El PSC que volem...

El partit del futur 

1. En les aportacions a l’actual debat socialista hi ha una coincidència bastant àmplia, no sols sobre la necessitat d’una renovació sinó sobre les característiques desitjables del PSC del futur. Una companya les va resumir en un article: el nou PSC, escrivia, ha de ser “amable, digital, modern, jove, obert, d’esquerres, catalanista, global, social i innovador”. [i]

Són objectius que compartim. Es tracta de desenvolupar-los concretament, de traduir-los en propostes a realitzar. Això requereix una renovació ambiciosa i efectiva.

 

En l’altre extrem, tenim clar el model de partit que rebutgem. És el descrit pel responsable d’un partit europeu: “De cada quatre afiliats, un és un càrrec electe, dos treballen al seu servei, i el quart és un militant”. Un partit socialista no pot reduir-se a una tecnoestructura professionalitzada, on s’organitzen jeràrquicament persones que fan o volen fer “carrera política”. 

Aquesta deriva ignora la importància vital que té, per a tot partit socialista, la militància social, la participació d’aquesta en la vida del partit i la funció de la societat civil en una estratègia general de canvi.

 

La qüestió que es planteja, aleshores, és com avançar en una dinàmica efectiva que ens apropi al model desitjat i eviti el que rebutgem.

 

2. El congrés del partit ha de prendre acords per avançar vers el model que desitgem. Però els acords congressuals no signifiquen una solució automàtica. Calen, a més, dues altres coses:
1/ El convenciment col·lectiu sobre els canvis a introduir i les rutines i inèrcies a superar,
2/ Un projecte concret, intel·ligent i dinàmic, d’innovacions a realitzar progressivament, entre tots i totes, utilitzant a fons tota la generositat i l’energia plural del partit.

 

El Congrés del PSC ha de ser un punt de partida que defineixi els objectius, instruments, projectes i mètodes de la renovació. A partir d’aquest full de ruta hem de posar tota la nostra intel·ligència col·lectiva i tota la nostra energia al servei d’un “nou començament” del PSC.

 

L’objectiu central ha de ser que el partit esdevingui una gran organització sociopolítica del segle XXI, amb els projectes, mètodes i instruments que requereixen els reptes i tendències actuals, en un període de crisi i de transició cap a una nova època i cap a una nova política.

 

El repte d’una nova política

 

3. Al nostre país, a Europa i al món estem vivint una crisi econòmica, política, social i ecològica. La inquietud econòmica i el malestar social i polític estan creixent. La gent percep la reducció dels marges d’acció dels governs enfront del poder global dels mercats financers. Davant l’omnipotència de l’economia global sobre la política democràtica es genera una crisi de confiança, estimulada pels poderosos.

 

L’antipolítica que aquests fomenten vol desactivar la participació de la ciutadania, paralitzar-la, fer-la apàtica i incapaç d’actuar en els afers públics.

 

La distància entre societat i política augmenta també a causa de lògiques partidistes desarrelades, aïllades d’una societat que contempla l’espectacle de la política mediatitzada i s’exaspera davant la denigració permanent entre els contrincants electorals.

 

4. Però, al mateix temps, la crisi genera noves energies i percepcions en la societat. Augmenta la consciència que la sortida de la crisi no significarà un retorn a la situació anterior, sinó una transició cap a una nova època.

 

Creix l’anhel de noves respostes contra la omnipotència de les finances globals, contra la manipulació mediàtica dels poderosos, contra la corrupció i la confiscació de la política en poques mans, en nom de solucions tecnocràtiques o d’emocions identitàries.

 

Creix la convicció que la superposició de les crisis actuals – econòmica i social, ecològica i política – podria significar una greu regressió, en termes de fractura social, inseguretat, deteriorament de la democràcia, exacerbació populista i autoritarisme, si no es generen les respostes adequades.

 

5. Aquestes respostes no poden venir sols de la indignació i de la protesta, per necessàries que aquestes siguin, ni tampoc de la retòrica de les falses solucions simplistes, sinó de la formació de majories conscients que impulsin programes viables de progrés. Aquests programes necessiten nous instruments i nous mètodes d’organització i acció.

 

Necessitem estructures més eficients i obertes, que pensin i impulsin la transformació de la societat en sintonia amb les seves energies i tendències més positives. Necessitem una reapropiació cívica de la política com a condició essencial del projecte socialista. Hem de desenvolupar nous models d’organització, acció i comunicació, capaços de pensar, acompanyar i orientar els canvis, en les seves dimensions econòmica i social, cultural i ecològica, no únicament política.

 

Per això la innovació radical de les formes d’organització, comunicació i acció polítiques és un repte urgent i fonamental.

 

Vers un gran partit sociopolític del segle XXI

 

El PSC ha d’esdevenir una gran organització sociopolítica, capaç de realitzar plenament una funció social i cultural, sense la qual no hi ha ni prou legitimitat ni prou força per a l’impuls de les transformacions necessàries.

 

Això no significa menys organització. Necessitem més organització però millor organització. El model que hem de desenvolupar no pot ser el dels partits d’aparell, concebuts en un passat ja remot. Tampoc pot ser el dels partits-empresa de la dreta, que externalitzen les seves accions, missatges i campanyes, atorgant sovint un xec en blanc, provisional i condicionat, al líder instrumental de torn.

 

Ambdós models tendeixen a produir el buidament dels partits, reduïts a màquines al servei de les campanyes electorals, de les tàctiques més contingents i immediatistes, divorciades de tota reflexió estratègica i de tota participació deliberativa.

 

6. El nostre model s’ha de desenvolupar, en canvi, amb l’objectiu de fomentar la participació massiva de voluntaris i voluntàries actius, organitzats i autoorganitzats. Això exigeix també un coneixement màxim i una eficiència “professional” en el terreny organitzatiu i en els terrenys de l’activisme social, la batalla d’idees i la comunicació de masses.

 

Però la nostra organització i els nostres projectes han de ser sempre de programari lliure, de codi obert, amb la participació col·lectiva del conjunt d’afiliats i voluntaris. Si no és així, es tendeix a la privatització de la política i al joc estèril de la competició de poder com a lògiques dominants.

 

Necessitem una organització que respecti i posi en valor la pluralitat i la singularitat dels seus components. Només així desenvoluparem una organització més nombrosa, multiforme, oberta i flexible, més activa dins de la societat, enriquint-se contínuament amb la vitalitat de les preocupacions i experiències que es donen en aquesta; una organització present i activa en tots els territoris i sectors, impulsora de la revitalització democràtica i de la transformació social, exercint la doble funció complementària de polititzar la societat civil i de donar sentit cívic a la política democràtica.

 

Hem de fer del PSC una gran eina de revitalització cívica i democràtica de Catalunya, capaç d’assegurar la presència del socialisme en la societat civil i la presència d’aquesta en el partit.

 

7. Donar prioritat a la dimensió sociopolítica i cultural del partit significa fer-ne quelcom més que un partit polític a la manera tradicional.

 

Per a agregar i activar majories socials, polítiques i electorals i assumir el repte del govern de les institucions, el partit ha de ser una organització estructuralment oberta al diàleg, la cooperació i les aliances amb la societat civil, elaborant els seus programes i estratègies de manera que els afiliats, simpatitzants i electors en general els coneguin i comprenguin, els sentin com una causa comuna i disposin, doncs, dels mitjans per a ser-ne actors i impulsors.

 

Això exigeix maneres de fer i mètodes adequats per a generar constantment idees i projectes, establir sinèrgies, incrementar la intel·ligència col·lectiva i reforçar una comunicació efectiva. Exigeix fer del partit una fàbrica d’idees, un viver de propostes, debats i iniciatives.

 

Si el partit vol vèncer la batalla de l’esperança contra el fatalisme, de l’emancipació humana contra els poders fàctics de tot ordre, de la responsabilitat moral i política contra el cinisme, de la democràcia contra l’antipolítica, de l’estat social contra el campi qui pugui, de la raó contra el populisme, de la igualtat contra la selva social; si el partit vol vèncer en aquesta batalla decisiva del temps present, ha de ser capaç de convertir-se en una fàbrica d’idees i una eina en favor de les iniciatives socials. El partit ha d’articular, a través de la deliberació col·lectiva, la seva visió i el seu programa de transformació social, democràtica i ecològica de la societat.

 

8. Aquesta necessària transformació només serà fecunda si es promou no només des de les institucions de la política democràtica sinó també, cada vegada més, des de la mateixa societat civil. La promoció de la democràcia econòmica, el control democràtic de la transició mediambiental, el desenvolupament del tercer sector i de les cooperatives, la fiscalitat justa, la justícia en la redistribució del treball o la banca ètica, són objectius de futur que requereixen una nova funció social i cultural del socialisme

 

El camí de la innovació

 

9. No s’avança sense arriscar i el pitjor seria resignar-se a la rutina. Hem de ser conscients que els partits actuals es basen en un model organitzatiu heretat del segle XIX, tenen programes en bona part del segle XX i estan enfrontats a reptes del segle XXI. Mantenir models del passat sense canvis radicals significaria resignar-se a formes cada vegada més anacròniques i menys efectives, eventualment contradictòries amb els nostres principis i objectius.

 

El camí que cal emprendre és el d’una evolució orgànica, conscient i dinàmica, vers un nou tipus d’organització, un desplegament evolutiu vers un gran partit sociopolític dels i de les socialistes de la Catalunya del segle XXI.

 

Aquesta evolució s’ha de verificar amb ambició i progressivament. Un partit no s’improvisa i el PSC és fruit d’una llarga història. Per tal de fer-lo eficaç davant dels reptes que tenim al davant, cal tenir molt clar què ens proposem i quina és la manera d’arribar-hi.

 

Quan parlem d’innovació radical no volem dir que s’ha de capgirar tot. Es tracta d’efectuar progressivament els canvis orgànics i polítics necessaris, amb projectes planejats i realitzats a curt, mitjà i llarg termini; sense improvisacions i en una avaluació permanent.

 

10. Cal l’ambició d’un nou començament, d’acord amb els valors i principis que ens sustenten i amb els objectius emancipadors del socialisme. No podem acceptar ni un model burocràtic i oligàrquic, ni un model tecnocràtic, empresarial, externalitzat. Hem de generar una dinàmica àmplia, horitzontal i participativa que fugi de la verticalitat i el monolitisme i sàpiga adaptar-se a una societat més individual, plural i reticular; més reticent a les consignes i els partidismes tancats.

 

Les propostes

 

11. La demanda de participació, informació i formació és generalitzada. Cal que sigui garantida i atractiva, estimulada de manera eficient; cal que tingui una concreció organitzativa. El partit ha de desenvolupar una funció col·lectiva que revitalitzi el debat polític, d’idees i projectes, capaç de suscitar la participació de tots els que, dins i fora del partit, comparteixen unes mateixes aspiracions.

 

12. El nou PSC ha de ser un projecte que s’organitza. La seva estructura organitzativa ha d’actuar en funció de projectes. Els òrgans de direcció i execució s’han d’organitzar prioritàriament a partir de finalitats específiques, discutides, aprovades i implementades en els àmbits corresponents.

 

13. L’organització local i territorial representa una força extraordinària que cal fer créixer. Les agrupacions locals han de tenir la màxima autonomia. Les federacions territorials han de respondre a una lògica de baix a dalt; han de vetllar prioritàriament per la coordinació, la dinamització interna i l’expansió i obertura de l’organització.

 

14. Calen organitzacions temàtiques, operatives i esteses a tot Catalunya. Això planteja potenciar l’organització en xarxa del partit, mobilitzant i agregant persones i grups en funció d’afinitats sectorials. Cal la potenciació de fortes federacions temàtiques del partit, dotades de mitjans autònoms i adequats. En funció dels seus efectius, aquestes federacions temàtiques han d’assolir un pes orgànic equiparable al de les federacions territorials.

 

15. Tant l’acció política representativa com l’acció política en la societat són fonamentals i indestriables en el projecte socialista. A la llarga, la funció de representació democràtica no és viable sense l’acció en la societat. S’ha de garantir i estimular una presència activa, en el partit i els seus òrgans dirigents, de membres actius en la societat: treballadors, professionals, emprenedors, dones i homes, joves i vells. Cal impulsar una “quota social” en els organismes del partit, com vàrem impulsar en el passat la quota femenina fins arribar a la paritat.

16. L’exigència de noves anàlisis i nous programes no ens ha de fer dubtar que el relat de l’esquerra és d’una actualitat creixent. Cal guanyar la batalla de les idees i de les narratives.

 

En una societat hipermediatitzada, la dreta domina de manera creixent una comunicació que no té per objectius la transmissió d’informacions i propostes, o la deliberació democràtica sobre les decisions, sinó la propaganda negativa i la instrumentalització emotiva dels electors, considerats com un públic manipulable.

 

17. Hem de tenir l’ambició de crear noves formes de transmissió de les nostres idees, raons, propostes, històries i emocions, pensant sobretot en les noves generacions digitals i en la ciutadania que no accepta la manipulació mediàtica i política. En bona mesura és en aquest terreny que es decidirà el nostre futur i, molt més important, el del nostre poble.

Hem de renovar, millorar i augmentar els nostres instruments i mètodes de comunicació. Han de ser eines d’elaboració i difusió del nostre relat polític i ideològic, amb missatges potents, crítics, propositius i emotius, capaços d’incidir en les percepcions i reaccions polítiques i socials de tota la ciutadania. L’”Endavant” ha de ser l’òrgan polític de referència, llegit pel conjunt del partit i del seu entorn, amb continguts fonamentats, analítics i propositius, ben documentats, amb idees vives, expressades amb talent i qualitat. La nostra comunicació no pot ser substituïda pel recurs resignat a formes de publicitat banalitzada.

 

18. Internet i les xarxes socials són, en aquest terreny, una benedicció del cel. Amb una gran varietat d’e-suports (blocs, facebook, twitter, lip dubs, etc.), els i les activistes on line poden arribar a un públic que no assisteix a les dinàmiques polítiques clàssiques o a les campanyes electorals. A Twitter la gent ens pot descobrir a través d’ hashtags sobre qüestions que els interessen i poden així seguir en contacte amb nosaltres. Facebook i els blocs actius tenen unes possibilitats de difusió i redifusió extraordinàries.

 

Cal millorar les pàgines web del partit, evitant un format corporatiu, clàssic i unidireccional i assegurant-ne la utilitat política i pràctica, la qualitat, la difusió i la facilitat d’accés a l’arxiu documental. Cal desenvolupar qualitativament i quantitativament, amb la màxima sinèrgia possible, la nostra presència a Internet i a les xarxes.

Cal estimular, enriquir i diversificar la premsa digital de caràcter socialista i progressista. L’activitat a la Xarxa ha de servir de suport participatiu dels nostres debats i d’eina fonamental de difusió, convocatòria i mobilització a l’entorn dels plantejaments i propostes socialistes.

 

19. Creix la consciència que molts dels reptes de la crisi global han de tenir respostes europees. Avui, a Europa, hi ha una majoria conservadora, però la fractura i el malestar socials augmenten. Amb modalitats diferents, és possible que moviments com els de la “primavera àrab” es desenvolupin també, en els anys propers, en països europeus. Cal preparar sense dilacions el proper cicle progressista a Europa. El nostre referent europeu, supraestatal, és el PSE. N’hem de fer un subjecte polític visible i present a Catalunya, donant a conèixer àmpliament les seves posicions i iniciatives. Aquesta no pot ser una activitat més del partit, de caràcter sectorial o especialitzat, sinó que s’ha de situar en el centre de la nostra activitat política. Hem de ser més que mai un partit europeísta i cada vegada més un partit europeu: ens hi va la viabilitat dels nostres objectius estratègics.

 

20. El document de la “doble crida” que Nou Cicle va fer públic el passat febrer proposa la renovació del PSC i la construcció d’una aliança progressista a Catalunya en l’horitzó del 2014, com a objectius enllaçats i complementaris en els propers temps. El congrés del partit hauria d’acordar l’impuls d’un moviment de base per a l’Aliança de progrés, amb la societat civil progressista i amb grups polítics afins, sobre la base de l’experiència germinal de la Conferència oberta “Catalunya causa comuna”.

 

21. Tota organització comporta relacions de poder i tot canvi s’enfronta a inèrcies. La millor manera de procedir és generar el convenciment compartit que cal una innovació inclusiva, que optimitzi la energia del conjunt del PSC. Volem un ample acord congressual per tal d’assolir, entre totes i tots, els següents objectius:

 

· Rejoveniment i renovació dels òrgans de direcció i execució, que han de representar la riquesa plural del partit.

 

· Plena dedicació i treball per projectes dels membres de l’executiva nacional, amb quatre objectius prioritaris: 1) innovació organitzativa, 2) interactivitat permanent entre partit, societat civil i món de la cultura, 3) modernització i expansió de la nostra comunicació, 4) construcció d’una alternativa majoritària a Catalunya.

· Funcionament de l’executiva nacional sobre la base de projectes i objectius, en cinc grans àrees agregant responsabilitats: 1) política i parlamentària, 2) cultura i comunicació, 3) democràcia local, 4) dinamització interna i externa, 5) estudis i documentació.

· Fort impuls a les organitzacions temàtiques i sectorials.

· Generació d’un moviment de base per l’Aliança de Progrés, en l’horitzó del 2014, amb una participació protagonista de la societat civil. [ii]

 

22. És més fàcil repetir coses de sempre que no pas innovar i canviar. Necessitem un nou projecte col·lectiu, innovador, participatiu, enèrgic, obert. Caldrà impulsar-lo tenaçment entre totes i tots, amb generositat, intel·ligència i ambició. Caldrà imaginar, pensar, discutir, experimentar, arriscar, rectificar a través de l’acció, trobar respostes noves, assolir nous objectius. Hem de ser conscients que la majoria progressista de Catalunya ho demana.

 

Si volem, podem.

 

Assemblea de NC a Saifores, maig de 2011

[i] [i] Laia Bonet explicava així les característiques que proposa per el PSC:

 

1. Amable. Acollidor i atent. Un PSC que escolti i sigui humil. El nostre estil ha de parlar per si mateix. Les formes són els fons. I un reflex autèntic i creïble de la nostra proposta. Per aquest costat hem perdut sensibilitats i connexió amb la ciutadania. Un PSC feminitzat en persones i actituds.

2. Digital. Profundament obert a la comunicació digital. Organització, comunicació i creació de valor en xarxa. Els temes de la societat digital, la nova societat, com a gran fortalesa política.

 

3. Modern. De la modernitat, de la cultura, del coneixement. Pròxim als creadors de nous llenguatges. Un PSC que combati el conservadorisme mental, cultural, estètic… i polític. No podem governar Catalunya si no representem la modernitat. No hi ha progrés sense justícia, però tampoc sense modernitat. I ens hem quedat antiquats… mentalment.

 

4. Jove. Han envellit els militants, els votants i els simpatitzants del partit i necessitem connectar amb tota la societat. Fan falta joves i temes joves. La renovació no és només joventut… però per ser a l’oposició quatre o potser vuit anys i reconstruir una alternativa necessitem continuïtat, perseverança i resistència.

 

5. Obert. És necessari assajar noves fórmules d’acció i col·laboració polítiques. Hem de buscar causes o punts de trobada, més que cases i ideologies. Un PSC obert als sectors dinàmics de la societat i a nous temes que afecten la vida de la gent: obesitat, soledat, por, salut mental… Un PSC híbrid, transversal i plural.

 

6. D’esquerres. Un país d’esquerres, sí, i un partit capaç d’entendre-les totes. I treballar amb totes. Necessitem un pol progressista a Catalunya. I participar, a fons, de la reflexió dels grans temes de la socialdemocràcia i dels temes nous de la política emergent que està als marges dels partits i dels sindicats.

 

7. Catalanista. En el marc d’una Espanya federal. Però ara més que mai són necessaris gestos de reforç del federalisme. D’una altra manera, el discurs del federalisme ens deixa orfes. Bilateralitat real i multilateralitat en les relacions polítiques i institucionals. Som una nació i som un altre partit. Comencem a construir coherentment.

8. Global. Que parli del que passa i del que importa al món: Wikileaks o Cancún. Cap tema important ha de ser-nos aliè. Europa al cor, però, al cap, el món global. I els peus a terra i clavats en els problemes de la gent.

 

9. Social. De les noves fractures socials. Un PSC de defensa dels drets dels més vulnerables. Un PSC que fa del combat contra la discriminació, la pobresa i la marginació el seu sentit més íntim. Treballadors i capes populars, sí; però, sobretot, gent sense futur, horitzó i oportunitats.

 

10. Innovador. La nova economia. Del talent, dels emprenedors. Un PSC que farà una aliança per la governabilitat democràtica, social i sostenible amb els empresaris, els emprenedors i els creatius més lúcids. Un PSC que impulsa la responsabilitat social corporativa i l’ètica en el món dels negocis més que un país business friendly.

 

El text complet de l’article, aparegut a El Periódico, a http://www.noucicle.org/lhora/?p=3359.

[ii] Veure el document de Nou Cicle “Per una aliança de progrés”, maig de 2011.

Divendres a les vuit debat dels candidats Municipals'11

Torredembarra endeutada, una nova oportunitat?

Un municipi sovint ha d'endeutar-se per a tirar endavant projectes que amb els recursos de que disposa no podria assumir. El deute ha de ser proporcional a la capacitat de retornar els diners i al fet de perdre capacitat per a projectes futurs.

Així, doncs, cal aprovar operacions de crèdit per fer front a projectes que permeten tirar-ne d’altres endavant i que permetin fer passes decidides en el projecte de futur. Trenta quatre milions de deute a Torredembarra significa quasi bé un any i mig sense pagar rés i a ningú per quedar nets. I el que s’ha fet no obra cap porta nova ni esperona cap activitat.

Son projectes de poca volada i de difícil explicació en temps de crisi i de la conseqüent menor recaptació de diners per a poder treballar. Un aparcament que ha superat l’import que ens va assignar el Fons d’Inversió Local de l’estat i que lluny de benefici comporta despesa fixa a fons perdut. Una piscina descoberta que ens hipoteca altres projectes davant del pressupost monumental de tapar-la.

Podeu comprovar com tenim el trist honor de ser el municipi que enlloc de crear llocs de treball i riquesa amb les assignacions directes dels Plans Estatals d’Inversió local hem acabat endeutats. I el pitjor va més enllà del deute, és que hem desbordat la nostre capacitat d’endeutament amb projectes sense consens. Sense dibuixar una Torredembarra enfocada cap al creixement, sense un anàlisi de les accions que ens permeten seguir treballant .

Quan una familia veu temps difícils no refà el rebedor i amplia la cambra de bany amb un “jacuzzi”. Si algú ho ha fet, de segur que no compte amb la comprensió dels veïns quan li falten diners o es queixa del que valen les coses.

Així, ens cal planificar i guanyar eficiència. Posar ordre i fil a l’agulla. Reagrupar-nos davant dels problemes i fer un pla per eixugar el deute sense deixar de treballar pel futur. Reorganitzar l’ajuntament. Millorar el rendiment de cada euro, de cada feina i de cada proposta. Control i justificació, previsió davant d’improvisacions, recaptar a tothom que ho hagi de fer, vetllar pel compliment dels compromisos impositius enlloc d’augmentar-los, projectar per estar a punt i poder acollir-nos als diferents plans d’inversió de les administracions i estudiar i revisar els nostres procediments per a estalviar recursos enlloc de serveis.

Venen anys en que el ciutadà voldrà saber en que es gasten els seus diners. En que no es pot aturar sense explicacions. En que sinó hi ha recursos per a obres de major inversió caldrà sistematitzar el manteniment i millora dels nostres carrers i places.

Amb bona lletra, podrem convertir uns anys difícils, en el temps en que Torredembarra va aprofitar per posar-se al dia amb estudis, projectes, formes eficients d’organització i de racionalització dels recursos i el més important, va posar-se el dia carrer a carrer, plaça a plaça, servei a servei.

Els valors i les oportunitats

Hi ha una visió monolítica dels partits polítics. Com tot a la vida, les estructures dels diferents partits tenen coses bones i pitjors. Però tots i cadascú d’ells han anat construint, congrés rera congrés, la seva forma d’organitzar-se.

El fet d’abastar un territori tan gran com Catalunya, comporta que cal organitzar-se amb prou cura i afavorir la participació i el treball polític arreu. Participar és l’oportunitat d’oferir i, en el cas de coincidir prou gent, esdevenir propostes polítiques qualificades.

Els missatges i les idees, les accions i les propostes arriben a més indrets. Però és més gran la quantitat de companys i companyes que calen per a tirar-ho endavant i alhora, cal una representació territorial i sectorial per a copsar els neguits de tot arreu i traslladar-los fins als diferents consells generals, nacionals o autonòmics de cada formació política.

Sense voler parodiar, no acostumen a ser una mena de penyes, o de gent vetllant una franquícia, o associacions coordinades per a gaudir d’un front d’informació o serveis o algunes de les formes d’organització que ens mostra la societat en cada congrés, o trobada comercial, o jornada de entres o altres i altres exemples.

Aquests tipus d’organitzacions poden fer prevaler els valors més segurs, els més preparats acadèmicament, mediàtics o fins i tot simpàtics, si s’escau. I enmig de totes aquestes variables poden haver oblits o preferències que deixin a gent molt adequada sense l’oportunitat de poder demostrar la seva vàlua. Vaja com a la vida en general, o és que tothom té allò que creu que es mereix?

Per altre banda cal recordar que quan hi ha una malifeta o error, o sortida de to, o emprenyada o llicència o ineptitud per part d’un ciutadà que desenvolupa un càrrec de representació, mirem al partit corresponent i li posem molt mala cara.

La sensació de corresponsabilitat davant d’un bandarra és dolorosa. La sensació d’impotència quan hi ha companys que no comparteixen maneres de fer i es permeten buidar el pap quan els hi convé o fins i tot tirar pel dret, també ho és.

La grandesa de la participació no està en ser elegit i escollit, està en ser escoltat. Demanem responsabilitats dins dels partits, comprenem errors si no hi hem participat quan es demanava i volem seguir fent partit perquè no n’hi ha d’altre. Són els pilars de la democràcia. Tan se val el tamany, l’extensió representada i l’ideologia, son referents per a demanar i exigir i saber el què i com de cada proposta.

Un pot pensar que quan més petit més participatiu i més transparent. Sembla que l’autonomia es basi en l’estatus territorial. Si fos així no hi hauria cap plet referit a associacions, ni a escales de veïns ni a altres exemples que ja compreneu.

Mentre hi hagi ciutadans que voten a la persona sense mirar el que diu que vol fer i com, no hi haurà participació real.

Cada cop que un telèfon s’aixeca per predisposar algú contra alguna persona, cosa o idea sense aportar raciocini i contrapropostes, és un pas enrere.
Si hi ha responsables polítics identificables pensem en poders i contrapoders, si hi ha assemblees obertes pensem quan amics i coneguts han vingut solament a votar.

Tot un xic complicat i alhora molt senzill. Com la vida mateixa.

El safareig i la mar salada

La recerca del millor comentari és l’esport majoritari a Torredembarra. Bé, rectifico, potser el que fa més soroll. Bé, torno a rectificar, el que sembla tenir més adeptes.

Quan un practica un esport minoritari, de fet, tan li fa. És la seva passió. I aquesta l’omple i li ocupa el major temps de la seva vida. No s’atura a reflexionar si és molt o poc conegut. Ni si es practica, ni si interessa. És la seva passió.

En mig de la enorme població torrenca hi ha força esports minoritaris. Cadascú segueix el seu. I sembla que intentar veure amb perspectiva sigui un esport més. Rés més lluny de la realitat.

Cal promocionar la pràctica de la perspectiva i de la globalitat. Cal impulsar els actes solidaris i les accions constructives. No com un esport més, sinó com el marc per establir unes normes generals de respecte i disponibilitat mental per avançar.

Llavors, i sols llavors, podrem optar per la nostra activitat « esport » i saber en quin context es mou. Si seguim preferint els comentaris a les propostes recolzades per les associacions polítiques i/o ciutadanes, com a mínim sabrem què és el que hi ha.

De tot aquest reguitzell d’especulacions respecte als diferents processos per a la confecció de les llistes de convilatans que s’oferiran per a ser elegits i formar part del plenari municipal, de fet el més important és el resultat final i les propostes que ens facin.

Som nosaltres, a nivell individual, qui haurem d’esbrinar la possibilitat d’execució i la intencionalitat global de cada programa respecte al dibuix de la Torredembarra dels propers temps.

Haurem de veure les coincidències, les afinitats, les perspectives i afavorir una majoria progressista, si és la nostre convicció, o una de centre conservadora, si és el que creiem més adient per a remuntar el fangar ideològic dels darrers temps al poble.

Tan li fa qui o què se sent poc valorat. Tan li fa qui o què repeteix una idea fins a fer-la més o menys popular. A la fi, hi hauran unes llistes de veïns i veïnes amb noms i cognoms. Cada llista portarà un nom, alguns adscrits a formacions polítiques d’àmbit estatal, autonòmic i/o local, i un programa. En aquell moment ens cal llegir i escoltar i amb l’ajut del raciocini determinar la nostre acció més personal : votar.

De la coincidència d’aquestes accions en sortiran unes proporcions que establiran el grau de confiança que ha rebut cada formació. Els veïns i veïnes que accedeixin al plenari hauran de recordar el programa que han ofert i l’encàrrec global del poble. Gestionar una crisi local de gran fondària i establir les accions per a sortir-ne amb bon peu i el més aviat possible.

I llavors caldrà deixar de banda les intuïcions. Caldrà donar valor a les paraules donades i a la necessitat d’entendre’s. Caldrà escenificar un plenari corresponsable. Tots disset seran responsables de Torredembarra. Si tenen competències delegades tindran la responsabilitat d’actuar i explicar-se, no deixant a ningú enrera o despenjat per mandra d’acció política.

Els regidors que no tinguin cap competència delegada hauran d’explicar les coincidències amb valentia, les discrepàncies amb arguments i les alternatives amb rigor i constructivisme.

El president d’aquest plenari, l’alcalde, haurà d’imprimir un nou tarannà. Un fidel exercici d’escoltar i de suma constant. Serà el primer que haurà d’allunyar-se del safareig. Serà el primer que ha de reinstaurar l’educació i la fraternitat entre les disset persones que han de tirar Torredembarra endavant.

I tots i cadascun hauran d’oferir la confiança per recolzar aquesta feina. Més enllà dels cent dies tradicionals. Més enllà del passat i de les males experiències. Hi haurà una veu per a progressar i un debat per enriquir-nos tots plegats.

El safareig no pot pesar més que la mar, físicament és impossible. Metafòricament tampoc si ho desitgem i actuem amb responsabilitat.

DECLARACIO DELS SIGNANTS DE L'ACORD PEL CONSENS

Des de fa un mesos, Torredembarra viu una situació política municipal desvertebrada, sense criteri ni objectius clars, incapaç d'aglutinar voluntats i, per tant, feble. Una situació que, evidentment, s'ha tornat insostenible i que ens portava cap a un desgovern, a on la força que fins ara era la responsable. de fer de l'Ajuntament una institució on tots ens sentíssim representats ha, fracassat en els seus objectius i ha vist. com els seus socis han anat abandonant un projecte incapaç d'aglutinar, però sí de separar.
Veiem, doncs, que la política portada a terme només repercutia negativament en els interessos d'una ciutadania cada cop més desorientada per la deixadesa deIs seus governants, a on els problemes no només no es solucionaven sinó que creixien amb el pas deIs dies.

I continua...

Així doncs, els partits polítics signants del present acord: CiU, l'Agrupació, PP, GIT i la regidora no adscrita Laura Pradeda, fem una crida als ciutadans de Torredembarra a fi i efecte d'acabar amb aquesta situació i afegir-se a l' acord que hem denominat "Pel Consens", per tal de retornar la il·lusió per aconseguir una ciutat a l'alçada d’allò que els veïns i veïnes reclamen des de fa temps:
Una població cohesionada, al servei deIs que hi viuen, a on tots i cada un de nosaltres ens hi sentim integrats, i on siguem partícips d'un programa amb uns objectius que, ,de forma clara i transparent, ens disposem a tirar endavant amb la força que ens dóna una majoria democràtica i cohesionada.
L' ACORD PEL CONSENS ens permetrà treballar per una veritable participació, on totes les voluntats seran escoltades. Aquest és un acord polític al servei de les persones, perquè no entenem la institució municipal allunyada de la voluntat popular. És, doncs, un deIs objectius prioritaris deIs signants de l'acord retornar la confiança cap la institució, obrint les portes a les entitats, associacions i agents socials que vulguin expressar les seves idees i alternatives.
L' ACORD PEL CONSENS és una eina per la realització d' uns objectius que són imprescindibles per avançar cap a un nou model de gestió que ens han de dur, amb fermesa i claredat, cap a la construcció d'una ciutat més amable amb els qui hi viuen, amb un futur millor, integradora, a la vegada que enforteixi la seva cultura, costums i tradicions. En definitiva fer de Torredembarra una ciutat on tots ens puguem sentir orgullosos de pertànyer, una ciutat neta i ordenada urbanística i socialment, on ningú hi sigui exclòs i tothom s'hi senti integrat.
L' ACORD PEL CONSENS proposa a tota la ciutadania fer seva la tasca diària que ens permeti millorar en els serveis d'atenció cap a les persones. EIs firmants de l'acord ens comprometem a treballar per consolidar projectes i obrir-ne de nous per aconseguir una. millora susceptible en matèries de sanitat, atenció a la gent gran, eliminació de barreres arquitectòniques, ensenyament, esports, comunicació, atenció a la infància, impuls del comerç, seguretat ciutadana, etc.
Volem també fer palesa, que com el seu nom indica, s'obre la porta a totes les formacions polítiques que vulguin formar-hi part, enriquint el projecte i sumant voluntats. Els que ara ja som, serem respectuosos amb les diferencies i ferms en allò que ens garanteixi un avenç cap al benestar.
També volem fer una crida, a tots els agents socials de Torredembarra, a donar suport a aquest "ACORD PEL CONSENS".

Acollir enlloc d’atraure

Una paradoxa que es dóna a Torredembarra i, d’alguna manera, també a tot l’Estat, és dependre dels visitants per equilibrar la balança econòmica i alhora mantenir una actitud com de menyspreu o satírica en la majoria dels casos.

Hi ha una mena de distanciament respecte als actes o accions que semblen destinats, preferentment, a atraure visitants. Fins i tot es fa responsables del creixement esvalotat als ocupants dels habitatges i, no pas, als que els varen construir.

L’ou i la gallina, però amb molt poca o nul·la rendibilitat al esbrinar-ho. En algun moment cal assumir el que hi ha. Un cop entès que no es possible derruir fins als nivells de creixement que haguessin garantit un creixement sostenible, cal optimitzar la realitat i recuperar les eines per tornar a estar satisfets amb la nostre vila. I compte que dic “nostre”. Com deia el mestre Serrat referint-se a Badalona i que es pot aplicar arreu, que no hagi nascut a Torredembarra és un accident, que l’estimi, no ho és.

Així cal recordar i explicar en cada cas, els signes més característics de La Torre. Les arrels més tradicionalistes i que li han imprès un caràcter especial. Definir-lo i explicar-lo fins a seduir a tothom i que l’admirem en sintonia i col·laboració.

Per tan, ja és el moment de fer una

2.Proposta

Eradicar el terme turista i veí de segona residència.

Cal promocionar actes, activitats, recursos, diversitat, comerç, productes, entorn, restes arqueològiques… i tot allò que ens permet viure millor. Promocionar-ho com un concepte global.

Cada cosa al seu lloc. Però tot amb un mateix esperit. El comerç àgil i ben presentat ens ajuda a viure millor i atrau gent, sense oblidar la seva capacitat de contractació.

Les festes, tradicionals o de nova creació, han de ser un punt de trobada per tornar a sentir-nos col·lectiu. Poble per aquells que ho hagin oblidat, pels qui no ho buscaven i per tots els demés que ho enyorem.

Una revitalització de les celebracions actua com un pol d’atracció de visitants. A on hi ha celebració i força gent, hi va més gent. A on són festes de paper pensades més pels visitants que per fer accions noves, la gent hi va un cop i prou. Són gairebé idèntiques. Canvia el nom i els ornaments, però les paradetes artesanes ja són un itinerari quasi firaire. Sols l’arrelament entre la gent del poble provoca l’ambient sincer que busca el visitant.

La rehabilitació i recuperació del Patrimoni és un valor essencial per al poble. Si la feina és bona, tindrem l’orgull de veure com molta gent s’acosta a gaudir-los. La Vila del Moro, per exemple, té unes possibilitats molt importants. Tan se val si en l’itinerari romà de Tarragona està més amunt o més avall que altres restes. Són les nostres. Recuperem-ho, treballem-hi i gaudim-ho com cal.

Exemples com la pedra seca ens permetrà tornar a mirar cap a les terres d’endins. Viure la globalitat d’una situació geogràfica envejable. Equidistants de patrimonis famosos, d’arquitectes de renom, dels Indians històrics i les seves llegendes, de camins i rieres, d’un riu a recuperar i d’una comarca tan prometedora com desconeguda. La nostre costa és un tresor i també cal treballar-hi. Un lloc d’acollida digne i ben pensat per a famílies i pels més aventurers.

Si treballem el que tenim, a banda de viure millor, condició "sine quanon", tindrem també un factor per a prendre-li la mida, l'arribada visitants d’arreu per a compartir-ho amb nosaltres per unes hores o per uns dies.

El que anomenen oferta gastronòmica, tot i que ja ens entenem, hauríem de dir-li recuperació de la tradició culinària i de l’excel·lència, o alguna cosa per l’estil.. Quan un pensa en un lloc o en una activitat a on anar, si s’afegeix el bé que si menja guanya amb atractiu. I, alhora, hi ha com un sentiment compartit d’orgull quan es pertany a un indret que se’l coneix per la qualitat de productes o per l’artesà de la seva preparació.

I així, amb aquest esperit, el que se’ns pugui acudir. La balança s’anivellarà, però no tindrem la sensació de que es treballa per forans ni que hostes vingueren i de casa ens tragueren. Quan tenim una casa, guanya valor quan ens visiten. La tornem a mirar amb els ulls dels amics i coneguts.

I recordem quan ens agrada.

Torredembarra ha de tornar a pujar al tren

Em sobtava la coincidència. Gent de La Torre, de soca-rel, nascudes al poble o afillades, deien que s’ha havia perdut al tren.

No parlem de persones del mateix col·lectiu, cercle social o d’aficions similars. No semblava que la conversa s’hagués produït en un lloc i que els oients ho haguessin comentat arreu. Ans el contrari, vaig tenir la impressió de que era un sentiment que s’obria pas.

També és cert que tenim convilatans que creuen que Torredembarra és diferents. Què el que passa aquí, no passa arreu. Amb tot el respecte, ambdós conceptes no ens ajudaran a refer-nos i a tornar a estar tan orgullosos de Torredembarra que farem ràbia, com es deia a on vaig néixer.

Així aquest bloc oferirà als agosarats que el llegeixen propostes concretes. Sens dubte no seran incontestables, potser ni aprofitables. Però el que cal és parlar-ne, millorar-les entre tots i impedí que els conceptes que comentàvem les invalidin abans de ser reflexionades.

1.Proposta

Cal ordenar de nou l’Ajuntament.

Obrir un procés curt i intens per a tornar a escoltar les experiències professionals dels qui hi treballen, implementar un model organitzatiu nou basat amb l’eficiència i en les noves tecnologies i establir un mecanisme real, veraç i efectiu per a escoltar a la ciutadania.

Un canvi de taules i rètols no aportaria rés. Cal establir les necessàries responsabilitats amb el corresponent respecte i establiment de mecanismes per a poder treballar millor per a crear, de nou, una estructura operativa que respecti als que la formen i als que hi accedim.

L’atenció al ciutadà passa per un seguiment senzill i efectiu de tota consulta, tràmit i proposta. Cal poder saber en tot moment com, a on i la previsió de solució i/o atenció de cada gestió.

Cal establir referents polítics per a cada zona geogràfica de Torredembarra. No podem anar de negociat en negociat. Hem de saber qui és el responsable del nostre barri o districte. Un regidor o regidora que ens escolti i que ens pugui respondre. Un representant que aportarà una visió global de la seva zona representada a la resta de responsables de barri. Una visió globalitzadora i alhora detallista per establir el marc des d’on treballar per decidir les accions concretes del govern municipal.

Guanyar eficiència. Hi ha eines contrastades al mercat per a millorar el nostre treball. Cal treballar pel ciutadà en el ritme de no defraudar-lo i en la responsabilitat d’anar eixuga’n el deute de trenta i escaig milions d’euros.

Cal informar. Des de l’ètica i sense por a la crítica. Cal explicar les opcions de cadascú, el que pretenen abastar i com pensant fer-ho. És la única manera de corresponsabilitzar-nos de cada acció. Cal fer i compartir les expectatives amb tot el poble. Transparència i responsabilitat. No n’hi ha d’altre.

Si sols parlem de noms… anem malament

És inevitable. Crida més l’atenció parlar de noms que d’idees. Atrau més les interioritats que les propostes. Parlar del món sembla més avorrit que del què fa el veí.

Hi ha gent socialista que pensem que som els que som i que no sobre ningú. Que cal sumar sempre i parlar mol clar sense ofendre. Què la fraternitat de militar en un Partit neix del projecte comú. Que del frec a frec neix el respecte i que, com tot aquesta vida, li cal passió a la política. Una energia basada en l’encís de les conclusions, en la construcció dels debats i en l’horitzó de canviar la societat cap a millor, cap als postulats progressistes.

Quan deixarem les quinieles i “qui no estima a qui” i perquè per a parlar d’idees?. De marcs de debats per a consolidar una majoria estable i d’esquerres a l’Ajuntament de Torredembarra.

Ens cal assentar-nos plegats i esbrinar el perquè de cada cosa fins arribar a la solució més possible. Cal deixar de banda el què es va dir i com, cal començar a veure propostes i no qui les formula. I sobretot, aprendre uns dels altres.

Cal no deixar que els que no tenen cap idea ens parlin d’impossibilitats. Si la única aportació és el no per si de cas o la lleugeresa de les polítiques directes que, tot i ser importants, ens allunyen del tronc de l’arbre. Del que ha de tornar la vida al nostre poble.

Algun dia donarà igual qui sigui el primer de qualsevol llista. Algun dia llegirem els programes com cal i tindrem la sensació que el que no es pugui fer es comentarà i explicarà fins a trobar noves actuacions que respectin la filosofia i s’adaptin a les possibilitats de cada moment.

Ara per ara, parlem encara de quinieles i especulacions. I el temps segueix passant.

Un lloc per a cada cosa… i cada cosa al seu lloc

Les noticies corren tan a Torredembarra que, molt sovint, no ens parem a observar si es contradiuen amb algunes anteriors. Tampoc mirem si són volàtils i que beneficien a algun tercer. Ni tan sols si surten de l’enuig puntual o de la frustració latent, sorda i devoradora de no comprendre, que no entendre, la realitat.

Parlem sovint de les mancances de les grans ciutats. I allí, no tan com creiem, parlen dels problemes de viure en una vila més petita. Una de les diferencies i alhora coincidències són els prejudicis.

En una ciutat, també hi ha proximitat. Amb una equació diferent però reflexant també les distancies curtes com en una vila com Torredembarra. També, per exemple, a la gran Barcelona es coincideix amb la mateixa gent en els diferents fòrums de participació. Potser no sempre siguin les mateixes cares, però sempre és el mateix perfil.

Poder endevinar els camins de participació amb més facilitat en un poble o vila, pot comportar la temptació d’oblidar els principis bàsics. Una societat és un entramat de vides i necessitats, d’oferiments i de vocacions, de bona i mala gent, d’infants, d’adults i de gent gran, de petites col·lisions entre les formes de ser, algues faciliten les amistats, les altres les rancúnies.

En un lloc o en un altre, cal ser curós, honrat i treballador. Les aportacions de cadascú fan una societat rica. Els prejudicis de cadascú la fan feble i malcarada. No són equiparables les males interpretacions amb les accions de desinformar o malferir. Opinions en tenim tots, però ens cal tenir també els ulls ben oberts per a seguir formant-les i actualitzant-les fins acostar-les a la veritat. I en cas de dubte la presumpció d’innocència és una bona política.

Néixer a Barcelona no pot ser un handicap, no estimar Torredembarra, sí. Voler participar no ha de ser sospitós, menystenir les estructures ancestrals, sí. Per haver nascut a La Torre no es té més raó, però tampoc implica no saber com funciona la resta de la societat. Seria un estirabot mesquí i d’una miopia extrema.

Parlar de fratricides per anular voluntats és una calumnia. Fer córrer amb mala fe rumors o possibilitats és una irresponsabilitat. Ignorar les majories que treballen i tenen la prudència com a norma és una pràctica que sols porta a la derrota. Personal o col·lectiva.

A força de compartir comentaris hem desdibuixat el mapa social torrenc. No pas tot, és veritat. Però sí aquell que representa els veïns i veïnes que estan disposats a formar part de llistes sota sigles i programes per oferir a la resta de convilatans projectes per avançar.

És més còmode, de vegades, parlar de noms i no d’idees. No mullar-se i refugiar-se en la desídia, en el “jo ja tu deia”, en el “tots són iguals”, en el “que amaguen” o en el que “busquen”.

Les formacions polítiques de Torredembarra estan en la “picota” dels comentaris. Enquestes i vaticinis voltant per arreu. Papers pocs. Podrien demostrar que les enquestes no deien el que es diu i que no entendre’s és un problema de noms i no d’idees.

A força de saber que si el riu sona, és que aigua porta, hem après a copiar el soroll de la fressa per a fer creure que el capdal està recuperat. I el Gaià, ara per ara, té problemes i projectes, però gaire aigua, encara no.

Candidats i candidatures

Sembla que segueix semblant més interessant els caps de llista que els projectes. No hi podem fer gaire al respecte. Un programa és més feixuc de llegir i, de vegades, es pot posar en dubte davant de la credibilitat que tingui el primer de la llista o la pròpia candidatura.

Però sembla també, si fem cas d’articles de reflexió acurats i respectuosos, que l’oportunitat de redreçar el mapa polític passa, exclusivament, pel que faci el Partit dels Socialistes de Catalunya d’aquí a l’octubre.

Hem oblidat la repetida desafecció? La gent no creu en la política? O se sent frustrada per les conseqüències de la globalització? S’expressa en rebuig a la gestió més propera? Ho fa en el moment de votar? Realment li gira l’esquena a tot allò que sembla que no compta amb ell?

Totes aquestes preguntes, i d’altres també, poden començar a respondre’s en les properes eleccions per escollir els veïns i veïnes que representaran a la resta de veïns i veïnes de cada vila, poble o ciutat.

Aquesta frustrant crisis ens recorda que no paguen igual els benestants i els assalariats. Que hi ha feina amb assegurança de per vida i altres que depenen de les fluctuacions del mercat. Unes variacions de les que en formem part però que, alhora, no veiem com influir-hi com una decisió personal. Les nostres tendències marquen mercat, però el seu aprofitament no ens retorna en formes de beneficis socials.

Podem creure que les corporacions poden ser co-responsables de la situació actual, però alhora ens frustra que els diferents governs no les puguin responsabilitzar i, ni tan sols regular i força a ser més transparentes i sensibles. I aquesta frustració reverteix de nou sobre els òrgans de representació. I perquè? Doncs perquè són les úniques figures d’aquest entramat que han de preguntar cada quatre anys que en pensem de tot això.

Ja que aquestes faccions econòmiques decideixen en la tranquil·litat de les seves luxoses sales de juntes i atenen a informes macro-econòmics i a especulacions sociològiques, hauríem de recuperar el diàleg esquerra-dreta. Fer arribar que no els hi surt a compte tirar pel dret. Que la gent ha intuït que una convicció aïllada multiplicada per una tendència pot esdevenir un número important en aquest informes. Que cal vetllar perquè la societat no pateixi greuges tan sagnants. Que el dret a treballar passa actualment a invertir en capital humà. Què no surt a compte fer maniobres per a espolsar-se empleats perquè la societat capta la sensació i s’inhibeix de recolzar o consumir certs productes.

La frustració pot no desaparèixer, però si esdevenim una tendència farem molt qüestionable la política empresarial de compte de resultats. I en aquest sentit i, en al·lusió al títol d’aquest post, en les properes eleccions ens caldria recuperar les formes més ancestrals. Hi ha esquerres i dretes, hi ha programes i equips encapçalats per veïns i veïnes que opten a presidir un plenari municipal que tindrà moltissima feina.

Apa som-hi ! Desvetllem-nos i comencem pel començament. Prenen-nos seriosament la composició del consistori, no sols es tracta d’eixugar un endeutament molt important, cal dibuixar el rumb i la velocitat de maduració i millora de Torredembarra.

Fins i tot acabant l’any...

El enorme risc d’informar passa per, a banda d’equivocar-se, provocar un efecte mimètic o l’insensibilització.

L’enorme treball dels mitjans per a denunciar la violència de gènere, per exemple, comportava un augment de les denúncies alhora que una creixent sensació de situació quasi quotidiana i per tan difícil d’eradicar. “Hi ha coses que passaran tota la vida” o “Com acabar amb això” o “ Tot això li passa a certes dones o en certes cultures” etc. Són afirmacions o especulacions que neixen de gaudir de la informació però sense aprofundir.

És molt més cert que la informació si s’empra sols com a fonament, més o menys lleuger, per a improvisar converses, sols és llenya per a focs incontrolats. Sense la lectura en profunditat, la contrastació, l’observació i la reflexió... la informació són comentaris de cantonada i poca cosa més.

I a tot això parlar un cop més de l’estil de l’alcalde de Torredembarra. Encara deu sonar forçat els preliminars per anar a parar a aquest tema. Intentaré explicar-me.

Quan un s’indigna i critica altres formacions polítiques, acostuma a provocar un pensament de l’estil: “Tots són iguals” o “La política és així”.

Quan un denuncia el tarannà poc democràtic d’un alcalde pot provocar que es pensi que és qüestió d’opinions o bé, a veure que faries tu en el seu lloc.

Quan un es vol desmarcar constantment de la realitat pot quedar-se orfe de referents o, el que és pitjor, de la desconfiança dir-ne cautela i dels prejudicis, instint.

Avui hem pogut sentir un plenari a on rés era el que semblava. Coses de la política? No pas. Coses dels homes i de la societat a on uns van de cara i altres amb embuts.

Semblava que parlàvem de pagar o no pagar la factura de l’electricitat, rés més lluny. Parlàvem de no tenir una factura pagada i assumir que passava a formar part de la llista de factures que no es gestionen correctament.
El regidor d’Hisenda ens ho venia com el més natural. La realitat és que quan fas servir un argument pelegrí per canviar d’aliança, és molt possible que aquest argument et persegueixi. Justícia divina o llei de murphy.

El regidor va deixar una entesa i va provocar tres plenaris per no voler acceptar que de les factures anyals, més de tres mil, hi ha algunes que poden saltar-se els tràmits previstos però que segueixen sent lícites i respondre a quantitats existents.

És a dir, has de preguntar abans d’encarregar si hi ha diners, fins ací tot bé. Un cop ho saps, demanes una autorització de despesa, les famoses AD’S, i això implica que es fa una reserva de la quantitat dins del total per a fer-li front. Això també és un bon sistema.

Però davant d’imprevistos o gestions que necessiten celeritat s’ha de poder, informant i assabentats tots, actuar amb promptitud. I encara més si ha diners a la partida a on s’ha de consignar la despesa.

La factura de la llum podia pagar-se ja que hi havia diners. Sols calia acceptar l’informe dient que no s’havia fet el tràmit i signar el reparament i aixecar-lo. Tot es podia explicar, sols quedava la vergonya d’un regidor que d’això es va entossudir i que passaria vergonya l’any que ve al informar al plenari de més factures en quantitat i en valor econòmic de les que ell mateix es va negar a aprovar en el seu dia.

I enmig de tot l’alcalde sense veure rés. Sols seguint desconfiant dels funcionaris de carrera i entossudit a creure que això és una empresa familiar i que qualsevol marc legal és un entrebanc.

Avui s’ha aprovat amb el seu vot de qualitat, ironies de la vida, un tràmit innecessari i que és il·legal. Li manca l’informe del Sr. Interventor. Un informe que es podia haver previst amb facilitat. Un tràmit que podia haver incorporat un estudi tècnic de possibilitats de pagament i variables, totes dins de la llei com correspon.

El resum del batlle ha estat que si la llei el vol culpar que ho faci, ja que la intenció és bona. Potser té raó, potser un jutge cregui que no n’hi ha per tan, però sens dubte també rebrà un comentari que explicarà que les lleis estan per complir-les i que ho ha de fer.

Una estirada d’orelles breu. Un comentari sorneguer. Vaja, com l’informe del Síndic de Greuges... més o menys.

Però si seguim informant de cada mal gest podem acabar normalitzant aquesta praxis i afavorint els que volen creure que “tot el camp és orenga”.

Un marc constitucional?

La majoria silenciosa pot saber que la clau és la reforma de la Constitució. Potser no ho sap tothom, però si diria que ho saben prou, molts dels que callen. O dit d’un altre forma, els que ho saben, de segur, que callen per a no escalfar més el pati.

Quan parlem que no hi ha una majoria crítica per a encetar nous camins polítics és una realitat quantitativa. Citem com a un exemple, n’hi ha més, la llei de consultes: és una proposta encertada. Cal saber que si es redueix solament a consultes de determinació nacional s’escapça com a llei, ja que no abasta la pluridimensionalitat que ha d’abastar en la pràctica activa.

Una consulta per a determinar els canvis estructurals que ens calen, per a concretar el nou mapa català, les funcions de les capitalitats o de l’adaptació de la sanitat a les necessitats actual o qualsevol altre tema que sembla ajornar-se “sine die” no seria més o menys important que el dret a decidir, però donaria a la llei el sentit d’eina i no de projecte únic.

Quan vàrem creure impossible la reforma constitucional vàrem obrir la porta del darrera per a conquerir nous horitzons. Quan s’ha crescut en competències, o en finançament no hem tingut el valor polític de valorar-ho alt i clar. Ens el contrari, s’ha deixat que la frustració s’eixamplés encara que no sobre els arguments més incontestables.

L’agressió a Catalunya no es produeix quan els diferents tribunals emeten els seus dictàmens d’acord a les lleis vigents i la seva interpretació. Ni tan sols quan es produeixen les al·legacions, o del PP o de pares de familia, que posen la maquinaria en marxa. L’agressió ni tan sols existeix, tot i que alguns s’apropiïn fins i tot de la seva autoria. La derrota s’inicia quan anem esperant amb paciència a veure “si cola”.

En tres lustres de creixement, mes o menys sostingut, en la història catalana s’ha triplicat el fons i la forma de la crisi, de les recuperacions, dels contrasentits, de les polítiques monetaristes, de l‘expansió interior, del “ara no toca”, de les bombolles, de l’ocupació per sobre de tot i després ja veurem, de la manca de valentia en aprofundir els programes socials sostenibles que generen recursos propis per a assegurar el seu futur, de l’alternança per motius intuïts i no contrastables, del anar fent perquè es castiga al que renya…

És més popular parlar d’agressors. És més popular donar "patades" a l’estufa, encara que sigui virtualment. Però com que no és el primer cop, puc repetir sense envermellir que el cafè per a tots era el bon camí per encarar reformes constitucionals que ens acostessin a la realitat i el seu assentament. Tot i que no era senzill i calia seduir més que alertar o amenaçar, crec que era el camí correcte tot i pedregós.

Enmig del tacticisme d’uns i altres, hi ha una majoria que no es pronuncia. Ni tan sols per a dir que desaprofitarem l’ocasió de transformar-nos per a impedir que la propera crisis ens agafi tan poc preparats. Ni tan sols per a dir que la prudència i el sentit de la responsabilitat també és una forma d’estimar el nostre país.

Relació federal, tants caps, tants barrets i estudi i aprofundiment dels fons de solidaritat. Replantejament del gruix de totes i cadascuna de les administracions, i transversalitat intersectorial i territorial de projectes de futur. Proposo aquesta base per a començar a caminar cap a una entesa de veritat, a on els enamorats d’un futur i els "buscavides" no es puguin confondre en la nit.

Això no és cosa meva…

Les eleccions a la cantonada estan provocant una nova sensació i conducta a l’Ajuntament. Això no és cosa meva…

No tinc molt clar si les “autonòmiques” hi ha influït o si l’efecte ja ha decaigut. Hom vol pensar que les municipals tindran un tractament més personalitzat.

Amb això vull expressar una teoria interessant, la globalització ha extès la sensació de que tot i donar patada a l’estufa no hi hauran grans canvis.

Ni les importants manifestacions a Roma obren un futur millor, ja que aquí podem pensar que ni tenim un perfil governant tan exagerat ni volem contenidors encesos. Possiblement la mobilització passi per atendre a la lògica dels atemperats en el to i agosarats en el discurs.

Cal canviar coses? Sí, està prou clar. Podem vestir ràpidament un discurs d’insatisfacció i frustració? Sí, sens dubte.

Quan tot va raonablement bé, hi ha pressa en tirar endavant projectes i no hi ha prou temps per escoltar. Quant venen maldades, doncs ja no hi ha massa gen que parli doncs ja està farta i cansada de dir i que no es produeixi resposta.

Però tornem a Torredembarra. Les mocions i dimissions i abandonaments dels darrers anys han configurat un consistori ple de vells retrets i manca de confiança i esperança.

Ara, que arriben les eleccions, hom espera que una decisió sobirana de la població posi a tothom al seu lloc. Que el missatge sigui prou clar. Que hi hagi una majoria per a tirar endavant i que, per fi, deixem de ser els “rarets” de la rodalia.

Tan li fa si la pluralitat en la representació sigui una expressió ciutadana. No hem sabut treballar amb aquest marc.

Tan li fa, també, si els programes no s’equidisten. A la fi han prevalgut les opinions personals per sobre del projecte més ampli i enriquidor.
Hi haurà una votació de gent poc escoltada que farà cas al seu sentiment. Un minso “ja n’hi ha prou”. Doncs la manca de confiança també està dipositada a les urnes.

Un espera que la ciutadania llegirà les propostes. Un espera que les diferents formacions siguin capaces d’expressar els errors comesos i les reflexions sobre ells i, perquè no, com no tornar a cometre’ls.

Però la opinió de la teoria que comentava, expressa que les autonòmiques ha estat un vot de sentiment, que no sentimental. Així s’explica la poca o nul·la atenció cap a ‘acció de govern. Hi ha números mol interessant en la gestió del tripartit. Hi ha gestions per conselleries amb balanços molt favorables.

La posada en escena ha estat desafortunada? Potser sí. No estàvem preparats per una presidència poc presidenta que del treball diari en fes la tasca principal. Que dels projectes en fes l’objectiu, que fes feina i no passejades i que no “xupés” càmera per sobre de la gestió. Ha estat un acord de govern amb els protagonistes massa preocupats pel dia després. Com a Torredembarra.

I el sentiment que ha provocat ha estat que s’optés per una opció més personalitzada i personalitzable en una persona, en un lideratge i en un futur president.

Sols espero que aquest efecte, el que pot desatendre la bona feina feta, no s’instal·li a Torredembarra fent, paradoxalment, oblidar l’endeutament i la mala praxis d’un nouvingut que ha desvirtuat l’essència de les agrupacions polítiques.

Aquella que fa propostes consensuades i amb arrels a la ciutadania. Aquella que dels marcs generals en fa documents marcs i de les característiques més properes programes de govern sense trair la ideologia. Aquella que a més del compromís personal te la responsabilitat de no trair a la formació que representa quan s’ofereix als seus convilatans.

Després vindran els programes electorals, aquells resums amb destacats que es fan perquè ja fa massa anys que no llegim ni exigim.

Cada casa és un món...

No cal tornar a esmentar els detalls. Rés i cap s’ho val. L’únic cert és que hi ha un fill menys a Torredembarra. La natural discreció i el temor de fer un greuge comparatiu feia dubtar d’acceptar qualsevol tipus d’atenció especial.

No es volia caure en allò de uns sí i altres no. La conversa, afortunadament, ha conclòs que si Torredembarra està de dol, ho ha de dir. Avui un ple extraordinari ha declarat dos dies de dol. Els actes oficials s’han posposat.

Un no es refà de la pèrdua d’un ser estimat. I si aquest ordre natural que ens diu que estiguem preparats per a acomiadar als nostres gran, falla, sols ens queda l’afecte i la reflexió.

Ahir algú deia que hauria d’estar prohibit haver d’acomiadar als nostres descendents. Una opinió tan irrealitzable com reveladora. Que ens està passant? Convivim en una societat d’alt risc. Ho és i les fredes xifres així ens ho recorden cada dia. Hi ha pont? A veure com acaba. HI ha un llamp? A veure si farà mal. I així fins a la gran quantitat de riscos i circumstancies que ens fan perdre conciutadans cada dia.

Avui, la xifra té noms i cognoms, té rostre i té só. El riure entremaliat que ressonarà al nostre cor, que el nostre record s’encarregarà de no oblidar mai.

Vivim intentant aprofitar del present la serenor i l’empenta. Ens cal treballar pel futur d’una manera activa i decidida. Ens cal seguir endavant amb la maleta de tot el que hem après, hem sentit o ens ha dolgut. La maleta i la nostre actitud som nosaltres, en definitiva.

Cada casa és un món. Sovint vol dir que cada familia fa les coses a la seva manera, de segur que sí. Però avui té un altre significació. Com al món, en una casa han perdut un fill, un vailet, un futur.

Ara toca vetllar-lo i sentir en majúscules la pena i la ràbia per l’irreparable. A partir de demà, després de la cerimònia, no oblidar mai que el que fem és tan important que pot millorar la nostre vida. I que la vida és un tresor. I que perdre’l no és empobrir, és deixar de ser.

I com el company que demanava la prohibició de la mort per als més menuts, deixeu-me dir que hi ha una llarga llista de despeses casa quotidianes que podrien dedicar-se a la prevenció de riscos. Una sirena i un control de nivells i avingudes d’aigua faria que en Marc seguis rient entremaliat. Un F-18, no.