Publicat el 20 febrer 2013.
Sé que està jubilat, que té com a mínim un fill, que no
pot pagar la hipoteca i que l’entitat bancària l’assetja amb amenaces. També sé
que viu amb desesperació i impotència aquesta situació a la que no veu solució.
Aquest és un perfil inventat, però podria ser la descripció del meu veí que fa
dies que seu al sofà davant el televisor.
Tanmateix fins fa ben poc els mitjans de comunicació no
xerraven de suïcidis, tal com recomana el codi deontològic i la majoria de
llibres d’estil. La raó principal és evitar la imitació (anomenada efecte
Werther), que suposa que la publicació de noticies de suïcidis provoca el
contagi i l’augment dels casos. Hi ha diversos estudis quantitatius que ho
demostren amb xifres.
Per altra banda l’acte de suïcidar-se el tenim entès
-fins a dia d’avui-, com una decisió personal presa de l’espai íntim, i per
tant no es considera noticiable en sí mateix. Ara bé, en casos de personatges
públics rellevants o quan es considera que el suïcidi té efectes més enllà del
subjecte, s’ignora l’efecte imitador, es vulnera el dret a la privacitat i se’n
parla als mitjans.
Però anem a pams. Pel que fa a l’efecte Werther, és cert
que existeixen els resultats de l’estudi sobre l’augment de suïcidis, però
també ho és que no el podem comparar amb cap altre investigació ja que,
malauradament, no tenim anàlisis que relacionin la qualitat de la informació
(el què i el com) amb la influència en el seu context. Per tant, no és que no
s’hagi de publicar, sinó que potser s’ha d’explicar diferent.
Pel que fa al caràcter privat de suïcidar-se que
impossibilita xerrar-ne als mitjans, em preocupa que aquesta pràctica vagi de
la mà de la incapacitat de presentar-la com una qüestió social. No fa tant que
la violència domèstica va passar a ser de gènere i el canvi va suposar, no
només col·lectivitzar un problema social, sinó també va obligar a prendre
consciència sobre la responsabilitat individual (periodística i política!) al
respecte.
Així doncs, de quina manera s’han explicat les darreres
noticies sobre suïcidis? Des d’una òptica preventiva? Documentant els factors
influents? Explicant els indicadors de risc de comportaments suïcides? Les
senyals d’advertència? Facilitant línies telefòniques d’ajuda? Proporcionant
recursos mèdics? Assistència psicològica? Aportant alternatives? Presentant la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca?
No és aquesta també la responsabilitat dels mitjans?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada