dissabte, 9 de març del 2013
dijous, 7 de març del 2013
Raimon Obiols: "No és un problema català, aquí hi ha un problema espanyol"
ENTREVISTA
Raimon Obiols: "No és un problema català, aquí hi ha un problema espanyol"
Raimon Obiols és un dels grans noms del socialisme català dels últims 30 anys. Aquesta tarda presenta a Barcelona El mínim que es pot dir (RBA), unes memòries polítiques que ha procurat que siguin "entretingudes" de llegir. Des del despatx al Parlament Europeu, a Brussel·les, confessa que s'ho ha passat bé repassant la seva llarga trajectòria política. A les eleccions comunitàries de l'any que ve ja no repetirà com a candidat del PSC.
Vivim un moment de crisis interconnectades. Quina diagnosi fa de la situació actual?
Més que una crisi és una transició cap a una nova època. La paraulacrisi pot confondre'ns perquè podem imaginar que el futur serà igual que el passat, i això em sembla una percepció inexacta. La recessió potser remuntarà en un o dos anys, però sempre sobre la base d'una precarietat del creixement i d'una dificultat per combatre l'atur massiu de les noves generacions, que continuarà, malauradament.
I pel que fa a Catalunya?
Hi ha dos aspectes que ens afecten profundament. Un es dóna internacionalment i és la ruptura de l'equilibri entre capitalisme i democràcia. Durant dècades, sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial, es va construir un pacte social i en certa mesura polític a través del qual la potència de l'economia capitalista i la política democràtica s'equilibraven mútuament. I això garantia a Europa un model social molt digne en general. Això s'ha trencat brutalment. Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, ara estem en una situació crítica, tot i que jo no hi dono únicament una connotació negativa, perquè de les crisis en poden sortir les solucions.
¿Creu que aquests dos aspectes van lligats?
Totalment. Sense la crisi, aquestes relacions no es plantejarien amb el caràcter dramàtic amb què ho fan avui. Potser et podries imaginar, en un context de bonança econòmica, una situació de malestar nacional difús, de replantejament, d'avenç en les llibertats de Catalunya. Però aquesta sensació d'haver arribat a un punt en què cal un canvi radical es plantejaria d'una altra manera.
¿Aquestes dues crisis els afecten de manera especial, als socialistes?
La socialdemocràcia va fer un gran paper en el marc dels estats quan era possible un ampli marge de maniobra en les majories governamentals en un país o en un altre. Però la globalització tot això ho ha anat limitant progressivament.
Què li sembla el paper del PSC en un moment de molta tensió entre el socialisme català i l'espanyol?
El socialisme català ha tingut una orientació favorable a la unitat civil i a la construcció nacional de Catalunya. I això ara està sotmès a tensió. Les discussions entre el socialisme català i espanyol, que tenen el rerefons de la crisi general, són també discussions en relació al tipus d'evolució que cal perseguir per resoldre el problema espanyol. Perquè no hi ha un problema català, hi ha un problema espanyol. La societat espanyola ha canviat molt en les últimes dècades, però, en canvi, en la percepció que Espanya és una realitat plurinacional no només no s'ha avançat, sinó que s'ha alliberat una mica de la inèrcia que significava el record del franquisme.
Espanya s'ha desacomplexat?
Exacte. Determinades afirmacions nacionalistes espanyoles havien quedat molt atenuades perquè s'assimilaven al llenguatge de la dictadura, i aquesta inèrcia ha anat desapareixent. Hi ha un procés de consciència nacional creixent a Catalunya i, alhora, una falta de reconeixement fora d'aquesta realitat, en un Estat mal girbat, que no ha assumit el que era. Això explica, en part, els nostres desencontres.
El gran punt de desacord és el dret a decidir.
Aquesta és la discussió.
¿Una de les dues parts haurà de renunciar a la seva posició?
És difícil, però alguna sortida tindrà tot això. Repeteixo, som, potser d'una manera quintaessenciada, el reflex d'una situació general.
¿És imaginable la ruptura entre el PSC i el PSOE?
La dreta ens ho ha dit molt durant més de 30 anys: heu de triar entre el papa i la mama, i per sort no hem caigut en aquest parany, perquè hauria estat una situació molt dolenta per a Catalunya. Hem d'anar veient en un futur com evolucionen les coses.
Què li va semblar que el seu partit votés diferent del PSOE al Congrés sobre aquesta qüestió?
Reflecteix la posició que es va defensar al Parlament. És una mostra de coherència. Em felicito d'aquest vot, era necessari. Quan hi ha en una societat, com la catalana, un percentatge molt superior a la majoria absoluta que vol ser consultat, s'ha de respondre a aquesta voluntat. Una altra cosa és preveure una situació, que no és fàcil, de cara a exercir aquest dret a decidir i sobretot de cara a la situació nova que es crea en funció del resultat, sigui el que sigui. El mínim que es pot dir és que no és fàcil construir un estat nació clàssic a l'Europa Occidental en l'actualitat.
Però és viable?
Al final tot és possible, per bé i per mal. És més interessant la conveniència pels ciutadans. A la UE aquest horitzó és complex, perquè trobar aliats en aquest terreny no és fàcil.
Segueix creient en el federalisme?
Crec fonamentalment en l'horitzó federal europeu i en els seus efectes sobre els estats nació que en són membres. La resposta adequada a la transició que viurem passa per la construcció de l'Europa social i política que només pot tenir una matriu de caràcter federal.
¿Ja compartiran aquests plantejament algunes veus jacobines del socialisme espanyol, com José Bono i Alfonso Guerra?
Són reaccions minoritàries, no crec que sigui l'estat d'esperit general del socialisme espanyol, però també és veritat que no tenen una resposta alternativa que ens satisfaci.
Com veu la salut del seu partit?
Al primer acte polític a què vaig anar, quan tenia 17 anys, ja es parlava reiteradament de la crisi de l'esquerra. Però el socialisme, com va dir Willy Brandt, té la capacitat de fer nous començaments. Sóc optimista en relació al futur de les nostres idees.
http://www.ara.cat/premium/politica/Raimon-Obiols-No-Problema-espanyol_0_878312231.html
divendres, 1 de març del 2013
No te cap sentit ni coherència...
Més enllà del debat sobre el humor en clau reivindicativa, o l'escarni com a fabulació esperpèntica, fins i tot, de si "Polònia" mediatitza actitus politíques o influeix excessivament.. sigui quin sigui el posicionament de cadascú o la importància que tingui el tenir opinió formada en cada cas...
Hi ha d'haver un sentit de la proporció i del que és just, independentment del que digui el codi en cada moment.
Acabem de poder opinar de com el Tribunal Constitucional no ha referendat la prohibició lleidatana del mocador islàmic en les seves dependencies.
Senzillament si hi ha un debat cal reflectir-lo a la Constitució. Demana al text inamovible que opini sobre temes actuals no te sentit.
Hem pogut veure militars opinant sobre el convenient d'ocupar per davant d'una "sobrevalorada" democràcia. Hem vist centenars d'interpretacions amb moltes sospites sobre la seva intencionalitat sobre els diferents moviments del nostre país. Cadenes propietat de l'Església ¿? Afirmaven que a
Catalunya ja no es respon en castellà quan el nou vingut o visitant desconeix el idioma, o que es impossible estudiar si ets castellà, o assegurant que volem un estat propi per "robar" SIC. M'aturo, la llista és extremadament llarga.
No fa pas gaire en una conversa relaxada vaig comentar que Isabel Pantoja no havia d'entrar a la presó per ser Isabel Pantoja, ni no entrar-hi per ser-ho. La Justícia no és exemplar, no ho és. És una llista de pecats i penitencies sense prou enteniment, al meu parer. L'alarma social només justifica politiques però no ens porta a racionalitzar lleis i reglaments, codis i constitucions.
Una imatge paròdica, que vol commoure i alertar sobre una conversa... i que a voltes s'han demanat disculpes per que s'ha dimensionat i pot sentir-se ofès el que no tenia adreçat el missatge no pot ser comparat a bosses de 500 euros travessant la frontera andorrana, factures falses a la sanitat o els
milions d'euros suissos d'un tresorer.
Coherència... Ofensa = disculpes... robatori i abús de confiança = presó, no n'hi d'altre.
http://www.abc.es/agencias/
Noticias agencias
Concejal Torredembarra imputado ultraje nación denuncia persecución política
(Cataluña) REGIONES-AUTONOMIAS | > AREA: Política
28-02-2013 / 20:50 h EFE
Concejal Torredembarra imputado ultraje nación denuncia persecución política
(Cataluña) REGIONES-AUTONOMIAS | > AREA: Política
28-02-2013 / 20:50 h EFE
Lluís Suñé, concejal de Alternativa Baix Gaià en Torredembarra, imputado por
un presunto delito de ultraje a la nación, ha denunciado hoy la "persecución
política" de su caso la víspera de su declaración ante el juzgado número 7
de El Vendrell.
Suñé declarará mañana como imputado por un presunto delito de ultraje a la
nación ante la titular del juzgado número 7 de El Vendrell, y también
comparecerán el fiscal del Estado y el abogado de la Junta de Extremadura,
que se persona como acusación particular.
Los hechos se remontan al 2008, cuando Suñé, en su bloc personal, publicó
una nota sobre las balanzas fiscales acompañada de una imagen de dos niñas
harapientas y el titular "apadrina a un niño extremeño".
La difusión de esta entrada del bloc en medios nacionales provocó que en
octubre del 2008 la Junta de Extremadura le presentara una querella por
"ultrajar al pueblo de Extremadura".
La querella se basaba en el artículo 543 del Código Penal, que castiga "a
quien ultraje u ofenda a España o a las comunidades autónomas". El concejal
pidió disculpas poco después.
Suñé ha argumentado hoy que "en el bloc, siempre a título personal y con un
máximo de 65 visitas, escribía mis reflexiones sobre la actividad diaria y
siempre las acompañaba de ilustraciones; la acusación se centra en la
imagen, pero el fondo de verdad son las balanzas fiscales".
Arropado por un numeroso grupo de vecinos de Torredembarra que le han
mostrado su apoyo, el concejal ha asegurado: "yo ni siquiera hice esa
imagen, la saqué de Google y ya la habían publicado muchos portales".
También ha relatado: "Tuve que vivir con escolta y durante meses, mis padres
y mis abuelos recibían llamadas telefónicas las 24 horas del día con
amenazas de que iban a matarme".
El concejal ha añadido: "No tengo miedo por la decisión judicial, sino por
la reacción en clave social: nos echamos las manos a la cabeza por las
reacciones violentas si un humorista danés ironiza sobre Mahoma, pero aquí
también hay estructuras que son intocables".
Suñé ha definido su caso como "un escarnio público para intentar frenar el
proceso soberanista".
"Ya ni siquiera hablo de libertad de expresión porque está claro que no hay
opción a las opiniones diferentes. Hoy mismo un militar retirado ha llamado
a ocupar Cataluña, me gustaría ver una querella por ultraje a un
territorio", ha agregado.
"La acusación se basa en la imagen y mi defensa es que no tiene nada que
ver; aquí lo que se juzga es que no se quiere hablar de las balanzas
fiscales ni de la obligada solidaridad de los catalanes en una Cataluña que
recorta sanidad, cierra fábricas y tiene desahucios", ha subrayado por
último.
Noticias relacionadas
·
<http://www.abc.es/espana/
13.html> La ley permite en España que las pitadas al Rey queden impunes
De hecho, y según confirman fuentes judiciales, en la Audiencia Nacional
ninguna denuncia o querella interpuesta con motivo de una pitada al Rey en
acontecimientos deportivos ha desembocado ...
<http://www.abc.es/local-
2181333.html> Vázquez Aldrey formaliza su dimisión como edil en Santiago
Albino Vázquez Aldrey fue imputado por cohecho, revelación de información
privilegiada y tráfico de influencias.
·
<http://www.abc.es/comunidad-
omis-20130222.html> Alfonso Grau acusa a Compromís de manipular datos de
Turismo ValenciaUn edil asegura que no presionó a Ripoll por el plan de
residuosElche denuncia el desfase de 700.000 euros en la Fundación del
DeporteUn edil asegura que no presionó a Ripoll por el plan de residuos
En la etapa que se han detectado estas irregularidades los responsables de
la fundación eran el entonces alcalde, el socialista Alejandro Soler, y el
ex concejal de deportes, Federico Buyolo.
·
<http://www.abc.es/comunidad-
130223.html> El juez imputa a la edil del PSPV denunciada por
prevaricaciónEl juez imputa a la edil del PSPV denunciada por prevaricación
La cédula remitida por la Administración de Justicia contempla como modelo
tres fórmulas: denunciado, imputado y procesado.
·
<http://www.abc.es/local-
anza-201302160413.html> La juez decreta prisión preventiva para Ángel
Espadas
No obstante, permanece imputado por tráfico de influencias y tendrá que
presentarse cada 15 días en el Juzgado de guardia de Avilés.
diumenge, 24 de febrer del 2013
La responsabilitat de publicar sobre suïcidis
Publicat el 20 febrer 2013.
Sé que està jubilat, que té com a mínim un fill, que no
pot pagar la hipoteca i que l’entitat bancària l’assetja amb amenaces. També sé
que viu amb desesperació i impotència aquesta situació a la que no veu solució.
Aquest és un perfil inventat, però podria ser la descripció del meu veí que fa
dies que seu al sofà davant el televisor.
Tanmateix fins fa ben poc els mitjans de comunicació no
xerraven de suïcidis, tal com recomana el codi deontològic i la majoria de
llibres d’estil. La raó principal és evitar la imitació (anomenada efecte
Werther), que suposa que la publicació de noticies de suïcidis provoca el
contagi i l’augment dels casos. Hi ha diversos estudis quantitatius que ho
demostren amb xifres.
Per altra banda l’acte de suïcidar-se el tenim entès
-fins a dia d’avui-, com una decisió personal presa de l’espai íntim, i per
tant no es considera noticiable en sí mateix. Ara bé, en casos de personatges
públics rellevants o quan es considera que el suïcidi té efectes més enllà del
subjecte, s’ignora l’efecte imitador, es vulnera el dret a la privacitat i se’n
parla als mitjans.
Però anem a pams. Pel que fa a l’efecte Werther, és cert
que existeixen els resultats de l’estudi sobre l’augment de suïcidis, però
també ho és que no el podem comparar amb cap altre investigació ja que,
malauradament, no tenim anàlisis que relacionin la qualitat de la informació
(el què i el com) amb la influència en el seu context. Per tant, no és que no
s’hagi de publicar, sinó que potser s’ha d’explicar diferent.
Pel que fa al caràcter privat de suïcidar-se que
impossibilita xerrar-ne als mitjans, em preocupa que aquesta pràctica vagi de
la mà de la incapacitat de presentar-la com una qüestió social. No fa tant que
la violència domèstica va passar a ser de gènere i el canvi va suposar, no
només col·lectivitzar un problema social, sinó també va obligar a prendre
consciència sobre la responsabilitat individual (periodística i política!) al
respecte.
Així doncs, de quina manera s’han explicat les darreres
noticies sobre suïcidis? Des d’una òptica preventiva? Documentant els factors
influents? Explicant els indicadors de risc de comportaments suïcides? Les
senyals d’advertència? Facilitant línies telefòniques d’ajuda? Proporcionant
recursos mèdics? Assistència psicològica? Aportant alternatives? Presentant la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca?
No és aquesta també la responsabilitat dels mitjans?
La responsabilitat de publicar sobre suïcidis
Publicat el 20 febrer 2013.
Sé que està jubilat, que té com a mínim un fill, que no
pot pagar la hipoteca i que l’entitat bancària l’assetja amb amenaces. També sé
que viu amb desesperació i impotència aquesta situació a la que no veu solució.
Aquest és un perfil inventat, però podria ser la descripció del meu veí que fa
dies que seu al sofà davant el televisor.
Tanmateix fins fa ben poc els mitjans de comunicació no
xerraven de suïcidis, tal com recomana el codi deontològic i la majoria de
llibres d’estil. La raó principal és evitar la imitació (anomenada efecte
Werther), que suposa que la publicació de noticies de suïcidis provoca el
contagi i l’augment dels casos. Hi ha diversos estudis quantitatius que ho
demostren amb xifres.
Per altra banda l’acte de suïcidar-se el tenim entès
-fins a dia d’avui-, com una decisió personal presa de l’espai íntim, i per
tant no es considera noticiable en sí mateix. Ara bé, en casos de personatges
públics rellevants o quan es considera que el suïcidi té efectes més enllà del
subjecte, s’ignora l’efecte imitador, es vulnera el dret a la privacitat i se’n
parla als mitjans.
Però anem a pams. Pel que fa a l’efecte Werther, és cert
que existeixen els resultats de l’estudi sobre l’augment de suïcidis, però
també ho és que no el podem comparar amb cap altre investigació ja que,
malauradament, no tenim anàlisis que relacionin la qualitat de la informació
(el què i el com) amb la influència en el seu context. Per tant, no és que no
s’hagi de publicar, sinó que potser s’ha d’explicar diferent.
Pel que fa al caràcter privat de suïcidar-se que
impossibilita xerrar-ne als mitjans, em preocupa que aquesta pràctica vagi de
la mà de la incapacitat de presentar-la com una qüestió social. No fa tant que
la violència domèstica va passar a ser de gènere i el canvi va suposar, no
només col·lectivitzar un problema social, sinó també va obligar a prendre
consciència sobre la responsabilitat individual (periodística i política!) al
respecte.
Així doncs, de quina manera s’han explicat les darreres
noticies sobre suïcidis? Des d’una òptica preventiva? Documentant els factors
influents? Explicant els indicadors de risc de comportaments suïcides? Les
senyals d’advertència? Facilitant línies telefòniques d’ajuda? Proporcionant
recursos mèdics? Assistència psicològica? Aportant alternatives? Presentant la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca?
No és aquesta també la responsabilitat dels mitjans?
divendres, 22 de febrer del 2013
El Rei i el temps per a cada cosa
Vagi per endavant que un segon després de llegar la piulada sobre Pere Navarro i l’abdicació vaig exclamar: “Ondia(recorcholís) la que es liarà!!”.
Però un és com és i seguidament vaig buscar el context de l’afirmació. Ja sigui a on, davant de qui i, el més important, si era un sofisme per parlar d’altres coses.
Hores després ja podies llegir la intervenció sencera i, fins i tot, la rebies al teu correu segons siguin els teus cercles de relació.
Quan hi ha tanta passió com la que ens envolta. Passió de la viva, de la vital i opressiva, de la que fa rebel·lar-se i alhora ens fa seure i ens obliga a reflexionar, fins i tot l’ordre dels arguments, és un problema a discutir.
Si qüestionem què és el primer a fer, ja tenim una bona conversa i fins i tot polèmica.
En qüestions de consulta sobre la sobirania o sobre l’estat propi, també proposava que com que hi han prous braços, uns es dediquessin a treballar majoritàriament per una reforma constitucional i els altres en que el marc de la consulta fos de consens social, que a la fi és el que més ens ha d’importar.
En qualsevol calendari de regeneració es pot valorar massa complicat el traspàs de la monarquia parlamentaria cap a la república.
En termes estratègics com que una cosa tan revolucionaria pot entorpir la necessària higienització d’usos i costums de la societat actual i de la política com a mostra més vistos.
Es podria imposar a la fi l’abdicació d’una figura sota sospita des de per relacions comercials fins per haver protagonitzat el desvetllament d’una família “mostra” gens recomanable com a imatge o ideal pels que ho necessitin.
Però, en tot cas, no cal "donar canya" al més nou com a més novell perquè ens distreu del més important.
Per experiència històrica, al que crida “tonto l’últim” més tard o més aviat acaba sota els cavalls.
No em motiva gens la monarquia parlamentaria, em consolava quan semblava un referent moral i de suport a la democràcia per força gent. Ara, veig un home molt gran que no pot acabar de jeure a curar les seves ferides, i a deixar-se anar i reviure la seva vida.
Tan li fa la fortuna, o el poder… si quan et toca reflexionar… no tens la família al voltant i la pau al cor… ets molt pobre, per rei que siguis.
divendres, 15 de febrer del 2013
Avui he demanat la baixa com a militant...
No vull magnificar l'acte, no és pas tant important. Però si voldria fer-ho saber i passar full. No deixaré de treballar en política. Per que per a mi, la política és des d'escoltar, fins a caminar, sense deixar-me les conclusions i les opinions que amb humilitat pugui expressar. No em sentireu mal parlar, no seria lògic. S'ha fet molta feina, però ara crec que si tenia raó quan volia més risc i avançar en la justícia social. L'estratègia que escolta a la societat no pot corre riscos que davant de la seva publicació perdis el que no saps si haguessis perdut radicalitzant més del que les enquestes aconsellaven. Aquesta és la carta en que ho he comunicat.
Bon dia,
Sincerament no creia que arribaria el dia d'escriure aquestes lletres. Entre els meus pitjors defectes hi ha poca predisposició al defalliment. Però cal ser coherent, o atendre si es prefereix els "imputs" de coherència que ens demana el cor.
Vull demanar la baixa de militant del Partit dels Socialistes de Catalunya. Ho escric amb totes les lletres perquè, entre d'altres coses, em sembla simptomàtic que massa sovint s'oblidi el plural en el nom del fins ara, nostre partit.
No és una carta de revenja, ni de buidar el pap, ni de cap retret. Ja no toca. Però he demanat a massa companys fins ara que la desvinculació amb el PSC, no pot ser mitjançant una ordre a la "Caixa". Sincerament plegar pagant a les entitats bancàries set euros per un rebut tornat, és massa "kafkià".
Crec que el Partit es mereix unes lletres a on quedi expressat el perquè. Potser per si fos d'utilitat en una possible regeneració a on s'acabi entenen que massa temps hem buscat socialistes o gent capaç de donar-nos el vot a on fos, quan només calia caminar sobre les nostres passes i analitzar, amb la fraternitat dels que hem treballat junts, què ens ha portat a tenir tants companys i companyes a casa, políticament parlant, o massa lluny com per continuar sota un paraigües que ha tingut una ombra gran, però que quan arriba la pluja tapa el que tapa, no hi ha més.
Fa més de trenta anys vaig demanar l'afiliació perquè majoritàriament els meus referents estàvem al Partit.
