Una nova reglamentació per a les “cases de barrets”.

Hi ha força temes que no han estat resolts mai. Un d’ells, és la prostitució. Una manera de jutjar-ho és des de la vessant de la llibertat individual. No hi ha cap tipus de discussió, ningú pot estar obligat a prostituir-se.

Des de l’aparent voluntarietat, ja es plantegen diferents posicionaments. Es pot creure que algú vulgui prostituir-se? Sembla que hi ha gent, però ni el que sembli per suposades respostes a diferents “llibres blancs” és pot donar per bo del tot.

Amb igualtat d’oportunitats, respecte a l’educació i al mercat laboral i respecte a un positivament de la nostre societat a on no es creïn feines ponts per amics i coneguts, seguirien havent persones disposades a prostituir-se?

És tan culpable el client, com la persona que es prostitueix, com el “xulo”, com l’inductor, com l’arrendatari de l’habitació o de tot el meublé?

Val la pena perdre temps en establir el grau de culpabilitat? Hem quedat d’acord que obligar, amb subtilesa o violència, és inadmissible. Per tan, esbrinem responsabilitats sense perdre de vista el que cal: Com erradiquem la prostitució?

Com a periodista he sentit parlar de l’època rosa de les meuques i els meublé’s. Un cop presentat el llibre o la conferència sorgien aquelles històries més negres i crues a on dones i homes havien estat marcats, expulsats o desapareguts.

És una relació de risc? Sí. Es pot arribar a equiparar amb l’oci nocturn en general? Potser si, sempre que la prevenció, la informació i la formació facin els que els hi pertoca. Però, seria un èxit?. La funció social defensada per alguns fòrums, és real? Molt a parlar i a estudiar, sens dubte.

I a tot això, que no acabaria en unes ratlles, per suposat, el comentari més sorprenent: Els controls sanitaris ja no seran obligatoris. Llegiu-ho a la premsa en extensió, però la sorpresa vé per l’argumentació de que es vexatiu que es pugui anunciar que les ”nois-es estant nets-es” i per altre banda, l’associació de professionals argumenti que davant de la seguretat, costa més que els clients no vulguin fer-ho, diguem-ne a “pèl”.

Començava dient que hi ha molt a fer i a treballar, però de moment esperarem uns dies a que la polèmica de la norma s’esclareixi.

Seguirem, doncs, més endavant.

El Pilar i la Mar

Després d'un mes ple de massa coses, ja no trobava ni el moment ni ànim com per tornar a escriure.

Un pilar enmig de la mar i més d'un centenar de torrencs i torrenques han peregrinat per Torredembarra i així he renovat les ganes d'opinar i de treballar.

A la Torre li cal un canvi. No de socarrel, ja que sense les tradicions no seriem La Torre. Hi haguem nascut o no. Un canvi d'apreciació. Es pot abastar qualsevol somni, solament cal saber els que podem somniar tots sols i els que ens cal companyia.

No ha estat una prometença, ni tan sols un acte de fe. Ha estat una celebració del 35é aniversari de la colla Els Nois de La Torre.

Com crec que va contestar Sir Edmund Hillary quan li varen preguntar perquè va escalar l'Everest, avui hem fet trenta cinc pilars perquè el repte estava allí.

Pit i amunt.

El valor d’un vot

Massa sovint els reglaments s’utilitzen per trobar eines defensives i no pautes d’organització. També és cert que es creen amb diferents motius. Uns per a prevenir malentesos, altres per a prevenir pèrdues de control, d’ordre i fins i tot de poder,

Sempre, en una societat democràtica, han de pretendre defensar els drets dels administrats pel propi reglament. Les lleis no es fan contra els homes, podria haver dit Voltaire perfectament si hagués viscut en aquests temps.

Avui hem presenciat com un regidor, després d’un retard tan caòtic com llarg en l’inici del ple, votava el que no tenia que votar. Pot semblar que després de tants anys un ha de saber com funciona, però en honor a la veritat, a Torredembarra, plaça castellera i de carnestoltes fora d’època, sempre s’està sentint que ací les coses es fan diferents. Per tan l’error no és tan estrany.

Així un concepte com ratificar la urgència, recordem que s’ha convocat un plenari extraordinari per aprovar una cosa tan poc extraordinària com els pressupostos de l’any 2010, ha permès d’aprovar uns pressupostos d’estar per casa.

Sembla que davant d’una consulta, s’ha deixat entendre al regidor que s’aprovava la urgència en cada punt. Així es celebrava el plenari però s’aprovava punt a punt si realment era urgent.

Tot i que pot tenir una lògica prou clara al carrer, és a dir no per córrer cal córrer-ho tot, al plenari es ratifica la urgència un cop i ja s’inicia la sessió.

El més desconcertant de la situació és que per ratificar la urgència cal majoria absoluta. En el cas de Torredembarra son nou regidors, ja que l’alcalde no exerceix el vot de qualitat. No li cal per aprovar els pressupostos que amb majoria ja queden aprovats. Així cal majoria absoluta per a parlar i no per aprovar un disseny que donarà pas a les despeses i a les inversions. No dic la tasca de govern com a projecte polític ja que a La Torre, un no diferenciaria uns pressupostos progressistes d’uns conservador per més que s’escarrassi.

Així el malentès, o el mal consell, o potser el dubte mal resolt ha comportat l’aprovació dels pressupostos de l’any 2010 al més de juliol.

El pitjor, si es pot diferenciar, és que la formació portava una decisió d’assemblea, per tan prou clara i pública i, a més, han portat un discurs de treballem punt a punt i cas a cas i sortirem de la crisi política torrenca. Tan li fa les mocions que no s’han aprovat per motius pelegrins o els tons emprats en les defenses de cada qüestió plantejada.

La "troupe" ha preferit aprovar els pressupostos que reunir-se en taules de treball i arribar a acords més ferms i dins del marge de temps que permet, en realitat, el fet de seguir amb els pressupostos prorrogats sense greuge de nòmines i compromisos. O així hauria de ser si pensem que les partides no es poden barrejar i que estan pensades per a fer front a les despeses previstes.

I si afegim que s’ha fet per sobre del discurs de “Donem primer com a mostra de que si es pot treballar i arribar a acords”, podem afirmar que hem fet un gran pas enrera. Una mostra més de la manca de sensibilitat i educació que es respira al plenari. Poc projecte i molt retret. El discurs o “arenga” que ha precedit a la votació ha estat, de nou, un repartiment de retrets.

Caldrà modificar el to del discurs, les forces que no conformen l’equip de govern però que si comparteixen la responsabilitat de governar Torredembarra, hauran de fer l’esforç de parlar amb calma i serenor, de recuperar forces i explicar els projectes alternatius o complementaris sense pensar en la recepció que puguin tenir en l’enteniment del batlle. A Torredembarra li cal saber i comparar, a La Torre li cal tenir projectes a sobre la taula i triar.

No vull ni pensar que passaria si en les properes eleccions tenim una piscina per acabar, una empresa de paper pendent de gestionar el “famós” pàrquing i un concurs d’idees sobre l’escorxador amb poques expectatives d’aconseguir diners.

Un pressupost que com demanava el regidor popular s’hagi aprovat per fi a primers d’any desvetllaria el que cal i està previst fer l’any 2011. Esperem... a veure.

Sempre ens quedarà el cafè…

La sentència del Constitucional aixecava expectatives. No pas, o no solament, les de que bo que sigui un sí rotund, o ens el contrari, com sigui que si veurem que passa. Els auguris sobre el text final i el que calia fer anaven i venien més enllà dels límits de Catalunya.

Semblava que calia apressar, doncs o era l’oportunitat política amb un govern d’esquerres a Madrid o ja defallien les forces o la paciència de seguir lluitant pas a pas les competències.

Quan es va començar a parlar de les Autonomies. De l’Estat de les Autonomies. Es va aixecar un clam: No al Café para Todos!!

Un pensava que cafè per a tothom, sempre que n’hi hagués prou i anés acompanyat del platet, la cullereta i la sucre suficient no era una mala solució. Compte que el sucre no és cap metàfora afegida.

Un pensava que el federalisme era el pas a seguir. Els diferents territoris de l'estat, amb indiferència de la història de les seves reivindicacions, s’acostumarien deseguida a ser autònoms.

Les competències no transferides, en virtut de coordinacions globals, podien anar essent participades per les federacions a mida que el mapa s’assentava i els fruits de la nova organització política ens feia més eficaços.

Així, amb el temps el congrés i el senat es transformarien per a gestionar i decidir sobre aquests àmbits. I una llei electoral nova ho facilitaria i encaixaria definitivament.

Compartir criteris d’endeutament ha d’anar en totes direccions. El govern central tutorat pel nou parlament estaria en la línia del sentir majoritari, les federacions autonòmiques atendrien als criteris generals i serien tutelats pels seus parlaments. I així fins arribar a l’administració local. Sembla que el més intolerable sigui no poder administrar el deute i la recaptació, i no hauria de ser tot i entendre que cal marge de maniobra per encarar els diferents projectes.

Cal reivindicar l’actualitat socio - política catalana. Cal fer un “tour de force” davant d’una sentència que ve d’un tribunal mal tractat, des de dins i des de fora.

Cal i cal… ja que estem ací i ara. Però, permeteu-me recordar quan el cafè per a tothom em semblava bé i preveia un camí cap al federalisme més planer.

No tinc la clau de tot el que ha passat, només faltaria aquesta arrogància. Però no em resisteixo de pensar que cada quatre anys s’ajornava el dubtós i es creia anar pel segur. I de quatre en quatre al dos mil deu… i a la sentència.

El Govern selecciona 29 projectes beneficiaris de la setena convocatòria de la Llei de barris

• S'impulsen 12 nous projectes de regeneració integral d'11 municipis
• S'hi inclouen 14 nous projectes de viles de menys de 10.000 habitants amb ajuts de fins al 75% del total del seu cost
• Se signen 3 contractes de barri, de suport a aquells que ja han finalitzat el seu projecte
• Es genera una nova inversió de més de 170 milions d'euros, dels quals 99 milions d'euros els aporta la Generalitat i, la resta, els ajuntaments
• La inversió pública total de la Llei de barris s'aproparà als 1.300 milions d'euros, i arribarà a 141 barris amb actuacions de regeneració en marxa i 4 contractes de barri

La setena convocatòria d'ajuts de la Llei de barris beneficiarà un total de 29 projectes presentats per 28 municipis, amb una inversió total de 170 milions d'euros. D'aquests, 99 milions d'euros corresponen a aportacions del Govern. Amb aquesta convocatòria, el Programa de barris abasta, en total, 112 projectes d'intervenció integral, 29 de viles de menys de 10.000 habitants i 4 contractes de barri. Això suposa que es beneficiaran d'aquestes actuacions més d'un milió de persones (un 14% de la població de Catalunya).

Amb l'adjudicació d'aquesta setena convocatòria, s'arribarà als 1.300 milions d'euros d'inversió pública compromesa per a la millora integral de barris. Les convocatòries resoltes fins ara de la Llei barris han posat de manifest la importància d'una actuació pública integral en àrees urbanes amb necessitats especials per tal de garantir-hi la qualitat urbana, ambiental i de cohesió social. També s'ha demostrat que el Programa de barris pot canviar les dinàmiques urbanístiques i socials d'aquests barris.

Per aquests motius, les actuals convocatòries combinen tres línies de subvencions, a les quals es poden acollir els ajuntaments:

• Projectes de rehabilitació integral a barris i viles: en total, 27 municipis van presentar 29 projectes per optar als ajuts de la modalitat ordinària de regeneració integral. D'aquests, s'han escollit 12 projectes d'11 municipis, que tenen un pressupost total de 108,3 milions d'euros
• Viles amb projectes: nom de la línia d'ajuts en el marc de la qual s'impulsen programes de rehabilitació integral en municipis de menys de 10.000 habitants. En aquest cas, ateses les capacitats pressupostàries d'aquests ajuntaments, el percentatge de finançament dels projectes arriba a un màxim del 75% del cost. Un total de 45 viles han mostrat el seu interès per ser incloses en aquesta línia d'ajuts, de les quals se n'han triat 14.
• Suport als que han culminat els seus projectes mitjançant el contracte de barri: aquest instrument s'adreça als ajuntaments que han completat els projectes de rehabilitació escollits en les sis convocatòries resoltes anteriorment. Una vegada els municipis finalitzen les actuacions que van incloure en els seus projectes, redacten un informe d'avaluació final. Si d'aquest informe es desprèn que resulta convenient continuar impulsant noves actuacions per mantenir i consolidar la recuperació d'aquella zona, es procedeix a signar un contracte de barri.

D'aquesta manera, també s'evita que barris amb una situació delicada puguin retrocedir en els avenços aconseguits amb els projectes de rehabilitació. Així, l'informe d'avaluació final indica quines actuacions s'haurien de seguir tirant endavant en el mateix àmbit objecte del Programa de barris i quin pressupost seria necessari, amb un nou període d'execució de dos anys. El Govern signa un contracte programa amb cadascun dels ajuntaments, que posen de manifest aquesta necessitat, per cofinançar el 50% de les noves actuacions previstes. Aquest import procedeix, com fins ara, del Fons de foment del programa de barris i es dóna compte del conveni a la Comissió de gestió d'aquest fons.

Tres ajuntaments que ja han acabat el seu Programa ordinari es van presentar a la convocatòria per optar a la proposta de continuïtat, mitjançant un contracte de barri, i tots tres hi han estat inclosos:

La setena convocatòria: barri a barri

Projectes de regeneració integral:

• Barcelona, Raval sud: el barri presenta un espai públic amb alguns dèficits, que propicia l'exclusió social, així com problemes en els habitatges per manca de rehabilitació. Es proposa reurbanitzar carrers amb prioritat pels als vianants (Arc del Teatre, Montserrat), places (del Pedró, Blanquerna), fomentar la rehabilitació dels elements comuns dels edificis, habilitar un nou equipament polivalent sociocultural i impulsar programes socials i de dinamització econòmica del barri.
• Barcelona, la Vinya, Can Clos i Plus Ultra: les àrees més antigues pateixen un procés regressió urbanística i, en general, s'observa un parc d'habitatges deteriorat, tot i que proper a zones d'interès turístic, fet que provoca un augment de la pressió immobiliària. El projecte reurbanitzarà carrers, places i habitatges, es milloraran els equipaments “La Bàscula” i “La Capa” i es construirà un centre cívic als jardins de “Can Farrero”. S'impulsarà a la col•locació de plaques solars i a la supressió de barreres arquitectòniques.
• Mollerussa, centre urbà i grup Sant Isidori: al barri es detecta manca d'activitat comercial, amb una via pública no adequada i, en el cas del grup Sant Isidori, habitatges marginals. L'Ajuntament preveu reurbanitzar l'avinguda Catalunya, fer exclusiva per a vianants la Vila Closa i impulsar una borsa de lloguer de locals comercials, entre d'altres.
• Premià de Mar, Santa Anna-Tió (barri Cotet): el barri, que es presenta conjuntament amb Premià de Dalt (en aquest cas, a la línia “Viles amb projectes”), està aïllat respecte dels dos nuclis urbans i amb un accés difícil. Els habitatges tenen patologies estructurals i s'hi detecta manca d'aparcaments, equipaments i zones verdes. S'hi habilitarà el jardí de la República i Torrent Fontsana, es museïtzarà la vila romana de Can Ferrerons, es pacificarà el trànsit del Camí del Maig i se n'impulsarà la rehabilitació.
• Castelldefels, Vista Alegre: el parc d'habitatges es troba en mal estat de conservació, hi ha dèficit de transport públic, d'aparcaments i d'equipaments. Existeix un sector d'habitatges unifamliars de baixa qualitat fora de planejament. Es preveu urbanitzar una zona verda entre els carrers Murillo i Alhambra, soterrar xarxes de serveis, construir el centre cívic Vista Alegre i fomentar la integració social.
• L'Escala, nucli antic: pateix una elevada dependència del turisme estacional, que es tradueix en molts habitatges i locals buits, combinat amb una manca de qualitat de la urbanització i dels espais públics. Es preveu la reurbanització de carrers i de la plaça de l'Ajuntament, la rehabilitació de l'Alfolí de la Sal com a equipament de referència, la creació d'un centre de gestió cultural i programes de foment del bon veïnatge.
• Calafell, nucli antic: s'ha produit una reducció progressiva de l'activitat comercial al barri acompanyada de l'abandonament d'habitatges antics, l'envelliment dels seus habitants i la creixent necessitat d'assistència social. Es preveu urbanitzar els entorns del castell, reparar els elements comuns dels edificis, ampliar el centre cívic Sindicat i impulsar 16 actuacions per a la revitalització comercial i l'atenció a les persones en risc d'exclusió.
• Piera, nucli antic: el nuclies trobaen un terreny argilós amb risc d'esllavissades, fet que provoca problemes estructurals en els edificis. Abundància de locals comercials tancats, manca d'accessibilitat, d'equipaments i d'espais lliures. L'Ajuntament preveu estabilitzar el barranc del Gall Mullat, reconvertir el teatre del Foment en un centre cultural, rehabilitar el complex d'equipaments de Cal Sanahuja i impulsar l'activitat comercial i de serveis.
• Les Franqueses del Vallès, Bellavista: experimenta un creixent augment de la població jove immigrada i de l'atur. Barri amb baixa activitat econòmica i aïllat per les infraestructures, amb manca de zones lliures i habitatges sense ascensor. Es preveu urbanitzar la plaça de l'Esbarjo i el Passeig d'Andalusia, impulsar la rehabilitació, crear dos espais cívics i socials, millorar les passeres existents amb ascensors i habilitar un nou carril bici per apropar-se als equipaments.
• Blanes, S'Auguer-Sa Massaneda: presenta importants dèficits en les xarxes de serveis, vials i carrers, així com un mal estat de les edificacions, problemes en la recollida selectiva i baixa intensitat de la vida comercial, cultural i social. Es preveu la creació d'un nou equipament al carrer S'Auguer, pavimentació de carrers i programes de foment del treball.
• Mont-roig del Camp, la Florida: un 90% de la pavimentació dels carrers és defectuosa, pateix una mala qualitat de les xarxes de serveis i dels espais públics, així com deficiències en el parc d'habitatges. El projecte preveu la urbanització de carrers, la creació d'un nou equipament social, un carril bici, la rehabilitació d'elements comuns dels edificis i el foment de dinàmiques comunitàries.
• Viladecans, la Monserratina: barri molt dens, amb construccions d'escassa qualitat i poca activitat comercial, amb un mercat amb problemes d'accessibilitat, poc espai per als vianants, pisos sense ascensor i manca d'equipaments. Es preveuen equipaments municipals a la plaça de la Constitució, la rehabilitació de la masia de Can Ginestar, implantació de recollida selectiva i programes de foment del civisme.

Viles amb projectes:

• Sallent, barri de la riba del riu Llobregat: zona amb risc de regressió urbanística, social i econòmica, amb escassetat de serveis. Parc d'habitatges degradat. Es preveu l'arranjament de carrers, la tercera fase de rehabilitació de l'antiga fàbrica de Cal Carreres per a ús cultural, rehabilitació d'una planta de l'edifici Contramestres com a hotel d'entitats, neteja de les lleres del riu i del torrent de l'Oller.
• Sant Quintí de Mediona, centre vila i Vilet: el centre de la vila pateix un procés de buidat i abandonament, amb la desaparició de les activitats quotidianes, problemes d'accessibilitat i d'espai públic. El projecte abordarà la reurbanització de carrers i places, la rehabilitació d'edificis per a equipaments com “El Jardí” o l'hotel d'entitats en les antigues escoles i el “Sindicat” com a mediateca.
• Premià de Dalt, Santa Anna-Tió (barri Cotet): el barri, que es presenta conjuntament amb Premià de Mar, està aïllat respecte dels dos nuclis urbans i amb un accés difícil. Els habitatges tenen patologies estructurals i s'hi detecta manca d'aparcaments, equipaments i zones verdes. S'hi habilitarà el jardí de la República i Torrent Fontsana, es museïtzarà la vila romana de Can Ferrerons, es pacificarà el trànsit del Camí del Maig i se n'impulsarà la rehabilitació.
• Sant Hipòlit de Voltregà, el Mallol: barri aïllat, en procés de regressió i amb una població envellida. Greus mancances en accessibilitat, mobilitat interna i espais lliures. S'impulsarà la urbanització i l'accessibilitat d'espais públics, la rehabilitació de l'edifici del Mallol per a equipaments i programes de formació laboral.
• L'Arboç, nucli antic: el barri es troba en procés de regressió urbanística i demogràfica a causa de la degradació del parc d'habitatges, la insuficiència del transport públic i dels equipaments, entre d'altres. El projecte permetrà impulsar la tercera fase de la reforma de “Can Freixes” com a equipament d'entitats, reurbanitzar espais públics i rehabilitar habitatges.
• La Pobla de Segur, vila closa i Eixample: pateix una pèrdua de centralitat a causa de la visible degradació de les edificacions, als seus carrers estrets i de forts pendents i la baixa activitat econòmica. Es proposa adequar l'edifici del cinema Avenida, urbanitzar el carrer Major, del Forn i la plaça de la Pedrera, i impulsar ajuts per reparar elements comuns dels habitatges.
• Ullà, la Roqueta, nucli històric i passeig de les Eres: barri que presenta un mal estat de conservació dels edificis, xarxes de serveis obsoletes, degradació dels espais públics i concentració de gent gran i nouvinguts amb una elevada taxa d'atur. L'Ajuntament té com a objectius la millora de carrers, l'habilitació com a zona verda de la Roqueta, l'adequació de l'antic ajuntament per a ús social, l'adequació d'àrees de recollida selectiva i programes d'impuls d'activitats econòmiques.
• Sant Pere de Torelló, nucli antic: a més de la manca d'espais públics i d'equipaments, el barri concentra ocupacions de baixa qualitat, persones amb baix nivell de formació i sectors en risc d'exclusió. Es preveu urbanitzar diversos carrers, habilitar un aparcament en superfície, rehabilitar l'antic teatre com a equipament, així com el casal cultural i recreatiu.Construcció de l'edifici del “Mas” com a centre de promoció turística.
• Sant Pere de Torelló, barri del Pavelló i connexió del carrer Fonderia: barri que presenta com a principals problemes el mal estat de conservació dels edificis, l'envelliment de la seva població i l'existència de barreres arquitectòniques. Així, es milloraran els carrers, s'instal•laran ascensors als habitatges, s'habilitarà un local social i es construirà un ascensor d'accés al barri.
• La Selva del Camp, nucli antic: comparteix els dèficits dels centres històrics, amb manca de transport públic, zones verdes, equipaments i activitats econòmiques i un alt índex de població dependent. El projecte inclou la formació d'una ronda exterior a les muralles, la reurbanització de zones verdes, finalitzar la recuperació del Castell i la creació d'equipaments.
• Campdevànol, nucli original: el municipi manca d'un centre urbà cohesionat, fet que provoca la desocupació del nucli original, manca de diversificació econòmica, estancament demogràfic i atur. Es preveu la reurbanització del carrer Major, de la plaça Clavé-Valldemosa; la construcció de l'espai jove, i ajuts per a la rehabilitació de façanes i cobertes.
• Mediona, Sant Joan de Mediona: presenta una manca d'equipaments, espais públics, serveis i oferta comercial i també l'envelliment de la seva població. És per això que s'impulsarà la urbanització de carrers històrics, el condicionament de la plaça dels Països Catalans com a aparcament públic, la construcció d'un centre cívic i programes socials.
• Montgai, nucli antic: registra un creixent nombre d'edificis buits en situació ruïnosa, problemes d'accessibilitat, pèrdua de centralitat i envelliment de la població. El projecte inclou un nou pavelló esportiu i educatiu, la urbanització de la plaça Prat de la Riba, la millora dels equipaments existents i ajuts per a la rehabilitació dels edificis d'habitatges.
• Flix, la colònia fàbrica i Comellarets-les Casetes: barri en estat de degradació avançat, amb insuficiència d'equipaments, zones verdes i baix nivell d'activitats econòmiques, la qual cosa provoca la pèrdua de població. Es preveu el nou equipament el “Quarter nou”, l'adequació de l'itinerari d'accés a la colònia, la urbanització de la plaça Doctor Müller i l'impuls de l'activitat comercial i turística.

Contractes de barri:

• Olot, nucli històric: inclou un total de sis actuacions, com ara els equipaments de Ca la Boera i Can Tané i un parc infantil. Igualment, preveu impulsar la rehabilitació de façanes, la dinamització dels locals comercials tancats i els programes d'atenció social.
• Salt, Salt 70: el contracte de barri preveu urbanitzar quatre carrers, rehabilitar elements dels habitatges, l'adequació del centre cívic i set programes per a la millora social, entre d'altres.
• L'Hospitalet de Llobregat, Collblanc-la Torrassa: inclou la rehabilitació de l'antic Cinema Romero com a equipament de lleure infantil i juvenil, i la posada en funcionament de les activitats de Torre Barrina.

35 anys fent castells… vivint castells

És una gran experiència treballar a la colla castellera. Per diferents motius no em puc afegir a la pinya, però hi ha molt a fer.
Entre els actes previstos per a celebrar l’aniversari hi ha una exposició. Temàtica, amb diferents vessants i amb la sana intenció d’encisar a més torrencs perquè s'acostin i visquin els castells.
A banda de l’acció, els castells permeten una bona reflexió. A més pinya més castells. Sovint, els neòfits, podem creure que el mèrit i l’esforç es concreta amb els homes i dones que per sobre de la pinya formen aquesta torre humana.
Primer error, en un castell tothom és necessari. Hi ha gent a peu de terra que fa de fonament de la construcció, envoltats de gent recolzant: la pinya.
Cada castell requereix una pinya mínima. Massa vegades no es pot intentar un pis més per anar curts de gent a peu de terra.
Que porta a homes i dones a assajar divendres rera divendres? A trobar-se, a suar, a esgotar-se, a ser pacients, a obeir al cap de colla, a patir per conservar la fermesa i la verticalitat per aixecar un castell fort i esplèndid?
El somni realitzat.
Deixeu-me comentar que cal afegir que quasi bé sempre, els castellers, des de la pinya a l’enxaneta, sols veuen el castell en les fotografies i en la web de la colla, o amb una mica de sort als reportatges televisius.
Creieu que hi ha alguna cosa comparable en esforç i dedicació i tan lluny de la recompensa personal? És cert que els dansaires es troben en una situació semblant, no poden veure l’efecte col·lectiu quan estan participant. Però tot i el mèrit, deixeu-me reivindicar l’enorme esforç mirant a terra o als companys de pis, que lluny de guaitar es concentra en augmentar la coordinació i esperonar l’esforç.
Aquesta petita reflexió, com a comentari, sense intenció, em va provocar una manera de viure cada diada. Permeteu-me afegir que a més tinc vertigen aliè, és a dir que quan algú està vorejant un esglaó pateixo més que si soc jo mateix qui s’apropa al buit.
Quan se'm va comentar de col·laborar, de seguida ho vaig veure clar, calia filmar el màxim d’actuacions. Que cada casteller pogués gaudir de la diada de nou. No serà el mateix, de segur. No es pot comparar. Però de segur que serà en familia, tot junts. I aquest cop sense esperar que el pare, la mare, els infants acabin el castell per a comentar i per fruir. Tots junts.

Com us deia, enguany es celebra el trenta cinc aniversari. Apropem-nos tots i sentim els castells. Tots just un parell de metres ens separant de fer pinya. Una expressió que va més enllà del fet casteller.

Una pinya que treballa sense veure l’èxit immediat, que treballa per que el castell es carregui i es descarregui i, així, amb l’èxit de tots es veuen reconfortats. Jo i era, no més.

Quan Torredembarra faci pinya, sols caldrà un cap de colla decidit, preparat i dialogant.

I a fer castells!! Com els Nois de la Torre.

Excusa per lligar-ho tot al mateix feix i a seguir llaurant.

En el plenari de dijous no va anar tot prou bé.
La primera sortida de la sala, de socialistes i esquerra i… segons després de la regidora no adscrita, no va estar prou explicada, tot i els intents d’esquerra de fer-ho i per aclarir la segona de l’equip de govern a excepció de l’alcalde.
La modificació puntual sobre el tema d’ascensors, per a no estendre l’explicació, persegueix regularitzar una sèrie d’edificacions que en quedaven excloses tal com està ara. De fet, cal aclarir que tot i la nostre simpatia, hi ha un edifici que ha tirat pel dret sense esperar estar reconegut per la nova normativa. Per tan, calia gestionar abans la modificació puntual per a no perjudicar exemples reconeguts. No es pot pretendre aprovar-ho sense el vist i plau dels serveis territorials de Tarragona. Senzillament no es pot fer.
Uns perquè els hi va la rebel·lia i si es pot no fer cas de ningú de fora la vila, millor que millor, els altres per pigmentació política, doncs majoria. Si la generalitat tingués gestió majoritària convergent no crec que aquesta tintada “calabuig” s’hagués produït.
Així uns surten per a no participar en una votació sobre una cosa no contemplada per la llei. Els altres, esperem alguna explicació.
En un altre moment del plenari no es vota una moció per desencallar el pàrquing filadors per haver fet tard, tot i oferir parlar-ne l’endemà. La moció no dona terminis, sols contempla que contractant ara podem aprendre a gestionar, recordem que hi ha la promesa de un temps gratuït, i en sis mesos podem tenir l’empresa constituïda i en marxa.
L’equip de govern, tot i coincidir, no va recolzar la moció perquè ja està en marxa un concurs per a gestionar externament durant sis mesos, tot i que no està convocada la mesa d’adjudicació.
Total, ganes de poder dir que no hi ha col·laboració i, alhora, no acceptar rés de rés, no sigui què…
La gran quantitat de cops que es demana disculpes per no haver fet o per no recordar què… o per tenir massa feina contrasta amb l’arrogància de culpabilitzar funcionaris, sense noms i cognoms però amb prou dades per saber de qui es parla.
Quan el president del plenari recrimina tons o maneres, ho fa amb tons i maneres. S’aplica el reglament a gruix, ja que sembla que ningú el té davant o el recorda prou bé.
Les intervencions son angunioses, ja sigui amb pressa per l’hora o per la presumible interrupció indiscriminada del president.
S’escolta el plenari el Sr. Alcalde? Tot fa pensar que no. El resum esbiaixat que fa cada divendres a la ràdio és tendenciós i amnèsic.
Recuperin el manifest que varen redactar per a implementar d’ideologia el canvi de govern. No hi haurà moció? De segur que no. Hi ha crisi? De segur que si.
L’únic que compatibilitza ambdós conceptes sense fer-los fruir en la lògica moció i canvi de govern és la idea que Torredembarra és diferent com sempre ho ha estat.
Un cant a la homogeneïtat i a la recuperació dels valors de la participació democràtica. Participació no son enquestes d’estar per casa, és tenir en compte tot abans de decidir i posar els mitjans per a poder escoltar quan més millor.
Comencem pel plenari, formalitzem les comissions necessàries per a poder portar propostes al plenari i d’ací endavant els vilatans potser començaran a creure’s que val la pena opinar. De moment sols cal conèixer a un o a l’altre. Lluny estem de la participació com a motor democràtic. La feina feta fins ara sols esdevé un petit corrector que sovint és oblidat.
La marxa comença amb una passa, i el dijous va ser una moció. Caldrà tornar a caminar sens defallir.

El temps ho mata tot… o quasi bé tot

Encara està en el record de tots la moció per agrupar els serveis de salut a Torredembarra. De fet, està al cap de tothom que quasi bé no s’entenien els arguments en contra. S’entenien més les suposicions sobre a qui beneficiava i els auguris de l’alcalde sobre les “fures de l’infern”.

Hi ha certes afirmacions que ja es poden fer, la primera es que a Salut no se li va oferir rés més que Muntanyans. Potser en aquell moment sols podíem parlar d’aquest indret o de la Malla XIII. Però l’únic cert és que sols es va oferir Muntanyans.

La segona és que l’administració no engega cap procés fins que l’aparador jurídic està tancat i comprovat. Per tan, el rellotge no s’atura per parlar del trio CAR+CAP+NOVA ESCOLA MIRADES.

És molt més cert que fa prop de dos mesos que l’Ajuntament ni mou fitxa ni pregunta, ni respon.

Per tan, si la tàctica és fer passa temps, per allò que qui dies passa, anys empeny, mala praxis i mal anàlisi. Quan alguns regidors deixin de sospitar sobre altres motivacions per l’obvietat de que s’han fet promeses a l’aire sobre l’escola per abastar el CAR a Muntanyans, hi haurà enrenou.

De nou enrenou, si es permet l’auguri.

L’administració no parla de futures ampliacions que justifiquin encabir en 9.000 metres el que necessita quatre mil. Si més endavant hi cap una residència d’avis o alguna instal·lació vetllada per Santa Tecla, patrona o no, l’obvietat abastarà mides monumentals i l’enrenou ens deixarà, de nou, marcats.

Espero que no ens hagin venut per esperar millors temps per a la construcció de pisos o per comandes de “llonguets”, per posar exemples de feines petites a l’atzar.

Sobre la moció del CAR... de teves a meves.

Demanar l'enteniment, passa per per començar a parlar amb les proves més documentals a la taula. O, com a mínim, podria ser una proposta.

"Només un però. La moció tenia la idea preconcebuda de fer mal al Govern." Aquesta frase es pot llegir en un bloc torrenc. Un lloc, no l'anomeno per rés més que per preservar el diàleg de conceptes i no de persones, que segueix demandant el diàleg i els projectes amplis. Cosa que, humilment, hi coincideixo. Però, quin entrebanc, sucumbir a la temptació d'assegurar una cosa així. Rebutjar la moció amb afirmacions com que es posa en perill l'escola, no hauria d'anar acompanyat de fets contrastables? Els propietaris han acceptat cedir anticipadament l'espai per l'escola. Benvingut, creiem que ja estava ligat. Ho està? Si ho està, com pot ser que pot dependre del CAR? Un eixample com "La Sort", "Pont del ferrocarril" i "La Rasa" no té un valor afegit amb una escola? I, no ho seria també un Cap ampliat amb els serveis del CAR?

Com es pot saber a l'instant que portarà problemes? Si aquesta situació no fa pensar, perquè pensar i afirmar que plantejar la moció és anar a fer mal? Quan tens totes les dades, pots afirmar amb documentació i concreció. I el dijous es va veure un "tu ja m'entens" per a ser benèvol. Per altre banda, en aquest bloc hi hagut aquest comentari Anònim ha dit...

Dius: "No s'ha vist cap dada documental de que els ocupants del Ceip Mirades siguin majoritàriament del Nucli Antic..."
Només que vagis al pati de l'escola i vegis els nens, els reconeixeras dels que viuen al Nucli Antic. Juguen pel carrer, es veuen entrant i sortint de les cases, per les finestres..., els coneixem.
Però si en vols proves, truca al Centre i demana'n una entrevista amb l'equip directiu.

Just la paraula és dades i documentals, és a dir, un petit treball de vint minuts en que creuant els cens del CEIP i del Cens municipal, sabríem, no per sobre, quin és l'ocupació del centre i les perpectives. Si és el Nucli antic el que té més tassa de natalitat etc. No hi havia cap dubte, sols que amb papers, les especulacions, benintencionades o no, disminueixen.

Seguint la teva lògica, no tots els usuàris del CAP són del Nucli Antic, raó per la qual potser no s'hauria d'ampliar, i potser caldria cercar una nova ubicació més descentralitzada i aprop dels nous usuàris que vindran de La Pobla, Creixell, Roda, etc.

Quina lògica? S'ha afirmat en algun moment que dubto una cosa o l'altre? El cens del CAP son 30.000 persones. No ho he llegit en cap document oficial, però així ho he sentit. Si és així, vol dir, suposo, que la gent adscrita al CAp, és la mateixa que al CAR. Si ho és, la freqüentació sols pujarà amb la gent que ara va al CAp i es derivada a "Llevant" o a altres indrets. Per tan, el fet de concentrar una àrea de serveis personals al bell mig d'una important zona verda i de creixement d'habitatge, em segueix semblant bé, tot i saber que no he vist prous dades documentals.

Potser a Nova Torredembarra hi ha algún terreny disponible.

Si hi és, originàriament destinada a equipaments esportius. Un canvi per a deixar-ho obert, un canvi lleu i ràpid, vagi per endavant. Si no s'havia fet abans, és perquè no es va necessitar, o potser algú pensava en posar l'escola en aquell indret enlloc de la Malla XIII, lloc adient en aquell moment.

Si a més hi ha un servei de bus continu i gratuït com entre Santa Tecla i Llevant de Tarragona, que funcioni entre el CAP i el nou CAR, potser tot funcionarà bé. Sense desmerèixer una futura ampliació del CAP en pocs anys degut al ràpid augment poblacional de Torredembarra.

Aquesta futura ampliació? D'on surt? Un altre dada documental que fa pensar més en una cosa o l'altre. S'està aprovant amb el grau de confiança que et dona més un que l'altre. Però, tots els papers a la taula, sembla que no hi siguin. Per cert, Hi haurà urgències? Serant consultes?

L'important no és el que dic jo com Anònim, l'important és que vosaltres com a PSC féu un flac favor a Torredembarra si us entussodiu a no entendre-us amb CiU.

Una conversa entre dos, i tens clar qui és el tossut? Estàs segur que hi ha l'àmbient propici per a aquestes xerrades? Fan falta? De segur que si.

No cal "pactar", només cal "parlar", tot aniria millor. Vosaltres tampoc sou el centre del món. Més humildat.

L'ambivalència entre pactar i parlar, s'escapa de la meva comprensió. Un pacte no és un acord? Un acord no és el fruit de parlar? No fan falta papers de veritat? Es pot parlar quan sents i t'assabentes pels passadissos? Àmic anònim, si vas concretant la arrogància entre les teves paraules, com puc creure amb la teva bona fe? I tot i el dubte, he volgut, respondre el més clar possible. No des del centre del mon, des de la humilitat d'haver expressat una opció en un full i mig, En una moció, per parlar.ne. No per fer mal.

Ajornat? Una nova oportunitat

Massa pressió i massa desconfiança, però un pas endavant. Contradictori? Potser no tan com pugui semblar.

Hi ha imprecisions que des de les cadires del plenari poden semblar inversemblants, cal bona voluntat, el cap prou net de turbulències i ganes d’entendre.

Quan es va presentar la moció, que ja estava treballada per acostar posicions, la primera defensa, va incloure petició de garanties com per exemple preservar el carrer onze de setembre. Clar, pot sorprendre, però alhora no s’especificava si aquest carrer havia de contemplar trànsit rodat o de vianants, o tots dos. Per tan, tot i sorprendre la necessitat d’anomenar-ho, deixa oberta la porta a coincidir. El carrer pot perviure essent el carrer amb el tractament més innovador de La Torre.

Un carril bici ben delimitat i amb plenes garanties de seguretat per uns i altres i l’eix de l’eixample torrenc.

Perviu el carrer? Sí. Cal que sigui sent com fins ara? No, cal. O així ho crec.

Cal que prevalgui la zona verda amb tots els elements ja experimentats arreu per a fer un pol d’atracció: zona fitnes, racons d’esbarjo, racons de tranquil·la solitud, glorieta, grades integrades a l’entorn, espai per a escenificacions, sardanes, jocs etc. Son algunes de les actuacions en parcs urbans que han donat molt bon resultat.

Ahir es jugava fort, amb nervis i amb poca traça en alguns moments. La palla a l’ull del veí era detectada amb rapidesa, la biga a l’ull propi passava més desapercebuda.

No es pot contestat alterat per l’afirmació d’un regidor d’haver rebut una afirmació sobre un tema i que després s’ha demostrat que no era veritat. Ni saltar per que es parla d’interessos, enlloc d’interès, afegint ocults i altres adjectius quan no es van anomenar, podeu comprovar-ho.

I és clar que la feina de l’actual alcalde no és senzilla. La principal complicació és la desconfiança que ha anat acumulant. No informa però alhora comenta. Hom sap que si parla amb un o amb l’altre, om sap quins clients sembla que té, hom sap de tot i de rés. La desinformació no té perquè ser una acció enemiga, pot ser mala traça.

També cal dir que a força de perdre tècnics ahir estava en mans de les percepcions d’alguna tinença d’alcaldia. Quan dubtava i podia apostar per la unitat, la veueta li asseverava que no funcionaria, que es perdria tot. La por al ridícul l’emmanillava i tornava a carregar contra tot.

Si hi ha un acord amb els propietaris per a cedir anticipadament l’espai de l’àrea d’equipaments per ubicar-hi el Ceip Mirades, no entra al cap que entre aquest espai i l’actual Cap es pugui posar entrebancs per ubicar-hi la seva ampliació.

No es tracta de ja que em dones tres, podrien ser sis? Es tracta de que això és un valor afegit alhora de construir habitatges i vendrel's. És comptar amb serveis i connectabilitat, just el que busquen les famílies més joves.

Per tan, si no hi ha rés més, on pot estar el problema de fer les construccions, just ara que no hi ha cap problema ja que el pla parcial no hi té rés fet?

Si el convèncer als propietaris no ha comportat cap compromís difícil d’explicar, no serà problema aclarir el conjunt de les instal·lacions.

Per altre banda hi havia l’oferta de canviar la gestió del pla i poder desllorigar el tema en poc més d’un més i mig. Una oferta que sense manifestacions públiques va ser rebutjada per la veueta a l’orella de l’alcalde.

Assegurar que ubicar el CAR pot significar perdre l’emplaçament pel CEIP, és destruir acords per a rés. Diuen que la veueta, acomplexada i farta de ser rebutjada, ja tan i fa tot.

No ho sé, però sincerament espero que no sigui aquell síndrome de que havent nascut ací ja tinc dret a tot. A veure si sentir els colors, per alguns és ser un “Hooligan” que ens acabi avergonyint a tots.

Avui, pot ser un inici...

Avui, aquesta nit farem un pas cap a la lògica. No serà senzill, sens dubte, però ha de ser.

Hi haurà una moció, al punt cinquè concretament, parla d’ubicar el CAR, o l’ampliació del CAP, com se’l coneix més popularment, just al seu costat. A la zona d'equipaments de “La Rasa”.

Les valoracions que es feien per a no col·locar la nova escola a la Malla XIII, just al costat de l’institut Ramon de la Torre, valen per a demandar tots els esforços per a no desplaçar aquest CAR lluny de la trama urbana més poblada o epicèntrica de Torredembarra.

Tot i que cal esmentar que no es tracta de “ets” i “uts”, que la Malla XIII intercanviés la catalogació de zona verda per la d’equipaments de Muntanyans II, obeïa a garantir encara més la malmenada zona costanera. Vaig trobar a faltar arguments, que no vol dir que no hi fossin, per a no estar d’acord.

Quan va arribar la demanda d’Ensenyament, semblava lògic ubicar l’escola en una zona d’equipaments propera a un institut. Tot i que hi ha detractors, hi ha força defensors d’ubicar escoles i instituts a tocar i crear una sinergia. Altre cosa és si s’aprofita prou o no. També espero que s’hagi treballat el cens escolar de l’escola Mirades per a estar prou segur que evitem aquestos desplaçaments diaris, no sigui que amb una impressió o tempteig, haguem pres decisions tan importants. Val a dir, també, que no seria greu, ja que penso que anar a l’escola el més a prop del Nucli Antic fa poble i reforça la convivència i la participació en el teixit associatiu, esportiu i cultural.

Però retornem al tema principal, val a dir que sembla que les forces d’esquerra estaran per la proposta. Un consens que es fonamenta en una proposta lògica que no lliga de mans i que sols demanda una rigorositat per avaluar aquesta possibilitat.

Esmenes i al·legacions, és a dir peticions de matisos per a donar suport, cosa lògica per la seva banda, poden aixecar anàlisi i valoracions diferents.

I just és el que no s’ha de fer. Cal encetar un camí que mai s’havia d’haver abandonat, el de preguntar sense prejudici, tan pel que es pregunta com per a qui cal preguntar.

Els plans parcials de “La Sort”, de “La Rasa” i el de “Ponts del Ferrocarril” escenifiquen un eixample a Torredembarra. Una actuació que concreta i acota, per tan permet planificar i millorar, una zona verda de grans dimensions dins de la trama urbana. Ens seguirà quedant pendent l’entorn, les rodalies, els camins rurals i el tractament arborístic de les nostres places i carrers, caldrà no oblidar-ho.

I, en segona conversa, ara cal aprovar que tinguem com a eix i pol d’atracció la quarta escola, el Cap i el Car i la zona verda que l’envolta, ...ja parlarem de com baixar de Els Munts i com coordinar els carrers de sempre i els nous vials.

Avui, toca el que toca, però no em resisteixo a comentar que amb el plànol a la mà i passejant pels volts del pont dels Munts, a un li costa entendre com es mou una rotonda que converteix en quatre trossos la zona verda. Dos d’un tamany prou petit per a no actuar-hi en conjunt i els altres dos grans però separats per un vial de prou freqüència com per esdevenir frontera.

Una rotonda a sobre la N-340 ens permet organitzar els accessos rodats i recuperar el carrer Onze de setembre com a pas de vianants, de la categoria que es cregui convenient, però en definitiva un passeig per travessar aquest nou espai des de la tranquil·litat d’estar al bell mig d’un pulmó social i verd de la nova Torredembarra.

Però com deia Kipling, això ja és un altre història.

D'altra banda, i en referència

A força de tenir terrenys i no dir a on... inventarem les instal·lacions "pareadas"

...a la comissaria de Torredembarra, Saura va afirmar que s'havia iniciat el procés per la seva construcció com una de les "cinc comissaries prioritàries" de la conselleria arreu de Catalunya. L'alcalde, Daniel Masagué, va assegurar que ja disposava dels terrenys. Si bé no els va voler precisar, va reconèixer que podrien acollir també el Parc de Bombers, una possibilitat d'implantació a la que Saura va donar esperances. Ara bé, el conseller va voler mostrar "prudència" a l'hora d'afirmar quan entraria en funcionament la comissaria tot remetent-se a la reunió que ha de mantenir en un termini de dues o tres setmanes el govern de la Generalitat per "reavaluar" les inversions després de la retallada anunciada per Zapatero.

Tarragona21.cat

Saura anuncia una nova comissaria dels Mossos a Torredembarra

Tarragona (ACN).- El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, ha anunciat la construcció d'una nova comissaria dels Mossos a Torredembarra (Tarragonès). És un dels cinc municipis catalans on el Govern considera prioritari que hi hagi comissaria junt amb l'Ametlla de Mar, la Jonquera, Salt i Manlleu. Saura també ha avançat que la comissaria que es fa a Tarragona, de les obres més 'potents' que ha fet últimament el Departament, s'acabarà a finals d'any. Saura, que aquest divendres visita el Camp de Tarragona, ha reconegut que el territori registra un balanç negatiu en accidents de trànsit, amb un total de 15 morts en el que va d'any, el doble respecte al mateix període de l'any passat.

La millor defensa és l’atac…

La millor defensa és l’atac…quan és té clar que no hi ha més defensa, caldria afegir.

Quan et mous, o nedes, per sota de la superfície, pots estar llegint el llit del riu o simplement amagant-te.

Les decisions de l’equip de govern han estat irregulars. Per una banda, es corregia el que públicament havien explicat que no volien i per l’altre s’aturava tot allò que semblava accelerar la velocitat de creuer. Potser per prudència, potser per no tenir plànol. Recordeu que quan dubten entre camins, tenim tendència a frenar tot i no saber quin camí és l’adequat, com si la intuïció necessités d’una estona sense pressa.

Quan enumeres qüestions mal tractades o, simplement, errors de “bulto”, et trobes amb l’expressió de “No serà tant”.

Ens consta creure que algú, amb noms i cognoms, pugui decidir sobre el que ens afecta amb aquesta lleugeresa. Tan com volem creure que el govern de l’estat es pot resumir amb un “no es van atrevir”, “tard i malament” etc. I ens costa creure que estructures més petites i depenents de menys gent ho facin.

Una situació tan difícil com quotidiana.

Fa alguns mesos sentíem que els mals de Torredembarra eren els partits polítics. Un acord entre veïns, semblava el desllorigador de tot l’enrenou.

Una reflexió, amb veu alta, si no hi ha un grup de veïns i veïnes fen seguiment i als que convèncer, com es pot anar millor?

Els partits és una forma d’associació. Posem que ni millor ni pitjor. Però si té algunes avantatges. Compte amb un decàleg que diu que la feina és per transformar la societat cap a una direcció determinada.

Si tot i amb això hi ha gent que acaba exercint aquesta confiança des d’un punt de vista molt personal, com es pot entendre que sense això sigui millor?

Estem perdent el temps.

Un aparcament sense capacitat de contractació, ara una piscina… i la feina per fer. Si el soterrani ens ha costat quasi un milió d’euros més del que va arribar de Madrid, que ens espera amb la piscina?.

Defenso els plans dels Fons estatals d’inversió local, tot i saber de la relativitat de la mesura i els seus efectes. Acció directa, tot i passar per sobre de les autonomies, sobre els ajuntaments. Diners i projectes decidits per l’administració més propera.

L’alcalde, i dic l’alcalde perquè no hi hagut cap reunió global de regidors per a plantejar-se diferents alternatives, ha acabat escenificant la possibilitat més criticada d’aquest plans, un es planteja si calia l’intent o senzillament apaivagar la turmenta amb 13.000 Milions d’euros més a la caixa. Una opció conservadora, sens dubte.

No anem bé, es van retallar competències al Secretari. Ara no es renova la comissió de serveis de la Interventora. Un altre vindrà. Bonica conversa ha de tenir aquesta senyora, preparada i professional, que a sobre ha estat al bell mig dels plenaris municipals.

Calla, potser li passaria el que nomenàvem… ens constaria creure-ho.

Això no és una columneta

9/5/2010 LA RODA

Això no és una columneta

Joan Ollé

M’agradaria que aquesta columneta, en lloc de ser un article d’opinió, fos, per exemple, una oferta de viatges en creuer per tots els mars del món, un anunci a tot color que promet dies i nits en països exòtics amb sopar de gala inclòs perquè vostès, al veure’l, poguessin somiar moments màgics encara no viscuts.

O que fos un simple acudit, un acudit gràfic d’aquells que amb tot just quatre traços precisos i unes quantes paraules expliquen molt més que una pàgina sencera de literatura en blanc i negre.

O –¿per què no?– un anunci de contactes carnals: un nom d’home o dona, una edat, potser unes mesures i una frase concisa i suggerent que impel·leixi el lector a imaginar-se quins ulls, quina pell, quins somriures forçats i quantes abraçades poden amagar-se darrere d’aquell mínim reclam.

O una fotografia, una d’aquelles fotografies que guanyen premis internacionals perquè el retratista estava al lloc i a l’instant on havia de ser i va captar, des de l’angle precís, aquells ulls infantils devorats per la fam o les calces d’una princesa apareixent inoportunament per sota d’una faldilla esvalotada pel vent.

O un anunci de perfum de nom francès o italià, en paper cuixé, amb què tot just amb unes gotetes et converteixes, com per art de màgia, en els guapíssims models que pel simple fet d’aplicar-se unes gotetes del producte ja són pur exemple de bellesa.

O encara millor, un encreuat: seria la manera de passar més temps junts, més temps que no pas l’escàs parell de minuts que vostès utilitzaran –si l’acaben– per llegir aquesta columneta, i, al resoldre feliçment les caselles d’horitzontals i verticals, se sentin orgullosos del treball ben fet.

O una necrològica, un anunci de recompensa per un gosset perdut, el val que retalla artesanalment el quiosquer quan el diari gairebé t’obsequia amb pel·lícules, culleres o imitacions de gerros de la dinastia Ming...

Però no, això és només, i malgrat el títol, una columneta en blanc i negre escrita per algú que avui, diumenge, ha intentat sortir de la seva gàbia de paraules, sense aconseguir-ho, a la recerca dels colors de les coses.

Origen web

Torredembarra opta a la setena convocatòria de la Llei de barris

Un total de 77 projectes opten a la setena convocatòria d'ajuts de la Llei de barris

Un total de 75 municipis han presentat 77 projectes de regeneració integral per tal d’optar a la setena convocatòria d’ajuts de la Llei de barris, que es va obrir el passat 24 de febrer, igualant l’alt nombre de sol·licituds rebudes durant la convocatòria del 2005. D’aquests 77 projectes, un total de 29 opten a la convocatòria de Barris; 45 a “Viles amb projectes”, i 3 al contracte de barri. En total, el Govern concedirà 99 MEUR en ajuts i es preveu resoldre la convocatòria a finals del mes de juny.

La setena convocatòria de la Llei de barris permetrà passar dels 117 a uns 140 projectes de rehabilitació integral, continuarà facilitant l’entrada de municipis petits i possibilitarà que barris que ja han acabat els seus projectes puguin seguir gaudint nivell especial d’inversió pública.

El Govern concedirà una subvenció total de 99 MEUR, que s’afegirà a la part que aportaran els ajuntaments beneficiaris. Actualment, el Programa de barris té en marxa 100 projectes d’intervenció integral i 15 de Viles, de manera que beneficia més de 920.000 persones (un 13% de la població de Catalunya). Una vegada es resolgui aquesta setena convocatòria, s’arribarà als 1.300 MEUR d’inversió pública compromesa per a la millora integral de barris on hi viuen prop d’un milió de persones.

Les sis convocatòries resoltes fins ara de la Llei barris han permès posar de manifest la importància d’una actuació pública integral en àrees urbanes amb necessitats especials per tal de garantir-hi la qualitat urbana, ambiental i de cohesió social. Igualment, s’ha demostrat que el Programa de barris pot canviar les dinàmiques urbanístiques i socials d’aquests barris.

Per aquests motius, les actuals convocatòries combinen tres línies de subvencions a les quals es poden acollir els ajuntaments:

• Projectes de rehabilitació integral a barris i viles: en aquesta convocatòria es destinaran 60 MEUR a donar entrada a nous municipis al Programa ordinari de barris. En total, 27 municipis han presentat 29 projectes per a optar als ajuts d’aquesta modalitat.

Camp de Tarragona

Baix Camp
Mont-roig del Camp - Barri de la Florida
Reus - Barris del sud
Baix Penedès
Calafell - Nucli antic
El Vendrell - Nucli antic sud
Tarragonès
Salou - Nucli antic
Torredembarra - Barri del nucli antic

El Programa de barris: les grans xifres

Des de l’any 2004, s’han resolt sis convocatòries d’ajuts derivades de la Llei de barris, que han concedit subvencions a 94 municipis per a impulsar projectes de rehabilitació integral en 117 barris i viles. La Comissió de gestió ha hagut de triar entre més de 400 sol·licituds. Aquesta setena convocatòria, juntament amb la de l’any 2005, han estat les més concurregudes, amb 77 sol·licituds cadascuna.

Durant aquest temps, el Govern català ha concedit 594 MEUR procedents del Fons de foment del programa de barris per a cofinançar els projectes seleccionats. La inversió total compromesa, comptant-hi les aportacions municipals, arriba, doncs, als 1.158 MEUR.

Aquest esforç inversor de les administracions públiques beneficia directament, amb millores en la seva qualitat de vida, a més de 920.000 persones, 13% de la població de Catalunya.

LES CARÈNCIES DE LA PREVENCIÓ|CONFLICTE ENTRE ADMINISTRACIONS

3/5/2010

LES CARÈNCIES DE LA PREVENCIÓ|CONFLICTE ENTRE ADMINISTRACIONS

La meitat dels municipis amb risc químic no tenen pla d’emergència

1. • Els ajuntaments al·leguen que no disposen dels mitjans tècnics per complir amb la normativa
   
2. • Dels 2.400 programes locals de protecció civil que hi hauria d’haver a Catalunya només 1.270 funcionen
   

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / BARCELONA
RAFAEL MORALES / TARRAGONA

Potser és perquè l’esperit mediterrani fa que tendim més a la improvisació. O perquè la gent acostuma a pensar que les desgràcies són cosa dels altres, que a ells no els tocarà mai. O, més senzill, perquè creuen que això de resoldre els problemes dels ciutadans és cosa de les administracions. La veritat és que la cultura de la protecció civil segueix sent bastant minoritària a Catalunya. Bona part dels ciutadans –i els seus representants més immediats, els ajuntaments– viuen encara aliens a la prevenció dels riscos provocats per fenòmens naturals o per accidents. De fet, el 65% dels consistoris catalans que estan obligats per decret a disposar d’un pla d’emergències, no en tenen cap.
El punt de partida és simple. «Es tracta d’adoptar certes mesures, de preveure actuacions per anticipar-se, per estar preparat davant de qualsevol contingència que es pugui produir», resumeix Núria Gasulla, subdirectora de Programes de la Direcció General de Protecció Civil de la Generalitat. El problema és que això que sembla tan senzill, la coordinació, la planificació, afecta tothom i, pel que sembla, alguns no es donen per al·ludits.
En aquests moments, un de cada tres municipis del litoral català no disposa d’un pla d’emergència per afrontar una situació de contaminació marina o marea negra. El mateix percentatge d’incompliment (un 33,7 %) és el que registren els ajuntaments obligats a redactar plans de protecció en cas de nevades. Una mica més conscienciades estan les poblacions amenaçades per fugues químiques, que compleixen la llei en un 46,7 % dels casos. En total, dels 2.439 plans locals d’emergències que haurien d’haver elaborat obligatòriament els consistoris catalans, únicament 1.270 són operatius.
Responsables de Protecció Civil asseguren que la conscienciació de la població respecte als riscos típics del territori influeix especialment en el desenvolupament dels plans d’emergència. Per això, precisament, la prevenció contra incendis forestals és una de les més esteses. A Tarragona, per exemple, la població hi està acostumada i coneix les prevencions que s’han de prendre en casos d’incidents en alguna empresa química. Una cosa semblant es produeix als municipis on les nevades i les inundacions són un problema recurrent.

«NO SOM UNS INCONSCIENTS»

El problema el tenen, sobretot, els municipis de menys de 2.000 habitants, que no tenen recursos econòmics, però sobretot tècnics, per elaborar els plans a què estan obligats. «Dubto que cap alcalde sigui tan inconscient de no voler un pla d’emergència per al seu municipi», afirma Jordi Jardí, alcalde de Tivissa (Ribera d’Ebre) i responsable de protecció civil a l’Associació Catalana de Municipis (ACM).
Per elaborar un pla d’aquestes característiques –ja sigui el de risc bàsic (al qual estan obligats els municipis de més de 20.000 habitants) o els de riscos específics– s’han de seguir tres fases essencials. En primer lloc, s’ha d’analitzar el territori i comprovar a quina mena de riscos està exposat. A continuació, «s’han de determinar quines estratègies se seguiran per protegir el ciutadà quan es desplegui el pla», assenyala Gasulla.
Tot això, abans d’afrontar l’últim pas, la implantació. «Aquest últim pas és el més complicat», apunta la responsable de Protecció Civil, en al·lusió als mitjans que són necessaris perquè el pla no quedi en «paper mullat». En aquesta fase, «és fonamental incloure-hi i coordinar les aportacions de cada un dels agents que participen en el procés, com són els responsables polítics, sanitaris, les empreses de serveis, els bombers i cossos policials, les confraries de pescadors o les agrupacions de defensa vegetal i forestal», afegeix la subdirectora.
El colofó de tot aquest procés és el simulacre, possiblement la part més visual i que crida més l’atenció del ciutadà. Avui se’n farà un sobre risc químic a 34 poblacions de Tarragona i Barcelona. Tot seguit, indica Gasulla, s’ha d’intentar que la població prengui consciència dels riscos, «que els conegui i sàpiga com actuar», mitjançant les corresponents campanyes informatives.
«El problema és que un pla d’emergències és complex», objecta Jardí.

NO ÉS SANCIONABLE

Amb la normativa vigent a la mà, Protecció Civil de la Generalitat no té cap potestat per fer complir els plans d’emergència que considera obligatoris o recomanats –aquests últims són 1.518, dels quals només n’hi ha 221 de redactats. És veritat que comunica als ajuntaments la necessitat de tenir operatius els plans que consideren necessaris, però no pot anar més enllà. L’incompliment de la llei, en aquest cas, no és sancionable.
Una solució, apunta el portaveu de l’ACM, seria que «els consells comarcals o les diputacions disposessin de la figura d’un tècnic per facilitar la redacció dels diferents plans».

Article a El Periodico

Demà, Primer de maig

La simbologia ha canviat, malauradament. Potser la crisi del concepte, és una impressió molt personal, va començar quan els sindicats es plantejaven oferir serveis per a motivar l’afiliació.

No es una crítica fàcil. Seria com dir que els partits polítics amb l’intent de comunicar la gestió van provocar la desafecció, ara que els politòlegs coincideixen en definir-la per l’abandó de la constant reflexió socio - política de la ideologia.

En definitiva, l’ou o la gallina.

En cap projecte de comunicació s’aconsella “renyar”. En política, tampoc és prou adient. És pot responsabilitzar a altres formacions de la conseqüència de les seves accions, però en el moment que anomenis que han provocat girs socials poc intel·ligents, has caigut al parany.

El futbol, no provoca rés dolent. “Tifossi, Ultres, Hooligans i altres” trobarien a on desenfrenar l’energia negativa. Sens dubte. Així una opció política, per frustrant que sigui no va més enllà de les seves accions. La ideologia està per sobre de la gestió, o així crec que hauria de ser.

Quan sents que l’esquerra d’origen comunista és criticada per utòpica, s’escapa un somriure. No perseguim l’utopia?

És que la dreta no persegueix una societat sense cap directriu? Sols amb una administració de serveis al menor cost?

I així, no perseguim una societat participativa per a humanitzar l’economia de mercat? No somiem en actes culturals, de participació, d’esbarjo, comunitaris amb gran assistència?

Fa poc li comentava a un economista que perquè no es denunciava que ha desaparegut de l’agenda familiar l’oci comunitari i de baix cost? Sembla que fer quelcom pugui uns diners importants.
Responia: Una nova revolució? Potser sols cal que es posi de moda.

Potser si… seguirem esperant.

I tornant al primer de maig, ja no ens sentim treballadors. Som una ample i llarga classe mitjana que treballa a llocs i a empreses però sense massa a veure entre nosaltres.

Recordo una anècdota d’una empresa constructora, per apaivagar les friccions entre operaris i capatàs, va unificar el color del casc… Miracle… ni uns manaven tant ni els altres es queixaven.

Això sí, les mobilitzacions també varen baixar en igual proporció.

Si el Onze de Setembre esdevé més festiu que reivindicatiu, que li pot esperar al primer de maig.

Seguirem intentant seduir a la societat amb l’esperit de treballar uns pels altres. Sé que encara ens crida l’atenció els projectes socials al tercer mon. Esquemes senzills que compten amb l’esperança i la renovada il·lusió dels que encara no son classe mitjana… potser ho arribaran a ser... millor, això si, aprenent dels nostres errors.

Així ho espero.