Fa molts dies que no escrivia al bloc. O blog? Tan s’hi val.
Em crida l’atenció i m’esperona a redactar unes quantes idees la gosadia d’alguns què, lluny de ser humils i reflexius, s’omplen la boca anant més enllà de la defensa, anant just cap a l’atac i quasi a la presa de pèl.
Primera idea, el sistema de partits democràtics no és un error. Ho és l’utilització que en fan d’ells algunes persones. Cada persona que és apartada de les seves responsabilitats representatives i administratives per irregularitats de qualsevol mena no posa en dubte l’organització social. Posar en dubte les obscures tendències de la naturalesa humana. I és just aquí on cal actuar.
Les temptacions, públiques en forma de suborn i prebendes, o privades en forma d’ambició materialista, corrompen a la gent.
Segona idea, un sindicat és una eina imprescindible en una societat. La seva organització basada en delegats de les empreses, oficines, fàbriques etc. conformen una expressió infal•lible de pensament. Hi ha una lluita de classes, uns per viure be i els altres millor. Aquesta lluita pot ser formal, tàctica o ferotge. I l’eina està esmolada en aquesta proporció. Però quan saps que la defensa s’ha reunit amb l’acusació, alguna cosa balla per la intuïció. I les sospites ocupen el lloc de la confiança.
Tercera idea, el dret a decidir és un fet que està sent titllat de forma diferent segons cadascú creu que permet una consulta i un resultat.
La transparència, en la que hem de treballar tots a una, ens ha de fer poder pensar en el dret i, a banda, amb la decisió. No és cap incongruència voler poder decidir i alhora, per exemple, voler continuar intentant l’enteniment amb administracions, que no territoris, de l’estat espanyol.
Però tonteries les justes, què diu la dita ¿?, d’aquí a jugar amb retallades, fronts, protocols, pressupostos en un balanç centrípeta hi ha un tros força llarg. Quan hi havia bonança calia avançar en l’encaix basat en el respecte de Catalunya en l’administració espanyola. En els territoris no hi cal encaixar, la majoria natural de la bona gent no hi té cap problema amb els veins, ja siguin catalans o resta d’espanya, o a l’inrevés.
Hi ha hagut dos períodes de majoria suficient d’esquerres a Espanya com per abastar una concreció i desenvolupament de la constitució del 76 que fes de la coexistència un sistema federal creïble i fructífer. Ara a corre-cuita i amb Europa com a futura casa gran, no toca. Ara cal plantar-se.
Els temes molt clars, i un per un.
M’encongeix el melic que algun president d’entitats sigui acusat de desviar fons. És que no fa anys i panys què es comenta? Potser s’han afartat de rebre poc? Pot ser la jubilació? Pot ser gent nova que no “traga”?
M’encongeix el melic que una agrupació política hagi de ser intervinguda per una federació amb un balanç tan pobre, políticament parlant. Altres intervencions han enviat prou gent cap a casa. Trobes ex-militants en totes les plataformes de participació dels darrers dos anys.
La Camarga és un símbol però no és l‘únic cas de cohabitació per saber alguna cosa per bescanviar. L’oficialització del pare, secret molt ben guardat fins ara, te tota la fisonomia de voler parar in extremis la veritable cohabitació d’una de les xerraires amb un esbós de maquiavel•lo de segona fila. Com surti una factura d’hotel, lamentablement, la fisonomia del panorama electoral acabarà de canviar.
Tinc el melic encongit i alhora em sento més viu i feliç que mai, tot i què tocaran maldades. Però no em sento sòl.
Bé ja n’hi ha prou per avui. Me'n vaig a dinar tall rodó i un "rissotto" de bolets. Visca Catalunya... internacional!!!