dijous, 30 de setembre de 2010

L’endemà…



La notícia de la setmana, lamentablement, no serà els perquès de la vaga i de la reforma laboral. Seran les quantificacions, qualicitacions, qualificacions i les àgores sobre la real essència de la personalitat dels actors més assenyalats de la situació.

I és que cal dir ben fort que el sindicalisme, com la política, es va afeblir per realitats i presumpcions desaparellades, en casos concrets molt veritables i en casos generals molt presumibles.

Quan sembla que tot va, en línies generals, bé. La crida a la responsabilitat i a assumir responsabilitats per a prevenir el futur sembla una mica com la crida al mal temps i, per tan, es mata al missatger. De segur que tothom coneix algun delegat que no s’ho pren molt seriosament, fins i tot algú que abusa de les hores sindicals, altres que no creiem que estiguin prou preparats… i així podríem fer analogies amb regidors, alts funcionaris, assessors etc.

Però també és cert que coneixem una gran quantitat de contractats per compte aliena que fan mans i mànigues per a viure molt bé amb el mínim esforç. Hi ha caps que de la mediocritat en fan abús, i altres que del treball en fan un exemple. Hi ha males planificacions i males execucions i també hi ha mala actitud de plantilles davant dels canvis. Per una banda i l’altre hi ha molts casos a analitzar, però no son la majoria en cap d’ells.

Costa trobar companys que vulguin dedicar esforços al món sindical. Sovint el compromís d’estar ja és un èxit perquè permet exercir la representativitat sindical, com a mínim als més motivats. Les llistes municipals també, de vegades, es completen amb bona voluntat ja que les negatives a participar son moltes i no sempre per motius de discrepàncies de programa. Significar-se és exposar-se, i potser tots en som conscients que no hi tens massa a guanyar i molt a perdre. És a dir molta feina i poques compensacions morals.

Aquesta és la realitat però va embolcallada amb les anècdotes dels “barruts” sindicals, insisteixo uns quants, de la operació “Malaia”, amb el cas “Palau”, amb “quant t’ha costat el dia de vaga?”, amb “Són uns inútils, no val la pena”, amb “Tots son iguals” etc. Etc.

Les solucions passen per la direcció, com a gestió i com adreça a abastar. Donem un pas endavant i llegim tot el que calgui per a comprendre tot el que hi ha. Des de les iniciatives europees, fins als anàlisis de mercats, des de l’anàlisi del que caldria fer per augmentar l’eficiència de la formació… i en un terreny més proper el que està pendent al teu poble, el que es pensa fer, el que es pot fer, les diferencies entre propostes de grups municipals, el que pensem de veritat sobre cada qüestió i com fer-ho saber.

No és tard, no pot ser-ho. Nosaltres morirem un dia o altre, però la societat feixuga i supervivent segueix fent el que pot per aixoplugar-nos tot i no donar-li ni crèdit ni prou atenció.

Afiliem-nos massivament, a les opcions sindicals, plataformes, grups polítics, centres d’estudis, associacions… formen part de la societat d’una forma activa i coherent.


I és que també coneixem, fem memòria, amics i amigues, veïns i veïnes, que sempre han estat al peu del canó i dels que no podem sospitar-ne res sense barrejar imaginació i malícia.

Els sindicats reforçats, reforçaran el CES. I un front sindical europeu reforçarà el parlament Europeu a força de demandar polítiques socials que actuïn i s’executin. Unes polítiques clares que faran possibles acords laborals. Perquè uns i altres sabran exactament el que representen els altres.

Impulsem l’acció social amb un pas. El nostre. L’efecte multiplicador serà, quantitativament, més revolucionari que el mateix Maig del 68. Ens va posar en el camí de la modernitat, ara cal aplicar el model fins a la seva extenuació i estar atents a les noves demandes i necessitats.

Torredembarra té que decidir moltes coses, entre elles quin programa de govern. No parlo dels resums per a informar als electors, els anomenats electorals. Parlo del conjunt de conviccions i estudis que poden redreçar Torredembarra.

No parlo de patades a l’estufa ni de trencar la baralla. Parlo de que hi ha més maneres de fer rutllar la vila. Una és optar per projectes que no aspirin a fer-ho una mica millor que l’anterior, sinó que es plantegin solucions globals, respectuoses amb la veritable essència torrenca, però amb el valor de dir el que cal i escoltar els matisos o les critiques.

Participem i exigim. Exigim participar i participem de les exigències del futur.

"Hay hombres que luchan un día y son buenos, otros luchan un año y son mejores, hay quienes luchan muchos años y son muy buenos, pero están los que luchan toda la vida, y esos son los imprescindibles" - Bertold Brecht.

3 comentaris:

MIA ha dit...

Els sindicats s'han convertit en el mateix que els partits polítics. Lluiten per la supervivència del sindicat en sí mateix de la mateixa manera que el partit polític fa.
Hi ha gent q passem de la política per això mateix i pq no ens sentim part d'aquests projectes...per això en passem.
Una altre cosa hi ha gent que lluita tota la vida per tirar endavant la seva família o que lluita per coses quotidianes que mai serà conegut però que per la seva família o el seu entorn és igual d'imprescindible que el més grna dels polítics de la història.
Salut!

la cua de lleó ha dit...

Apreciat Mia,

Les realitats són tan polièdriques que pots tenir raó, però no crec que en la majoria de costats.

Justament el poema de Brecht, parla de tot nosaltres, no dels noms propis de la història. I justament parla de la lluita diària en tots els estaments i racons de la vida.

I en cap cas parla el poema, ni el text, de que cal sols participar en política.

La percepció d'endogamia que dius tenir de sindicats i partits, si és inalterable, ha d'afavorir la participació en altres àmbits com ja fas.

L'objectiu del text, lluny de renyar, és justament esperonar a participar. En tot i en cada cosa que puguem. Les Ampa's, les plataformes, les asociacions de veïns.. les colles castelleres per suposat.. Participar amb maiuscúles.

Sindicats i partits compten amb moltíssima més participació que el conjunt de càrrecs públics. De gent que hi aporta hores i esforç... de vegades per no abandonar i fer més gros el problema.

Que visquin per la seva supervivència, pot ser una sensació respectable, però en tot cas no ho tens comprobat.

Fins hi tot els antisistema, sense volència, són imprescindibles pel sistema. Si generen alternatives consistents i coherents entre els seus propis arguments encara que siguin poc realitzables a dia d'avui.

No es pot renunciar a la utòpia ni a l'esperança.

T'imagines, per exemple, una colla a ón es participés amb més responsabilitat i compromís? De segur que ho has sommiat més d'un cop.

Passió i compromís és, justament, pit i amunt.

MIA ha dit...

Sí, ja he entès el que has volgut dir...
El desencís que hi ha actualement i des de ja fa molt de temps amb la política ha fet que la gent se'n desentengui.
Per altre banda, està bé que cadasqú aporti el seu granet de sorra a la societat i lluiti pel que creu.
Però estimat Albert ;-) fot fàstic veure com qualsevol estament o associació que anomenes, s'impregna de les clavagueres de l'estament polític. Els tentacles de la política i de la seva manera de fer i actuar són molt llargues i llafiscoses i la societat n'està simplement fins al capdemunt.
Això està produint que cadasqú faci la seva i simplement miri de ser feliç sense haver de tenir maldecaps...senzillament la societat tira la tovallola davant el que es trova dia rere dia.
Petonets!