Està prou clar que quan un està insatisfet no mesura el positiu de cada situació.
Quan la parella ens insatisfà, no recordem la primera mirada. Sort que tot torna al seu lloc, tard o dora. També és cert que de vegades aquella mirada ja no compensa. Ja no compleix amb les expectatives.
Alguns no vàrem votar la constitució. Ens semblava curta. Ens semblava que era malmenar una gran oportunitat. No havia de ser la única, ens rebatien. Però el cert és que el vint-i-tres de febrer va ajornar massa dies el pensar-hi de nou.
Potser el grau d'esperances es veu influït per les edats de cadascú. Si la teva adolescència estava marcada per l'ostentosa presència dels ultres al teu barri, o si et semblava mentida que la legalització del partit comunista fos una realitat... hi ha moltes més imatges. Ara tenim una paciència més entrenada.
Encara ens cal convèncer a uns i altres de que l'entesa és el camí. La constitució es basa en aquest enteniment. Sols queda que la pau no ens ofegui.
Esperem que les sentencies no ens omplin de més insatisfacció. Esperem que la reivindicació no afluixi. Esperem que l'equilibri territorial entengui que cal donar el paper real a cadascú. Que si a un li ha tocat el paper de motor, li calen un tipus de revisions i d'inversions diferents als altres.
No han de ser millors, sols raonables i atendibles. I si això son més diners, doncs sigui.
El cafè per a tots era un missatge d'equilibri i tranquil·litat. Potser era el millor per aquell moment. Però, s'ha d'acceptar, calia anar actuant en conseqüència i revisar i millorar aquest equilibri. En una balança de diferents braços i diferents mides, s'ha de posar pesos diferents per a conservar l'horizontalitat.
El pla de diàleg havia de passar al senat. A un senat territorial a on l'entesa i la voluntat s'escenifiquessin. Potser el primer pas era la llengua. Varem badar.
Pel millor, per un projecte per avançar, ens cal arreglar-ho, de fons, amb propostes polítiques. No esperant que les veus que s'alcen no siguin massa representatives. Així no.
Quan la parella ens insatisfà, no recordem la primera mirada. Sort que tot torna al seu lloc, tard o dora. També és cert que de vegades aquella mirada ja no compensa. Ja no compleix amb les expectatives.
Alguns no vàrem votar la constitució. Ens semblava curta. Ens semblava que era malmenar una gran oportunitat. No havia de ser la única, ens rebatien. Però el cert és que el vint-i-tres de febrer va ajornar massa dies el pensar-hi de nou.
Potser el grau d'esperances es veu influït per les edats de cadascú. Si la teva adolescència estava marcada per l'ostentosa presència dels ultres al teu barri, o si et semblava mentida que la legalització del partit comunista fos una realitat... hi ha moltes més imatges. Ara tenim una paciència més entrenada.
Encara ens cal convèncer a uns i altres de que l'entesa és el camí. La constitució es basa en aquest enteniment. Sols queda que la pau no ens ofegui.
Esperem que les sentencies no ens omplin de més insatisfacció. Esperem que la reivindicació no afluixi. Esperem que l'equilibri territorial entengui que cal donar el paper real a cadascú. Que si a un li ha tocat el paper de motor, li calen un tipus de revisions i d'inversions diferents als altres.
No han de ser millors, sols raonables i atendibles. I si això son més diners, doncs sigui.
El cafè per a tots era un missatge d'equilibri i tranquil·litat. Potser era el millor per aquell moment. Però, s'ha d'acceptar, calia anar actuant en conseqüència i revisar i millorar aquest equilibri. En una balança de diferents braços i diferents mides, s'ha de posar pesos diferents per a conservar l'horizontalitat.
El pla de diàleg havia de passar al senat. A un senat territorial a on l'entesa i la voluntat s'escenifiquessin. Potser el primer pas era la llengua. Varem badar.
Pel millor, per un projecte per avançar, ens cal arreglar-ho, de fons, amb propostes polítiques. No esperant que les veus que s'alcen no siguin massa representatives. Així no.
1 comentari:
Som molts els delinqüents en potència que en el seu dia vam votar contra la constitució espanyola, simplement perque nosaltres ens sentim ciutadans duna nació que avui no disposa d'Estat. Som delinqüents pel sol fet de voler una Constitució Catalana!
Publica un comentari a l'entrada