divendres, 6 de juliol del 2012

La recuperació econòmica no ho és tot sinó aprenem més del que està passant.


Semblarà una bogeria, amb el que està caient, fer l’afirmació que encapçala aquest escrit. Sí, i en gran mesura tindríeu raó en el que em digueu, de males maneres fins i tot, que rés justifica el passar-ho malament i que la gent està patint. Sí, és veritat.
Però amb la salvetat dels poders il·limitats i dels egocentrismes més excitats, els desitjos personals no alteren el curs de la història sinó entren en contacte amb altres que coincideixin i es posin en moviment.
Hi ha una salvetat però, si qui ho desitja te a les mans l’aprovació de mesures, lleis i decrets i, aquest no és el cas.
Em refereixo a afirmar que la manca de recuperació econòmica és l’explicació de la no recuperació de la intenció de vot cap als socialistes. Em refereixo a callar davant del projecte de mesura per eliminar el sobreendeutament que s’està preparant.
Per manca de voluntat o de valor, unes mesures preventives i de gran responsabilitat no es van posar en pràctica. Es va deixar que una situació econòmica abastés el punt màxim d’stres i s’ajuda al sistema bancari,. Tot i acceptant que la situació s’ha trencat per ambdues bandes, bancs i clients. No es just que no s’hagués actuat ni alertat i ara s’apliquin ajustaments depressius per a la societat.
No n’hi ha prou en estar expectants amb a qui erosiona més la crisi. Cal reflexió i dibuixar el marc socio-politic amb mesures i lleis per que no pugui tornar a passar.
El sobreendeutament passa per utilitzar el valor d’una propietat per abastar un crèdit de més del 130% del valor del immoble. Però també passa per límits exagerats en les targetes de crèdit. I parlo del crèdit no del dèbit, parlo de les targes d’aplaçament de imports amb límits que superen els nou sous.
No s’hi val a dir que tot som grans o que això a mi no em passa. Una campanya rera un altre parlant de que ha arribat la era de comprar l’habitatge. Barrejar el dret a l’habitatge amb el de la propietat, és delictiu sinó es vetlla i es tutora la situació.
Hi ha un bilió de les antigues pessetes captiu en el diner de plàstic. Un diner que no crea rés, que fins i tot circula cada cop més escanyat en algunes línies de comerç o per bestreta per complementar amb traïdora el sou de cada mes.
I el que pensi que cadascú ja s’ho farà perquè tingui una tarja i tot centralitzat amb una caixa, que miri si en aquesta mateixa caixa es van abusar de la confiança que se’ls hi te per contractar preferents. També és cert que alguns bons professionals ho van explicar detall a detall. És veritat, com també ho és que no sempre es compren aquest tipus de producte i que les caixes eren alguna cosa més. Eren part de la societat, amb obra social més o menys ran. Ara ja no seran rés, seran un batibull de sigles i de copropietats. Per tan no havien d’haver plantejar aquest tipus d’operació, les caixes no.
I el darrer record serà aquell o l’altre veí que va rebre un greuge molt greu per seguir confiant en les caixes quan encara ho eren.