La Catalunya real, la del poble concret en la seva gran majoria, té problemes i opinions que no coincideixen ni accepten la simplificació extrema del xoc identitari. Però des de l’esquerra seria un error recolzar-se en aquesta constatació per respondre al discurs del “sobiranisme” de dretes i als embrions de populisme de confrontació simplement amb la gestió. Tot això es produeix en un moment que demana a crits nous plantejaments de futur per Catalunya, nous camins de mobilització de la consciència col·lectiva popular, especialment entre els joves. En la vida dels pobles, l’aturada i el declivi es produeixen quan hi ha oblit (quan es perd la memòria col·lectiva), quan no hi ha visió de futur (quan es perden la confiança i els projectes), quan es generen dinàmiques de divisió i dispersió. Catalunya dividida no pot guanyar: sempre ha avançat en moments d’unitat. Ara: el projecte del catalanisme del segle XXI, no ens vindrà ni de d’un gabinet d’estudis, ni d’una ment il·luminada baixant del Sinaí, com un Moisés entregant-nos les taules de la “refundació” del catalanisme, ni -menys encara- de “líders” més o menys berlusconians. No siguem criatures! Tot replantejament seriós ha de ser el resultat, sempre provisional, sempre en curs de realització, d’un procés cultural, polític i social en el que intervenen forces plurals icontradictòries. És per això que cal plantejar-se com a cosa vital el problema de la revitalització democràtica i social del nostre país. En un moment de ràpida evolució vers una societat més complexa i individualitzada, que genera noves actituds personals i col·lectives, Catalunya tindrà una evolució positiva si es verifiquen a la vegada una bona acció de govern i un procés polític i social general que reforci els valors comuns de progrés, cohesió social, unitat civil, creativitat, solidaritat i pluralisme. La participació intel·ligent i voluntària dels ciutadans i ciutadanes lliures i conscients d’allò que ens juguem avui, a Catalunya i al món, no és sols un objectiu desitjable: és una necessitat indispensable.
Des de les posicions del catalanisme socialista, allò que ens cal fer avui és discutir sobre el present i el futur de Catalunya, els seus reptes i tendències, i contribuir així a l’elaboració col·lectiva de noves alternatives, idees i propostes per Catalunya. Sols uns projectes progressistes col·lectius, profundament renovats i àmpliament compartits, poden donar resposta als reptes que tenim al davant. Creiem que les principals qüestions que es plantegen son les següents:
1. El reforçament permanent de la consciència comuna de pertinença, l’augment de la cohesió i de la solidaritat socials, les respostes a la immigració i el manteniment de la unitat civil del poble de Catalunya. 2. El desplegament i aprofundiment de l’autogovern català, sobre la base del nou Estatut, i la realització, entre tots i totes, d’un projecte compartit, inclusiu i integrador de país. Catalunya és de tots i totes, i la seva societat i les seves institucions no poden estar ni dividides ni en mans de cap partit, elit o grup de poder. 3. La mobilització de totes les forces i experiències col·lectives i de tots els talents del país, per adaptar-lo als canvis tecno-socials i els reptes d’excel·lència, d’infraestructures modernes i de formació que plantegen l’economia global i la societat del coneixement. 4. Una política d’inversió massiva i intel·ligent en la nostra principal riquesa: els nostres recursos humans i culturals, de coneixement i creació. 5. Una gestió eficient dels serveis públics (especialment l’educació i la sanitat) i de les polítiques socials (vivenda, especialment), en una perspectiva de combat incansable contra les desigualtats. 6. El desenvolupament sostenible i la cura i embelliment de Catalunya, de les seves ciutats, pobles i paisatges, mitjançant una exemplar política territorial, urbanística, paisatgística i mediambiental. Catalunya no pot ser la víctima de l’acció del capitalisme especulatiu sobre el territori. 7. Una política de seguretat de caràcter integral : de les persones, dels béns, de les condicions de vida i de treball dels ciutadans i ciutadanes.Una Catalunya oberta, capaç de desplegar un paper de primera línia en la integració europea i d’assumir es seves responsabilitats en la recerca de la pau, la lluita contra la pobresa, el comerç just, la reducció de les desigualtats i el diàleg entre les cultures.
De tot això cal discutir el proper dissabte, en el primer Plenari de Catalunya Causa Comuna, i discutir significa parlar, escoltar i pensar. En el fons, la prova del nou de la vitalitat futura del projecte compartit de Catalunya Causa Comuna , vindrà justament del fet que hi hagi una discussió fructífera entre posicions plurals, més enllà de les etiquetes, de les competicions semàntiques, dels interessos parcials, o dels afanys de capitalització i de protagonisme. Aquesta és l’herència i la promesa del catalanisme popular, a les que ens hem de mantenir fidels, i que es projecta amb problemes i possibilitats inèdits en aquest nou segle.
1. El reforçament permanent de la consciència comuna de pertinença, l’augment de la cohesió i de la solidaritat socials, les respostes a la immigració i el manteniment de la unitat civil del poble de Catalunya. 2. El desplegament i aprofundiment de l’autogovern català, sobre la base del nou Estatut, i la realització, entre tots i totes, d’un projecte compartit, inclusiu i integrador de país. Catalunya és de tots i totes, i la seva societat i les seves institucions no poden estar ni dividides ni en mans de cap partit, elit o grup de poder. 3. La mobilització de totes les forces i experiències col·lectives i de tots els talents del país, per adaptar-lo als canvis tecno-socials i els reptes d’excel·lència, d’infraestructures modernes i de formació que plantegen l’economia global i la societat del coneixement. 4. Una política d’inversió massiva i intel·ligent en la nostra principal riquesa: els nostres recursos humans i culturals, de coneixement i creació. 5. Una gestió eficient dels serveis públics (especialment l’educació i la sanitat) i de les polítiques socials (vivenda, especialment), en una perspectiva de combat incansable contra les desigualtats. 6. El desenvolupament sostenible i la cura i embelliment de Catalunya, de les seves ciutats, pobles i paisatges, mitjançant una exemplar política territorial, urbanística, paisatgística i mediambiental. Catalunya no pot ser la víctima de l’acció del capitalisme especulatiu sobre el territori. 7. Una política de seguretat de caràcter integral : de les persones, dels béns, de les condicions de vida i de treball dels ciutadans i ciutadanes.Una Catalunya oberta, capaç de desplegar un paper de primera línia en la integració europea i d’assumir es seves responsabilitats en la recerca de la pau, la lluita contra la pobresa, el comerç just, la reducció de les desigualtats i el diàleg entre les cultures.
De tot això cal discutir el proper dissabte, en el primer Plenari de Catalunya Causa Comuna, i discutir significa parlar, escoltar i pensar. En el fons, la prova del nou de la vitalitat futura del projecte compartit de Catalunya Causa Comuna , vindrà justament del fet que hi hagi una discussió fructífera entre posicions plurals, més enllà de les etiquetes, de les competicions semàntiques, dels interessos parcials, o dels afanys de capitalització i de protagonisme. Aquesta és l’herència i la promesa del catalanisme popular, a les que ens hem de mantenir fidels, i que es projecta amb problemes i possibilitats inèdits en aquest nou segle.
Escrit de reflexió d'en Raimon Obiols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada