divendres, 12 de novembre de 2010

La inversemblança de fer campanya…





Un es passa quatre anys sentint parlar de la política i dels polítics, dels administradors i de les administracions, de les associacions i els seus responsables, de la militància en general i els seus perquès… amb formes tan poc respectuoses que costa entendre.

El joc és clar. Si fas un pas endavant i treballes per la societat estàs molt més a prop de concretar el compromís amb una responsabilitat directa. I un cop l’assumeixis, sentiràs el qüestionament. Per algun motiu ho hauries pogut fer millor i sentiràs poc, o rés, de la feina que això comporta.

I enmig d’aquesta situació, lluny de reivindicar el compromís social, ens dediquem a veure qui és més “pur” i més allunyat de les parts més malignes. Que si en un partit gran priva una cosa o l’altre, que si en un de petit, sempre són els mateixos, que si en una assemblea els quatre parents inclinen les votacions, que si a la Junta del que sigui hi ha uns i no els altres… i per anar bé, has de callar i seguir treballant. Perquè la feina és fa pels que hi dediquen hores.

I són hores d’una forma quantitativa equivalent, si es dediquen a reivindicar un parc infantil, els llums d’un carrer o a promoure la dansa, el cant o els castells, per citar alguns exemples. Hi ha crítiques arreu? Doncs sí. Però això és la música de la diversitat d’opinions. L’educació la generositat la pot harmonitzar fins a fer-la quasi bé simfònica. Però la música ha d’estar com sona en tots els racons de la nostre vida.

Per la meva feina he conegut una gran quantitat de persones que han dedicat molts anys a treballar pels altres. Alguns del pragmatisme han fet una norma. Durant més anys i arriben a llocs més visibles. Tots sacrifiquen l’utòpic com a Nord? Hem de donar gràcies de que no és així.

Perquè ara cal una campanya? Perquè no llegim les notícies? Perquè no llegim els programes? Perquè passem i cal un gran escenari per a recordar a tothom que ha arribat ‘hora d’expressar una tendència en una urna?

Una norma sagrada en el marketing polític és no renyar. Mai s’ha de dir a la societat que no està per la feina. Les fórmules d’incitació a la participació i a la corresponsabilitat han desaparegut. La poesia la substituït per formules més encisadores i, evidentment, que no renyen.

Doncs si cal renyar alguna vegada. Cal dir que no prestem atenció com a excusa per a no fer rés més. Que els anys de joventut que comptaven amb reunions a les ampa’s, a les associacions de veïns, a les culturals, als grups en moviment no son una llicenciatura.

Cal que tornem a jugar fort per la nostre vida. Cal que revaloritzem la nostre familia amb una projecció social. Llàstima que la frase estigui massa “suada” i que la crisi mundial ens torni a llençar en un altre parèntesi, però caldrà dir ben alt que si sols et preguntes que fa el teu país per a tu, i no el que pots fer per a ell no avançarem de veritat.

Un govern tripartit amb més del noranta per cent de compliment en els compromisos de legislatura pot no revalidar-se davant del càstig silenciós dels que del no participar n’han fet una excusa i un dogma.

I no cal que sigui una participació en els partits polítics, per altre banda una associació que té les mateixes virtuts i defectes que qualsevol escala de veïns però amplificades per l’àrea a on treballant- Cal que sigui arreu.

Si els que llegiu això participeu en alguna activitat fora de a familia i la feina, ja enteneu perfectament de que parlo. I és que defenc que cal fer alguna cosa. Els signes de recuperació econòmica, que ja n’hi ha, són el fruït, principalment dels que diuen “prou” i fan alguna cosa més. Les polítiques per la recuperació són escenaris per incentivar aquesta actitud. Però quan veus qui se'n beneficia o qui no ho patirà mai, et desinfles. Doncs dit al forat i a respirar. Feu una cosa generosa a la setmana i la revolució arribarà sense soroll, però amb la fermesa del canvi social.

Entre les associacions progressistes sempre hi ha la pugna de qui està més a l’esquerra. Crec que és fruit de pensar que les forces més majoritàries poden fer més per a aquest canvi de rumb social. Potser sí, però són més nombroses, segurament, perquè la velocitat és més coherent amb les expectatives i experiències de la societat.

Tarragona ha canviat. Ha rebut més en vuit anys que en tota la seva història democràtica. Però tan se val, volem més. I això està bé. Hem de voler més. Però hem de fer més.

Votem a les forces progressistes… i demanem el que volem i com. Rellegim els balanços de la gestió, i de les confrontacions, escoltem més bé les diferents argumentacions i prenguem una decisió. Tot no són iguals ni diuen el mateix. Com nosaltres estem desencisats per diferents motius.

Si quan un està decebut amb la parella, no parla. La relació se'n va a "orris". I ací es tracta d’estimar Catalunya. Des de l’escala de veïns fins al parlament.