En el full de sol·licitud encara es pot observar que sindicalment militava a CC.OO. Hi havia tanta feina i il·lusió que ni importava ni era important. Pocs anys després coordinava la secció sindical d'UGT en el moment històric i histèric de l’esfondrament de Banca catalana.
No em penedeixo de rés, potser de no haver plegat abans i haver estat massa temps enfadat amb el que anava veient.
Si esteu veritablement conformes amb com estem i hem arribat fins aquí, us demano disculpes per no coincidir de vegades sorollosament. Si penseu que és el que hi ha i que a tot arreu és igual, llavors no us demano pas rés però ja no em sap tant greu el soroll, no teniu raó.
Deixo el Partit perquè, majoritàriament, els meus referents estan a fora de la fins ara, nostre organització. Faig còpia d'aquesta carta a tots els companys i companyes de Torredembarra, no per ser més important que qualsevol altra cosa sinó per la coherència que comentàvem. És la fi d'una conversa llarga amb molts d'ells. I una darrera rebel·lia, si encara us cal llegir-ho tres vegades... parleu amb la gent, m'han entès a la primera.
Una sincera salutació i abraçada a tots.
Albert Bonet Pérez
Agrupació local de Torredembarra - Camp de Tarragona.
dijous, 31 de gener del 2013
Rovira i Virgili i Tarragona
Universitat de Tarragona i no Universitat Rovira i Virgili. La primera
impressió és d’inoportú, poc sensible i maldestre.
És cert que les universitats de Catalunya porten el nom de la capital.
I que també la llei és per a tots, i també que cal que els millors gestionin el
dels altres i que cal saber el que preocupa en cada moment. Més desconcert al
carrer no és aconsellable, sort en tenim d’en Barcenas i la seva manta per
depreciar i amainar la sorpresa d’aquesta proposta.
El Partit Popular de Tarragona ha presentat una moció al plenari
municipal perquè el consistori reclami el canvi de nom del centre pel
d'Universitat de Tarragona. Val a dir que ha comptat amb el suport del PSC.
Reitero, Cal saber que preocupa al carrer!!
La proposta portarà cua, sobretot a les altres ciutats que acullen
campus de la Universitat, en especial la ciutat de Reus.
La URV creu que no és el moment d'obrir aquest debat quan la
universitat està passant per un mal moment econòmic per les retallades. L'equip
rectoral de la URV creu que la decisió és competència del Parlament i no de la
Universitat. Des de la mateixa universitat s'ha recordat el perill que corren
els estudis universitaris i la investigació que se'n genera en aquests moments
de crisi econòmica, i ha fet una crida a totes les administracions públiques
per a la defensa de la universitat pública per damunt d'altres debats.
Si amb una dotació que ens situaria entre les quaranta s'arriba a la quarta, potser cal respecta més i deixar fer als que la coneixen, l'estimen i la fan rutllar.
I, a banda...
Antoni Rovira i Virgili va néixer a Tarragona el 26 de novembre de
1882, morint a Perpinyà el 5 de desembre de 1949. Fou un periodista i polític
català, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i President del Parlament
de Catalunya a l'exili.
Treballa en diverses publicacions especialitzat en política estrangera
i en història nacional catalana. Col·laborà, entre altres, a El Poble Català,
L'Esquella de la Torratxa, La Mainada, La Nació, La Veu de Catalunya, La
Publicitat, Mirador, La Humanitat i Meridià i fundà i dirigí la Revista de
Catalunya (1924) i el diari La Nau (1927).
Fou autor d'un munt de llibres sobre el fet nacional, entre els quals
cal remarcar la Història dels moviments nacionals, El nacionalismo
catalán, Nacionalisme i federalisme i Història nacional de Catalunya. L'any 1937 obtingué el
premi Valentí Almirall, concedit a la millor recopilació d'articles
periodístics.
La seva activitat com a polític començà amb la fundació a Tarragona de
la Joventut Federal. Al cap d'uns anys de militància en la Unió Federal
Nacionalista Republicana, l'abandonà arran del Pacte de Sant Gervasi.
Col·laborà amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i fundà,
l'any 1922, Acció Catalana, partit del qual se separà per divergències
doctrinals. L'any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i, finalment, el
1932 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya.
Fou elegit Diputat al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué
membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Peticions, de
Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, així com
de les Comissions de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal.
L'1 d'octubre de 1936 fou elegit Vice-president Primer del Parlament,
la qual cosa li comportà la Presidència interina de la Cambra, quan Josep Irla
hagué d'ocupar, també interinament, la Presidència de la Generalitat, després
de l'assassinat de Lluís Companys.
A la fi de la Segona Guerra Mundial formà part, a França, del Govern
del President Irla, i el 1946 s'instal·là a Perpinyà, des d'on continuà
escrivint un seguit de llibres que aparegueren pòstumament. També va escriure
un seguit de llibres sobre la prehistòria a Catalunya
Amb aquests detalls de la seva biografia no es pot entendre un
greuge per desfer-ne un altre. Disseny, Senyors i confiança... Quan convé
consultar d’on és una universitat, no hi ha cap problema. La Rovira i Virgili
ja té un nom propi i el te per feina i seriositat.
dimarts, 22 de gener del 2013
Què fer amb la corrupció?
José Antonio Gómez Yañez i César Molinas: Què fer amb la corrupció?
Nou Cicle 22 gener
El funcionament dels éssers vius, dels motors d’explosió i dels organismes socials produeix, inevitablement, residus tòxics que s’han d’eliminar. Si no es fa, sobrevenen la mort i la descomposició. D’aquí l’existència dels ronyons, dels tubs d’escapament i de la regulació dels partits polítics, per exemple.
En tots els sistemes polítics hi ha corrupció: és tan consubstancial amb la política com el monòxid de carboni amb l’automòbil. Per això, en les democràcies avançades, hi ha lleis que regulen l’activitat interna dels partits polítics. Aquesta regulació imposa els mecanismes de reciclatge de toxines que permeten que la democràcia segueixi funcionant de manera saludable. El nivell insuportable que ha assolit la corrupció política a Espanya es deu a l’absència de reciclatge dels residus tòxics que generen els nostres partits. La democràcia espanyola és com un cos sense ronyons o un cotxe sense tub d’escapament.
La llei espanyola de partits polítics és buida de contingut i permet que, a la pràctica, els partits s’autoregulin. Això és una anomalia gravíssima i insòlita en les democràcies avançades. Els partits polítics no han d’autoregular-e perquè són entitats especials a les quals se’ls reconeix el monopoli de la representativitat política i es financen amb recursos públics. Aquest reconeixement no ha de donar-se sense un rigorós control legal per evitar que els partits acabin, com a Espanya, convertint-se en elits extractives. A Alemanya, per exemple, la llei obliga els partits a celebrar congressos biennals, que els delegats en aquests congressos siguin elegits per votació secreta entre els militants, que els candidats a càrrecs electes siguin elegits en primàries, a sotmetre’s a auditories externes… El sistema genera competència entre els dirigents i els candidats a ser-ho. Com no pot ser d’altra manera, els mecanismes de reciclatge de residus són la democràcia interna, la transparència i la competència. Hi ha corrupció política a Alemanya? Per descomptat que n’hi ha, però els mecanismes legals previstos eviten una espiral degenerativa i contagiosa com l’espanyola. La corrupció pot arribar al turmell, però el drenatge impedeix que arribi al coll.
A Espanya els congressos els convoquen les direccions partidàries quan els convé, els candidats són nomenats per cooptació, gran part dels afiliats són càrrecs públics o propers, les auditories les fa el Tribunal de Comptes -els membres dels quals són nomenats pels partits- amb anys de retard… Per què no hi ha sistemes de dragatge de residus en la política espanyola? Perquè en la Transició es va decidir potenciar l’estabilitat dels partits cedint un poder gairebé il·limitat les seves cúpules dirigents. Pesava molt el record de la inestabilitat política durant la II República i es confiava que els partits estables donessin lloc a una democràcia estable. A més, es creia que aquest tipus de partits era una garantia d’unitat política davant el procés descentralitzador de l’Estat de les Autonomies. Avui cal reconsiderar aquesta decisió, perquè el preu que s’ha pagat per ella ha estat excessiu.
La manca de competència interna i de control extern en els partits espanyols ha tingut dues conseqüències. Primera, una corrupció a la qual no és possible posar límits i que té efectes cancerígens. No es tracta de càrrecs cometent delictes o de partits buscant diners extres.Es tracta d’empleats i polítics integrats en els aparells que els utilitzen per enriquir-se sense control o per aconseguir ingressos addicionals escapant al control d’Hisenda. De la corrupció individual s’ha passat a una fase institucional. La segona conseqüència ha estat la degeneració de la competència tècnica i capacitat de lideratge dels nostres polítics, cooptats sobre la base de la seva fidelitat a les cúpules en cada volta del torn electoral amb greu detriment de la seva iniciativa i independència de pensament, tot i la supervivència en els engranatges partidaris de moltes persones capaces i honestes.
Què fer? No cal esperar que el sistema actual es regeneri de manera endògena. No ho farà. I la solució no passa per més fiscalia i més tribunals. Això és necessari, però insuficient. Cal regular als partits espanyols des de fora, com a Alemanya. Cal una nova llei de partits polítics que imposi la democràcia interna i la transparència, és a dir, que obligui a tenir mecanismes de reciclatge de residus tòxics. Això és l’últim que farà una elit extractiva perquè viu de l’opacitat i de la cooptació. La reforma caldrà fer-la contra la resistència numantina de les elits partidàries, que abans prefereixen passar pel jutjat de tant en tant de sotmetre a controls externs. Cal un ampli moviment ciutadà per exigir una Llei de Partits com l’alemanya, que imposi congressos periòdics, que obligui que els delegats es triïn per sufragi secret entre la militància, que obligui a fer primàries per elegir tots els candidats a càrrecs representatius , i que obligui a auditories externes independents. S’hauria de recollir firmes per portar una proposta de llei en aquest sentit al Congrés dels Diputats. Qui s’hi oposaria públicament?
diumenge, 20 de gener del 2013
L'alcalde de Torredembarra diu que s'estan 'negociant a la baixa' els contractes de lloguer que té el consistori
http://www.diaridetarragona.com/73747
L'Oficina Antifrau detecta errors administratius en
la concessió dels lloguers
ACN | 17/01/2013 17:31
L'alcalde de Torredembarra (Tarragonès), Daniel
Massagué, ha assegurat que s'està "negociant a la baixa" el preu dels
contractes de lloguer amb opció a compra que té consistori. El batlle ha
anunciat tenir preacords amb les entitats bancàries per "mirar de millorar
el preu actual". "És la meva responsabilitat treballar per millorar
les condicions fixades" ha afirmat Massagué qui no ha dubtat en defensar
la singularitat dels locals llogats per la seva ubicació i condicions tot i el
cost que representa per l'Ajuntament. Massagué ha fet aquestes declaracions
després el ple extraordinari forçat per l'oposició al no poder tractar aquesta
qüestió en el marc de l'activitat normal del consistori. Massagué ha detallat
també que ja ha respost a l'Oficina Antifrau pels "errors
administratius" detectats amb la concessió dels lloguers justificant les
decisions preses del govern local. Quan a Fiscalia, font del consistori han
explicat que s'està preparant tota la documentació per donar resposta al seus
requeriments.
El líder convergent torrenc ha assegurat que el plenari d'aquest
dijous al migdia "no s'hauria d'haver celebrat" perquè aquest no és
l'òrgan competent per resoldre la qüestió. A més, Massagué ha demanat temps i
marge per prendre les decisions que necessita el govern local en un context com
l'actual i en molts casos, sense el recolzament bancari per emprendre
inversions.
L'alcalde ha admès sentir-se "cansat" d'aquesta qüestió
i ha defensat l'aposta del govern municipal per tenir lloguers amb opció a
compra, tot i que actualment no tinguin activitat però la puguin tenir quan el
context econòmic actual millori.
L'Ajuntament torrenc té ara mateix dos
lloguers amb opció a compra a 12 anys sense utilitzar. Per l'ubicat al barri de
Clarà, el consistori paga 6.000 euros al mes, mentre que el que ha de ser les
noves oficines de la Policia Municipal té una despesa de 9.000 euros mensuals.
El
tercer dels lloguers, aquest a 4 anys, l'ocupa la Colla Castellera els Nois de
la Torre i l'ajuntament paga 1.400 euros al mes.
L'oposició en bloc critica el tarannà del govern
El portaveu del grup municipal del PSC, Enric
Grangel, no ha dubtat en criticar durament l'actitud i el tarannà de l'actual
govern municipal. Grangel ha assegurat que cap contracte - ni serveis ni
lloguers- passa per concurs públic i que per aquest motiu van denunciar els sis
casos davant Fiscalia després de l'estiu. Grangel ha afegit també no hi ha cap
informe que justifiqui el preu dels tres lloguers que té l'Ajuntament.
El
socialista, com també ha fet el portaveu del grup municipal d'ERC, Eduard
Rovira, han lamentat que ple "no hagi servit de res" perquè no s'ha
contestat cap de les demandes exposades pels grups de l'oposició.
"Massagué amaga informació i justifica els seus errors amb els
altres", han conclòs.
De la seva banda, el portaveu del grup municipal
d'Alternativa Baix Gaià, Lluís Sunyer, ha demanat al govern municipal
polítiques més austeres i explicacions de perquè es destinen partides
econòmiques a lloguers de locals que no tenen activitat i representen una
"despesa important i innecessària".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)