L'alcalde de Torredembarra diu que s'estan 'negociant a la baixa' els contractes de lloguer que té el consistori

http://www.diaridetarragona.com/73747

L'Oficina Antifrau detecta errors administratius en la concessió dels lloguers

ACN | 17/01/2013 17:31

L'alcalde de Torredembarra (Tarragonès), Daniel Massagué, ha assegurat que s'està "negociant a la baixa" el preu dels contractes de lloguer amb opció a compra que té consistori. El batlle ha anunciat tenir preacords amb les entitats bancàries per "mirar de millorar el preu actual". "És la meva responsabilitat treballar per millorar les condicions fixades" ha afirmat Massagué qui no ha dubtat en defensar la singularitat dels locals llogats per la seva ubicació i condicions tot i el cost que representa per l'Ajuntament. Massagué ha fet aquestes declaracions després el ple extraordinari forçat per l'oposició al no poder tractar aquesta qüestió en el marc de l'activitat normal del consistori. Massagué ha detallat també que ja ha respost a l'Oficina Antifrau pels "errors administratius" detectats amb la concessió dels lloguers justificant les decisions preses del govern local. Quan a Fiscalia, font del consistori han explicat que s'està preparant tota la documentació per donar resposta al seus requeriments.

El líder convergent torrenc ha assegurat que el plenari d'aquest dijous al migdia "no s'hauria d'haver celebrat" perquè aquest no és l'òrgan competent per resoldre la qüestió. A més, Massagué ha demanat temps i marge per prendre les decisions que necessita el govern local en un context com l'actual i en molts casos, sense el recolzament bancari per emprendre inversions.

L'alcalde ha admès sentir-se "cansat" d'aquesta qüestió i ha defensat l'aposta del govern municipal per tenir lloguers amb opció a compra, tot i que actualment no tinguin activitat però la puguin tenir quan el context econòmic actual millori. 

L'Ajuntament torrenc té ara mateix dos lloguers amb opció a compra a 12 anys sense utilitzar. Per l'ubicat al barri de Clarà, el consistori paga 6.000 euros al mes, mentre que el que ha de ser les noves oficines de la Policia Municipal té una despesa de 9.000 euros mensuals.

El tercer dels lloguers, aquest a 4 anys, l'ocupa la Colla Castellera els Nois de la Torre i l'ajuntament paga 1.400 euros al mes.

L'oposició en bloc critica el tarannà del govern 

El portaveu del grup municipal del PSC, Enric Grangel, no ha dubtat en criticar durament l'actitud i el tarannà de l'actual govern municipal. Grangel ha assegurat que cap contracte - ni serveis ni lloguers- passa per concurs públic i que per aquest motiu van denunciar els sis casos davant Fiscalia després de l'estiu. Grangel ha afegit també no hi ha cap informe que justifiqui el preu dels tres lloguers que té l'Ajuntament.

El socialista, com també ha fet el portaveu del grup municipal d'ERC, Eduard Rovira, han lamentat que ple "no hagi servit de res" perquè no s'ha contestat cap de les demandes exposades pels grups de l'oposició. "Massagué amaga informació i justifica els seus errors amb els altres", han conclòs. 

De la seva banda, el portaveu del grup municipal d'Alternativa Baix Gaià, Lluís Sunyer, ha demanat al govern municipal polítiques més austeres i explicacions de perquè es destinen partides econòmiques a lloguers de locals que no tenen activitat i representen una "despesa important i innecessària". 

La inestabilitat després del 25-N debilita CiU i reforça ERC

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/barometro-politico-inverno-catalunya-periodico-2297939

La majoria veu positiva l'aliança entre les forces nacionalistes i les mesures econòmiques pactades

Oriol Junqueras és el líder més ben valorat davant un Mas a la baixa, segons el sondeig de GESOP

Dissabte, 19 de gener del 2013 - 19:25h.

El primer baròmetre polític elaborat després de les eleccions del 25-N pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per a EL PERIÓDICO revela que la inestabilitat creada debilita encara més CiU, que amb el 25,2% perdria entre 8 i 10 escons, mentre que reforça a ERC (16,9%), que obtindria 27-28 diputats. El PSC prossegueix la seva caiguda segons l'enquesta de GESOP, que li concedeix 18-19 escons (13,4%), seguit de prop del PPC (11,5%), amb 16-17 diputats. L'enquesta situa a ICV-EUiA (10%) amb 12-13 diputats, els mateixos que li atorga a C's (9,8%). La CUP duplicaria escons, i passaria dels 3 actuals a 6-7 (5,2%).

Nacionalistes, socialistes i populars retrocedeixen en un escenari atomitzat i sense majories clares alParlament de Catalunya. Creixerien ERC, C's i CUP, mentre que ICV-EUiA es manté o perd un escó. El baròmetre polític d'hivern de Catalunya conclou que la majoria veu positiu l'acord entre CiU i ERC, així com les mesures econòmiques incloses en el pacte. En canvi, el sondeig indica molts dubtes sobre si l'aliança aguantarà tota la legislatura.

VALORACIÓ DE LÍDERS

Oriol Junqueras (ERC) s'erigeix com el líder més ben valorat, amb una puntuació de 5,9. Guanya dos dècimes respecte a l'anterior baròmetre. Joan Herrera (ICV-EUiA) aprova amb 5,1, seguit de David Fernàndez, de la CUP, que apareix per primera vegada amb una valoració de 5 sobre 10. Empata en valoració amb el president Artur Mas (CiU), que perd 4 dècimes. 

Els altres dirigents polítics al Parlament suspenen. El socialista Pere Navarro es manté amb 3,9, seguit d'Albert Rivera, que guanya una dècima (3,5), i de la conservadora Alicia Sánchez Camacho (2,6), que tanca l'avaluació de líders. 

Per reflexionar una mica més... Decàleg pel dret a decidir

Decàleg pel dret a decidir

Publicat 18 gener, 2013 a les 6:17 pm

Aquests són alguns dels punts que considerem que els grups parlamentaris podrien incorporar a la proposta final de declaració parlamentària:

1. Catalunya és subjecte polític complet i disposa de la capacitat jurídica suficient per adoptar lliurement les decisions que li permetin existir com a nació i per construir els escenaris institucionals que en siguin garantia.

2. Amb aquesta premissa clarament establerta ens proposem dur a terme el procés de consulta democràtica que permeti a la ciutadania de Catalunya prendre la decisió que lliure i majoritàriament prefereixi per definir el nostre futur.

3. En el procés cap a la celebració de la consulta o referèndum estarem atents a les propostes que es formulin des de les institucions espanyoles, sempre que parteixin del ple respecte a la nostra personalitat com a nació.

4. Catalunya podria considerar una reforma de la constitució espanyola si contingués el reconeixement de Catalunya com a nació, de  l’exercici del dret d’autodeterminació i de la plena capacitat de decisió econòmica i competencial. I, és clar, sempre que no es  plantegi com un objectiu a mig o llarg termini.

5. La consulta o referèndum que s’ha de convocar en aquest mandat haurà de contemplar l’alternativa que resulti del procés de diàleg que es dugui a terme, però sempre incloent la de Catalunya com a nou estat europeu.

6. La preparació i l’execució de la consulta han de respondre a les exigències de:

a) transparència plena en relació al contingut i efectes de la consulta

b) igualtat d’oportunitats per a les alternatives que es sotmetin a consideració,

c) subministrament d’informació objectiva suficient sobre les alternatives presentades

d) màxima garantia d’imparcialitat en el capteniment d’institucions i mitjans públics de comunicació

e) presència garantida de representants de les diverses posicions en els organismes de control de censos, procés de votació, escrutini i proclamació de resultats

7. La consulta es celebrarà en el marc de legalitat catalana que resulti del procés de diàleg que s’haurà d’endegar de forma immediata amb les institucions espanyoles i europees corresponents a fi i i efecte que la seva celebració es produeixi en les condicions de ple reconeixement legal i internacional, sense cap amenaça de suspensió o impugnació per la via judicial.

8. Per tal de dirigir i gestionar adequadament tot aquest procés es constituirà una Comissió Nacional per a la Consulta, mixta i plural Govern-Parlament, a la que s’hi afegiran els representants de la societat catalana que el propi Parlament designi designar en qualitat de co-protagonistes, experts en una o altra matèria o representació legítima d’un o altre sector.

9. El primer pas a donar per aquesta Comissió Nacional per la Consulta serà la definició de la pregunta que caldrà sotmetre a consideració de la ciutadania. Decisió que s’haurà de prendre a la llum del resultat de les converses institucionals i de la voluntat majoritàriament expressada per el Parlament, dipositari últim de la sobirania catalana.

10. En paral·lel a la preparació de la consulta s’iniciaran els treballs d’elaboració de la Constitució catalana que haurà de proporcionar-nos el nou marc institucional i definidor de drets i deures amb que volem organitzar la nostra societat, tant com ser distingits i reconeguts arreu.

Barcelona, 18 de gener de 2013

Maragall ve el eje Cataluña-Valencia como "punta de lanza" del federalismo El ex alcalde defiende un nacionalismo cercano a las ciudades

Em sembla molt instructiu redescobrir aquesta notícia. Un exercici d'institut demana triar una notícia del dia en que vas neixer. El meu fill ha triat aquesta. Ves per on, oi?

http://elpais.com/diario/1998/11/15/catalunya/911095645_850215.html

EVA BATALLA 15 NOV 1998

Pasqual Maragall, ex alcalde de Barcelona, manifestó ayer en Gandía que España se encuentra en una "situación óptima" para dar un paso adelante e iniciar una nueva etapa de "federalismo y municipalismo". Un proceso en el que "el eje de Cataluña y la Comunidad Valenciana será la punta de lanza", con el objetivo de articular el poder de "abajo a arriba". Maragall hizo estas declaraciones en el foro que los socialistas valencianos organizaron bajo el lema Les ciutats i Europa: una nova política local.

El encuentro reunió a cerca de 400 personas, entre militantes, diputados y destacados miembros del PSPV. El secretario general del PSPV, Joan Romero, participó en el encuentro con la ponencia Nous reptes ante la construcción d"una nova Europa. "La derecha, que llevó la bandera del antinacionalismo, hoy está pactando con los nacionalismos periféricos", dijo Maragall, "una situación que los socialistas deben aprovechar y hacer suya con una nueva propuesta federal". "La Constitución se aprobó en un momento en el que no había comunidades autónomas, España no había entrado en Europa", recordó, "pero ha llegado la hora de retornar a las ciudades lo que el país les debe". Para Maragall, esa asignatura pendiente debe pasar por "una relectura en voz alta" del texto constitucional. La nueva concepción del nacionalismo debe entenderse bajo el prisma de la "proximidad y el traslado del poder a los ayuntamientos". Maragall aseguró durante su intervención en el foro de Gandía que "España tiene que marcar el paso en la Europa de las ciudades", un liderazgo que no será posible si "no cambiamos el lenguaje y convertimos el federalismo en un proyecto práctico". "Si el eje País Valenciano-país catalán funciona, tenemos entre el 30% y el 40% de posibilidades de ganar respeto ante las posibles dificultades que se pueden derivar de la desestabilización del centralismo", añadió. El político socialista afirmó: "España se hace desde la periferia, desde abajo, desde la diversidad y no desde el centro". "La Constitución de 1978 es un modelo para Europa que ahora espera que España de un segundo paso y no se quede congelada en su primera versión", advirtió. "Esta vía es posible" y "el País Valenciano y Cataluña, bajo la premisa del respeto mutuo, estarán en la punta de lanza de este nuevo proyecto". "En Cataluña se ha instalado una actitud escapista y egoísta respecto a las necesidades del conjunto de España", añadió. Para contrarrestar este efecto, los socialistas catalanes "propugnarán una nueva actitud basada en la confianza y la pedagogía, y no en el regateo". "CiU está escondiendo dentro de la Declaración de Barcelona unas actitudes de sumisión absoluta a los gestos compensatorios del Estado y de Madrid cuando les conviene", sentenció Maragall. Joan Romero se refirió a la necesidad de que las administraciones locales, como tercer pilar del Estado, amplíen sus competencias. Un proceso que debe implicar una "modificación, por la vía del consenso, de la legislación estatal que hace referencia a la Administración municipal". En el País Valenciano será necesario un "pacto local que permita realmente que haya una continuación en la descentralización en favor de los ayuntamientos", dijo Romero. Esta reforma debería pasar por "llenar de contenido las entidades supranacionales", y "situar a las diputaciones en un justo papel". Ribó y los nacionalismos Por su parte, el presidente de Iniciativa per Catalunya (IC), Rafael Ribó, dijo ayer en Santander que para definir un nuevo modelo de Estado hay que empezar por "quitar hierro" a los nacionalismos hasta "desarmarlos", incluyendo al "más potente", el "españolismo". Ribó participó en la jornada Reflexiones desde la izquierda sobre el modelo de Estado, organizada por Izquierda Democrática Cántabra (Idcan). A su juicio, la izquierda española tendría que defender con más fuerza lo que se ha logrado en España hasta el momento. "Cuando los políticos juegan tan superficialmente con la Constitución son unos irresponsables, porque deberían mirar hacia atrás y ver lo que se ha conseguido", dijo Ribó.

Encara que tard... una via a treballar

Cal treballar de valent en tots sentits, però faltaria a la veritat sinó expressés que estic cansat de problemes basats en la manca de respecte i la poca generositat política. N

Quan hem pogut... no hem avançat prou. Ara cal avançar sense gran discursos. Complir i convèncer. Si cal obrir el partit que no sigui per deixar enrera als seguidors del catalanisme progressista per abastar majories cojunturals.

 

 

El "mai" d'Alfredo Pérez Rubalcaba al dret a decidir, expressat dissabte passat en el comitè federal del PSOE davant Pere Navarro, no ha alterat els plans dels socialistes catalans en aquesta matèria. El líder del PSC s'ha mostrat convençut que el PSOE acabarà acceptant el dret a decidir de Catalunya, de la mateixa manera que en quatre mesos ha acabat acceptant que cal modificar la Constitució per avançar cap a un model d'estat federal. De fet, després d'apel·lar a l'esperit de la Transició per abordar aquest canvi de cicle, Navarro ha considerat que la reforma constitucional l'acabarà abraçant també el PP. "Serà molt difícil de fer, però no impossible", ha insistit. És més, ha opinat que els federalistes són majoria tant a Catalunya com a Espanya. "Hem de liderar l'àmplia majoria federal", ha etzibat.

 

EXPOSICIÓ DE MOTIUS
La Sentència del Tribunal Constitucional, que modifica l’Estatut aprovat en referèndum
per una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, va ser interpretada per molts
com la confirmació que les ànsies d’autogovern de bona part dels catalans i les
catalanes no cabien ja en la Constitució Espanyola.
El nou finançament acordat el 2009, que pretenia aturar el creixent malestar fiscal
català, ha estat incapaç de garantir el compliment del principi d’ordinalitat A més, la
percepció d’un exagerat dèficit fiscal s’ha vist agreujada amb motiu de la crisi
econòmica.
A aquests problemes s’hi afegeix la sensació d’injustícia sobre les inversions públiques
de l’Estat a Catalunya, l’acumulació d’incompliments per part dels successius Governs
d’Espanya del model de finançament acordat a partir del que disposa el nou Estatut i la
manca de sensibilitat suficient sobre la realitat pluricultural i pluringüística d’Espanya.
En aquest darrer aspecte cal subratllar l'inadmissible intent de l'actual Govern
d'Espanya de qüestionar el model lingüístic de l’escola catalana amb més de 30 anys
de vigència.
Aquest conjunt de raons aconsellen renovar el pacte constitucional i estatutari a través
d’una reforma federal de la Constitució Espanyola que contempli al menys quatre
aspectes especialment rellevants:
Regles: Cal resoldre de la millor manera possible la qüestió del repartiment
competencial i garantir l’adequat exercici de les competències, incorporant clàusules
de tipus federal que fixin els límits a l’exercici competencial de cada administració per
fer realitat el principi segons el qual l’autogovern permeti el desenvolupament integral
de polítiques pròpies per part de les Comunitats Autònomes, evitant al màxim el
solapament competencial. En paral·lel, s’han d’enfortir i millorar els mecanismes de
cooperació entre les Comunitats Autònomes, i entre elles i l’Administració General de
l’Estat.
Recursos: cal incloure a la Constitució les previsions necessàries per assolir un pacte
fiscal federal amb les següents característiques principals:
a) Que la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos de
caràcter general suportats a Catalunya correspongui a l’Agència Tributària de
Catalunya, que també podrà gestionar els tributs locals quan així ho acordi amb les
Administracions locals que ho desitgin.
b) Que l’Agència Tributària de Catalunya disposi de plena capacitat i atribucions per a
l’organització i l’exercici de les funcions pròpies de la gestió tributària. A aquests
efectes, l’Agència Tributària de Catalunya i l’administració tributària de l’Estat
establiran un consorci tributari que, presidit per un representant de la Generalitat,
actuarà com a única administració tributària a Catalunya.
c) Que la Generalitat disposi de capacitat normativa i responsabilitat fiscal sobre tots
els tributs suportats a Catalunya, en el marc de les competències de l’Estat i de la Unió
Europea.
d) Que la contribució catalana a les finances de l’Estat integri la contribució a les
despeses de l’Estat i la contribució a la solidaritat i als mecanismes d’anivellament) Pel
que fa a l’aportació a la solidaritat i als mecanismes d’anivellament, que s’estableixin
les adequades previsions per a garantir que Catalunya no perdi capacitat fiscal un cop
realitzada la seva contribució a la solidaritat, tot respectant de forma escrupolosa el
principi d’ordinalitat.
Representació: el federalisme és una combinació d’autogovern i co-govern que
requereix que les Comunitats Autònomes participin en les institucions generals de
l’Estat. En aquest sentit,  té especial rellevància la reforma del Senat, amb dues
opcions possibles: a) una reforma de Senat per convertir-lo en Cambra territorial,  o b)
la seva supressió en benefici d’un Consell Federal del qual formin part delegats dels
governs autonòmics. La Constitució, en aplicació del principi que estableix que les
Comunitats Autònomes són Estat, ha d’establir que puguin representar-lo a l’àmbit
internacional i en la Unió Europea en qüestions relatives a competències
autonòmiques exclusives, adoptant els adequats mecanismes de coordinació entre
elles.
 
Reconeixement: la reforma constitucional ha d’incorporar el reconeixement explícit i la
garantia del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat, deixant clar
que el terme nacionalitat empara aquelles Comunitats que es consideren a si mateixes
com a nacions. Així, ha de quedar clar que la Constitució empara el reconeixement de
la realitat nacional catalana, dels seus símbols nacionals i de la continuïtat històrica de
les institucions de la Generalitat, aspectes que determinen una posició singular de la
Generalitat en l’Estat. La reforma ha d’emparar el model lingüístic vigent a Catalunya
particularment en el terreny educatiu, així com el dret a adreçar-se en català als
organismes constitucionals i jurisdiccionals d’àmbit estatal, l’impuls a l’oficialitat de la
llengua catalana en la Unió Europea, l’ús de la llengua catalana en el Congrés i en el
Senat (o en el Consell Federal), i la presència en la UNESCO de les diverses llengües
i cultures d’Espanya. Finalment, s’ha d’establir que futures reformes de la Constitució
en determinats aspectes hagin de comptar necessàriament amb l’acord de les
Comunitats Autònomes.
En paral·lel, i d'acord amb la voluntat expressada per una majoria de les forces
polítiques presents en el Parlament de Catalunya, cal impulsar un procés negociador
per fer possible que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret
a decidir sobre el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya. Aquest procés
negociador ha de perseguir un gran acord que faci compatible el principi democràtic
amb el principi de legalitat, des del convenciment que les lleis han de ser observades i,
al mateix temps, que poden ser modificades per a millor servir a la societat. L'objectiu
és assolir un acord entre el Govern de Catalunya i el Govern d'Espanya que permeti la
celebració a Catalunya d'una consulta o referèndum en el marc de la legalitat, perquè
els catalans i les catalanes puguin pronunciar-se sobre quin ha de ser el futur de les
relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya.
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ
 
El Parlament de Catalunya,
 
1. Manifesta el convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran
de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions
Catalunya-Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través
d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de
respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.
 
2. Es compromet a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les
ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum
o consulta acordat en el marc de la legalitat. En aquest sentit:
 
a. Insta el Govern de la Generalitat a negociar i acordar amb el Govern d’Espanya, en
el termini de dos anys, les reformes legals necessàries per tal que els ciutadans i els
ciutadanes de Catalunya puguin exercir el dret a decidir sobre el futur de les relacions
Catalunya-Espanya.
 
b. Insta el Govern de la Generalitat a informar al Parlament, como a mínim cada quatre
mesos, sobre l’evolució del procés negociador. 
 
3. Proclama la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un
Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per a Catalunya, ens asseguri un
tracte fiscal just, i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat
Espanyol i la Unió Europea, conscients que un sistema de sobiranies compartides és
la millor forma de gestionar les interdependències existents en el món global.
 
4. La conveniència de que els grups parlamentaris impulsin la creació d’una Comissió
d'Estudi per tal d'establir, en el termini d'un any, els elements que haurien de
conformar una proposta de reforma constitucional, acordada per una àmplia majoria
del Parlament de Catalunya per ser negociada i aprovada posteriorment en el marc de
les institucions de l'Estat.

Nuestro precipicio fiscal

• 6 ene 2013
• La Vanguardia
• Andreu Mas-Colell A. MAS-COLELL, conseller de Economia de la Generalitat de Catalunya

El objetivo de déficit del 0,7% para el 2013 es intelectualmente débil, políticamente miope y moralmente obtuso De un objetivo del 1,5% al 0,7% van 1.600 millones, más del doble de la contribución a nuestras universidades

Hace dos años, el nuevo gobierno de Catalunya se encontró con un déficit correspondiente al 2010 del 4,2% del PIB catalán (es decir, de 8.352 millones de euros) y con una exigencia de déficit del 1,3% para el 2011. En consecuencia, en el momento de hacer los presupuestos nos impusimos un ejercicio de austeridad intenso, en muchos aspectos avanzándonos a lo que se hacía globalmente en España. Pero como valorábamos, y valoramos, la credibilidad, no manifestamos una adhesión estricta al objetivo oficial y fijamos un objetivo de déficit del 2,6% del PIB. Es lo que honestamente creíamos que, con mucho rigor y disciplina, podíamos aspirar a conseguir.

El nuevo Govern del 2013 se encuentra ante un dilema similar. El objetivo de déficit para el 2013 es del 0,7% del PIB. Pero ahora, más exactamente desde agosto del 2011, hay una diferencia decisiva: no podemos prescindir del objetivo oficial. Por una parte, los escenarios de control europeos se han endurecido y refinado y, en buena medida, nuestra credibilidad ahora se evaluará por nuestro compromiso y voluntad de asumir los objetivos que Europa reconoce. Por otra parte, los mercados financieros se han cerrado. Solamente podremos gastar aquello que podamos financiar, y no podremos financiar más que lo que permita el objetivo reconocido.

Pero lo anterior no significa que no podamos hacer oír nuestra opinión sobre el objetivo o impulsar su revisión si es lo necesario. Y es, efectivamente, lo necesario porque el objetivo del 0,7% para el 2013 es intelectualmente débil, políticamente miope y moralmente obtuso. Permítanme justificar estas tres afirmaciones.

Es intelectualmente débil porque, con España en recesión y con Europa muy cerca de ella, un objetivo de déficit fiscal para España del 4,5% del PIB, como el que ahora prescribe Europa para el 2013, no tiene ninguna lógica económica. Es demasiado restrictivo y sólo puede agravar la recesión española, lo que no conviene en absoluto a Europa. En términos relativos, la magnitud de la contracción fiscal que España debería hacer este 2013 es similar al abismo fiscal norteamericano. Los estadounidenses se han angustiado con mucha razón por la posibilidad de autoprecipitarse a la recesión. Nosotros deberíamos estarlo por la misma causa, con el agravante de que ya estamos en recesión. Es evidente que Europa ha de relajar el objetivo (y que debe hacerse de manera ordenada; es decir, que no encarezca el crédito, sino al contrario). Es lo que opinan muchos expertos y organismos internacionales. El Gobierno español puede estar seguro de nuestro apoyo si esta es también su posición. Confiamos en que Europa lo acabe viendo así y, por su propio bien, no se deje llevar por impulsos dogmáticos.

Es políticamente miope, en este caso por parte del Gobierno central, porque es injusto y arbitrario imponer el 0,7% a las autonomías, cuando el objetivo global negociado con Europa es el 4,5%. Es una exhibición de poder (y una ilustración del principio de que quien parte y reparte se queda la mejor parte) que no ayuda a establecer un clima de confianza y de colaboración. No se ha de subestimar hasta qué punto la decisión del pasado mes de julio de endurecer el objetivo autonómico, cuando Europa había flexibilizado el del conjunto del Estado, ha contribuido a precipitar el conflicto político entre el Estado y Catalunya.

¿Cuál debería ser la distribución del objetivo de déficit entre administración central y autonomías? Teniendo en cuenta que el gasto autonómico no es inferior a un tercio del gasto total, una distribución razonable sería 1/3 para las autonomías y 2/3 para la administración central. En estos momentos, esto representaría el 1,5% y el 3%, respectivamente. Al menos así debería ser si todas las autonomías tuviesen que fijar el mismo objetivo, lo cual no está nada claro porque las situaciones de partida no son las mismas. De hecho, sería más deseable que las condiciones fuesen uniformes pero en relación con la situación de partida, por ejemplo, descontando los pagos de intereses (y quizás los ingresos de las privatizaciones). A la diferencia resultante entre gastos ordinarios (excluyendo el pago de intereses) e ingresos ordinarios se la llama déficit (o superávit) primario y es un concepto central en las políticas de consolidación fiscal. Tiene más sentido imponer un objetivo común respecto al déficit primario que respecto al déficit, porque si los pagos por persona en concepto de intereses son mas altos en una autonomía que en otra implicará una disponibilidad diferencial de recursos por persona para atender servicios públicos.

En cualquier caso, un objetivo de déficit del 0,7% del PIB para el 2013 comporta un objetivo de superávit primario de gran magnitud (los pagos por intereses estrictos del 2013 serán de 2.200 millones de euros y el 0,7% del PIB son unos 1.400 millones de euros; por tanto, el superávit primario sería del orden de 800 millones de euros). En una situación de recesión como la actual pretender este nivel de rigor sería insensato.

Finalmente, el objetivo del 0,7% es moralmente obtuso. Lo que ello representa (un ajuste de 4.000 millones de euros vía ingresos y gastos) no se puede conseguir de manera fácil o indolora. Si había algún ajuste de estas características (y no había muchos) ya se ha practicado. Lo que ahora se pide impondrá muchos sufrimientos a los ciudadanos. Cuando los sufrimientos están justificados por la necesidad de recobrar la salud o de volver a colocar el tren económico sobre las vías (en una repetida imagen del presidente Lula), no hay más remedio que aceptarlos, con disciplina y espíritu de trabajo. Pero este 0,7% no está justificado, no hará ningún bien y probablemente nos dejará en una situación peor que si lleváramos a cabo un programa de consolidación fiscal dotado de racionalidad. La diferencia entre un objetivo del 1,5% y del 0,7% son 1.600 millones de euros, más del doble, por ejemplo, de la contribución pública a nuestras universidades. En definitiva, se trataría de un sufrimiento inútil, lo que hace hervir la sangre.

Acord de mínims: de precipici en precipici

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/acord-minims-precipici-precipici-2285689

Dijous, 3 de gener - 00:00h.

El 31 de juliol del 2011, els Estats Units van arribar al límit màxim d'endeutament autoritzat per al Govern federal i van estar a punt d'entrar en suspensió de pagaments. Hauria estat una catàstrofe per al país i per a l'economia mundial en el pitjor moment de la crisi de l'euro. Després d'angoixants negociacions contra rellotge, un acord d'última hora entre republicans i demòcrates va augmentar el límit d'endeutament a canvi que Obama renunciés a apujar els impostos per al 2% dels americans més rics fins al nivell anterior a les rebaixes de Bush.

La reducció de la despesa es deixava per a més tard però els dos partits es lligaven de mans de manera que si no hi havia acord per al pressupost del 2013 es produirien automàticament augments d'impostos i reduccions de la despesa, el famós «precipici» o «mur» fiscal, la brutalitat del qual hauria provocat una greu recessió en l'economia americana i, de rebot, en la mundial.

Un cop més, el sistema polític nord-americà ha estat jugant amb foc i ha esperat fins a l'últim minut de la matinada de l'any nou per arribar al Senat a un altre acord de mínims que evités aquesta catàstrofe pressupostària.

L'acord ha estat ratificat de mala gana per la majoria republicana al Congrés, les borses han aplaudit alleujades i Obama ha pogut reprendre les vacances a Hawaii. Però és la segona vegada que no pot complir el seu programa fiscal. Durant les passades eleccions Obama va proposar augmentar els impostos a les famílies amb rendes superiors als 250.000 dòlars. Després del forcejament amb els republicans, hostils a qualsevol augment d'impostos, aquest límit s'ha augmentat fins als 450.000 dòlars. Ha aconseguit, en canvi, mantenir, si més no per un temps, els beneficis de l'assegurança de desocupació per a dos milions de nord-americans.

Sense aquest acord, el 2013 hauria començat molt malament i ens hauríem enfonsat encara més en la crisi. Però estem una altra vegada davant d'una solució parcial, fràgil i transitòria. S'ha tornat a arribar al límit legal del deute i caldrà tornar-lo a augmentar. El juliol del 2011 això va provocar la degradació de la qualificació del deute dels EUA per l'agència Standard & Poor's, de manera que els nord-americans no estan en bona situació per donar lliçons a l'Europa de l'euro.

El Senat i la Casa Blanca han acordat també un nou termini de dos mesos per decidir la reducció de la despesa necessària per equilibrar el pressupost, cosa que significa posar rumb cap a un altre precipici a data fixa mantenint una altra vegada el món en suspens.

La sensació és que els EUA són incapaços de reduir el seu dèficit fiscal, d'aturar l'augment del seu deute, que aviat arribarà al 100% del seu PIB, i de corregir l'extrema inequitat del seu sistema fiscal, que és una de les condicions necessàries per reduir el dèficit sense agreujar encara més les desigualtats que minen la seva societat.

La trista realitat és que la resistència a la redistribució fiscal en la societat i la política dels EUA continua fent perillar la seva cohesió i amenaçant l'estabilitat de l'economia mundial.

Bon any - Processats a Xile set exmilitars per l'assassinat del cantautor Víctor Jara

39 anys després del crim, el 16 de setembre del 1973, cinc dies després del cop d'estat d'Augusto Pinochet, es jutjarà la tortura i assassinat del músic i activista

EFE 

SANTIAGO DE XILE | Actualitzada el 29/12/2012 12:03

Victor Jara

Un jutge xilè ha processat set exoficials de l'exèrcit com a responsables de l'assassinat del cantautor Víctor Jara el 16 setembre del 1973, després del cop d'estat que va encapçalar Augusto Pinochet. La resolució, dictada pel jutge especial Miguel Vásquez, de la Cort d'Apel·lacions de Santiago, més de 39 anys després del crim, inclou set militars que en aquella època estaven a càrrec de centenars de presoners confinats a l'Estadi Xile de la capital del país. Per un dels processats, Pedro Barrientos Núñez, el jutge ha dictat una ordre de captura internacional, ja que està fora del país, i ha fet arrestar els altres sis per un batalló de la policia militar.

Barrientos ha sigut processat com a autor de l'homicidi de l'autor de 'Te recuerdo Amanda' i 'El cigarrito', juntament amb l'exoficial Hugo Sánchez Marmonti. Com a còmplices, han sigut processats Roberto Soupe Onfray, Raúl Jofré González, Edwin Dimter Bianchi, Nelson Hasse Mazzei i Luis Bethke Wulf. Fa uns anys, Edwin Dimter va ser identificat com 'El Príncep', sobrenom d'un dels oficials que estaven a l'estadi, a qui s'assenyalava com l'autor material del crim.

Els últims dies del cantautor 

Víctor Jara, que a més de cantautor era un destacat director de teatre, va ser detingut el 12 de setembre, un dia després del cop de Pinochet, al costat de centenars d'alumnes, treballadors i professors de la Universitat Tècnica de l'Estat (UTE), l'actual Universitat de Santiago (USACH), en la qual exercia com a docent.

Tots van ser portats a l'Estadi Xile, habilitat com a centre de detenció, on Víctor Jara, després de ser reconegut pels militars, va ser separat dels altres presoners i sotmès diversos dies a tortures. Va patir cremades amb cigarrets, simulacres d'afusellaments i la fractura de les seves mans amb cops de culata. L'artista, assenyala la resolució, va ser "agredit físicament, de forma permanent, per diversos oficials".

El 16 de setembre l'Estadi Xile va ser buidat de presoners, amb l'excepció del cantautor i de Littré Quiroga Carvajal, que va ser director de l'Empresa de Ferrocarrils de l'Estat durant el govern de Salvador Allende (1970-1973). Tots dos van ser portats a un soterrani del recinte i cosits a trets. Víctor Jara, nom que porta actualment el recinte on va morir assassinat, va rebre 44 impactes de bala i tenia nombrosos ossos fracturats, segons va determinar l'informe de l'autòpsia que li va ser practicada després de la troballa del cadàver, a la part posterior d'un cementiri situat en l'àrea sud de Santiago, on també hi havia els cossos de tres víctimes. El cadàver de Víctor Jara va ser reconegut en el dipòsit de cadàvers per la seva vídua, la ballarina britànica Joan Turner, que el va retirar i el  va sepultar en el Cementiri General de Santiago, en un funeral al qual a més d'ella només hi va assistir el conductor de la carrossa fúnebre. 

Elogi de Pere Navarro... i a sumar

21.12.2012

http://www.vilaweb.cat/editorial/4067524/elogi-pere-navarro.html

El primer dia de la sessió d'investidura va deixar una notícia que no tothom interpreta igual, però que jo considere molt positiva: Pere Navarro va anunciar que el PSC s'abstindria en tot allò que fes referència al referèndum. Artur Mas va ser particularment incisiu contra aquesta posició, però pense que l'hauríem de valorar. En primer lloc, perquè no crec que siga fàcil per a Navarro de sostenir-la i potser demostra que alguna cosa es mou en el món socialista oficial. Però, en segon lloc, i sobretot, perquè aquest gest desarticula el front del no. Ras i curt: podrem dir que contra el referèndum només hi ha 28 diputats de 135. Una imatge molt poderosa pensant en Europa.

Que és estrany que el PSC opte per abstenir-se en la qüestió més important de les darreres dècades? Ho és. Però què podria fer, si no? Tal com van les coses, ací i a Espanya, no els faig pas unint-se al front sobiranista –per bé que no ho desestimaria pas del tot, a llarg termini. Però el problema és que tampoc no es poden integrar en el front del no. El PSC no pot restar com un partit assimilat al PP i Ciutadans. Per a ells, encasellar-s’hi encara seria més arriscat que no declarar-se independentistes. De manera que no tenen cap més remei que intentar una tercera via, poc comprensible però tercera via al capdavall. I Pere Navarro no es pot dir que no ho prove amb paciència, en un moment que li cauen garrotades d’ací i d’allà.

Tot va tan de pressa en aquest país que el vertigen no ens deixa situar-nos on cal. Però si ens aturem un segon, una de les coses més espectaculars del nou parlament és que 107 diputats dels 135 s’havien presentat a les eleccions amb un programa que reclamava un referèndum d'autodeterminació –els del PSC també, tot i que hi afegissen això de la legalitat. I que al marge només queden 28 extremistes, clarament expulsats del corrent central del país.

Vist així, i confirmat –com ho ha confirmat ara Navarro– que el PSC no posarà entrebancs al referèndum, la veritat és que ho hauríem de fer molt malament per a no saber fer-nos entendre al món. Vull dir fer entendre que l'autodeterminació és un objectiu nacional, que va més enllà dels partits i de les ideologies i que, per tant, això reclama una solució i fa impossible que siga simplement el no amenaçador de l'estat del qual avui encara, i crec que per poc temps ja, formem part.

director@vilaweb.cat

El Govern Espanyol impedeix la gratuïtat de l’AP-7

http://www.directe.cat/noticia/264223/el-govern-espanyol-impedeix-la-gratuitat-de-lap-7

 

 

Foment prefereix regalar més de 2.000 milions d’euros a ABERTIS abans de fer gratuïta l’autopista AP-7 des de Tarragona a La Jonquera

 

A l’any 2006 el ministeri de Foment va signar un conveni amb l’empresa ABERTIS per a la construcció del tercer carril de l’autopista AP-7. Amb una inversió prevista a càrrec d’ABERTIS de 500 milions d’euros, però real de 350 milions d’euros, l’obra i el conveni s’han convertit en un negoci milionari i una sagnia per l’erari públic i és un impediment pel desdoblament, llargament ajornat, de la N-II i la N-340. Però l’escandalós conveni és ara una solució per evitar que els catalans paguem doblement un peatge, tant sols l’actitud del Govern Espanyol ho pot impedir. Des de fa temps, el directe!cat porta denunciant l’escàndol que representen els peatges per l’alt cost que representen i els incessants beneficis de les concessionàries d’autopistes. Ara fem un pas més i no solament critiquem sinó que aportem solucions per acabar amb el peatge d’una autopista que s’ha pagat moltes vegades.

 

ABERTIS cobra més diners via conveni, que no pas per la recaptació dels peatges de l’AP-7 

Fins a l’any 2010 el saldo compensatori que el Ministeri havia de pagar a ABERTIS per la davallada de la circulació a l’AP-7 pujava a 457 milions d’euros, en tant sols tres anys, segons les dades fetes públiques pel mateix ministeri. El muntant de l’operació és calcula en funció principalment del transit de cotxes per l’autopista, a més disminució més diners que ha de pagar el ministeri. Tant a l’any 2010 com el 2011 el descens de vehicles encara ha estat més espectacular degut a la crisi i per tant les xifres augmentaran encara molt més, podríem estar parlant de més de 300 milions d’euros a l’any, xifra molt superior a la recaptació per peatges que ABERTIS té en un any.

Podem tenir el peatge de l’AP-7 gratuït, però el Ministeri prefereix omplir les butxaques d’ABERTIS    

Si el Ministeri pagués el peatge dels usuaris, augmentaria el transit i es complirien les xifres establertes pel nefast conveni signat pel Ministeri de Foment i la concessionària, d’aquesta manera l’erari públic s’estalviaria de pagar els 300 milions d’euros anuals.      

Per què el Ministeri prefereix regalar més de 2.000 milions d’euros a una empresa privada?

Primer signen un conveni escandalós malgrat que diferents informes el desaconsellaven per que dificultarien el desdoblament de la N-II com així ha sigut, i un cop vist el desastre i l’alt cost per l’erari públic, quan tenen un possibilitat de reduir els danys col·laterals prefereixen seguir augmenten els beneficis d’Albertis en perjudici de dels usuaris catalans.        

No tenim l’AP-7 gratuïta per què el Govern Espanyol no vol

Pagant el peatge dels usuaris, fins i tot és podria cobrar un preu simbòlic, augmentaria el transit i s’estalviaria diners i donaria resposta a l’escàndol dels peatges que paguem els catalans, és tant senzill com tenir voluntat, però Espanya prefereix seguir castigant, sempre que pot, Catalunya.       

ABERTIS cobra doble, cobra dels usuaris i de l’erari públic segons el nefast conveni. Ara els polítics tenen la paraula, amb una iniciativa parlamentaria es pot arreglar l’escàndol.