dissabte, 3 d’abril de 2010

De nous valors i de vells records




Ha estat una sort poder marxa uns dies, just després de la jornada de « Catalunya : Causa Comuna “. Sort, sens dubte, ja que lluny del quotidià he pogut girar i regirar les idees, sensacions i records que he viscut i reviscut en aquell dissabte.

Que cal reafirmar-se, està clar. Però des d’on?

Des de la frustració de la sequera i de la nevada ? Des de la nova classe mitjana, tan ampla com difusa? Des de la frustració de rebre la insatisfacció de la societat? Des de no poder combatre la desafecció?

Retrobar vells amics i coneguts, va comportar reviure una vella sensació. Si sols parles de política acabes resultant tan “plasta” com sospitós. És clar, però, que en una trobada com la de dissabte és menys evident.

Uns i altres explicaven l’aventura segons els hi havia anat. Uns, que a pesar de rondar la trentena d’anys de militància, segueixen essent arraconats si demanen massa participació o si volen opinar de quelcom.

Altres, que d’adaptar-se han fet un model positivista, que treballen o col·laboren en diferents institucions, fundacions o associacions, estan moderadament satisfets.

Uns i altres coincidien que dir el que vol sentir el que decideix si es confia o no en tu oficialment, comporta a un engany que fa equivocar-se a uns i altres. Cal opinar i demandar, amb respecte i oportunitat, però no es pot anar remenant la perdiu i després criticar de la manca de nervi de les organitzacions territorials.

El plenari de presentació va rebre petites crítiques. A “Sotto vocce” alguns deien que era un aparador per a fer-se un lloc en els principals informatius. Altres, observaven els cordons que vetllaven per les primeres files. Les cares del socialisme català i alguns professors i/o erudits del país.

No ens passem de crítics, però un pensa que no n’hi havia per tan si aquestes primeres files haguessin participat més en les comissions.


Potser el missatge d’en Raimon Obiols hagués arrelat més amb el suport tàcit dels companys i companyes que gestionen i escenifiquen la manera de fer « socialista ». Hi eren, sens dubte, però, amb quina profunditat ?

És cert, també que en José Montilla va llençar algunes idees de canvi en el tarannà electoral. De fet aquestes es varen menjar els principals resultats del dia. Cares noves, noves idees, joves i altres conceptes.

L’endemà ja es feia públic que la campanya tindria un altre to. El canvi de responsable així ho feia palès.

Un altre concepte molt repetit va estar que de les setanta quatre comunicacions, sols hi havia quatre del partit socialista. Es deia en to positiu i com a, crec, mostra de major credibilitat.

Carai, ser militant d’un partit resulta sospitós fins i tot pel propi partit.

Hi ha feina a fer. La llista al parlament hi hauran alcaldes i alcaldesses en llocs rellevants. Montilla espera aproximar així el parlament al poble i al poble al parlament.

Noves cares? Noves idees? Molt bé. Però perquè no comencem, o potser alhora, pels vells militants que van gosar dir el que ara es demanda en un moment no prou acurat?

Recordo la vella guàrdia que no es resignava a perdre el grup parlamentari, no en vaig saber trobar més de dos al dissabte. Els que defensàvem que no passava rés per a complir amb el compromís de sortir de l’Otan per majoria absoluta i, que vés per on, l’Otan es va esvair davant de l’economia de mercat transoceànica.

Els militants que demanaven que no perdessin continguts els consells de federació per deixar lloc a informes - conferencies, es varen anticipar a la desafecció.

Cada militant que corroborava que no valia l’esforç de militar perquè les continues campanyes esgotaven l’estructura o aparell, provocava una taca d’influència prou perniciosa.

Endarreria als més disposats i potser encoratjava als més seguidistes. Tot plegat, no se sap si l’ou o la gallina, però a hores d'ara, sembla que la desafecció sigui la culpabilització pels somnis perduts. Llegir-la com el fruit del nou consum i prou, no és un bon començament per a combatir-la.

Que Catalunya serem tots o no serà, és cert. Que ens cal tornar a lluitar i tornar a patir, està clar. Però ens hem de preparar per tornar a vèncer, sobretot per a poder saber-ho i no conformar-nos amb majories als plenaris o als parlaments i tornar a poder representar els somnis d’una societat millor.

Paraules grans?

Comencem a cada poble i a cada ciutat, a cada associació, a cada reivindicació, a tornar a oferir part del nostre temps familiar. A treballar en projectes comuns, socials i vitals.

I preparem-nos, molt i molt bé per a representar al partit, a l’agrupació d’electors, a l’entesa o al progrés municipal amb lleialtat i ganes, moltes ganes de treballar.

O potser son paraules massa petites per a un titular?.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

El que cal representar és el poble, i si el partit no serveix, s'abandona.

lacuadelleo ha dit...

Tota estructura humana és imperfecte. Com també ho és restar escairat per vocació. Els partits representen una gran part de la societat.
Un altre cosa és que sovint els neguits ens impacientin i ens temptin de pensar que tot podria ser molt millor.
I veritablement, el motor de l'avenç social és ser agosarat, impacient i sommiador.
Les corrents socials s'han vist reflectides en les formacions polítiques.
Altre cosa és quan l'ideari es basa en ser crític en les formacions i poc més. Pensar que sense els partits tot aniria millor, és com no fer rés al barri perquè ja sabem que la gent no està per això.
No es tracta d'abandonar, es tracta de seguir treballant.

Anònim ha dit...

Criticant elspartits sens passa el temps i la feina. Cal treballar més i amb umiltat. Vag seguir la conferencia amb interes, ¿iara que? espero que treballar sino de que ha servit