No m’agrada parlar constantment del perquè no acabem d’estar prou satisfets del que es fa a La Torre. És cert, però, que alguns veins poden pensar ans el contrari, que no parlo d'altre cosa, però la realitat és que valoro les seves opinions i fraternitat i, sense adonar-me, plantejo aquesta conversa cada cop que ens trobem.
Avui, treballant en la privada calidesa del meu despatx sento una interessant dissertació sobre l’entorn del Barça. Un article d’en Sergi Pàmies a La Vanguardia n’està sent l’eix inspirador. I, vés per on, el cap s’ha deslligat i ha anat fent analogies amb Torredembarra.
Però, compte també en no creure que l’entrenador i els jugadors siguin l‘alcalde i els regidors!!
Avui l’analogisme no ha estat aquest, un altre dia no ho neguem, avui no. El joc desplegat pels torrencs és esbrinar la palla del gra i seguir tirant endavant. Trobar-se i parlar, llegir cartells i correus i anar o no a les activitats que es programen des de diferents indrets.
Així, la gent sabem que hi havia una conferència sobra “La batalla de l’Ebre: Avui” a càrrec del professor David Tormo, i l’endemà l’oportunitat de visitar sobre el terreny acompanyats pel professor Joan Antonio Montaña i Àngel Archilla… Què s’inaugurava una exposició de ràdios antigues que esdevenia el segon acte de l’inici de la celebració del cinquè aniversari d’Ona La Torre que precedia una marató de vint-i-sis hores que començava l’endemà dissabte i que es va celebrar mitja hora abans de la presentació de la segona etapa del Diari de La Torre amb la presència del Joaquim Maria Puyal.
No ens volem deixar el sopar solidari de la Fundació Vicente Ferrer ni l’Espai de debat de diumenge. Fòrum que es va desenvolupar amb un projector agònic i amanit amb el volum del concert-ball que es celebrava a la sala gran. Tornarem a Cal Maiam, a veure com va l’aventura de nou.
Un cap de setmana de “traca”… i ple, com no!, de petits ensurts que, solament el caràcter treballat pot encaixar amb més o menys “flema” britànica.
No parlaré de les que rebo personalment, no acostumo a fer-ho. Potser per l’orgull de creure que sóc propietari de les respostes i que quan algú et vol faltar al respecte, solament cal mirar-lo incrèdul davant de l’estupidesa i maldestre relació social. Si té alguna raó, cal extreure-la amb precissió quirúrgica i no deixar cap infecció amb la trovalla.
Sé que el silenci és més difícil de perdonar. Hi ha maneres de “verborrejar” i quedar-se més tranquil, no pas la meva.
Quant els companys estem en confiança, parlem en confiança. Si algú extrau els comentaris del context del diàleg i del to de la fraternitat i ho fa servir com a bitllet de viatge… tard o d’hora, més lluny o més a prop, es trobarà amb ell mateix i no s’admetrà cap disculpa. Amb ell tot sòl. No.
Podríem dir, com un exemple del cap de setmana, que lluny del to interessat de menypreu pel passat, vàrem treballar des de zero per aixecar una emissora i que amb data trenta de juny de 2009 es tancava un recompte d’oients acumulats per part del baròmetre de la Comunicació que ens xifrava en vuit mil oients.
Que adjudicar-se des del nou Ajuntament un augment de tres a vuit en un mes i mig, solament podia obeir a justificar canvis o a no entendre rés de rés.
És evident, però, que no vàrem dir ni una paraula més alta que l’altre per desitjar el millor a un mitjà de comunicació nostre i torrenc, torrenc i nostre. Sinó vetllem pel nostre, ningú ho farà.
Vull recordar a tots i cadascun dels que hi van treballar des de l’Anna Fabà, en Ferran Castells, Xavier Zaragoza, Maribel, Maria Pedrerol, Eloi Tost… i els que van provar de fer coses, amb millor o pitjor fortuna. També als programes que han continuat i també vull recordar a tots aquells que van estar pensant com col•laborar fins al juliol del 2009, quan es varen decidir. També per a ells, sigui quin sigui el motiu real.
I assumir la meva part de responsabilitat, teníem clar el que volíem fer. Un projecte escrit i que es va anar desenvolupant pàgina a pàgina. Implicar-se amb el teixit social fins a establir una sinergia i simbiosi que es reflectís en ambdues direccions. La ràdio motor d’activitats pel seu ressò i la ràdio mirall pel compàs marcat per les activitats i la responsabilitat de donar-les a conèixer. No treballavem per una ràdio comercial petita, volíem una ràdio local gran. I amb aixó no hi ha cap ni una crítica a la direcció actual.
Com comprendreu, ací conclou el comentari. No sigui que a força de comentar l’entorn m’addueixi. I ja no sàpìga qui soc, per tristesa dels meus amics i alegria dels altres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada