió informativa sobre el procés de participació als PMU'S del Nucli Antic i de Baix a Mar. Ara vindran els tallers.

Una reflexió. El procés s’entén de diferents maneres. Uns defensen que no cal cap paper per a començar a analitzar i a expressar el que hom creu sobre un espai, sobre un barri, sobre un tros de la vila. Altres, creuen que davant de propostes més concretes és més fàcil i més pràctic, debatre l'oportunitat i idoneïtat d'aquestes.

Bé, son dues maneres. Fins ací, sols consensuar o simplement assumir una de les dues i a treballar.

Ens preocupa més el desencís. S'ha demandat, pregat, sol·licitat i quasi bé insinuat la necessària informació i participació per a no fer dels projectes accions deslligades del carrer. I és obvi que s'ha acaben arrelant al carrer, però no parlem de ciments ni de fets consumats. Parlem d'aquesta paraula que sembla llunyana i quasi bé desencertada quan la volem encabir en el marc de la política, entesa com a definició de relacions humanes respecte a un col·lectiu, parlem de la Il·lusió.

Projectes, fases d'aprovació inicial, al·legacions, plans generals, plans parcials, acceptacions, avals, comissions de redacció, d'aprovació, d'estudi... i la il·lusió a on?

Una de les argumentacions de l'equip de dinamització del procés de participació és que cal una diagnosi per a poder parlar. Que la experiència els hi ha demostrat que sense un projecte no hi ha participació. Discutible. Ací opinarien els de la primera opció que comentàvem a l'inici del comentari.

Però, l’anàlisi de l'equip de dinamització, que no de la redacció, incloïa que cal opinar sobre les propostes. I ací els partidaris de la segona opció que comentàvem també al principi, i estarien en desacord. No hi ha tantes propostes, de fet quasi bé cap, ja que s'ha d'entendre que en el cas de coincidir en algunes mancances assenyalades per la diagnosi, no hi ha propostes resolutives.

I ací és on bé la reflexió real del comentari. Tot i ser un procés discutible, de fet és el primer que s'engega a la Torre de caire general. Al si del Consell de sostenibilitat ja s'ha havia fet amb temes grans com l'agenda 21, o d'altres de més petits que esdevenien mocions del seu plenari.

Si entrem a valorar la voluntat de fer cas de les propostes, o el grau de fe dels convocants sobre el propi procés, entrarem en un espai perillós que ens allunyarà de fer de la necessària participació una eina habitual i referencial.

Caldrà anar als taller i adaptar les diferents ganes de treballar al marc que s'ha dibuixat. Caldrà atendre a la sessió de retorn a on ens diran el que s'ha assumit i com, i el que no i perquè.

I tot això ho haurem de fer per no perdre l’ocasió de veure si és veritat, per no perdre l’ocasió d'aportar les preferències, idees o desitjos i per no perdre l’ocasió de que es compti amb la totalitat de la ciutadania per a fer projectes.

I, compte que parlem des de la programació del Teatre Auditori, fins a la divisió política de la Torre i fins i tot de a on i com volem els ja famosos mil arbres.

Anem-hi tots i col·loquem-nos al segle XXI. La glocalitat serà l’eina principal d'aquest segle. A on els vilatans opinin i la suma de les viles, ciutats i territoris dibuixin les polítiques dels estats i dels continents. Potser el 2014 ho haurem fet funcionar i sabrem per fi quants i com volen aquesta terra independent.