De tons, de retrets i d'ases n'hi ha a totes les cases

Setmana curiosa sens dubte.

Els vents de la impaciència i del comentari han sacsejat els racons més tranquils. No ha estat sorollós, sens dubte.

Fa dies que des de diferents fòrums, cafès i formacions polítiques es reclama lícitament que hi hagi debat. Un debat importantíssim. Qui som i a on anem?, Que fem i que podríem fer per la gent?, Son prou vermells uns i altres? Son utòpics i poc pràctics uns i altres? No ens estimaran mai, doncs que es fotin… alguns altres, Son o no son respectables? i així fins a l’extenuació.

Un no sap si son els nervis del gran repte de “filadors” o el cansament de parlar i parlar, justificant l’injustificable. Un no sap, tampoc, si les presses venen de veure com uns i altres es van reorganitzant. I compte, que no és un símil militar.

Parlem de la reorganització i el rearmament ideològic. Parlem, doncs de recuperar el que creu cadascú i expressar-ho fins a la taula escaient per a, per un cop i d’una vegada, quan es trobi una coincidència no es volatilitzi com fins ara.

I enmig del conreu de la calma més profitosa, accelerada. No som pas nosaltres… és aquell, o aquell altre o el de més enllà. Si que ens sap greu, però cal respectar les decisions d’un i l’altre.

“La gent no creu en la política” sentim per arreu. Però un lúcid pensador hi afegia “però vol creure… no ho oblidis”.

Cal deixar més clar que veiem i en que creiem cadascú. I fer la prova del nou, sumem les coincidències i a veure que queda pendent… potser traurem un programa per a varies legislatures.

I del que quedi ajornat, potser començarà un debat constant i clarivident per a tornar la política als que hi volen creure.