http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetSharedNews.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=18/03/2013&idioma=1&doc_id=1e86b45f-13f7-4965-9a6d-46e29391cac5&index=no
BALANÇ D’UNA TRAJECTÒRIA
La síndrome de Sitges
Raimon Obiols explica a les seves memòries polítiques que
els ‘capitans’ van triomfar el 1994 amb «bregues i entremaliadures»
L’eurodiputat advoca per un partit «sense dogmatismes i
no autoritari»
JOSÉ RICO
BARCELONA
A la pel·lícula El pont del riu Kwai , el coronel Nicholson, al
capdavant d’un grup de soldats britànics presoners dels japonesos, intenta
aixecar la moral i la disciplina dels seus construint un pont ferroviari en
plena selva. Per al coronel, el pont es converteix en l’objectiu obsessiu i
essencial, al marge del destí i la finalitat dels trens que el travessaran.
Aquesta és la metàfora que escull l’eurodiputat i exlíder del PSC Raimon Obiols
en les memòries polítiques que acaba de publicar quan recorda el congrés
socialista de Sitges, el 1994, aquell en què l’ala catalanista va perdre el
control del partit després d’un motí dels capitans metropolitans.
Una comparació que l’autor utilitza per acusar aquella fornada de dirigents
que van aconseguir deposar-lo dos anys més tard d’anteposar la jerarquia, la
fidelitat a la direcció i la preeminència de l’aparell als valors i el debat
obert, i que s’enverina quan sosté que aquella concepció que va triomfar a
Sitges, mitjançant «bregues i entremaliadures», la reprodueixen els actuals
dirigents, hereus polítics dels qui van encapçalar aquell moviment.
«El pont –l’aparell– és l’obsessió i la coartada de la seva libido dominandi .
Aquest és l’error de qui, conscientment o no, redueix un partit a una
organització jerarquitzada, autoritària i tancada, que limita gradualment els
elements de lliure discussió i el pluralisme intern», assevera Obiols a El mínim
que es pot dir (RBA), un testimoni de la història del socialisme català. Per això, l’home
que va comandar el PSC del 1983 al 1996 i després va patentar l’ obiolisme com a ànima durant anys
del sector catalanista del PSC, diagnostica a aquells capitans (dirigents forjats en
les federacions territorials i en els ajuntaments, liderats per Josep Maria
Sala i José Montilla) el que en diu «la síndrome del pont del riu Kwai».
Aparell professionalitzat
«D’un partit esponja es va anar passant a un pes creixent d’un aparell
professionalitzat i pragmàtic, premiant els elements més fidels i acrítics i
penalitzant els més independents; un partit potser més eficaç en el curt
termini, però més erm i estèril amb vista a la seva evolució futura», explica Obiols.
Davant la creixent indignació amb els polítics, l’eurodiputat socialista
demana un canvi profund i estructural dels partits, «tan radical com sigui
possible», perquè la seva continuïtat aboca a una crisi greu de la democràcia, ja que
són «models organitzatius del segle XIX, amb problemes del segle XX, que
afronten problemes i reptes del segle XXI» .
Una «flagrant contradicció» que no es resoldrà, aclareix, substituint els
partits actuals, sinó implicant la ciutadania en la seva manera de funcionar,
de comunicar i de finançar-se, en la seva presa de decisions i en l’elecció
dels seus candidats. «Un sistema de partits sense una àmplia implicació real
de moltes persones significa indefectiblement el domini públic i mediàtic dels
diners i de les correlacions de poder existent», alerta Obiols, que advoca per un
socialisme «sense adjectius, substancialment democràtic, sense dogmes ni
patriotismes organitzatius» , basat en decisions col·lectives i en un pluralisme «ordenat».
Bona part del relat analitza l’evolució del
socialisme a Catalunya, i destaca l’èxit que, per l’autor, va significar el
1978 la unitat en un sol partit de la federació catalana del PSOE, el PSC-Congrés
i el PSC-Reagrupament. En una reflexió que també lliga amb el debat actual
sobre el nou protocol de relacions amb el PSOE, Obiols sub-ratlla que la
integració d’aquests tres corrents va permetre evitar «una confrontació que
hauria pogut donar lloc a una deriva lerrouxista». Reconeix que la negociació amb
el PSOE «no va ser un camí de roses», però adverteix que la ruptura
hauria significat que «els sectors populars del país quedessin separats per
la confrontació catalanisme-espanyolisme, pels sentiments d’identitat i per l’ús
de la llengua». L’eurodiputat llança una crida a prevenir aquesta divisió, també ara que,
per l’actitud de l’Estat amb Catalunya, «molts ponts s’han trencat i els
camins semblen tancats». La seva recepta és clara: el dret a decidir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada