Dissidència i deslleialtat

“Muchas veces lo que se calla hace más impresión que lo que se dice” (Píndaro) “Manejar el silencio es más difícil que manejar la palabra” (Georges Clemenceau) “El habla es plata; el silencio es oro” (Proverbio alemán).

Un mestre del periodisme, Edward R. Murrow ens va llegar aquesta veritat ètica: “No hem de confondre la dissidència amb la deslleialtat. Sempre hem de recordar que una acusació no és una prova.”

Les eines que serveixin per a conèixer són molt importants. Mai es prou bo allò de”més val que no ho sàpigues. Pel teu Bé” o fins i tot dels ben intencionats (o no) “No et convé saber-ho creu-me” .

Els mitjans de comunicació fan ressò. De vegades valoració. Una màxima és deixar ben clar quan fan una cosa o l’altre.
Sembla que sols estiguin obligats els que en treuen un profit empresarial. Rés més lluny.
Quan hom publica, sigui de la manera que sigui. També ha de deixar clar si informa o comparteix sensacions, opinions o fins i tot frustracions. Altre cosa és la situació personal de cadascú.

A modus d’exemple, un president del congrés dels diputats pot arribar a angoixar, i molt, quan oblida que l’atenció al seu càrrec o a la seva trajectòria publica li obra una mena de quota de referència en el gran espectre de la informació.

Un espectre de on bevem tots i que, a voltes d’interpretar-lo, acabem tenint les opinions que tenim.

Així és una mala praxis utilitzar la quota per demanar obediència públicament, a la gent que porta trenta anys assumim esforços i sacrificis pel bé general. A força de frustracions, internes i externes. A força de sacrificis de no anar pel més obvi i continuar ajudant a un equilibri que pretenia sobreviure a la intensa lluita social postfranquista.

Noms i càrrecs públics, professions, àmbit de treball o associacionisme desvirtuarien l’essència de les reflexions. O si es prefereix inclourien una clau no massa precisa d'interpretació del que s'ha llegit. Com la del president del congrés, que d’una opinió en fa un dibuix de desequilibri que fa malfiar de les accions d’uns i d’altres.

Optar per una opció política porta contradiccions. Pots voler treballar per unes màximes i trobar-te amb que els problemes més propers estarien solventats si aquestes màximes fossin més acurades.
Aquesta opció política ha de ser pública just el que hom desitgi. No hi ha obligacions. Les militàncies de caràcter especial, o sigui de necessària discrecció, han existit sempre. Que hagués estat del recordat PSUC, sense tants i tants, intel·lectuals, juristes, periodistes, docents i funcionaris que creien i que havien de treballar amb sordina?.

Però tornem a les responsabilitats d’informar.

Aquest portal vol ser la blogosfera del Baix Gaià, només pretenem difondre l'existència dels blocs del Baix Gaià, indexant-los. Hi anirem afegint els blocs que coneixem, a mida que els anem trobant o rebent. Funciona dinàmicament, és a dir sempre els mostra ordenats per actualitzacions, dalt de tot la més recent. Per a donar la URL del vostre bloc d'alta o fer algun suggeriment, o canvi de foto, podeu escriure'ns a: gaiablocs@gmail.com

Una blogosfera és una eina d’informació. Quan La Cua de Lleó li va donar suport, o s’hi va apuntar si es prefereix. Va emetre el missatge amb un compte de correu reconeixible. Massa comentaris va despertar. Èticament, discutible. NO vàrem dir rés.
Ara ens trobem amb que un(s) dels administradors, al seu blog, ens inclou darrera de l’adreça per linkar, unes sigles.
La gent que comentem els temes que porten a escriure en aquest blog no han pretès mai que fos un portaveu o un referent d’un partit.
Just és pensar, també així ho hem expressat, que hi ha coincidències i discrepàncies, tot i que tots no estem a prop del mateix.
A Torredembarra hi ha prou feina com per a fer falta tothom. Amb noms i cognoms o com a fòrum de reflexions. Posar sigles sense cap necessitat ni certesa de no alterar les intencions d’un blog és un acte d’irresponsabilitat.
La intenció de publicar col·lectivament sota un nom genèric és la de “Mira el que dic i no qui soc”. I com a mitjà que també comunica coses, respectem el codi deontològic de la professió periodística. L’administrador en qüestió ho ha de comprendre, sovint expressa bones idees i li ha de quedar el dubte si dites en un altre fòrum o per algú altre, no arrelarien més.
Per tan, esperem que les sigles s’esborrin i que la magnifica idea de la blogosfera torrenca tingui tan futur com discreció.

I del títol?

Quan la màxima estigui aplicada fins a la socarrel, els debats afloraran per tots els racons de la Torre. Uns debats que ens permetran no sospitar uns dels altres. Uns debats que ens faran encarar cada projecte, i fins i tot el futur, sense desconfiances ni records de traïdories o decepcions.

Aprendre a aprendre, és tota una màxima que ens caldrà també recordar.