Cada casa és un món...

No cal tornar a esmentar els detalls. Rés i cap s’ho val. L’únic cert és que hi ha un fill menys a Torredembarra. La natural discreció i el temor de fer un greuge comparatiu feia dubtar d’acceptar qualsevol tipus d’atenció especial.

No es volia caure en allò de uns sí i altres no. La conversa, afortunadament, ha conclòs que si Torredembarra està de dol, ho ha de dir. Avui un ple extraordinari ha declarat dos dies de dol. Els actes oficials s’han posposat.

Un no es refà de la pèrdua d’un ser estimat. I si aquest ordre natural que ens diu que estiguem preparats per a acomiadar als nostres gran, falla, sols ens queda l’afecte i la reflexió.

Ahir algú deia que hauria d’estar prohibit haver d’acomiadar als nostres descendents. Una opinió tan irrealitzable com reveladora. Que ens està passant? Convivim en una societat d’alt risc. Ho és i les fredes xifres així ens ho recorden cada dia. Hi ha pont? A veure com acaba. HI ha un llamp? A veure si farà mal. I així fins a la gran quantitat de riscos i circumstancies que ens fan perdre conciutadans cada dia.

Avui, la xifra té noms i cognoms, té rostre i té só. El riure entremaliat que ressonarà al nostre cor, que el nostre record s’encarregarà de no oblidar mai.

Vivim intentant aprofitar del present la serenor i l’empenta. Ens cal treballar pel futur d’una manera activa i decidida. Ens cal seguir endavant amb la maleta de tot el que hem après, hem sentit o ens ha dolgut. La maleta i la nostre actitud som nosaltres, en definitiva.

Cada casa és un món. Sovint vol dir que cada familia fa les coses a la seva manera, de segur que sí. Però avui té un altre significació. Com al món, en una casa han perdut un fill, un vailet, un futur.

Ara toca vetllar-lo i sentir en majúscules la pena i la ràbia per l’irreparable. A partir de demà, després de la cerimònia, no oblidar mai que el que fem és tan important que pot millorar la nostre vida. I que la vida és un tresor. I que perdre’l no és empobrir, és deixar de ser.

I com el company que demanava la prohibició de la mort per als més menuts, deixeu-me dir que hi ha una llarga llista de despeses casa quotidianes que podrien dedicar-se a la prevenció de riscos. Una sirena i un control de nivells i avingudes d’aigua faria que en Marc seguis rient entremaliat. Un F-18, no.