La majoria silenciosa pot saber que la clau és la reforma de la Constitució. Potser no ho sap tothom, però si diria que ho saben prou, molts dels que callen. O dit d’un altre forma, els que ho saben, de segur, que callen per a no escalfar més el pati.
Quan parlem que no hi ha una majoria crítica per a encetar nous camins polítics és una realitat quantitativa. Citem com a un exemple, n’hi ha més, la llei de consultes: és una proposta encertada. Cal saber que si es redueix solament a consultes de determinació nacional s’escapça com a llei, ja que no abasta la pluridimensionalitat que ha d’abastar en la pràctica activa.
Una consulta per a determinar els canvis estructurals que ens calen, per a concretar el nou mapa català, les funcions de les capitalitats o de l’adaptació de la sanitat a les necessitats actual o qualsevol altre tema que sembla ajornar-se “sine die” no seria més o menys important que el dret a decidir, però donaria a la llei el sentit d’eina i no de projecte únic.
Quan vàrem creure impossible la reforma constitucional vàrem obrir la porta del darrera per a conquerir nous horitzons. Quan s’ha crescut en competències, o en finançament no hem tingut el valor polític de valorar-ho alt i clar. Ens el contrari, s’ha deixat que la frustració s’eixamplés encara que no sobre els arguments més incontestables.
L’agressió a Catalunya no es produeix quan els diferents tribunals emeten els seus dictàmens d’acord a les lleis vigents i la seva interpretació. Ni tan sols quan es produeixen les al·legacions, o del PP o de pares de familia, que posen la maquinaria en marxa. L’agressió ni tan sols existeix, tot i que alguns s’apropiïn fins i tot de la seva autoria. La derrota s’inicia quan anem esperant amb paciència a veure “si cola”.
En tres lustres de creixement, mes o menys sostingut, en la història catalana s’ha triplicat el fons i la forma de la crisi, de les recuperacions, dels contrasentits, de les polítiques monetaristes, de l‘expansió interior, del “ara no toca”, de les bombolles, de l’ocupació per sobre de tot i després ja veurem, de la manca de valentia en aprofundir els programes socials sostenibles que generen recursos propis per a assegurar el seu futur, de l’alternança per motius intuïts i no contrastables, del anar fent perquè es castiga al que renya…
És més popular parlar d’agressors. És més popular donar "patades" a l’estufa, encara que sigui virtualment. Però com que no és el primer cop, puc repetir sense envermellir que el cafè per a tots era el bon camí per encarar reformes constitucionals que ens acostessin a la realitat i el seu assentament. Tot i que no era senzill i calia seduir més que alertar o amenaçar, crec que era el camí correcte tot i pedregós.
Enmig del tacticisme d’uns i altres, hi ha una majoria que no es pronuncia. Ni tan sols per a dir que desaprofitarem l’ocasió de transformar-nos per a impedir que la propera crisis ens agafi tan poc preparats. Ni tan sols per a dir que la prudència i el sentit de la responsabilitat també és una forma d’estimar el nostre país.
Relació federal, tants caps, tants barrets i estudi i aprofundiment dels fons de solidaritat. Replantejament del gruix de totes i cadascuna de les administracions, i transversalitat intersectorial i territorial de projectes de futur. Proposo aquesta base per a començar a caminar cap a una entesa de veritat, a on els enamorats d’un futur i els "buscavides" no es puguin confondre en la nit.
Quan parlem que no hi ha una majoria crítica per a encetar nous camins polítics és una realitat quantitativa. Citem com a un exemple, n’hi ha més, la llei de consultes: és una proposta encertada. Cal saber que si es redueix solament a consultes de determinació nacional s’escapça com a llei, ja que no abasta la pluridimensionalitat que ha d’abastar en la pràctica activa.
Una consulta per a determinar els canvis estructurals que ens calen, per a concretar el nou mapa català, les funcions de les capitalitats o de l’adaptació de la sanitat a les necessitats actual o qualsevol altre tema que sembla ajornar-se “sine die” no seria més o menys important que el dret a decidir, però donaria a la llei el sentit d’eina i no de projecte únic.
Quan vàrem creure impossible la reforma constitucional vàrem obrir la porta del darrera per a conquerir nous horitzons. Quan s’ha crescut en competències, o en finançament no hem tingut el valor polític de valorar-ho alt i clar. Ens el contrari, s’ha deixat que la frustració s’eixamplés encara que no sobre els arguments més incontestables.
L’agressió a Catalunya no es produeix quan els diferents tribunals emeten els seus dictàmens d’acord a les lleis vigents i la seva interpretació. Ni tan sols quan es produeixen les al·legacions, o del PP o de pares de familia, que posen la maquinaria en marxa. L’agressió ni tan sols existeix, tot i que alguns s’apropiïn fins i tot de la seva autoria. La derrota s’inicia quan anem esperant amb paciència a veure “si cola”.
En tres lustres de creixement, mes o menys sostingut, en la història catalana s’ha triplicat el fons i la forma de la crisi, de les recuperacions, dels contrasentits, de les polítiques monetaristes, de l‘expansió interior, del “ara no toca”, de les bombolles, de l’ocupació per sobre de tot i després ja veurem, de la manca de valentia en aprofundir els programes socials sostenibles que generen recursos propis per a assegurar el seu futur, de l’alternança per motius intuïts i no contrastables, del anar fent perquè es castiga al que renya…
És més popular parlar d’agressors. És més popular donar "patades" a l’estufa, encara que sigui virtualment. Però com que no és el primer cop, puc repetir sense envermellir que el cafè per a tots era el bon camí per encarar reformes constitucionals que ens acostessin a la realitat i el seu assentament. Tot i que no era senzill i calia seduir més que alertar o amenaçar, crec que era el camí correcte tot i pedregós.
Enmig del tacticisme d’uns i altres, hi ha una majoria que no es pronuncia. Ni tan sols per a dir que desaprofitarem l’ocasió de transformar-nos per a impedir que la propera crisis ens agafi tan poc preparats. Ni tan sols per a dir que la prudència i el sentit de la responsabilitat també és una forma d’estimar el nostre país.
Relació federal, tants caps, tants barrets i estudi i aprofundiment dels fons de solidaritat. Replantejament del gruix de totes i cadascuna de les administracions, i transversalitat intersectorial i territorial de projectes de futur. Proposo aquesta base per a començar a caminar cap a una entesa de veritat, a on els enamorats d’un futur i els "buscavides" no es puguin confondre en la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada