Sanaa Haddadi, va morir apunyalada a Tarragona. L'agressor, que també és de nacionalitat marroquina, té uns 26 anys.
La dona, de 25 anys, sortia de treballar d'un locutori . Un home li va clavar una arma blanca diverses vegades i les ferides la van matar. Potser tenia amb l'home una relació sentimental.
Propietats i malentesos d'anys i panys. Com creure que sempre ha estat la dona al nostre servei?.
Que s'ha fet de la història més autèntica? La que parla de sers humans que fan coses importants. Tan importants com aïllar el radi, o com treballar de sol a sol per a tirar una família endavant, o com escriure amb el cor... o com dirigir projectes per a tots.
Queda molta feina a fer. I cal comença i recomençar cada dia de nou. Potser el primer sigui que els nostres fills vegin igualtat a la pròpia llar. Que tan li faci qui dels dos faci cada cosa, si cada cosa pot ser feta per cadascú i per ambdós.
Cal educar les generacions que s'estan formant al nostre voltant. Però no podem esperar a veure el resultat de l'experiment. Hem de recordar que estimar és compartir. Que no tot és o tot o rés. I que sovint el que cal és seguir endavant amb la inesgotable benzina del sentir-se acompanyat.
No parlem de custodiat, ni de subrogat, ni tan sols de la maliciosa mitja taronja. Parlem de tenir ganes de tornar a casa. Parlem de gaudir del regal que és donar el que no tens obligació, i rebre la constant renovació de compartir un sentiment.
Si seguim recordant coses com aquesta, potser els que se senten estafats i amb dret de trencar el que els treu de polleguera, vagin veient que el normal no és la propietat i descobreixin el meravellós de coincidir per sobre del tenir.
No podem respectar el que és té sense cap esforç. I cal estar a molt atents, de no confondre seguretat i tranquil·litat, amb l'amor i amb el sentir.
La dona, de 25 anys, sortia de treballar d'un locutori . Un home li va clavar una arma blanca diverses vegades i les ferides la van matar. Potser tenia amb l'home una relació sentimental.
Propietats i malentesos d'anys i panys. Com creure que sempre ha estat la dona al nostre servei?.
Que s'ha fet de la història més autèntica? La que parla de sers humans que fan coses importants. Tan importants com aïllar el radi, o com treballar de sol a sol per a tirar una família endavant, o com escriure amb el cor... o com dirigir projectes per a tots.
Queda molta feina a fer. I cal comença i recomençar cada dia de nou. Potser el primer sigui que els nostres fills vegin igualtat a la pròpia llar. Que tan li faci qui dels dos faci cada cosa, si cada cosa pot ser feta per cadascú i per ambdós.
Cal educar les generacions que s'estan formant al nostre voltant. Però no podem esperar a veure el resultat de l'experiment. Hem de recordar que estimar és compartir. Que no tot és o tot o rés. I que sovint el que cal és seguir endavant amb la inesgotable benzina del sentir-se acompanyat.
No parlem de custodiat, ni de subrogat, ni tan sols de la maliciosa mitja taronja. Parlem de tenir ganes de tornar a casa. Parlem de gaudir del regal que és donar el que no tens obligació, i rebre la constant renovació de compartir un sentiment.
Si seguim recordant coses com aquesta, potser els que se senten estafats i amb dret de trencar el que els treu de polleguera, vagin veient que el normal no és la propietat i descobreixin el meravellós de coincidir per sobre del tenir.
No podem respectar el que és té sense cap esforç. I cal estar a molt atents, de no confondre seguretat i tranquil·litat, amb l'amor i amb el sentir.
És pot tenir per la força, és pot tenir per costum, o potser perquè no hi ha massa més... però no és podrà mai comparar a la seducció i el desig, dia a dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada