La Cua de Lleó

Ahir va morir en Juanjo Sarto.

2012-01-07T20:18:00.000+01:00

No hi ha fòrum, web, bloc, o qualsevol xarxa social que faci referència al còmic o a la novel·la negra que no se'n faci ressò. Ho podeu comprovar.

El que no dirà ningú, cosa lògica i ben entenedora, és que va tancar els ulls el meu millor amic. No va morir, sols va tancar els ulls. Sempre el sentiré a prop. Sempre el recordaré. No tenia cap por al traspàs. De fet, va deixar molt clar com volia que anés tot. Sense cerimònia. Demà a les nou del matí el portaran al crematori. I sols restarà en aquest espai menut i infinit que és el cor dels que el varem estimar.

És un home intel·ligent. No gaire decebut, tot i que des que Borrell va abandonar la cursa ja va augurar com aniria tot. Etern enamorat del jovent, no es resignava a creure que no hi havia un relleu prou potent per refer-ho tot d'una vegada. "No es la política el que falla -- deia -- son els barruts que han aprés com funciona". Coincidíem en que el marketing polític ho havia capat tot. Lluitar el centre amb imatge i logística et permetia governar, però sense ser un referent ideològic, sols acabes sent un detergent que pot arribar a cansar. Estàvem tristament d'acord.

Com enyoro ja a un creatiu com ell. Va portar el Manga a l'estat, va escriure per als joves quan semblava de segona divisió, gaudia amb la novel·la negra fins al proselitisme més encantador, ficcionava amb un talent extraordinari, parlava ràpid, dolç, entremaliat i culte... tot d'una i d'un plegat.
I és de les poques persones que he vist aixecar-se d'una taula amb deures i fer-los. Compromís, talent i bondat... poca cosa.

No puc anar a acomiadar al vell amic en persona, una operació d'urgència m'ha tombat al llit provisionalment. No és greu, tranquils els qui ho sentiu i els que no, com diria en Juanjo. Però m'ha agafat una reflexió amb prou temps com per a fer una pensada i, com el vell amic, deixar d'esperar i intentar seguir sent una bona persona... una meravellosa feina fins que el paradís dels agnòstics m'aplegui de nou amb en Juanjo i puguem fer de nou circumloquis a tota velocitat, rient i rient dels que gosen riure's dels altres.

El catorze de gener és prou lluny…

2011-12-30T19:51:00.000+01:00

perquè el bon seny torni a manar els caps de l’àtic més solitari de Torredembarra. Què he de fer? Com quedaré? Què sabrà ningú? M’agradaria veure que faries tu?....

Aquesta darrera, agafo aquesta…

Jo faria un comunicat dient que he entès que no estava prou explicat que la carretera ha estat traspassada. Que com que no se sap, hom pensa que el màxim de velocitat és un altre.

Ho acceptaria i retiraria les multes que fossin conseqüència d’aquesta confusió. No pas les altres, no. Solament aquelles que de no haver hagut el traspàs no sancionarien rés. I els que no passessin de vuitanta i els que no haguessin rebut les notificacions en un temps adequat per justificar que la sanció és pedagògica i no recaptadora, tots nets.

Em disculparia i actuaria… tot i que no hagués manat mai una especial atenció a la carretera després de comentar en privat però a l’abast de les orelles la meva sorpresa per la expectativa de cobrament.

Un, i ho dic i ho mantinc perquè un comença a tenir un currículum a prova d’acudits i malintencionats, hagués apostat per la comunicació. Aquesta carretera ja forma part del teixit urbà!!, aquí no es pot anar a més de 50 km per hora!!, a les rotondes es cedeix el pas a tot aquell que ens ve per l’esquerra i que ja està a dins!!… no cal anar a 20 km/h el que cal és parar abans de convertir un element de seguretat en una ruleta russa!!.

Es possible que els acudits vinguessin a compte dels rètols, de la informació que es rep i de la renovada fe en la naturalesa humana… però no vindran en veure que el dia catorze s’omplen les carreteres i vials més propers de gent que reivindica que la darrera gota que omple el malmès got europeu no pot venir d’una colla de desencantats que justificant les misèries en que tothom te molt a callar.

Amb multes raonables i l’opció de pagar-les amb serveis a la comunitat… jo sortiria a escombrar amb tots aquells que encara els hi falta una gota per esclatar. Arribarà un dia en que l’administració ens demanarà fer un esforç… potser una escombrada tots plegats per posar el poble al dia… potser… qui sap el què… però el més important és que si responem es que Torredembarra ha pujat al tren i torna a estar en marxa cap al segle XXI. Sí, el segle que ens passa per sobre i al que no abracem com a un amic proper.

I és que fins al catorze es pot fer molt més que esperar arraconat i pensant que tothom circula en direcció contraria.

El que es va coent...

2011-12-10T17:37:00.002+01:00

Sembla que han de venir nous temps. Hi no podem dir “ja t’ho deia”. No és moment. A sobre de creure-ho molt de temps i esperar en l’aparent minoria, no es prudent escenificar rés que sembli una baralla. I és que les conteses polítiques, és a dir discussions amb vehemència i passió però amb arguments i amb el cor a flor de pell s’han intoxicat pels “I tu més” i pels arguments que no volen contrast d’opinions, solament volen ser picades d'ullet als que tenen més poder. La perplexitat més gran és que a força de rebre picades d'ullet ja ningú sap perquè té aquest ascendència sobre els demés. Potser sigui allò de cria fama i estirat a dormir.

L’Europa unida, federal, i reconeixent les singularitats territorials era impossible. Així es deia des d’on saben com va tot. "Lands", nacions sense estat, mancomunitats de regions o comunitats, unitats lingüístiques etc. no podien escollir com es relacionaven amb Europa. Era impossible determinar quin tipus d’unitat bàsica es federava amb l’unitat europea sense parlar de riscos d’enfrontaments armats o d’una nova guerra.

Els conflictes van estar de veïns en uns anys en que el monetarisme i l’especulació donaven una sensació d'anar molt be. No volíem veure massa riscos en rés, anàvem fent i esperant que durés.

Ara, l’economia farà el miracle d’avançar fins convingui per coordinar-nos, establir mecanismes correctors i vetllar per l’equilibri del vell continent. Ara que ja no serà el centre del món ni pels europeus. Potser abans mai ho havien estat, però ens ho semblava.

Fa uns anys, visitant Estats Units em vaig fixar amb l’èxit dels mapes mundi entre els turistes. Estranyat em vaig apropar a observar-ne un de més a prop. Caram!! Estats Units estava al mig de la imatge I a banda I banda la resta. Vaig tenir un atac d’humilitat, “No som gaire, ben mirat”, vaig pensar. I la reflexió em feia mirar Àsia i pensar tenen ma d’obra, espai, recursos i un mercat interior sense aprofitar… i a sobre Rússia fa aigües. Com Japó pugui fer oblidar als xinesos les confrontacions històriques… patirem. Es evident que no vaig encertar del tot. Però vaig recordar aquella dita “Cuando China despierte, el mundo temblará!” que no sé ara mateix si era un llibre, un subtítol o que sé jo.

Ara encetarem quatre anys del Partit Popular al Govern. Un sentit de conservació em diu que si solament son quatre és que alguna cosa grossa haurà passat i (no sé si és la humilitat d’abans) em costa creure que sigui que el discurs socialista a tornat a les arrels i la societat ens demanda de nou que gestionem des de l’esquerra, per fi. Potser serà un desastre majúscul, esperem que no. Potser, val a dir-ho com qui no ho vol, valdrà més vuit anys i fer els deures molt ben fets.

De moment la nova societat va prenen forma amb rigor alemany i escala de valors francesa. Espero que puguem treure’ns el tòpic de migdiada i poca productivitat i que ens escoltin quan expliquem que es pot treballar millor per viure millor, sense arriba a viure per treballar sense cap il•lusió. Encara que els que ho passen malament avui, firmarien de seguit i ho comprenc perfectament.

Ja està tot al seu lloc?

2011-11-21T18:02:00.000+01:00

Quan l'estigmatització del concepte política va ser un clam popular, vaig creure que s’estava preparant una pira funerària. Lluny de la supèrbia, potser ha arribat a ser un veritable problema allunyar-me’n tan, vaig intentar comprendre el que estava passant. Evidentment no tots els clams eren exactament iguals. Ni l’interès, ni l’origen, ni la raó ni l’anàlisi. Però partíem d’aquell vell axioma de que no cal estar d’acord per oferir la vida per a fer possible expressar-ho.

Així la frustració davant de les oscil•lacions dels mercats i del fet de que s’escapolissin els responsables, sense oblidar l’ostentació dels especuladors, va generar que es demanés una cosa tan inabastable com que el món sigui diferent immediatament.

La utopia no és un fet caduc, ni pensar-ho, no es pot oblidar però, que és un rumb. Qualsevol gestió que oblidi per a qui treballem s’esbiaixarà. Més o menys, però no serà prou recte. Confiar amb els mercats no ha estat un fet aleatori, capritxós o sospitós. És una opció que els analistes van precisar com a mal menor. Tampoc suposaven que com en la gallina dels ous d’or es tindria tanta pressa com per a quasi matar als seus clients, als seus consumidors.

No m’amago de que prefereixo no moure’m de l’esquerra. Que el mercat especuli amb els marges que la llei social li deixi. Si el crèdit es contrau, el sector públic creix com a competència directe.

Vàrem desballestar l’Institut Nacional d’Indústria, era obsolet i un pou de pèrdues. Un magatzem de produccions mediocres i que es desfasarien en poc temps. Vagues i mobilitzacions sols varen aconseguir que es matisés una reforma necessària. Però, perquè no es va transformar de veritat el sector industrial públic?

Perquè enlloc de mobilitzar no s’instal•laven complexes de producció amb prou capacitat d’adaptació per a cobrir les demandes del mercat a mida que es produeixen? Esperar que les empreses es situen en indrets subvencionats i incentivats no és tan efectiu com col•locar una unitat de producció a on hi ha mancances prou clares.

Aquest diumenge hi hagut la necessitat de concretar que no es volen mitges tintes. Que si els mercats son de la dreta que sigui ella qui ho arregli, o millor que quan vulguin tinguin les eines a punt per a fer-ho. No crec que fos ni una cosa ni l’altre. Però la democràcia és concreta en que els vots són el que són tot i la representativitat territorial.

El que dic és que si cal caure davant dels elements que sigui a casa nostre, a l’esquerra. Hem estat lluitant per un tros del centre. Un indret a on hi estem patint i des d’on esquincem els vells anhels. El proper cop que ens tremoli la mà per por de la reacció dels bancs, dels mercats i dels poders fàctics… recordem la sensació que tenim avui. La de pagar els plats trencats per timidesa política.

Si aquests darrers tres anys enlloc de “falca” haguéssim estat fuets del frau fiscal, vanguardia de la modernització de l’administració i artífexs d’un pacte d’estat… vull creure que ara tindríem l’encàrrec de sortir de la crisi més moderns i amb els deures fets i repassats, enlloc de veure com decreixerà l’estat del benestar fins a estigmatitzar depenents i humils, i la privatització farà aparèixer diners d’on no n’hi havia… pa per uns quants avui i gana per a molts més per demà.

Missatge rebut.

Un vot, una expressió…

2011-11-05T19:18:00.000+01:00

És molt senzill llençar-ho tot a la pila del greix. Analitzar què passa i de quina manera no és obligatori. Rendir-se a les temptacions de tothom és dolent o te preu és una opció personal, però dins d’una conversa educada… vull dir sense poder dir coses com “i a mi què!!”, “Tots són iguals” , “ me la bufa..” etc. No és gens senzill de defendre.

Ens pot fer, fins i tot, ràbia haver de fer esforços per salvar la zona euro i de pas Europa com la coneixem. Ens pot saber greu i indignar-nos que quan es podia, no s'hagués punxat la bombolla.. ja sigui immobiliària o tecnològica o especulativa… tan li fa, el concepte bombolla és prou fràgil i perillós per si mateix. Però lliurar-nos a la dreta com a immolació… no te cap argumentació possible.

Si creus que la dreta ha de gestionar, doncs cal votar-la. Si creus que l’esquerra no ho ha fet prou bé…cal pensar-hi una bona estona més. Fa un parell de dies que hem vist com l’anunci d’un referèndum alterava totes les llotges i amenaçava els equilibris dels components europeus. Hom pot dir que les consultes son necessàries, i te raó fins al punt de que calia i molt en el moment de la llei del sol del partit popular del 97.

I tornava ha estar imprescindible per a punxar la bogeria de la carrera immobiliària. Havíem haver pogut assumir la responsabilitat d’aturar un creixement monetarista i sospitós. Ara, preguntar a un país amb els problemes grecs si cal cenyir-se el cinturó més o plegar conceptes europeus.. és jugar als disbarats. És com el que confessa un adulteri i acaba culpabilitzant a l‘altre de la poca atenció que ha portat a buscar quelcom més que la seva relació.

José Luís Rodríguez Zapatero se’n va, no es torna a presentar, assumint la seva responsabilitat i molta més que qualsevol de les converses educades que descrivíem abans definiria amb molta facilitat. El relleu és un estoic Rajoy que encara no diu rés en concret i que sap que qui no camina no cau. Un cop passin les eleccions, tot estarà més clar. Els problemes persistiran, les retallades augmentaran i la caverna mediàtica seguirà burxant i burxant per a protegir als seus delegats. Madrid i Castella seran els bancs de proves de les retallades convertides en productes novedosos en mans privades, Catalunya un eix del mal que justificarà la contenció estatal... i a cada banda de l’espectre polític trobarem gent complaguda per tenir més raó que feina feta.

Del no fer, no es pot fer bandera. La dreta real no surt al telenotícies. No te logotips ni abanderats, no es veu. Viu darrera de murs de disseny en municipis petits, allunyats entre ells però en contacte permanent. Sofertes oficines i tallers a l’Àfrica. La deslocalització del treball va arribar enmig de les “pilotades”, ens van voler convèncer que érem un país del sector terciari. Que el nostre do portaria a comerciar aquí i a fabricar i investigar en altres llocs. Doncs serem l’urbanització d’Europa i Àsia si badem. I ja se sap que a les urbanitzacions només viuen bé, els propietaris actuals, els que cobren rendes i alguns jardiners, botiguers i l’amo del club de golf.

No vull miracles estranys, necessitem veure com tothom es preocupa d’entendre i demanar, de veure i reflexionar més, de no llençar rés més a la pila del greix perquè no ens porta a rés de bo. La pila del greix, fa molts anys servia per a base de sabó barat, ara ni això.

És un contaminant.

Hi ha amenaces i manasses

2011-09-28T20:10:00.002+02:00

A Torredembarra hi ha embolics. No és massa estrany que a on hi ha gent i organització, hi hagin necessitats d’ajustament, de recanvi, de renovació… de idees noves, de noves ganes i esforços.

Tampoc ho és, d’estrany vull dir, que hagi èpoques i tendencies. Posem per exemple, un any d’apertura i el següent de consolidació. Des del govern municipal a qualsevol entitat.

El que comença a ser anormal, diguem de “manasses” és canviar el que funciona i anar a posar el nas a on no et demanen per a no fer gaire bé rés i saben que el temps ho posa tot al seu lloc. I, per a mi el més important, no tenir un ordre de prioritats i emergències que coincideixi encara que sigui a trams amb el de la societat torrenca.

Potser una frustració i una crisis mundial van fer possible que no es passessin comptes a l’antic i nou govern. Potser calia posar a tothom al seu lloc, potser. Però el que sembla és que a força de fer de tot enlloc de treballar per a fer el millor en cada cas, el que semblava un mandat planer de quatre anys es torni una agònica peregrinació cap al pansiment i l’apatia.

Torredembarra tornarà a perdre el tren. Tan li fa si no et sents estimat, cal donar al poble el que li cal i deixar de veure el pitjor de cada casa. Faran falta molts petards a mida i molta "coba" de panxes contentes per a fer oblidar que els manasses també fan amenaces.

És, diguem-ne, llei de vida.

Potser sóc un beneit? Però estic fart d’estar fart

2011-09-18T19:40:00.001+02:00

Avui he tornat a sentir allò de que tenim els polítics que ens mereixem. Potser ja n’estic fart? Potser em sembla una conjuntura feble… No ho sé prou bé.

Tenim els ensenyants que ens mereixem? Tenim el comerç que ens mereixem? Tenim la vida que ens hem guanyat?

La vida et dóna i et treu? Tal faràs… tal trobaràs? Si matines tot va millor? Els que han treballat honrada i incansablement en una activitat que ha esdevingut recessiva i ha desaparegut… tenen més o menys drets que els que pateixen minusvalies?

L’enorme complexitat de la societat que hem anat construint depèn de tots i en som responsables. I alhora cal dir que qui tingui l’oportunitat de treballar pel col•lectiu ho faci amb valentia i seny, amb honradesa i amb constància i que faci balanç de tots els seus actes.

Però… perquè no els ensenyants? O els metges? O els caixers de banc quan no ens diuen els que ens cal saber? O els comerciants? O els pares i mares respecte a la familia?

N’hi ha prou en dir que aquells són més “paraules gruixudes que no serveixen per a rés” que aquells? Sincerament crec que no.

Si un veí busca alguna cosa com a regidor que la trobi i ràpid. Perquè hi ha molta feina. Buscar reconeixement o realització personal no és aconsellable, cal arribar amb els deures fets, però tan se val… seria com demanar vocacions pures a qualsevol professió lliberal. Un pot voler ser notari, o farmacèutic, o metge, o botiguer… per prestigi o per guanyar diners, el que ens cal és que sigui professional com a símbol de saber del que parla i honradesa per a poder-hi confiar.

La gent que treballa sotmesa a eleccions ni ha de ser gaire diferent ni ens ho podem permetre… a voltes de sentir frustració, lògica o no, ho regalarem tot a la dreta.

Les puntades a l’estufa són relaxants, potser sí. Però hi ha risc d’incendi i una feinada recollint cendra i arreglant-ho tot de nou.

Per anar entenen... hi ha més coses, de segur.

2011-09-12T13:26:00.000+02:00

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/les-profecies-senyora-lagarde-1146312

Sovint parlem de que cal estar informat. Alguns responeu que no és senzill, o que no hi ha a on contrastar... potser teniu raó. Però articles com aquests permeten entendre, compremdre i anar aprenent.

LA CRISI I LES PREVISIONS ECONÒMIQUES

Les profecies de la senyora Lagarde

Que la presidenta de l'FMI parli de possible recessió incrementa les possibilitats que es produeixi

A. Serra Ramoneda President de Tribuna Barcelona

El modern instrumental permet als meteoròlegs mesurar la pressió atmosfèrica, o la temperatura, de manera contínua i amb extrema precisió. Al final de la jornada disposen d'un gràfic amb una corba que mostra l'evolució de la variable al llarg de les 24 hores. Aquesta informació els és extremadament útil per a les seves anàlisis i previsions. Els economistes no són tan afortunats. El PIB és la variable amb què treballen amb més freqüència per diagnosticar l'evolució de l'economia d'un país i les seves possibilitats futures. Però el mesurament del PIB és discontinu, ja que és l'estimació de la riquesa creada per una economia durant un període de temps, i a més és de summa imprecisió. Fins i tot als Estats Units, possiblement el país amb l'aparell estadístic millor del món, el mesurament trimestral del seu PIB és objecte de contínues revisions a mesura que l'augment de les dades disponibles permet afinar la precisió, que de totes maneres no arriba mai a cotes elevades. Entre la primera estimació i la definitiva hi ha a vegades diferències importants. Com al seu dia molt gràficament va afirmar Flores de Lemus, els economistes utilitzen per als seus mesuraments una balança romana, aparell per pesar llenya i amb un marge d'error que és considerable, mentre que els farmacèutics disposen d'unes balances que arriben a afinar fins a molts decimals. Llegeixin l'etiqueta que figura en una ampolla d'aigua mineral i comprovaran l'anterior afirmació.

Malgrat això, els economistes utilitzen les dades del PIB com si tinguessin la mateixa qualitat que les de la temperatura o la pressió baromètrica. En les seves representacions gràfiques arrodoneixen la sèrie de segments de recta amb què uneixen els punts que corresponen als mesuraments del PIB per donar sensació de continuïtat, i amb això de precisió. Però és que a més s'atreveixen a construir una rígida taxonomia de la salut d'una economia en funció de l'evolució que hagi tingut una cosa tan borrosa com és el PIB. Així, parlen de recessió quan el PIB d'una economia pateix una caiguda dos trimestres consecutius. En canvi, una depressió exigeix una recessió continuada que porti finalment a reduir més del 10% del PIB.

Fa escassos dies, l'espigada Christine Lagarde, flamant responsable de l'FMI, avisava que les economies desenvolupades estaven a la vora de la recessió. S'havien de prendre urgentment mesures per evitar-la. La sensació que donava és que al seu despatx té un sensor que permanentment li indica l'evolució de l'activitat econòmica i dispara una alarma en el moment en què la corba inicia un procés descendent. Quan en realitat caldrà esperar unes setmanes després del tancament del pròxim trimestre natural, cap a l'octubre, per conèixer, i de manera aproximada, com s'ha comportat aquest estiu el PIB dels països que la preocupen i comparar-lo amb el del trimestre anterior.

Però a més no va ser conscient que en el món de l'economia es dóna amb molta més intensitat que en el físic el principi de Heisenberg. En termes comprensibles per a llecs com jo, el 1927 aquest científic alemany va demostrar la impossibilitat d'idear un mètode que permeti el mesurament precís i simultani de la posició i el moviment d'un objecte. Com més determinem la primera més malament aconseguim conèixer el moviment, i viceversa. El sol fet de voler determinar la posició d'un electró, per exemple, fent rebotar-hi un raig de llum, el desplaça.

Doncs bé, només l'anunci per part d'una persona al capdavant d'una entitat de la importància del Fons Monetari Internacional, a la qual tots suposen molt ben informada i amb una gran experiència, que és molt probable que el PIB baixi incrementa la probabilitat que això passi. És el principi de Heisenberg però elevat a l'enèsima potència. La seva veu no té la mateixa importància que la de qualsevol mortal. És comprensible que l'endemà de la seva declaració les vendes a les borses mundials de valors fossin massives, amb el consegüent impacte sobre les cotitzacions. M'imagino que els que es van fer d'or van ser precisament els negocis dedicats a la compravenda d'aquest metall, refugi dels estalviadors timorats quan el panorama econòmic s'enfosqueix. Potser la dama francesa no és gaire experta en física i desconeix el principi de Heisenberg. Però, amb tota seguretat, per imperatius de la seva professió ha llegit Keynes, que ja va parlar de les profecies que tendeixen a autocomplir-se, de manera que hauria d'haver estat molt més cauta en les seves manifestacions.

Esperem que la relliscada de la senyora Lagarde hagi estat fruit dels pocs dies que exerceix el càrrec i que aprengui ràpidament a contenir-se i a mesurar les seves manifestacions. Perquè seria un cop molt fort per a l'FMI, però també per a la grandeur, que després que un francès perdés un càrrec de tanta rellevància per la seva incontinència sexual una dama de la mateixa nacionalitat tingués la mateixa fi tot i que per incontinència verbal. Catedràtic d'Economia de l'Empresa.

El valor de les paraules

2011-08-23T18:18:00.001+02:00

"Movidos por el temor, no decidáis atacar, que siempre sabe vencer quien siempre sabe esperar".

Sempre he tingut l’agradable sensació de gent que llegeix aquest bloc i que no li cal deixar “cap senyal”. Els números així ho manifesten. Hi ha moltes visites i molt poques anotacions.

Per inspirar-nos, potser cal veuré més el Canal 33, la 2, i darrerament el Canal Plus amb aquestes xerrades que ens omplen d’esperança. Veure a la televisió com dos persones parlen sense cridar comença a ser tan pelut com veure alguns animals lluny d’un espai protegit. I no li cal rebre sms més o menys floklorics.

La tergiversació, la paraula gruixuda, el “i tu més”, el “potser sí però mirar aquell” etc. No poden substituir les converses serenes. Les ganes d’entendre’s encara que sigui impossible, o molt difícil per a no exagerar.

Si els cridaners de Tele 5 abaixessin el to i el volum, i pugessin l’ortografia i el respecte, potser podríem denunciar a l’opinió pública fets d’abast social. Podríem denunciar a corruptes que no ho son solament perquè dominant cada cantó de la línia fina que separa el delicte de la poca vergonya. Ara, per a no caure en l’ombra “hortera” i desmesurada, hi ha massa coses que queden per a més endavant, pel jutjat si així ho creu oportú o per la justícia popular quan ja hi hagi un gra massa de tot plegat.

I enmig de tot plegat, l’enraonar, el parlar i el posar les coses en comú es van empetitint fins a no quedar rés de rés.

Parlem de tot i de tothom, però de la millor manera possible, en debats públics i sense ombres.

L’enrenou del pregó ??

2011-08-21T18:17:00.002+02:00

La paraula pregó segons l’enciclopèdia catalana és:

[1591; del cast. pregón, i aquest, del ll. praeco, -ōnis 'nunci, el qui fa una crida']

m 1 Crida.

2 1 Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.

I segons la viquipedia seria:

El pregó és un discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.[1] Sol ser l'acte que dóna començament a festes populars com les festes majors d'una vil•la o barri, el carnestoltes, etc. En el cas de les festes patronals, tradicionalment el pregó és escrit i llegit per un fill de la vil•la que celebra les festes. De vegades s'utilitza també per a fer públiques reivindicacions populars. El pregó pot ser un acte solemne, on els vilatans acudeixen mudats i escolten en silenci, o més còmic i festiu, al qual el pregoner escalfa l'ambient. Sovint és l'alcalde qui dóna la paraula al pregoner.

A la Torre és el que cadascú sent, a l’ escriure o al sentir-lo. Enguany, hi haurà pregó, i en algun bloc i han volgut trobar més peus dels que cal. Tothom és prou honorable per a fer un pregó. Tothom es mereix l’oportunitat de fer-ho i tothom hauria de ser escoltat amb el mateix respecte. El fet d’escollir a un veí o veïna, o a un altre, sempre és pot qüestionar, tants caps... tants barrets i tantes opinions.

Altre banda és qui de la melangia en fa un pregó, qui de la desconfiança en fa un bàndol i qui no entendrà mai que representar als altres és un honor, una obligació i un deure. No ens quedem solament en el text del discurs o crida, fixem-nos en les cares i els ulls dels que creuen escoltar més enllà de les paraules.

A la Torre ens caldria un pacte de justícia social. No sé ben bé en quin lloc hauria d’estar, però tinc molt clar que hi hauria de ser. Parlo d’un paràgraf o apartat que ens faci recuperar que tothom és innocent fins que es demostra el contrari, com el fet d’elegir també ho és fins que es demostri la intenció desviada, com ho son els pregons fins a ser sentits i entesos per la gent.

O s’acaba la interpretació banal de tot el que passa o acabarem colgats de la nostra maledicència. Hi haurà un pregó a la festa major. El llegirà una dona afillada a Torredembarra, persona a la que coneixem i que no em de malpensar rés de rés.

La seva crida des del púlpit de la festa major no serà maniquea. No l’empetitirà en oportunitats balderes. Parlarà de tothom i per a tothom. I el que digui el contrari o ha llegit el pregó, o no coneix a la Susanna.

Fins a la lectura tots som innocents. I després caldrà que entenguem cada idea en el seu context i amb la generositat del ben pensat.

I als autors i amics del bloc... un sol “pregó”...

Que deixin de voler posar-ho tot a on càpiga. Ja fa massa olor de cul tot plegat.

Les dos ànimes i els nouvinguts.

2011-08-12T17:18:00.001+02:00

Durant molts anys es deia que al Partit dels Socialistes de Catalunya hi havia dues ànimes. La nacionalista i la “jacobina”, o la catalanista i la espanyolista o la catalanista progressista i federal que semblava que ja unificava ambdues sensibilitats.

És clar, però, que el fet d’escollir una parella o altre de mots per a definir el Partit, depèn de les simpaties o afinitats que tingui cadascú, o, perquè no dir-ho, del grau de coneixement o animadversió cap al socialisme català.

Des d’aquell pis de Perpinyà fins a les moltes reunions que van fer possible la confederació de quasi bé tots els socialistes de Catalunya hi va haver esforç i ganes de tirar endavant. Sacrifici i voluntats.

No va ser senzill, de fet encara no ho és. Ser socialista a Catalunya comporta tenir un ideari recte i a prova de dubtes, comporta demostrar tots els dies que el que pugui semblar ambigu, és ganes d’entendre’s i de vetllar perquè l’estufa continuï dreta i amb el foc on ha d’estar.

Però és un partit gran. Ho és. I això, com tot a la vida, comporta també perjudicis. Cal respondre de molts i moltes companyes que parlen en nom del PSC. Tan li fa si la seva experiència prové d’entrar a formar part d’una llista municipal, o d’una agrupació local petita on calen braços ràpidament o tan li fa… en definitiva no han tingut el procés natural i imprescindible de la formació política.

Quan conversem sobre aquest fet, quasi sempre fem una analogia esportiva. Parlem dels seguidors del futbol i dels “culers” o “periquitos”. Entesos més com a “hooligans” que com a seguidors declarats. Els primers parlen de l’esport i veuen més enllà. Tan li fa si la jugada perjudica un equip o l’altre, tan li fa la brillantor quina samarreta porta, son jugades i brillantors, després hi ha els resultats i les classificacions.

Fins a cert punt és quasi comprensible que els “hooligans”, els “anti” l’altre, siguin més populars. Se’ls entén més ràpid. Són menys “complicats”. Però el cert és que són “pa” per avui i “gana” pel demà. No tenen coneixements i el pitjor, ni ganes de tenir-ne. No escolten a ningú que no parli de “xafarderies”, es cansen d’escoltar. Creuen que tot és vàlid, que tothom fa el mateix en les mateixes circumstàncies…. Tenen pànic als silencis.. on no es pot fer rés més que pensar i reflexionar si vols que segueixin sent espais de pau. Fins i tot als que acompanyen a les dites… per això responen tan ràpid. No apunten, disparen al “bulto” i ràpid… i sospiten de tots aquells que no facin el mateix.

Malfien dels que no utilitzen el “jo, jo… “ davant de qualsevol cosa. Dels que pensen i rumien, dels que aprenen cada dia i creuen que la política i treballar pels altres. Que cal donar i no esperar més que més demandes, que cal treballar saben que és difícil, que és feixuc, que és un acte de ciutadania i no de refermament personal.

Cal representar als nostres veïns quan tenim temps per a fer-ho perquè ja hem solventat alguns dels nostres conflictes. No podem anar a la política a solventar les nostres passions, conflictes o complexes. Cal dir, ja estic preparat, què us cal?

I això que conec bé també passa als altres partits. I ho dic, ara, al final i amb ganes de no invalidar tot l’explicat. Només perquè algú pugui veure que caldrà rescatar aquests companys. Caldrà donar exemples i formació fins que puguin ser útils a la societat. Ja no queda temps per malbaratar quadriennis de qualsevol manera, o amagat o donant canya sense solta ni volta.

La nostre cultura busca nous camins, busca recuperar l’amor a l’esport. Els “hooligans” no assenyalen cap camí.

Unes idees per engegar de nou...

2011-07-12T17:00:00.000+02:00

Fa temps que volia tornar a escriure. Creia que seria millor observar i veure cap a on anaven les coses en un temps tan eteri i difícil i, alhora, fonamental pel nostre futur. Gran conclusions no hi ha, tan sols les evidències de la manca de compromís.

No hi ha compromís ni tan sols amb la dissidència. Manca gent arreu per a seguir tirant endavant. Des dels partits fins a les plataformes, des de les entitats a les associacions. Manca gent amb ganes d’oferir el seu temps lliure i el seu esforç a quelcom més gran i generós com és la col•lectivitat.

Estar “indignat” no és suficient. Tot i que ja hi ha força gent que està esgotada de treballar perquè no faci “figa” un moviment que semblava una gran oportunitat.

Necessitem bona gent. No la que mai s’ha equivocat perquè mai ha fet rés agosarat. Necessitem de la gent que sempre és allí, a la vora del camí, oferint suport i amb ganes d’escoltar i ajudar.

No serà fàcil ni senzill. Però deixar-ho tot enrera perquè és massa difícil, és una traïció a nosaltres mateixos i al que podríem fer d’ara endavant.

Tothom ha de reflexionar i fer un pas. Des de ser millors pares i mares fins a sortir a aplaudir al seguici. Des de passejar i saludar a amics i coneguts fins a tornar a llegir. La gran revolució passa per una decisió, la millor… la que puguem prendre cadascú.

I enmig de tot això, els qui tinguin més traça que posin en paraules els anhels i els desitjos. Que provin de construir normatives que protegeixin els projectes i les ganes de millorar.

I els que tinguin congressos, que facin el favor de treballar. Necessitem als millors… al carrer, als partits, I arreu. De dretes o de esquerres. Tan li fa. El millor de cada casa… I als altres a millorar.

Per una aliança de progrés

2011-06-01T11:50:00.000+02:00

En el manifest “Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya” , que Nou Cicle va fer públic el 22 de febrer de 2011, hi ha una crida “a tots els homes i dones progressistes del nostre país, perquè facin seva la necessitat i la voluntat d’una nova aliança de progrés a Catalunya, l’estenguin i se’n facin protagonistes.” El present document parla d’aquesta proposta.

Les bases i els objectius de l’aliança

Els protagonistes potencials d’aquesta aliança són les persones i grups que no es resignen a ser espectadors de la política i volen ser actors de la democràcia; que no accepten la “societat de mercat” i la “política de mercat” que ens volen imposar; que volen una renovació de la nostra democràcia que incorpori tota la diversitat i riquesa de la nostra societat.

La majoria del nostre poble vol la justícia social, la plena igualtat de drets, deures i oportunitats; rebutja les desigualtats, les manipulacions, els privilegis i la corrupció. Vol una organització de l’activitat econòmica i de la vida política, social i cultural que no estigui en mans dels més poderosos i dels seus interessos, sinó al servei de tothom.

Són els treballadors i treballadores, i els que busquen feina. Els joves que creuen que una altra política i un altre món són possibles. Les dones que lluiten per la plena igualtat de gènere. La gent del món de la cultura i el coneixement, l’educació i la recerca. Els professionals i emprenedors que aspiren a una economia eficient, moderna i sostenible. Els nous ciutadans i les noves ciutadanes que han vingut de fora. Els qui saben que la preservació del medi ambient i del territori és una responsabilitat inexcusable de cara a les generacions futures.

Són els que volen una democràcia renovada, cívica i participativa, basada en drets i deures iguals per a tothom. Els qui se senten solidàriament compromesos per les necessitats dels altres i hi dediquen les seves energies per la via associativa i voluntària. Els que aspiren a la construcció d’una Europa unida, democràtica, social i ecològica. Els que volen una Catalunya oberta, compromesa amb la solidaritat internacional i l’emancipació de les persones i els pobles.

Són el que volen l’autogovern i l’emancipació nacional de Catalunya, la seva unitat civil i la seva cohesió social, i identifiquen catalanisme amb llibertat, igualtat i progrés compartit.

L’aliança que proposem ha d’unir aquesta majoria. No la veiem com una simple coalició de partits sinó com una aliança de persones, associacions, moviments i grups que, en la societat civil i en el camp polític, comparteixin un mateix projecte estratègic. Aquesta aliança pot unir activistes i voluntaris socials, socialistes, ecosocialistes, progressistes i sectors que se situen en la cruïlla de l’esquerra i el centre-esquerra amb el catalanisme.

Si no reeixim a establir aquesta aliança, correm el risc que la dreta, amb mitjans econòmics i mediàtics molt potents, s’instal•li en el poder durant anys. Unes esquerres frustrades per la divisió, la fragmentació, les incompatibilitats i les polèmiques no podrien bastir una alternativa majoritària.

Privilegiades i prepotents, les dretes saben perfectament que la indignació o les protestes, si no avancen una alternativa política i social majoritària, no són determinants i poden servir de pretext per a noves formes d’autoritarisme. La qüestió no és què fa una minoria, sinó què fa la majoria.

Necessitem una nova lògica col•lectiva que respongui a la necessitat, que comparteix la majoria del poble de Catalunya, de superar les confrontacions que els nacionalismes instrumentals de les dretes espanyoles i catalanes aprofiten electoralment per a imposar la seva agenda, sovint oculta, de retallades, privatitzacions, desigualtats i privilegis. Si les diferents visions sobre les fites històriques del procés d’emancipació de Catalunya ens separen i confronten, s’imposarà el domini de les dretes catalanes i espanyoles.

Cal que superem la desconfiança i el joc d’incompatibilitats entre els partits i els moviments socials. En comptes de partir del postulat que la confrontació és la regla, els grups polítics i socials progressistes han de mostrar que el seu objectiu és construir una majoria social, cultural i política.

Només si avancem junts podrem fer possible la millora social, política, econòmica, ecològica i cultural de Catalunya, amb un projecte de progrés al servei de la majoria del poble i no d’una minoria poderosa i privilegiada.

La iniciativa de l’aliança reeixirà si guanyem el repte de les confiances recíproques. Això requereix generositat. L’encert i la sinceritat dels plantejaments i de les propostes, de les maneres de fer, del llenguatge, ens han de fer vèncer en el terreny de les idees i de les opinions. Allò que es juga en aquesta batalla de les percepcions i reaccions majoritàries és el futur de Catalunya.

Lliurar-se a una causa comuna, lligar-s’hi lliurement, ha estat sempre, i torna a ser ara, la base indispensable de tots els avenços de les forces d’esquerra i dels moviments de progrés.

El projecte sociopolític de l’aliança

Rebutgem una coalició de caràcter superestructural com el “tripartit” de 2003 a 2010, amb les greus dificultats que va comportar. No es pot carregar un castell sense una pinya unitària potent i si els castellers es donen cops de colze.

Cal invertir l’enfocament i els procediments. En comptes d’una coalició freda, postelectoral, cal generar una dinàmica de baix a dalt, amb diàleg, amistat i cooperació, per a establir una aliança social, cultural i política amb la vista posada en l’horitzó de les eleccions al Parlament del 2014. El pluralisme, la moral de diàleg, la responsabilitat compartida i la interdependència han de ser motors d’aquesta aliança.

La seva dinàmica s’ha de basar en una proposta estratègicament precisa, i políticament modulable en funció dels seus avenços i de la seva maduració en els propers quatre anys.

La dinàmica de l’aliança pot donar lloc, en l’any 2014, a diversos escenaris possibles. Depèn, en part, de l’evolució de la conjuntura a Catalunya, Espanya i Europa. Però fonamentalment depèn de la nostra voluntat, de la nostra intel•ligència i del nostre treball.

La versió més avançada seria una aliança incorporant socialistes, ecosocialistes, esquerra i centreesquerra catalanistes, formant una federació política i social, un subjecte unitari, eventualment amb llistes comunes i primàries obertes a tota la ciutadania.

L’elecció, en un ample procés de primàries, d’un candidat o candidata a la presidència de la Generalitat en seria el corol•lari. La realització d’aquestes primàries obertes respondria a un desig de participació ciutadana i representaria una oportunitat extraordinària per a debatre, donar a conèixer i popularitzar el projecte, el programa i els/les líders de l’aliança, amb un exercici exemplar de les formes modernes, transparents i participatives de la democràcia cívica que volem.

La versió més “light” seria una situació de millor cooperació entre societat civil i partits de progrés, amb una major coincidència entre els grups polítics i socials d’esquerra i centreesquerra, amb un diàleg transversal, obert i respectuós que elimini incompatibilitats i rivalitats improductives i generi un moviment d’opinió favorable a una alternativa de progrés a la Generalitat. Això faria possible, després de les eleccions al Parlament, una majoria de govern que evités les contradiccions del “tripartit”, assegurés la màxima cohesió programàtica i política i comptés amb un moviment de suport en la societat civil.

Entre aquests dos models, el màxim i el mínim, hi ha possibles fórmules intermèdies. Sigui quin sigui el model al que arribem el 2014, obrir ja des d’ara una dinàmica d’acumulació de diàleg, aliança i acumulació de forces és un objectiu necessari i urgent.

Un moviment per l’aliança

Cal impulsar sense dilacions un moviment favorable a una aliança de progrés, amb noves iniciatives transversals de diàleg i acció, si volem superar una fossilització estèril de tòpics, incompatibilitats i fragmentacions, que tindria com a resultat consolidar el poder de les dretes nacionalistes a Catalunya i a Espanya.

Som conscients que, per tal de reeixir, la proposta d’una aliança catalana de progrés ha de ser extremadament convincent i comportarà un dur treball pràctic. En diversos aspectes caldrà treballar contra corrent.

L’actual situació política a Catalunya, les ferides obertes en la relació entre Catalunya i Espanya, l’hegemonia de la dreta mediàtica, estimulen la confrontació i les divisions en funció de fórmules abstractes sobre el futur del país, mentre s’oculten o minimitzen les causes dels problemes de fons creats per la crisi econòmica, social, política i ecològica que s’ha instal•lat en el nostre país, a Europa i a nombroses regions del món.

Unes minories prepotents fomenten l’antipolítica, el divorci entre la societat i els “polítics” com a camuflatge del seu domini. Volen fer creure que davant la crisi només hi ha l’alternativa de les retallades dels serveis i béns socials i de la seva creixent privatització. Aquesta situació tendeix a descoratjar els sectors populars colpejats per la crisi i fomenta un malestar social i polític que a tot Europa està obrint la porta als populismes, amb les seva retòrica de confrontacions tribals i de falses solucions simplistes.

Una aliança com la que proposem no s’improvisa. Ha de construir-se pas a pas.

Es tracta, primer, de crear, a través del diàleg i la comunicació, una dinàmica d’opinió favorable.

Després caldrà impulsar un moviment de base, estès a tots els territoris i sectors de la societat civil de Catalunya, un moviment social i polític cooperatiu, inspirat en valors i objectius compartits, acollint una diversitat de formes de participació, suport i compromís. Proposem el mètode de l’autoorganització per a crear aquest moviment amb cercles, grups de treball i coordinadores territorials i sectorials, de caràcter obert i amb ple respecte del pluralisme.

Caldrà, finalment, discutir i acordar una alternativa que sigui majoritària a Catalunya el 2014: un gran projecte i uns programes a l’alçada del nostre temps.

Serem mereixedors de la majoria en aquell moment si, conscients de la nostra responsabilitat col•lectiva, amb l’exemplaritat d’una acció política renovada, cívica i combativa, mostrem amb solidesa que aquesta dinàmica guanyadora és possible.

Saifores, 28 de maig de 2011.

El PSC que volem...

2011-05-27T12:01:00.002+02:00

El partit del futur

1. En les aportacions a l’actual debat socialista hi ha una coincidència bastant àmplia, no sols sobre la necessitat d’una renovació sinó sobre les característiques desitjables del PSC del futur. Una companya les va resumir en un article: el nou PSC, escrivia, ha de ser “amable, digital, modern, jove, obert, d’esquerres, catalanista, global, social i innovador”. [i]

Són objectius que compartim. Es tracta de desenvolupar-los concretament, de traduir-los en propostes a realitzar. Això requereix una renovació ambiciosa i efectiva.

En l’altre extrem, tenim clar el model de partit que rebutgem. És el descrit pel responsable d’un partit europeu: “De cada quatre afiliats, un és un càrrec electe, dos treballen al seu servei, i el quart és un militant”. Un partit socialista no pot reduir-se a una tecnoestructura professionalitzada, on s’organitzen jeràrquicament persones que fan o volen fer “carrera política”.

Aquesta deriva ignora la importància vital que té, per a tot partit socialista, la militància social, la participació d’aquesta en la vida del partit i la funció de la societat civil en una estratègia general de canvi.

La qüestió que es planteja, aleshores, és com avançar en una dinàmica efectiva que ens apropi al model desitjat i eviti el que rebutgem.

2. El congrés del partit ha de prendre acords per avançar vers el model que desitgem. Però els acords congressuals no signifiquen una solució automàtica. Calen, a més, dues altres coses:
1/ El convenciment col·lectiu sobre els canvis a introduir i les rutines i inèrcies a superar,
2/ Un projecte concret, intel·ligent i dinàmic, d’innovacions a realitzar progressivament, entre tots i totes, utilitzant a fons tota la generositat i l’energia plural del partit.

El Congrés del PSC ha de ser un punt de partida que defineixi els objectius, instruments, projectes i mètodes de la renovació. A partir d’aquest full de ruta hem de posar tota la nostra intel·ligència col·lectiva i tota la nostra energia al servei d’un “nou començament” del PSC.

L’objectiu central ha de ser que el partit esdevingui una gran organització sociopolítica del segle XXI, amb els projectes, mètodes i instruments que requereixen els reptes i tendències actuals, en un període de crisi i de transició cap a una nova època i cap a una nova política.

El repte d’una nova política

3. Al nostre país, a Europa i al món estem vivint una crisi econòmica, política, social i ecològica. La inquietud econòmica i el malestar social i polític estan creixent. La gent percep la reducció dels marges d’acció dels governs enfront del poder global dels mercats financers. Davant l’omnipotència de l’economia global sobre la política democràtica es genera una crisi de confiança, estimulada pels poderosos.

L’antipolítica que aquests fomenten vol desactivar la participació de la ciutadania, paralitzar-la, fer-la apàtica i incapaç d’actuar en els afers públics.

La distància entre societat i política augmenta també a causa de lògiques partidistes desarrelades, aïllades d’una societat que contempla l’espectacle de la política mediatitzada i s’exaspera davant la denigració permanent entre els contrincants electorals.

4. Però, al mateix temps, la crisi genera noves energies i percepcions en la societat. Augmenta la consciència que la sortida de la crisi no significarà un retorn a la situació anterior, sinó una transició cap a una nova època.

Creix l’anhel de noves respostes contra la omnipotència de les finances globals, contra la manipulació mediàtica dels poderosos, contra la corrupció i la confiscació de la política en poques mans, en nom de solucions tecnocràtiques o d’emocions identitàries.

Creix la convicció que la superposició de les crisis actuals – econòmica i social, ecològica i política – podria significar una greu regressió, en termes de fractura social, inseguretat, deteriorament de la democràcia, exacerbació populista i autoritarisme, si no es generen les respostes adequades.

5. Aquestes respostes no poden venir sols de la indignació i de la protesta, per necessàries que aquestes siguin, ni tampoc de la retòrica de les falses solucions simplistes, sinó de la formació de majories conscients que impulsin programes viables de progrés. Aquests programes necessiten nous instruments i nous mètodes d’organització i acció.

Necessitem estructures més eficients i obertes, que pensin i impulsin la transformació de la societat en sintonia amb les seves energies i tendències més positives. Necessitem una reapropiació cívica de la política com a condició essencial del projecte socialista. Hem de desenvolupar nous models d’organització, acció i comunicació, capaços de pensar, acompanyar i orientar els canvis, en les seves dimensions econòmica i social, cultural i ecològica, no únicament política.

Per això la innovació radical de les formes d’organització, comunicació i acció polítiques és un repte urgent i fonamental.

Vers un gran partit sociopolític del segle XXI

El PSC ha d’esdevenir una gran organització sociopolítica, capaç de realitzar plenament una funció social i cultural, sense la qual no hi ha ni prou legitimitat ni prou força per a l’impuls de les transformacions necessàries.

Això no significa menys organització. Necessitem més organització però millor organització. El model que hem de desenvolupar no pot ser el dels partits d’aparell, concebuts en un passat ja remot. Tampoc pot ser el dels partits-empresa de la dreta, que externalitzen les seves accions, missatges i campanyes, atorgant sovint un xec en blanc, provisional i condicionat, al líder instrumental de torn.

Ambdós models tendeixen a produir el buidament dels partits, reduïts a màquines al servei de les campanyes electorals, de les tàctiques més contingents i immediatistes, divorciades de tota reflexió estratègica i de tota participació deliberativa.

6. El nostre model s’ha de desenvolupar, en canvi, amb l’objectiu de fomentar la participació massiva de voluntaris i voluntàries actius, organitzats i autoorganitzats. Això exigeix també un coneixement màxim i una eficiència “professional” en el terreny organitzatiu i en els terrenys de l’activisme social, la batalla d’idees i la comunicació de masses.

Però la nostra organització i els nostres projectes han de ser sempre de programari lliure, de codi obert, amb la participació col·lectiva del conjunt d’afiliats i voluntaris. Si no és així, es tendeix a la privatització de la política i al joc estèril de la competició de poder com a lògiques dominants.

Necessitem una organització que respecti i posi en valor la pluralitat i la singularitat dels seus components. Només així desenvoluparem una organització més nombrosa, multiforme, oberta i flexible, més activa dins de la societat, enriquint-se contínuament amb la vitalitat de les preocupacions i experiències que es donen en aquesta; una organització present i activa en tots els territoris i sectors, impulsora de la revitalització democràtica i de la transformació social, exercint la doble funció complementària de polititzar la societat civil i de donar sentit cívic a la política democràtica.

Hem de fer del PSC una gran eina de revitalització cívica i democràtica de Catalunya, capaç d’assegurar la presència del socialisme en la societat civil i la presència d’aquesta en el partit.

7. Donar prioritat a la dimensió sociopolítica i cultural del partit significa fer-ne quelcom més que un partit polític a la manera tradicional.

Per a agregar i activar majories socials, polítiques i electorals i assumir el repte del govern de les institucions, el partit ha de ser una organització estructuralment oberta al diàleg, la cooperació i les aliances amb la societat civil, elaborant els seus programes i estratègies de manera que els afiliats, simpatitzants i electors en general els coneguin i comprenguin, els sentin com una causa comuna i disposin, doncs, dels mitjans per a ser-ne actors i impulsors.

Això exigeix maneres de fer i mètodes adequats per a generar constantment idees i projectes, establir sinèrgies, incrementar la intel·ligència col·lectiva i reforçar una comunicació efectiva. Exigeix fer del partit una fàbrica d’idees, un viver de propostes, debats i iniciatives.

Si el partit vol vèncer la batalla de l’esperança contra el fatalisme, de l’emancipació humana contra els poders fàctics de tot ordre, de la responsabilitat moral i política contra el cinisme, de la democràcia contra l’antipolítica, de l’estat social contra el campi qui pugui, de la raó contra el populisme, de la igualtat contra la selva social; si el partit vol vèncer en aquesta batalla decisiva del temps present, ha de ser capaç de convertir-se en una fàbrica d’idees i una eina en favor de les iniciatives socials. El partit ha d’articular, a través de la deliberació col·lectiva, la seva visió i el seu programa de transformació social, democràtica i ecològica de la societat.

8. Aquesta necessària transformació només serà fecunda si es promou no només des de les institucions de la política democràtica sinó també, cada vegada més, des de la mateixa societat civil. La promoció de la democràcia econòmica, el control democràtic de la transició mediambiental, el desenvolupament del tercer sector i de les cooperatives, la fiscalitat justa, la justícia en la redistribució del treball o la banca ètica, són objectius de futur que requereixen una nova funció social i cultural del socialisme

El camí de la innovació

9. No s’avança sense arriscar i el pitjor seria resignar-se a la rutina. Hem de ser conscients que els partits actuals es basen en un model organitzatiu heretat del segle XIX, tenen programes en bona part del segle XX i estan enfrontats a reptes del segle XXI. Mantenir models del passat sense canvis radicals significaria resignar-se a formes cada vegada més anacròniques i menys efectives, eventualment contradictòries amb els nostres principis i objectius.

El camí que cal emprendre és el d’una evolució orgànica, conscient i dinàmica, vers un nou tipus d’organització, un desplegament evolutiu vers un gran partit sociopolític dels i de les socialistes de la Catalunya del segle XXI.

Aquesta evolució s’ha de verificar amb ambició i progressivament. Un partit no s’improvisa i el PSC és fruit d’una llarga història. Per tal de fer-lo eficaç davant dels reptes que tenim al davant, cal tenir molt clar què ens proposem i quina és la manera d’arribar-hi.

Quan parlem d’innovació radical no volem dir que s’ha de capgirar tot. Es tracta d’efectuar progressivament els canvis orgànics i polítics necessaris, amb projectes planejats i realitzats a curt, mitjà i llarg termini; sense improvisacions i en una avaluació permanent.

10. Cal l’ambició d’un nou començament, d’acord amb els valors i principis que ens sustenten i amb els objectius emancipadors del socialisme. No podem acceptar ni un model burocràtic i oligàrquic, ni un model tecnocràtic, empresarial, externalitzat. Hem de generar una dinàmica àmplia, horitzontal i participativa que fugi de la verticalitat i el monolitisme i sàpiga adaptar-se a una societat més individual, plural i reticular; més reticent a les consignes i els partidismes tancats.

Les propostes

11. La demanda de participació, informació i formació és generalitzada. Cal que sigui garantida i atractiva, estimulada de manera eficient; cal que tingui una concreció organitzativa. El partit ha de desenvolupar una funció col·lectiva que revitalitzi el debat polític, d’idees i projectes, capaç de suscitar la participació de tots els que, dins i fora del partit, comparteixen unes mateixes aspiracions.

12. El nou PSC ha de ser un projecte que s’organitza. La seva estructura organitzativa ha d’actuar en funció de projectes. Els òrgans de direcció i execució s’han d’organitzar prioritàriament a partir de finalitats específiques, discutides, aprovades i implementades en els àmbits corresponents.

13. L’organització local i territorial representa una força extraordinària que cal fer créixer. Les agrupacions locals han de tenir la màxima autonomia. Les federacions territorials han de respondre a una lògica de baix a dalt; han de vetllar prioritàriament per la coordinació, la dinamització interna i l’expansió i obertura de l’organització.

14. Calen organitzacions temàtiques, operatives i esteses a tot Catalunya. Això planteja potenciar l’organització en xarxa del partit, mobilitzant i agregant persones i grups en funció d’afinitats sectorials. Cal la potenciació de fortes federacions temàtiques del partit, dotades de mitjans autònoms i adequats. En funció dels seus efectius, aquestes federacions temàtiques han d’assolir un pes orgànic equiparable al de les federacions territorials.

15. Tant l’acció política representativa com l’acció política en la societat són fonamentals i indestriables en el projecte socialista. A la llarga, la funció de representació democràtica no és viable sense l’acció en la societat. S’ha de garantir i estimular una presència activa, en el partit i els seus òrgans dirigents, de membres actius en la societat: treballadors, professionals, emprenedors, dones i homes, joves i vells. Cal impulsar una “quota social” en els organismes del partit, com vàrem impulsar en el passat la quota femenina fins arribar a la paritat.

16. L’exigència de noves anàlisis i nous programes no ens ha de fer dubtar que el relat de l’esquerra és d’una actualitat creixent. Cal guanyar la batalla de les idees i de les narratives.

En una societat hipermediatitzada, la dreta domina de manera creixent una comunicació que no té per objectius la transmissió d’informacions i propostes, o la deliberació democràtica sobre les decisions, sinó la propaganda negativa i la instrumentalització emotiva dels electors, considerats com un públic manipulable.

17. Hem de tenir l’ambició de crear noves formes de transmissió de les nostres idees, raons, propostes, històries i emocions, pensant sobretot en les noves generacions digitals i en la ciutadania que no accepta la manipulació mediàtica i política. En bona mesura és en aquest terreny que es decidirà el nostre futur i, molt més important, el del nostre poble.

Hem de renovar, millorar i augmentar els nostres instruments i mètodes de comunicació. Han de ser eines d’elaboració i difusió del nostre relat polític i ideològic, amb missatges potents, crítics, propositius i emotius, capaços d’incidir en les percepcions i reaccions polítiques i socials de tota la ciutadania. L’”Endavant” ha de ser l’òrgan polític de referència, llegit pel conjunt del partit i del seu entorn, amb continguts fonamentats, analítics i propositius, ben documentats, amb idees vives, expressades amb talent i qualitat. La nostra comunicació no pot ser substituïda pel recurs resignat a formes de publicitat banalitzada.

18. Internet i les xarxes socials són, en aquest terreny, una benedicció del cel. Amb una gran varietat d’e-suports (blocs, facebook, twitter, lip dubs, etc.), els i les activistes on line poden arribar a un públic que no assisteix a les dinàmiques polítiques clàssiques o a les campanyes electorals. A Twitter la gent ens pot descobrir a través d’ hashtags sobre qüestions que els interessen i poden així seguir en contacte amb nosaltres. Facebook i els blocs actius tenen unes possibilitats de difusió i redifusió extraordinàries.

Cal millorar les pàgines web del partit, evitant un format corporatiu, clàssic i unidireccional i assegurant-ne la utilitat política i pràctica, la qualitat, la difusió i la facilitat d’accés a l’arxiu documental. Cal desenvolupar qualitativament i quantitativament, amb la màxima sinèrgia possible, la nostra presència a Internet i a les xarxes.

Cal estimular, enriquir i diversificar la premsa digital de caràcter socialista i progressista. L’activitat a la Xarxa ha de servir de suport participatiu dels nostres debats i d’eina fonamental de difusió, convocatòria i mobilització a l’entorn dels plantejaments i propostes socialistes.

19. Creix la consciència que molts dels reptes de la crisi global han de tenir respostes europees. Avui, a Europa, hi ha una majoria conservadora, però la fractura i el malestar socials augmenten. Amb modalitats diferents, és possible que moviments com els de la “primavera àrab” es desenvolupin també, en els anys propers, en països europeus. Cal preparar sense dilacions el proper cicle progressista a Europa. El nostre referent europeu, supraestatal, és el PSE. N’hem de fer un subjecte polític visible i present a Catalunya, donant a conèixer àmpliament les seves posicions i iniciatives. Aquesta no pot ser una activitat més del partit, de caràcter sectorial o especialitzat, sinó que s’ha de situar en el centre de la nostra activitat política. Hem de ser més que mai un partit europeísta i cada vegada més un partit europeu: ens hi va la viabilitat dels nostres objectius estratègics.

20. El document de la “doble crida” que Nou Cicle va fer públic el passat febrer proposa la renovació del PSC i la construcció d’una aliança progressista a Catalunya en l’horitzó del 2014, com a objectius enllaçats i complementaris en els propers temps. El congrés del partit hauria d’acordar l’impuls d’un moviment de base per a l’Aliança de progrés, amb la societat civil progressista i amb grups polítics afins, sobre la base de l’experiència germinal de la Conferència oberta “Catalunya causa comuna”.

21. Tota organització comporta relacions de poder i tot canvi s’enfronta a inèrcies. La millor manera de procedir és generar el convenciment compartit que cal una innovació inclusiva, que optimitzi la energia del conjunt del PSC. Volem un ample acord congressual per tal d’assolir, entre totes i tots, els següents objectius:

· Rejoveniment i renovació dels òrgans de direcció i execució, que han de representar la riquesa plural del partit.

· Plena dedicació i treball per projectes dels membres de l’executiva nacional, amb quatre objectius prioritaris: 1) innovació organitzativa, 2) interactivitat permanent entre partit, societat civil i món de la cultura, 3) modernització i expansió de la nostra comunicació, 4) construcció d’una alternativa majoritària a Catalunya.

· Funcionament de l’executiva nacional sobre la base de projectes i objectius, en cinc grans àrees agregant responsabilitats: 1) política i parlamentària, 2) cultura i comunicació, 3) democràcia local, 4) dinamització interna i externa, 5) estudis i documentació.

· Fort impuls a les organitzacions temàtiques i sectorials.

· Generació d’un moviment de base per l’Aliança de Progrés, en l’horitzó del 2014, amb una participació protagonista de la societat civil. [ii]

22. És més fàcil repetir coses de sempre que no pas innovar i canviar. Necessitem un nou projecte col·lectiu, innovador, participatiu, enèrgic, obert. Caldrà impulsar-lo tenaçment entre totes i tots, amb generositat, intel·ligència i ambició. Caldrà imaginar, pensar, discutir, experimentar, arriscar, rectificar a través de l’acció, trobar respostes noves, assolir nous objectius. Hem de ser conscients que la majoria progressista de Catalunya ho demana.

Si volem, podem.

Assemblea de NC a Saifores, maig de 2011

[i] [i] Laia Bonet explicava així les característiques que proposa per el PSC:

1. Amable. Acollidor i atent. Un PSC que escolti i sigui humil. El nostre estil ha de parlar per si mateix. Les formes són els fons. I un reflex autèntic i creïble de la nostra proposta. Per aquest costat hem perdut sensibilitats i connexió amb la ciutadania. Un PSC feminitzat en persones i actituds.

2. Digital. Profundament obert a la comunicació digital. Organització, comunicació i creació de valor en xarxa. Els temes de la societat digital, la nova societat, com a gran fortalesa política.

3. Modern. De la modernitat, de la cultura, del coneixement. Pròxim als creadors de nous llenguatges. Un PSC que combati el conservadorisme mental, cultural, estètic… i polític. No podem governar Catalunya si no representem la modernitat. No hi ha progrés sense justícia, però tampoc sense modernitat. I ens hem quedat antiquats… mentalment.

4. Jove. Han envellit els militants, els votants i els simpatitzants del partit i necessitem connectar amb tota la societat. Fan falta joves i temes joves. La renovació no és només joventut… però per ser a l’oposició quatre o potser vuit anys i reconstruir una alternativa necessitem continuïtat, perseverança i resistència.

5. Obert. És necessari assajar noves fórmules d’acció i col·laboració polítiques. Hem de buscar causes o punts de trobada, més que cases i ideologies. Un PSC obert als sectors dinàmics de la societat i a nous temes que afecten la vida de la gent: obesitat, soledat, por, salut mental… Un PSC híbrid, transversal i plural.

6. D’esquerres. Un país d’esquerres, sí, i un partit capaç d’entendre-les totes. I treballar amb totes. Necessitem un pol progressista a Catalunya. I participar, a fons, de la reflexió dels grans temes de la socialdemocràcia i dels temes nous de la política emergent que està als marges dels partits i dels sindicats.

7. Catalanista. En el marc d’una Espanya federal. Però ara més que mai són necessaris gestos de reforç del federalisme. D’una altra manera, el discurs del federalisme ens deixa orfes. Bilateralitat real i multilateralitat en les relacions polítiques i institucionals. Som una nació i som un altre partit. Comencem a construir coherentment.

8. Global. Que parli del que passa i del que importa al món: Wikileaks o Cancún. Cap tema important ha de ser-nos aliè. Europa al cor, però, al cap, el món global. I els peus a terra i clavats en els problemes de la gent.

9. Social. De les noves fractures socials. Un PSC de defensa dels drets dels més vulnerables. Un PSC que fa del combat contra la discriminació, la pobresa i la marginació el seu sentit més íntim. Treballadors i capes populars, sí; però, sobretot, gent sense futur, horitzó i oportunitats.

10. Innovador. La nova economia. Del talent, dels emprenedors. Un PSC que farà una aliança per la governabilitat democràtica, social i sostenible amb els empresaris, els emprenedors i els creatius més lúcids. Un PSC que impulsa la responsabilitat social corporativa i l’ètica en el món dels negocis més que un país business friendly.

El text complet de l’article, aparegut a El Periódico, a http://www.noucicle.org/lhora/?p=3359.

[ii] Veure el document de Nou Cicle “Per una aliança de progrés”, maig de 2011.

Divendres a les vuit debat dels candidats Municipals'11

2011-05-05T09:09:00.002+02:00

Torredembarra endeutada, una nova oportunitat?

2011-04-12T17:24:00.004+02:00

Un municipi sovint ha d'endeutar-se per a tirar endavant projectes que amb els recursos de que disposa no podria assumir. El deute ha de ser proporcional a la capacitat de retornar els diners i al fet de perdre capacitat per a projectes futurs.

Així, doncs, cal aprovar operacions de crèdit per fer front a projectes que permeten tirar-ne d’altres endavant i que permetin fer passes decidides en el projecte de futur. Trenta quatre milions de deute a Torredembarra significa quasi bé un any i mig sense pagar rés i a ningú per quedar nets. I el que s’ha fet no obra cap porta nova ni esperona cap activitat.

Son projectes de poca volada i de difícil explicació en temps de crisi i de la conseqüent menor recaptació de diners per a poder treballar. Un aparcament que ha superat l’import que ens va assignar el Fons d’Inversió Local de l’estat i que lluny de benefici comporta despesa fixa a fons perdut. Una piscina descoberta que ens hipoteca altres projectes davant del pressupost monumental de tapar-la.

Podeu comprovar com tenim el trist honor de ser el municipi que enlloc de crear llocs de treball i riquesa amb les assignacions directes dels Plans Estatals d’Inversió local hem acabat endeutats. I el pitjor va més enllà del deute, és que hem desbordat la nostre capacitat d’endeutament amb projectes sense consens. Sense dibuixar una Torredembarra enfocada cap al creixement, sense un anàlisi de les accions que ens permeten seguir treballant .

Quan una familia veu temps difícils no refà el rebedor i amplia la cambra de bany amb un “jacuzzi”. Si algú ho ha fet, de segur que no compte amb la comprensió dels veïns quan li falten diners o es queixa del que valen les coses.

Així, ens cal planificar i guanyar eficiència. Posar ordre i fil a l’agulla. Reagrupar-nos davant dels problemes i fer un pla per eixugar el deute sense deixar de treballar pel futur. Reorganitzar l’ajuntament. Millorar el rendiment de cada euro, de cada feina i de cada proposta. Control i justificació, previsió davant d’improvisacions, recaptar a tothom que ho hagi de fer, vetllar pel compliment dels compromisos impositius enlloc d’augmentar-los, projectar per estar a punt i poder acollir-nos als diferents plans d’inversió de les administracions i estudiar i revisar els nostres procediments per a estalviar recursos enlloc de serveis.

Venen anys en que el ciutadà voldrà saber en que es gasten els seus diners. En que no es pot aturar sense explicacions. En que sinó hi ha recursos per a obres de major inversió caldrà sistematitzar el manteniment i millora dels nostres carrers i places.

Amb bona lletra, podrem convertir uns anys difícils, en el temps en que Torredembarra va aprofitar per posar-se al dia amb estudis, projectes, formes eficients d’organització i de racionalització dels recursos i el més important, va posar-se el dia carrer a carrer, plaça a plaça, servei a servei.

Els valors i les oportunitats

2011-03-21T17:03:00.001+01:00

Hi ha una visió monolítica dels partits polítics. Com tot a la vida, les estructures dels diferents partits tenen coses bones i pitjors. Però tots i cadascú d’ells han anat construint, congrés rera congrés, la seva forma d’organitzar-se.

El fet d’abastar un territori tan gran com Catalunya, comporta que cal organitzar-se amb prou cura i afavorir la participació i el treball polític arreu. Participar és l’oportunitat d’oferir i, en el cas de coincidir prou gent, esdevenir propostes polítiques qualificades.

Els missatges i les idees, les accions i les propostes arriben a més indrets. Però és més gran la quantitat de companys i companyes que calen per a tirar-ho endavant i alhora, cal una representació territorial i sectorial per a copsar els neguits de tot arreu i traslladar-los fins als diferents consells generals, nacionals o autonòmics de cada formació política.

Sense voler parodiar, no acostumen a ser una mena de penyes, o de gent vetllant una franquícia, o associacions coordinades per a gaudir d’un front d’informació o serveis o algunes de les formes d’organització que ens mostra la societat en cada congrés, o trobada comercial, o jornada de entres o altres i altres exemples.

Aquests tipus d’organitzacions poden fer prevaler els valors més segurs, els més preparats acadèmicament, mediàtics o fins i tot simpàtics, si s’escau. I enmig de totes aquestes variables poden haver oblits o preferències que deixin a gent molt adequada sense l’oportunitat de poder demostrar la seva vàlua. Vaja com a la vida en general, o és que tothom té allò que creu que es mereix?

Per altre banda cal recordar que quan hi ha una malifeta o error, o sortida de to, o emprenyada o llicència o ineptitud per part d’un ciutadà que desenvolupa un càrrec de representació, mirem al partit corresponent i li posem molt mala cara.

La sensació de corresponsabilitat davant d’un bandarra és dolorosa. La sensació d’impotència quan hi ha companys que no comparteixen maneres de fer i es permeten buidar el pap quan els hi convé o fins i tot tirar pel dret, també ho és.

La grandesa de la participació no està en ser elegit i escollit, està en ser escoltat. Demanem responsabilitats dins dels partits, comprenem errors si no hi hem participat quan es demanava i volem seguir fent partit perquè no n’hi ha d’altre. Són els pilars de la democràcia. Tan se val el tamany, l’extensió representada i l’ideologia, son referents per a demanar i exigir i saber el què i com de cada proposta.

Un pot pensar que quan més petit més participatiu i més transparent. Sembla que l’autonomia es basi en l’estatus territorial. Si fos així no hi hauria cap plet referit a associacions, ni a escales de veïns ni a altres exemples que ja compreneu.

Mentre hi hagi ciutadans que voten a la persona sense mirar el que diu que vol fer i com, no hi haurà participació real.

Cada cop que un telèfon s’aixeca per predisposar algú contra alguna persona, cosa o idea sense aportar raciocini i contrapropostes, és un pas enrere.
Si hi ha responsables polítics identificables pensem en poders i contrapoders, si hi ha assemblees obertes pensem quan amics i coneguts han vingut solament a votar.

Tot un xic complicat i alhora molt senzill. Com la vida mateixa.

El safareig i la mar salada

2011-03-01T13:52:00.001+01:00

La recerca del millor comentari és l’esport majoritari a Torredembarra. Bé, rectifico, potser el que fa més soroll. Bé, torno a rectificar, el que sembla tenir més adeptes.

Quan un practica un esport minoritari, de fet, tan li fa. És la seva passió. I aquesta l’omple i li ocupa el major temps de la seva vida. No s’atura a reflexionar si és molt o poc conegut. Ni si es practica, ni si interessa. És la seva passió.

En mig de la enorme població torrenca hi ha força esports minoritaris. Cadascú segueix el seu. I sembla que intentar veure amb perspectiva sigui un esport més. Rés més lluny de la realitat.

Cal promocionar la pràctica de la perspectiva i de la globalitat. Cal impulsar els actes solidaris i les accions constructives. No com un esport més, sinó com el marc per establir unes normes generals de respecte i disponibilitat mental per avançar.

Llavors, i sols llavors, podrem optar per la nostra activitat « esport » i saber en quin context es mou. Si seguim preferint els comentaris a les propostes recolzades per les associacions polítiques i/o ciutadanes, com a mínim sabrem què és el que hi ha.

De tot aquest reguitzell d’especulacions respecte als diferents processos per a la confecció de les llistes de convilatans que s’oferiran per a ser elegits i formar part del plenari municipal, de fet el més important és el resultat final i les propostes que ens facin.

Som nosaltres, a nivell individual, qui haurem d’esbrinar la possibilitat d’execució i la intencionalitat global de cada programa respecte al dibuix de la Torredembarra dels propers temps.

Haurem de veure les coincidències, les afinitats, les perspectives i afavorir una majoria progressista, si és la nostre convicció, o una de centre conservadora, si és el que creiem més adient per a remuntar el fangar ideològic dels darrers temps al poble.

Tan li fa qui o què se sent poc valorat. Tan li fa qui o què repeteix una idea fins a fer-la més o menys popular. A la fi, hi hauran unes llistes de veïns i veïnes amb noms i cognoms. Cada llista portarà un nom, alguns adscrits a formacions polítiques d’àmbit estatal, autonòmic i/o local, i un programa. En aquell moment ens cal llegir i escoltar i amb l’ajut del raciocini determinar la nostre acció més personal : votar.

De la coincidència d’aquestes accions en sortiran unes proporcions que establiran el grau de confiança que ha rebut cada formació. Els veïns i veïnes que accedeixin al plenari hauran de recordar el programa que han ofert i l’encàrrec global del poble. Gestionar una crisi local de gran fondària i establir les accions per a sortir-ne amb bon peu i el més aviat possible.

I llavors caldrà deixar de banda les intuïcions. Caldrà donar valor a les paraules donades i a la necessitat d’entendre’s. Caldrà escenificar un plenari corresponsable. Tots disset seran responsables de Torredembarra. Si tenen competències delegades tindran la responsabilitat d’actuar i explicar-se, no deixant a ningú enrera o despenjat per mandra d’acció política.

Els regidors que no tinguin cap competència delegada hauran d’explicar les coincidències amb valentia, les discrepàncies amb arguments i les alternatives amb rigor i constructivisme.

El president d’aquest plenari, l’alcalde, haurà d’imprimir un nou tarannà. Un fidel exercici d’escoltar i de suma constant. Serà el primer que haurà d’allunyar-se del safareig. Serà el primer que ha de reinstaurar l’educació i la fraternitat entre les disset persones que han de tirar Torredembarra endavant.

I tots i cadascun hauran d’oferir la confiança per recolzar aquesta feina. Més enllà dels cent dies tradicionals. Més enllà del passat i de les males experiències. Hi haurà una veu per a progressar i un debat per enriquir-nos tots plegats.

El safareig no pot pesar més que la mar, físicament és impossible. Metafòricament tampoc si ho desitgem i actuem amb responsabilitat.

DECLARACIO DELS SIGNANTS DE L'ACORD PEL CONSENS

2011-02-24T18:34:00.002+01:00

Des de fa un mesos, Torredembarra viu una situació política municipal desvertebrada, sense criteri ni objectius clars, incapaç d'aglutinar voluntats i, per tant, feble. Una situació que, evidentment, s'ha tornat insostenible i que ens portava cap a un desgovern, a on la força que fins ara era la responsable. de fer de l'Ajuntament una institució on tots ens sentíssim representats ha, fracassat en els seus objectius i ha vist. com els seus socis han anat abandonant un projecte incapaç d'aglutinar, però sí de separar.
Veiem, doncs, que la política portada a terme només repercutia negativament en els interessos d'una ciutadania cada cop més desorientada per la deixadesa deIs seus governants, a on els problemes no només no es solucionaven sinó que creixien amb el pas deIs dies.

I continua...

Així doncs, els partits polítics signants del present acord: CiU, l'Agrupació, PP, GIT i la regidora no adscrita Laura Pradeda, fem una crida als ciutadans de Torredembarra a fi i efecte d'acabar amb aquesta situació i afegir-se a l' acord que hem denominat "Pel Consens", per tal de retornar la il·lusió per aconseguir una ciutat a l'alçada d’allò que els veïns i veïnes reclamen des de fa temps:
Una població cohesionada, al servei deIs que hi viuen, a on tots i cada un de nosaltres ens hi sentim integrats, i on siguem partícips d'un programa amb uns objectius que, ,de forma clara i transparent, ens disposem a tirar endavant amb la força que ens dóna una majoria democràtica i cohesionada.
L' ACORD PEL CONSENS ens permetrà treballar per una veritable participació, on totes les voluntats seran escoltades. Aquest és un acord polític al servei de les persones, perquè no entenem la institució municipal allunyada de la voluntat popular. És, doncs, un deIs objectius prioritaris deIs signants de l'acord retornar la confiança cap la institució, obrint les portes a les entitats, associacions i agents socials que vulguin expressar les seves idees i alternatives.
L' ACORD PEL CONSENS és una eina per la realització d' uns objectius que són imprescindibles per avançar cap a un nou model de gestió que ens han de dur, amb fermesa i claredat, cap a la construcció d'una ciutat més amable amb els qui hi viuen, amb un futur millor, integradora, a la vegada que enforteixi la seva cultura, costums i tradicions. En definitiva fer de Torredembarra una ciutat on tots ens puguem sentir orgullosos de pertànyer, una ciutat neta i ordenada urbanística i socialment, on ningú hi sigui exclòs i tothom s'hi senti integrat.
L' ACORD PEL CONSENS proposa a tota la ciutadania fer seva la tasca diària que ens permeti millorar en els serveis d'atenció cap a les persones. EIs firmants de l'acord ens comprometem a treballar per consolidar projectes i obrir-ne de nous per aconseguir una. millora susceptible en matèries de sanitat, atenció a la gent gran, eliminació de barreres arquitectòniques, ensenyament, esports, comunicació, atenció a la infància, impuls del comerç, seguretat ciutadana, etc.
Volem també fer palesa, que com el seu nom indica, s'obre la porta a totes les formacions polítiques que vulguin formar-hi part, enriquint el projecte i sumant voluntats. Els que ara ja som, serem respectuosos amb les diferencies i ferms en allò que ens garanteixi un avenç cap al benestar.
També volem fer una crida, a tots els agents socials de Torredembarra, a donar suport a aquest "ACORD PEL CONSENS".

Acollir enlloc d’atraure

2011-02-19T18:50:00.002+01:00

Una paradoxa que es dóna a Torredembarra i, d’alguna manera, també a tot l’Estat, és dependre dels visitants per equilibrar la balança econòmica i alhora mantenir una actitud com de menyspreu o satírica en la majoria dels casos.

Hi ha una mena de distanciament respecte als actes o accions que semblen destinats, preferentment, a atraure visitants. Fins i tot es fa responsables del creixement esvalotat als ocupants dels habitatges i, no pas, als que els varen construir.

L’ou i la gallina, però amb molt poca o nul·la rendibilitat al esbrinar-ho. En algun moment cal assumir el que hi ha. Un cop entès que no es possible derruir fins als nivells de creixement que haguessin garantit un creixement sostenible, cal optimitzar la realitat i recuperar les eines per tornar a estar satisfets amb la nostre vila. I compte que dic “nostre”. Com deia el mestre Serrat referint-se a Badalona i que es pot aplicar arreu, que no hagi nascut a Torredembarra és un accident, que l’estimi, no ho és.

Així cal recordar i explicar en cada cas, els signes més característics de La Torre. Les arrels més tradicionalistes i que li han imprès un caràcter especial. Definir-lo i explicar-lo fins a seduir a tothom i que l’admirem en sintonia i col·laboració.

Per tan, ja és el moment de fer una

2.Proposta

Eradicar el terme turista i veí de segona residència.

Cal promocionar actes, activitats, recursos, diversitat, comerç, productes, entorn, restes arqueològiques… i tot allò que ens permet viure millor. Promocionar-ho com un concepte global.

Cada cosa al seu lloc. Però tot amb un mateix esperit. El comerç àgil i ben presentat ens ajuda a viure millor i atrau gent, sense oblidar la seva capacitat de contractació.

Les festes, tradicionals o de nova creació, han de ser un punt de trobada per tornar a sentir-nos col·lectiu. Poble per aquells que ho hagin oblidat, pels qui no ho buscaven i per tots els demés que ho enyorem.

Una revitalització de les celebracions actua com un pol d’atracció de visitants. A on hi ha celebració i força gent, hi va més gent. A on són festes de paper pensades més pels visitants que per fer accions noves, la gent hi va un cop i prou. Són gairebé idèntiques. Canvia el nom i els ornaments, però les paradetes artesanes ja són un itinerari quasi firaire. Sols l’arrelament entre la gent del poble provoca l’ambient sincer que busca el visitant.

La rehabilitació i recuperació del Patrimoni és un valor essencial per al poble. Si la feina és bona, tindrem l’orgull de veure com molta gent s’acosta a gaudir-los. La Vila del Moro, per exemple, té unes possibilitats molt importants. Tan se val si en l’itinerari romà de Tarragona està més amunt o més avall que altres restes. Són les nostres. Recuperem-ho, treballem-hi i gaudim-ho com cal.

Exemples com la pedra seca ens permetrà tornar a mirar cap a les terres d’endins. Viure la globalitat d’una situació geogràfica envejable. Equidistants de patrimonis famosos, d’arquitectes de renom, dels Indians històrics i les seves llegendes, de camins i rieres, d’un riu a recuperar i d’una comarca tan prometedora com desconeguda. La nostre costa és un tresor i també cal treballar-hi. Un lloc d’acollida digne i ben pensat per a famílies i pels més aventurers.

Si treballem el que tenim, a banda de viure millor, condició "sine quanon", tindrem també un factor per a prendre-li la mida, l'arribada visitants d’arreu per a compartir-ho amb nosaltres per unes hores o per uns dies.

El que anomenen oferta gastronòmica, tot i que ja ens entenem, hauríem de dir-li recuperació de la tradició culinària i de l’excel·lència, o alguna cosa per l’estil.. Quan un pensa en un lloc o en una activitat a on anar, si s’afegeix el bé que si menja guanya amb atractiu. I, alhora, hi ha com un sentiment compartit d’orgull quan es pertany a un indret que se’l coneix per la qualitat de productes o per l’artesà de la seva preparació.

I així, amb aquest esperit, el que se’ns pugui acudir. La balança s’anivellarà, però no tindrem la sensació de que es treballa per forans ni que hostes vingueren i de casa ens tragueren. Quan tenim una casa, guanya valor quan ens visiten. La tornem a mirar amb els ulls dels amics i coneguts.

I recordem quan ens agrada.

Torredembarra ha de tornar a pujar al tren

2011-02-16T12:47:00.002+01:00

Em sobtava la coincidència. Gent de La Torre, de soca-rel, nascudes al poble o afillades, deien que s’ha havia perdut al tren.

No parlem de persones del mateix col·lectiu, cercle social o d’aficions similars. No semblava que la conversa s’hagués produït en un lloc i que els oients ho haguessin comentat arreu. Ans el contrari, vaig tenir la impressió de que era un sentiment que s’obria pas.

També és cert que tenim convilatans que creuen que Torredembarra és diferents. Què el que passa aquí, no passa arreu. Amb tot el respecte, ambdós conceptes no ens ajudaran a refer-nos i a tornar a estar tan orgullosos de Torredembarra que farem ràbia, com es deia a on vaig néixer.

Així aquest bloc oferirà als agosarats que el llegeixen propostes concretes. Sens dubte no seran incontestables, potser ni aprofitables. Però el que cal és parlar-ne, millorar-les entre tots i impedí que els conceptes que comentàvem les invalidin abans de ser reflexionades.

1.Proposta

Cal ordenar de nou l’Ajuntament.

Obrir un procés curt i intens per a tornar a escoltar les experiències professionals dels qui hi treballen, implementar un model organitzatiu nou basat amb l’eficiència i en les noves tecnologies i establir un mecanisme real, veraç i efectiu per a escoltar a la ciutadania.

Un canvi de taules i rètols no aportaria rés. Cal establir les necessàries responsabilitats amb el corresponent respecte i establiment de mecanismes per a poder treballar millor per a crear, de nou, una estructura operativa que respecti als que la formen i als que hi accedim.

L’atenció al ciutadà passa per un seguiment senzill i efectiu de tota consulta, tràmit i proposta. Cal poder saber en tot moment com, a on i la previsió de solució i/o atenció de cada gestió.

Cal establir referents polítics per a cada zona geogràfica de Torredembarra. No podem anar de negociat en negociat. Hem de saber qui és el responsable del nostre barri o districte. Un regidor o regidora que ens escolti i que ens pugui respondre. Un representant que aportarà una visió global de la seva zona representada a la resta de responsables de barri. Una visió globalitzadora i alhora detallista per establir el marc des d’on treballar per decidir les accions concretes del govern municipal.

Guanyar eficiència. Hi ha eines contrastades al mercat per a millorar el nostre treball. Cal treballar pel ciutadà en el ritme de no defraudar-lo i en la responsabilitat d’anar eixuga’n el deute de trenta i escaig milions d’euros.

Cal informar. Des de l’ètica i sense por a la crítica. Cal explicar les opcions de cadascú, el que pretenen abastar i com pensant fer-ho. És la única manera de corresponsabilitzar-nos de cada acció. Cal fer i compartir les expectatives amb tot el poble. Transparència i responsabilitat. No n’hi ha d’altre.

Si sols parlem de noms… anem malament

2011-02-05T18:36:00.001+01:00

És inevitable. Crida més l’atenció parlar de noms que d’idees. Atrau més les interioritats que les propostes. Parlar del món sembla més avorrit que del què fa el veí.

Hi ha gent socialista que pensem que som els que som i que no sobre ningú. Que cal sumar sempre i parlar mol clar sense ofendre. Què la fraternitat de militar en un Partit neix del projecte comú. Que del frec a frec neix el respecte i que, com tot aquesta vida, li cal passió a la política. Una energia basada en l’encís de les conclusions, en la construcció dels debats i en l’horitzó de canviar la societat cap a millor, cap als postulats progressistes.

Quan deixarem les quinieles i “qui no estima a qui” i perquè per a parlar d’idees?. De marcs de debats per a consolidar una majoria estable i d’esquerres a l’Ajuntament de Torredembarra.

Ens cal assentar-nos plegats i esbrinar el perquè de cada cosa fins arribar a la solució més possible. Cal deixar de banda el què es va dir i com, cal començar a veure propostes i no qui les formula. I sobretot, aprendre uns dels altres.

Cal no deixar que els que no tenen cap idea ens parlin d’impossibilitats. Si la única aportació és el no per si de cas o la lleugeresa de les polítiques directes que, tot i ser importants, ens allunyen del tronc de l’arbre. Del que ha de tornar la vida al nostre poble.

Algun dia donarà igual qui sigui el primer de qualsevol llista. Algun dia llegirem els programes com cal i tindrem la sensació que el que no es pugui fer es comentarà i explicarà fins a trobar noves actuacions que respectin la filosofia i s’adaptin a les possibilitats de cada moment.

Ara per ara, parlem encara de quinieles i especulacions. I el temps segueix passant.

Un lloc per a cada cosa… i cada cosa al seu lloc

2011-01-27T17:11:00.003+01:00

Les noticies corren tan a Torredembarra que, molt sovint, no ens parem a observar si es contradiuen amb algunes anteriors. Tampoc mirem si són volàtils i que beneficien a algun tercer. Ni tan sols si surten de l’enuig puntual o de la frustració latent, sorda i devoradora de no comprendre, que no entendre, la realitat.

Parlem sovint de les mancances de les grans ciutats. I allí, no tan com creiem, parlen dels problemes de viure en una vila més petita. Una de les diferencies i alhora coincidències són els prejudicis.

En una ciutat, també hi ha proximitat. Amb una equació diferent però reflexant també les distancies curtes com en una vila com Torredembarra. També, per exemple, a la gran Barcelona es coincideix amb la mateixa gent en els diferents fòrums de participació. Potser no sempre siguin les mateixes cares, però sempre és el mateix perfil.

Poder endevinar els camins de participació amb més facilitat en un poble o vila, pot comportar la temptació d’oblidar els principis bàsics. Una societat és un entramat de vides i necessitats, d’oferiments i de vocacions, de bona i mala gent, d’infants, d’adults i de gent gran, de petites col·lisions entre les formes de ser, algues faciliten les amistats, les altres les rancúnies.

En un lloc o en un altre, cal ser curós, honrat i treballador. Les aportacions de cadascú fan una societat rica. Els prejudicis de cadascú la fan feble i malcarada. No són equiparables les males interpretacions amb les accions de desinformar o malferir. Opinions en tenim tots, però ens cal tenir també els ulls ben oberts per a seguir formant-les i actualitzant-les fins acostar-les a la veritat. I en cas de dubte la presumpció d’innocència és una bona política.

Néixer a Barcelona no pot ser un handicap, no estimar Torredembarra, sí. Voler participar no ha de ser sospitós, menystenir les estructures ancestrals, sí. Per haver nascut a La Torre no es té més raó, però tampoc implica no saber com funciona la resta de la societat. Seria un estirabot mesquí i d’una miopia extrema.

Parlar de fratricides per anular voluntats és una calumnia. Fer córrer amb mala fe rumors o possibilitats és una irresponsabilitat. Ignorar les majories que treballen i tenen la prudència com a norma és una pràctica que sols porta a la derrota. Personal o col·lectiva.

A força de compartir comentaris hem desdibuixat el mapa social torrenc. No pas tot, és veritat. Però sí aquell que representa els veïns i veïnes que estan disposats a formar part de llistes sota sigles i programes per oferir a la resta de convilatans projectes per avançar.

És més còmode, de vegades, parlar de noms i no d’idees. No mullar-se i refugiar-se en la desídia, en el “jo ja tu deia”, en el “tots són iguals”, en el “que amaguen” o en el que “busquen”.

Les formacions polítiques de Torredembarra estan en la “picota” dels comentaris. Enquestes i vaticinis voltant per arreu. Papers pocs. Podrien demostrar que les enquestes no deien el que es diu i que no entendre’s és un problema de noms i no d’idees.

A força de saber que si el riu sona, és que aigua porta, hem après a copiar el soroll de la fressa per a fer creure que el capdal està recuperat. I el Gaià, ara per ara, té problemes i projectes, però gaire aigua, encara no.

Candidats i candidatures

2011-01-11T14:15:00.002+01:00

Sembla que segueix semblant més interessant els caps de llista que els projectes. No hi podem fer gaire al respecte. Un programa és més feixuc de llegir i, de vegades, es pot posar en dubte davant de la credibilitat que tingui el primer de la llista o la pròpia candidatura.

Però sembla també, si fem cas d’articles de reflexió acurats i respectuosos, que l’oportunitat de redreçar el mapa polític passa, exclusivament, pel que faci el Partit dels Socialistes de Catalunya d’aquí a l’octubre.

Hem oblidat la repetida desafecció? La gent no creu en la política? O se sent frustrada per les conseqüències de la globalització? S’expressa en rebuig a la gestió més propera? Ho fa en el moment de votar? Realment li gira l’esquena a tot allò que sembla que no compta amb ell?

Totes aquestes preguntes, i d’altres també, poden començar a respondre’s en les properes eleccions per escollir els veïns i veïnes que representaran a la resta de veïns i veïnes de cada vila, poble o ciutat.

Aquesta frustrant crisis ens recorda que no paguen igual els benestants i els assalariats. Que hi ha feina amb assegurança de per vida i altres que depenen de les fluctuacions del mercat. Unes variacions de les que en formem part però que, alhora, no veiem com influir-hi com una decisió personal. Les nostres tendències marquen mercat, però el seu aprofitament no ens retorna en formes de beneficis socials.

Podem creure que les corporacions poden ser co-responsables de la situació actual, però alhora ens frustra que els diferents governs no les puguin responsabilitzar i, ni tan sols regular i força a ser més transparentes i sensibles. I aquesta frustració reverteix de nou sobre els òrgans de representació. I perquè? Doncs perquè són les úniques figures d’aquest entramat que han de preguntar cada quatre anys que en pensem de tot això.

Ja que aquestes faccions econòmiques decideixen en la tranquil·litat de les seves luxoses sales de juntes i atenen a informes macro-econòmics i a especulacions sociològiques, hauríem de recuperar el diàleg esquerra-dreta. Fer arribar que no els hi surt a compte tirar pel dret. Que la gent ha intuït que una convicció aïllada multiplicada per una tendència pot esdevenir un número important en aquest informes. Que cal vetllar perquè la societat no pateixi greuges tan sagnants. Que el dret a treballar passa actualment a invertir en capital humà. Què no surt a compte fer maniobres per a espolsar-se empleats perquè la societat capta la sensació i s’inhibeix de recolzar o consumir certs productes.

La frustració pot no desaparèixer, però si esdevenim una tendència farem molt qüestionable la política empresarial de compte de resultats. I en aquest sentit i, en al·lusió al títol d’aquest post, en les properes eleccions ens caldria recuperar les formes més ancestrals. Hi ha esquerres i dretes, hi ha programes i equips encapçalats per veïns i veïnes que opten a presidir un plenari municipal que tindrà moltissima feina.

Apa som-hi ! Desvetllem-nos i comencem pel començament. Prenen-nos seriosament la composició del consistori, no sols es tracta d’eixugar un endeutament molt important, cal dibuixar el rumb i la velocitat de maduració i millora de Torredembarra.

Fins i tot acabant l’any...

2010-12-29T19:13:00.001+01:00

El enorme risc d’informar passa per, a banda d’equivocar-se, provocar un efecte mimètic o l’insensibilització.

L’enorme treball dels mitjans per a denunciar la violència de gènere, per exemple, comportava un augment de les denúncies alhora que una creixent sensació de situació quasi quotidiana i per tan difícil d’eradicar. “Hi ha coses que passaran tota la vida” o “Com acabar amb això” o “ Tot això li passa a certes dones o en certes cultures” etc. Són afirmacions o especulacions que neixen de gaudir de la informació però sense aprofundir.

És molt més cert que la informació si s’empra sols com a fonament, més o menys lleuger, per a improvisar converses, sols és llenya per a focs incontrolats. Sense la lectura en profunditat, la contrastació, l’observació i la reflexió... la informació són comentaris de cantonada i poca cosa més.

I a tot això parlar un cop més de l’estil de l’alcalde de Torredembarra. Encara deu sonar forçat els preliminars per anar a parar a aquest tema. Intentaré explicar-me.

Quan un s’indigna i critica altres formacions polítiques, acostuma a provocar un pensament de l’estil: “Tots són iguals” o “La política és així”.

Quan un denuncia el tarannà poc democràtic d’un alcalde pot provocar que es pensi que és qüestió d’opinions o bé, a veure que faries tu en el seu lloc.

Quan un es vol desmarcar constantment de la realitat pot quedar-se orfe de referents o, el que és pitjor, de la desconfiança dir-ne cautela i dels prejudicis, instint.

Avui hem pogut sentir un plenari a on rés era el que semblava. Coses de la política? No pas. Coses dels homes i de la societat a on uns van de cara i altres amb embuts.

Semblava que parlàvem de pagar o no pagar la factura de l’electricitat, rés més lluny. Parlàvem de no tenir una factura pagada i assumir que passava a formar part de la llista de factures que no es gestionen correctament.
El regidor d’Hisenda ens ho venia com el més natural. La realitat és que quan fas servir un argument pelegrí per canviar d’aliança, és molt possible que aquest argument et persegueixi. Justícia divina o llei de murphy.

El regidor va deixar una entesa i va provocar tres plenaris per no voler acceptar que de les factures anyals, més de tres mil, hi ha algunes que poden saltar-se els tràmits previstos però que segueixen sent lícites i respondre a quantitats existents.

És a dir, has de preguntar abans d’encarregar si hi ha diners, fins ací tot bé. Un cop ho saps, demanes una autorització de despesa, les famoses AD’S, i això implica que es fa una reserva de la quantitat dins del total per a fer-li front. Això també és un bon sistema.

Però davant d’imprevistos o gestions que necessiten celeritat s’ha de poder, informant i assabentats tots, actuar amb promptitud. I encara més si ha diners a la partida a on s’ha de consignar la despesa.

La factura de la llum podia pagar-se ja que hi havia diners. Sols calia acceptar l’informe dient que no s’havia fet el tràmit i signar el reparament i aixecar-lo. Tot es podia explicar, sols quedava la vergonya d’un regidor que d’això es va entossudir i que passaria vergonya l’any que ve al informar al plenari de més factures en quantitat i en valor econòmic de les que ell mateix es va negar a aprovar en el seu dia.

I enmig de tot l’alcalde sense veure rés. Sols seguint desconfiant dels funcionaris de carrera i entossudit a creure que això és una empresa familiar i que qualsevol marc legal és un entrebanc.

Avui s’ha aprovat amb el seu vot de qualitat, ironies de la vida, un tràmit innecessari i que és il·legal. Li manca l’informe del Sr. Interventor. Un informe que es podia haver previst amb facilitat. Un tràmit que podia haver incorporat un estudi tècnic de possibilitats de pagament i variables, totes dins de la llei com correspon.

El resum del batlle ha estat que si la llei el vol culpar que ho faci, ja que la intenció és bona. Potser té raó, potser un jutge cregui que no n’hi ha per tan, però sens dubte també rebrà un comentari que explicarà que les lleis estan per complir-les i que ho ha de fer.

Una estirada d’orelles breu. Un comentari sorneguer. Vaja, com l’informe del Síndic de Greuges... més o menys.

Però si seguim informant de cada mal gest podem acabar normalitzant aquesta praxis i afavorint els que volen creure que “tot el camp és orenga”.

Un marc constitucional?

2010-12-24T20:37:00.002+01:00

La majoria silenciosa pot saber que la clau és la reforma de la Constitució. Potser no ho sap tothom, però si diria que ho saben prou, molts dels que callen. O dit d’un altre forma, els que ho saben, de segur, que callen per a no escalfar més el pati.

Quan parlem que no hi ha una majoria crítica per a encetar nous camins polítics és una realitat quantitativa. Citem com a un exemple, n’hi ha més, la llei de consultes: és una proposta encertada. Cal saber que si es redueix solament a consultes de determinació nacional s’escapça com a llei, ja que no abasta la pluridimensionalitat que ha d’abastar en la pràctica activa.

Una consulta per a determinar els canvis estructurals que ens calen, per a concretar el nou mapa català, les funcions de les capitalitats o de l’adaptació de la sanitat a les necessitats actual o qualsevol altre tema que sembla ajornar-se “sine die” no seria més o menys important que el dret a decidir, però donaria a la llei el sentit d’eina i no de projecte únic.

Quan vàrem creure impossible la reforma constitucional vàrem obrir la porta del darrera per a conquerir nous horitzons. Quan s’ha crescut en competències, o en finançament no hem tingut el valor polític de valorar-ho alt i clar. Ens el contrari, s’ha deixat que la frustració s’eixamplés encara que no sobre els arguments més incontestables.

L’agressió a Catalunya no es produeix quan els diferents tribunals emeten els seus dictàmens d’acord a les lleis vigents i la seva interpretació. Ni tan sols quan es produeixen les al·legacions, o del PP o de pares de familia, que posen la maquinaria en marxa. L’agressió ni tan sols existeix, tot i que alguns s’apropiïn fins i tot de la seva autoria. La derrota s’inicia quan anem esperant amb paciència a veure “si cola”.

En tres lustres de creixement, mes o menys sostingut, en la història catalana s’ha triplicat el fons i la forma de la crisi, de les recuperacions, dels contrasentits, de les polítiques monetaristes, de l‘expansió interior, del “ara no toca”, de les bombolles, de l’ocupació per sobre de tot i després ja veurem, de la manca de valentia en aprofundir els programes socials sostenibles que generen recursos propis per a assegurar el seu futur, de l’alternança per motius intuïts i no contrastables, del anar fent perquè es castiga al que renya…

És més popular parlar d’agressors. És més popular donar "patades" a l’estufa, encara que sigui virtualment. Però com que no és el primer cop, puc repetir sense envermellir que el cafè per a tots era el bon camí per encarar reformes constitucionals que ens acostessin a la realitat i el seu assentament. Tot i que no era senzill i calia seduir més que alertar o amenaçar, crec que era el camí correcte tot i pedregós.

Enmig del tacticisme d’uns i altres, hi ha una majoria que no es pronuncia. Ni tan sols per a dir que desaprofitarem l’ocasió de transformar-nos per a impedir que la propera crisis ens agafi tan poc preparats. Ni tan sols per a dir que la prudència i el sentit de la responsabilitat també és una forma d’estimar el nostre país.

Relació federal, tants caps, tants barrets i estudi i aprofundiment dels fons de solidaritat. Replantejament del gruix de totes i cadascuna de les administracions, i transversalitat intersectorial i territorial de projectes de futur. Proposo aquesta base per a començar a caminar cap a una entesa de veritat, a on els enamorats d’un futur i els "buscavides" no es puguin confondre en la nit.

Això no és cosa meva…

2010-12-16T10:56:00.003+01:00

Les eleccions a la cantonada estan provocant una nova sensació i conducta a l’Ajuntament. Això no és cosa meva…

No tinc molt clar si les “autonòmiques” hi ha influït o si l’efecte ja ha decaigut. Hom vol pensar que les municipals tindran un tractament més personalitzat.

Amb això vull expressar una teoria interessant, la globalització ha extès la sensació de que tot i donar patada a l’estufa no hi hauran grans canvis.

Ni les importants manifestacions a Roma obren un futur millor, ja que aquí podem pensar que ni tenim un perfil governant tan exagerat ni volem contenidors encesos. Possiblement la mobilització passi per atendre a la lògica dels atemperats en el to i agosarats en el discurs.

Cal canviar coses? Sí, està prou clar. Podem vestir ràpidament un discurs d’insatisfacció i frustració? Sí, sens dubte.

Quan tot va raonablement bé, hi ha pressa en tirar endavant projectes i no hi ha prou temps per escoltar. Quant venen maldades, doncs ja no hi ha massa gen que parli doncs ja està farta i cansada de dir i que no es produeixi resposta.

Però tornem a Torredembarra. Les mocions i dimissions i abandonaments dels darrers anys han configurat un consistori ple de vells retrets i manca de confiança i esperança.

Ara, que arriben les eleccions, hom espera que una decisió sobirana de la població posi a tothom al seu lloc. Que el missatge sigui prou clar. Que hi hagi una majoria per a tirar endavant i que, per fi, deixem de ser els “rarets” de la rodalia.

Tan li fa si la pluralitat en la representació sigui una expressió ciutadana. No hem sabut treballar amb aquest marc.

Tan li fa, també, si els programes no s’equidisten. A la fi han prevalgut les opinions personals per sobre del projecte més ampli i enriquidor.
Hi haurà una votació de gent poc escoltada que farà cas al seu sentiment. Un minso “ja n’hi ha prou”. Doncs la manca de confiança també està dipositada a les urnes.

Un espera que la ciutadania llegirà les propostes. Un espera que les diferents formacions siguin capaces d’expressar els errors comesos i les reflexions sobre ells i, perquè no, com no tornar a cometre’ls.

Però la opinió de la teoria que comentava, expressa que les autonòmiques ha estat un vot de sentiment, que no sentimental. Així s’explica la poca o nul·la atenció cap a ‘acció de govern. Hi ha números mol interessant en la gestió del tripartit. Hi ha gestions per conselleries amb balanços molt favorables.

La posada en escena ha estat desafortunada? Potser sí. No estàvem preparats per una presidència poc presidenta que del treball diari en fes la tasca principal. Que dels projectes en fes l’objectiu, que fes feina i no passejades i que no “xupés” càmera per sobre de la gestió. Ha estat un acord de govern amb els protagonistes massa preocupats pel dia després. Com a Torredembarra.

I el sentiment que ha provocat ha estat que s’optés per una opció més personalitzada i personalitzable en una persona, en un lideratge i en un futur president.

Sols espero que aquest efecte, el que pot desatendre la bona feina feta, no s’instal·li a Torredembarra fent, paradoxalment, oblidar l’endeutament i la mala praxis d’un nouvingut que ha desvirtuat l’essència de les agrupacions polítiques.

Aquella que fa propostes consensuades i amb arrels a la ciutadania. Aquella que dels marcs generals en fa documents marcs i de les característiques més properes programes de govern sense trair la ideologia. Aquella que a més del compromís personal te la responsabilitat de no trair a la formació que representa quan s’ofereix als seus convilatans.

Després vindran els programes electorals, aquells resums amb destacats que es fan perquè ja fa massa anys que no llegim ni exigim.

Cada casa és un món...

2010-12-09T15:30:00.002+01:00

No cal tornar a esmentar els detalls. Rés i cap s’ho val. L’únic cert és que hi ha un fill menys a Torredembarra. La natural discreció i el temor de fer un greuge comparatiu feia dubtar d’acceptar qualsevol tipus d’atenció especial.

No es volia caure en allò de uns sí i altres no. La conversa, afortunadament, ha conclòs que si Torredembarra està de dol, ho ha de dir. Avui un ple extraordinari ha declarat dos dies de dol. Els actes oficials s’han posposat.

Un no es refà de la pèrdua d’un ser estimat. I si aquest ordre natural que ens diu que estiguem preparats per a acomiadar als nostres gran, falla, sols ens queda l’afecte i la reflexió.

Ahir algú deia que hauria d’estar prohibit haver d’acomiadar als nostres descendents. Una opinió tan irrealitzable com reveladora. Que ens està passant? Convivim en una societat d’alt risc. Ho és i les fredes xifres així ens ho recorden cada dia. Hi ha pont? A veure com acaba. HI ha un llamp? A veure si farà mal. I així fins a la gran quantitat de riscos i circumstancies que ens fan perdre conciutadans cada dia.

Avui, la xifra té noms i cognoms, té rostre i té só. El riure entremaliat que ressonarà al nostre cor, que el nostre record s’encarregarà de no oblidar mai.

Vivim intentant aprofitar del present la serenor i l’empenta. Ens cal treballar pel futur d’una manera activa i decidida. Ens cal seguir endavant amb la maleta de tot el que hem après, hem sentit o ens ha dolgut. La maleta i la nostre actitud som nosaltres, en definitiva.

Cada casa és un món. Sovint vol dir que cada familia fa les coses a la seva manera, de segur que sí. Però avui té un altre significació. Com al món, en una casa han perdut un fill, un vailet, un futur.

Ara toca vetllar-lo i sentir en majúscules la pena i la ràbia per l’irreparable. A partir de demà, després de la cerimònia, no oblidar mai que el que fem és tan important que pot millorar la nostre vida. I que la vida és un tresor. I que perdre’l no és empobrir, és deixar de ser.

I com el company que demanava la prohibició de la mort per als més menuts, deixeu-me dir que hi ha una llarga llista de despeses casa quotidianes que podrien dedicar-se a la prevenció de riscos. Una sirena i un control de nivells i avingudes d’aigua faria que en Marc seguis rient entremaliat. Un F-18, no.

La coherència dels somnis

2010-12-02T16:36:00.003+01:00

Quan es va plantejar que quan s’abastés una majoria al plenari municipal de Torredembarra no calia una moció de censura, només n’hi havia prou en tocar a la porta de l’alcalde, hom va treure conclusions. Uns pensaven que era una fugida, endavant o no, altres “ja s’ho faran” i altres “es podrà parlar millor amb qualsevol altri que amb els socialistes”.

La història ens ensenya, o creiem aprendre el que més ens impressiona, que les accions tenen el pes especific de les conseqüències que generen. Deia el meu avi, vell afiliat a la CNT de la pre-guerra, que en política el que no es pot explicar no està bé. Sempre ho he tingut present.

Diferent és esperar que el fum s’aclareixi, que les coses caiguin pel seu propi pes o que cal treballar tots els fronts per a no quedar esperant quan alguna cosa es torça. Així caldria acceptar que abans estàvem millor tot i que es podia millorar.

Ara pera ara, la situació és que la persona més novella ha estat engolida pel despatx. He tingut l’ocasió de preguntar a tots els veïns que han presidit el plenari, a excepció del Sr. Salort sempre disposat a ajornar la trobada, què se sentia un cop es tancava la porta del despatx per primer cop. Solitud ha estat la resposta.

També és cert que davant d’aquesta manca de “companyia” han reaccionat de diferent manera. Uns tirant pel dret, altres intentant convèncer amb “fets” i altres sortint i intentant sumar l’estructura al projecte personal.

No és el primer cop que plantejo que per entendre de debò a Torredembarra cal viatjar una mica. Perquè entendre la Vila no passa, necessàriament, per saber qui és qui i com es mou. Pot estalviar badades, però no dóna pas a la millora i al seu desenvolupament.

Si poguéssim fer un canvi “provisionalment” de regidors i funcionaris, és a dir que treballessin en un altre poble i els d’aquest al nostre, potser es produiria un fet molt interessant.

Si escollim per a aquest experiment un ajuntament com Reus on priva la planificació, potser la nova gent a La Torre es quedaria bocabadat de la política d’estar per casa que tenim. Quan dic d’estar per casa em refereixo a casolana, a aïllada de la resta del territori, d’anar fent i de solventar les coses immediates sense un rumb definit cap a una fita, tot i saber que qualsevol camí necessita de consultes de plànol i de rectificacions de ruta si s’escau.

Potser els nostres regidors i funcionaris es quedarien bocabadats de la diferència entre uns administrats que es compten en més de 107.000 i uns incerts quinze mil, que de fet intuïm que es multipliquen els caps de setmana i l’estiu. Present i futur es plantegen en grans decisions i cal no apressar-se ni perdre el temps, però els torrencs exiliats aportarien el dubte corrector de no perdre el suport per anar massa de pressa.
Per tan i a modus d’exemple, cal planificar des de molt a prop de la gent. És obvi però, que aquest exercici repetit en altres pobles ens aniria conformant una diagnosi més exacte sobre el que hi ha i el que cal tenir.

Algunes veus demanen renovació. Potser parlen de cares i noms. Potser seria una solució. Però permeteu-me que ho dubti. Som una ciutat petita? Som un poble gran? Caldrà esbrinar-ho i treballar amb aquesta resposta.

La renovació passa per a canviar una mica tots plegats. Assumir les responsabilitats. Hem de llegir els programes i hem de preguntar. Tan li fa si són assemblearis o aprovats en assemblea. Tan li fa si son personalistes o de grup. El que cal és que el joc estigui molt clar.

Aquests plantegen això i d’aquesta manera i ho sé. Ho he llegit i ho guardo a casa al costat del testament o de les escriptures patrimonials. Escolto els plens, llegeixo la premsa i assisteixo a les reunions públiques que parlen de Torredembarra.

Participar en el que pugui. Des de la festa fins a les conferencies, des dels pressupostos participatius fins a les ampa’s, fer sentir, en definitiva, que sóc aquí i que m’interessa.

Així votarem en conseqüència, des d’iniciatives populars fins a cada elecció. I sabrem exactament el que passa i perquè.

La renovació, com no pot ser de cap altre manera, també passa pels veïns que treballen en associacions polítiques i que decideixen acceptar l’oferiment o la elecció dels seus companys per a treballar des de l’ajuntament.

Han de recordar que treballen des de l‘ajuntament per a Torredembarra. Que no és fàcil ni breu. Que no n’hi ha prou em intentar-ho. Que cal fer de la constància una força i no afeblir-se perquè sempre s’ha fet o per arribar a pensar que tan li fa a tothom el que facis.

Cal que exigim programes possibles però amb una mirada valenta i llunyana. Demanem explicacions, demanem detalls, preguntem com i fins a on abans d’acceptar formar part d’un grup que s’ofereix a la ciutadania com a opció de govern. I no ens afeblint si la renovació ciutadana espera alguns signes per a arrancar. Ens cal un canvi, una renovació i algú ha de començar.

Però ningú ha dit que sigui sols fer-ho una mica millor que l’anterior. Torredembarra necessita la valentia de poder veure cap a on anem. I, sí, és possible que el que dibuixi més li costi no continuar. Perquè esmenar sempre ha estat més senzill que escriure.

Però això ja ho sabem tots, o així hauria de ser.

Hi ha crisi? I qué fem? Esperar?

2010-11-24T20:03:00.002+01:00

Tornem a estar en les mateixes. Que si cal acceptar la crisi… que si cal acceptar que la situació irlandesa en afectarà… que si Portugal perilla i ens arrasarà…

La informació és vital. La informació, en concret la seva lliura circulació, caracteritza un estat com a democràtic. Però el cert, el més cert és que es tan cert com incomplet.

El veritablement significatiu i definitori en un estat democràtic és que tothom faci el que li toca. Que la societat s’assabenti i reaccioni en la mida de les seves possibilitats. Que els governs - gestors facin el màxim dins de la claredat de la llum i els taquígrafs i que la resta de grups que afecten al conjunt tinguin una actitud més enllà de la competència i molt més a prop de la competitivitat i l’eficiència.

Sortir a dir que és molt possible que la situació d’aquesta segona etapa de la crisi ens pugui perjudicar sols és precipitar els aconteixements. Algú podrà pensar, Ens ho amagant!! No estaria tan segur ja que es poden publicar, i es publiquen, articles i editorials que apunten la idea i la fonamenten. No es prohibeix ni es persegueix. Fins i tot els partits que no tenen representació directe en el govern però, com no pot ser de cap altre manera, sí al congrés dels diputats i al senat, reflexionen molt i molt abans de concretar els auguris.

L’economia preveu i analitza però també admet que l’ordre dels factors altera el producte. Volem una aparició del president i que admetí la enorme possibilitat de patir una nova inflexió? De veritat que no imaginem que la borsa no hauria tancat amb un tres per cent de fluctuació negativa, de veritat que no imaginen un resultat molt pitjor que hagués precipitat els aconteixements.

Sembla un acudit fàcil repetir que tot l’estat sabia que la crisi ja havia arribat menys el president del Govern. Si ens ho creiem, doncs estem molt pitjor del que un pot suposar. Si expressem la frustració de sempre tocar el cantó baix de les fluctuacions d’unes societats “democràtiques” però depenent en excés de les seves economies “lliures”, doncs benvinguts els acudits.

Però podríem anar aprenen de les coses que “nosaltres” hem fet malament. I vagi per endavant que no exculpen els gran centres de decisió que poden canviar les coses d’un dia per l’altre, tot i no saber cap a on.

A l’any 82, un ministre va parlar àmpliament de la necessitat de tenir estalviat un sou i mig per familia. Si algú vol córrer, diria: Com? Amb la que està caient!! Però el cert és que quan no queia gaire cosa, tampoc estàvem per la feina. Quan hi ha una consigna que es basa en el compliment global per a ser exitosa, es troba en el poder de les individualitats. Jo amb la meva targeta de crèdit faig el que vull. És clar. Hi ha molts més responsables que tampoc fan el més adequat.

Jo accepto una hipoteca extra-dimensionada i ja veuré. És clar, tothom ho fa. Jo vaig a treballar i prou faig. És clar. Tots coneixem gent ben pagada que no ens fa el pes el que fan, i molt menys encara el que cobren. Perquè no puc tenir una casa o un pis com els que cobren més? Ho pago amb més anys i ningú n’ha de fer rés. És clar, tot és tan injust i enrevessat.

Però com que no hi ha un tot no fem la nostre part. Una part que ens beneficia. Com ens han tornat que de la contenció en el diner de plàstic, de la planificació economica familiar i de la responsabilitat en la nostre feina ja no hi queda cap honorabilitat?

La revolució possible i imminent és tornar a saludar-nos, torna a educar els nostres fills amb un model personal i en no estirar més el braç que la màniga. I em direu, no serveix per a rés!!! Doncs estaríeu equivocats.

Quan el terç de la societat fa els deures i les xifres així ho reflecteixen, l’altre terç que administra, governar és un terme a analitzar en un altre “post”, té força per a negociar amb el darrer terç que posseeix els bens de producció. I compte que vaig més enllà, l’intersecció del primer terç i el tercer, són les empreses petites i els autònoms, i ací la revolució seria més inquietant que mai.

Si nosaltres, el primer terç, trèiem els diners de les entitats de crèdit, poc o rés passaria. Ja no funciona d’aquesta manera. Els estalvis d’uns, ja no són els crèdits dels altres.

Però si els autònoms i pyme’s cobressin al comptat i treballéssim en cooperatives de consum i de crèdit, davallarien les operacions comercials.

Somio? Tornar a comprar habitatges sobre plànols, que s’incrementin les unitat de compra, que recuperem valors de vida que no van lligats a la butxaca sinó, ens el contrari, al nostre temps i a conviure amb els altres, estalviar per fer front a despeses corrents i de primer ordre i finançar les definitives… i altres exemples d’aquest ordre és possible.

Una societat amb un rumb personal treballaria unida i no permetria les estafes de compra projectes i no totxo fet. I no permetria la insolidaritat. Així, l’administració podria treballar en recolzar i vetllar. I el fet de poder accedir a un habitatge no inclouria hipoteques pel sòl, per edificar i per a comprar-ho. Uns afegits que no reverteixen en la societat.

Quan es compleixen aquestes màximes, l’administració podria imposar una tasació real dels habitatges i una vetlla de cada projecte. I ho podria fer perquè les balances de compte corrent serien tan positives que es podria exigir compliments i resistir l’aturada de la construcció. Perquè aquesta va ser l’"espasa de damocles" que va impedir que la bombolla immobiliària deixes de créixer. Aturar-la en sec era entrar en l’actual crisi, i tan li fa si era el millor, no teníem als comptes prou recursos per fer-li front. I senzillament passavem a la cua, sense les ccions globals i coordinades dels bloc's occidentals.

I ja que ens hem renyat prou, dir que una aturada progressiva de les financiacions hagués refredat el mercat immobiliari, ...que si hagués una forma d’arbitratge per evitar els talls de financiació en les pyme’s s’hagués enfortit el mercat laboral, ...que si la reforma educativa s’hagués fet de veritat i en el moment que el mercat laboral encara absorbia gent, el fracàs escolar s’hagués estabilitzat fins a rebaixar-lo, ...que si les entitats financeres haguessin rebut les consignes que llença avui el Banc d’Espanya no s’hagués desenvolupat la guerra dels passius, més dedicats a justificar balanços que a estabilitzar mercats, es busquen comptes i titulars disposats a necessitat “plàstic” i crèdit no estalvis per a treballar… que si s'hagués fet seriem un pais millor. Però estavem decidits a acceptar-ho? Ho volíem com a col·lectiu?

Seguirem renyant als altres… però pensem en el nostre poder personal. Si el fem servir per a qüestionar-ho tot ens quedem indefensos.

Una passa ferma i una exigència concreta, pas a pas ho canviarem tot.

La monarquia agafa pes

2010-11-19T17:45:00.003+01:00

Un plenari és sobirà. Sols està sotmès a les lleis vigents i a no prevaricar. Prevaricar és prendre una decisió injusta saben que ho és.
I és el plenari, no una força superior i invisible, el que escull qui la de presidir. Llegeixi’s alcalde. I és el plenari qui aprova una moció de censura per a canviar-lo. Fet que un espera que no passi mai, senyal inequívoca de que els regidors son formals i que la feina es va fent.
Enmig d’aquesta equació tan simple d’entendre està la Torredembarra dels darrers mesos. Ahir es sentia com un alcalde deia coses com no es pensin que manen, o vostès voten i després jo miro com anar fent les coses.
Sembla excessiu dir coses tan inversemblants. Un prefereix sentir que si s’ajorna alguna qüestió és per una molt bona raó. No pas per agendes o “egos” maltractats. Posem un exemple: L’skateparc.
Si no és creu necessari, doncs és diu. Si no es creu prioritari, doncs també es diu. I si la majoria de regidors coincideixen, doncs s’ajorna. I si no és així, doncs s’assumeix i es fa. Els acords tenen el rang de llei, ja que la llei ho preveu i l’exercici no està viciat.
Altres exemples són les mocions dels diferents partits que dormen el son dels justos. Una empresa municipal per a gestionar el pàrquing, el servei de grua i les zones blaves que ha de funcionar abans de que s’esgoti el contracte de l’empresa que ara per ara obre les portes del pàrquing de Filadors. Tenim NIF? Informe jurídic preceptiu? Quatre números? Una preelecció de personal? Un tempteig de com es vol portar? Sembla que no, o com a mínim que no es diu. Cosa menys que probable veient com han anat les coses darrerament.
La publicitat a la ràdio? Informe econòmic? És que s'ha fet per engrandir i subcontractar el que ha calgut? Hi ha tarifes aprovades que es van començar a fer servir en un moment tan dur com l’estiu pre-crisi. Hi ha capacitat d’enregistrar falques? Ha de ser així amb més personal. Altre cosa fóra que s’hagués engegat i no rutllés. Rés a dir. Es compleix la moció i el dia a dia la posa al seu lloc.
Mentre estiguem en mans d’un nen gran que del “Tu més” faci resposta constructiva i del “no hi tingut temps” resposta defensiva, no anirem endavant.

Ahir es va elevar en forma de prec la petició de commemorar que els castells ja son Patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Que es fes a la plaça de la Vila, de renom casteller Plaça de la Verdura. Una ocasió per a fer alguna cosa amb promptitud i respecte i que és coherent amb el gran esforç de la celebració dels trenta-cinc aniversari de la colla Nois de la Torre i de la seva excel·lent temporada.
Que maco seria que avui s’hagués trucat al president de la colla i als portaveus interessats per a fer una reunió qualsevol tarda i coordinar l’encàrrec de la il·lustració de la placa o ceràmica i que abans de desembre pogués estar feta. Quin canvi!!
L’ajuntament de Valls la tenia posada l’endemà. Em podeu dir de la seva gran sensibilitat en aquest tema. Potser sí. Però és que aquí a la Torre no veiem un tema que desperti una gran, ni tan sols petita, sensibilitat.

I és que el rei de la casa fa clotets, com deia la meva àvia. I per farcí els clotets sols cal cultura, democràtica i de l’altre.

Caure en gràcia i ser graciós

2010-11-17T10:47:00.002+01:00

Un altre exemple.

El PP frena el videojoc d''Alicia Croft' per canviar immigrants il·legals per "màfies"

En un principi la candidata del partit combatia els 'sense papers' a l'arcade
Dimarts, 16 de novembre del 2010
EFE / Barcelona
El PP de Catalunya ha sol·licitat a l'empresa encarregada del videojoc Alicia Croft que el modifiqui per canviar els immigrants il·legals que apareixen per "màfies il·legals", tal com havien acordat en un principi, segons han explicat fonts de la direcció del partit.

Les mateixes fonts han explicat que el joc que ells van aprovar no parlava d'immigració il·legal, sinó de "màfies il·legals", i han atribuït a un error de l'empresa en el desenvolupament del videojoc que quan Camacho llança les seves idees sobre un helicòpter aparegui el cartell Stop il·legals.
El videojoc, en què la virtual Alicia Sánchez Camacho viatja a cavall d'una gavina amb el nom de Pepe planta cara a l'independentisme, al malbaratament, a la immigració il·legal i a la desocupació, ha aixecat una forta polèmica i dures crítiques des de les files d'altres partits.
Tan gran ha estat l'èxit del videojoc impulsat per les Noves Generacions del partit --també disponible per descarregar-se'l a l'iPhone que l'allau de visites ha saturat la web del PP català en diverses ocasions. Des del partit s'ha minimitzat la importància del joc, i s'ha lamentat que alguns partits aprofitin "qualsevol excusa" per criticar els populars.
Política migratòria
Aquest mateix dimarts les joventuts del PSOE han assegurat en un comunicat que el videojoc "desemmascara la política migratòria del PP i de Rajoy, basada únicament i exclusivament a treure profit electoral del racisme, la xenofòbia i la por".Una de les icones amb què es troba l'àlter ego de la dirigent mentre sobrevola el cel de Barcelona és un avió des del qual es llancen dos "immigrants il·legals" en paracaigudes, un problema que s'esfuma quan la candidata els dispara les seves bombetes.
En el videojoc, la candidata també ha de disparar contra un zepelí independentista i contra una icona que representa la falta de llibertat lingüística a Catalunya. El jugador suma punts a l'agafar barretines, monteras, paelles i botifarres que surten al seu pas.

http://elperiodico.cat/ca/noticias/elecciones-28n/20101116/frena-videojoc-dalicia-croft-per-canviar-immigrants-illegals-per-mafies/590288.shtml

La “Chispa” i la simpatia van entrar en campanya per a millorar les imatges i poder concretar missatges. Després es van acometre les desqualificacions imaginatives per a no contradir la llei electoral.
Com anyoro aquells quadres que es publicaven comparan les propostes de les diferents formacions.

La inversemblança de fer campanya…

2010-11-12T17:42:00.001+01:00

Un es passa quatre anys sentint parlar de la política i dels polítics, dels administradors i de les administracions, de les associacions i els seus responsables, de la militància en general i els seus perquès… amb formes tan poc respectuoses que costa entendre.

El joc és clar. Si fas un pas endavant i treballes per la societat estàs molt més a prop de concretar el compromís amb una responsabilitat directa. I un cop l’assumeixis, sentiràs el qüestionament. Per algun motiu ho hauries pogut fer millor i sentiràs poc, o rés, de la feina que això comporta.

I enmig d’aquesta situació, lluny de reivindicar el compromís social, ens dediquem a veure qui és més “pur” i més allunyat de les parts més malignes. Que si en un partit gran priva una cosa o l’altre, que si en un de petit, sempre són els mateixos, que si en una assemblea els quatre parents inclinen les votacions, que si a la Junta del que sigui hi ha uns i no els altres… i per anar bé, has de callar i seguir treballant. Perquè la feina és fa pels que hi dediquen hores.

I són hores d’una forma quantitativa equivalent, si es dediquen a reivindicar un parc infantil, els llums d’un carrer o a promoure la dansa, el cant o els castells, per citar alguns exemples. Hi ha crítiques arreu? Doncs sí. Però això és la música de la diversitat d’opinions. L’educació la generositat la pot harmonitzar fins a fer-la quasi bé simfònica. Però la música ha d’estar com sona en tots els racons de la nostre vida.

Per la meva feina he conegut una gran quantitat de persones que han dedicat molts anys a treballar pels altres. Alguns del pragmatisme han fet una norma. Durant més anys i arriben a llocs més visibles. Tots sacrifiquen l’utòpic com a Nord? Hem de donar gràcies de que no és així.

Perquè ara cal una campanya? Perquè no llegim les notícies? Perquè no llegim els programes? Perquè passem i cal un gran escenari per a recordar a tothom que ha arribat ‘hora d’expressar una tendència en una urna?

Una norma sagrada en el marketing polític és no renyar. Mai s’ha de dir a la societat que no està per la feina. Les fórmules d’incitació a la participació i a la corresponsabilitat han desaparegut. La poesia la substituït per formules més encisadores i, evidentment, que no renyen.

Doncs si cal renyar alguna vegada. Cal dir que no prestem atenció com a excusa per a no fer rés més. Que els anys de joventut que comptaven amb reunions a les ampa’s, a les associacions de veïns, a les culturals, als grups en moviment no son una llicenciatura.

Cal que tornem a jugar fort per la nostre vida. Cal que revaloritzem la nostre familia amb una projecció social. Llàstima que la frase estigui massa “suada” i que la crisi mundial ens torni a llençar en un altre parèntesi, però caldrà dir ben alt que si sols et preguntes que fa el teu país per a tu, i no el que pots fer per a ell no avançarem de veritat.

Un govern tripartit amb més del noranta per cent de compliment en els compromisos de legislatura pot no revalidar-se davant del càstig silenciós dels que del no participar n’han fet una excusa i un dogma.

I no cal que sigui una participació en els partits polítics, per altre banda una associació que té les mateixes virtuts i defectes que qualsevol escala de veïns però amplificades per l’àrea a on treballant- Cal que sigui arreu.

Si els que llegiu això participeu en alguna activitat fora de a familia i la feina, ja enteneu perfectament de que parlo. I és que defenc que cal fer alguna cosa. Els signes de recuperació econòmica, que ja n’hi ha, són el fruït, principalment dels que diuen “prou” i fan alguna cosa més. Les polítiques per la recuperació són escenaris per incentivar aquesta actitud. Però quan veus qui se'n beneficia o qui no ho patirà mai, et desinfles. Doncs dit al forat i a respirar. Feu una cosa generosa a la setmana i la revolució arribarà sense soroll, però amb la fermesa del canvi social.

Entre les associacions progressistes sempre hi ha la pugna de qui està més a l’esquerra. Crec que és fruit de pensar que les forces més majoritàries poden fer més per a aquest canvi de rumb social. Potser sí, però són més nombroses, segurament, perquè la velocitat és més coherent amb les expectatives i experiències de la societat.

Tarragona ha canviat. Ha rebut més en vuit anys que en tota la seva història democràtica. Però tan se val, volem més. I això està bé. Hem de voler més. Però hem de fer més.

Votem a les forces progressistes… i demanem el que volem i com. Rellegim els balanços de la gestió, i de les confrontacions, escoltem més bé les diferents argumentacions i prenguem una decisió. Tot no són iguals ni diuen el mateix. Com nosaltres estem desencisats per diferents motius.

Si quan un està decebut amb la parella, no parla. La relació se'n va a "orris". I ací es tracta d’estimar Catalunya. Des de l’escala de veïns fins al parlament.

De comptar fins a vuit… a comptar fins a deu

2010-11-09T18:27:00.003+01:00

Avui hem pogut assistir a un altre ple de despropòsits. Si l’obsessió de l’alcalde és que no sembli que governa qui no li toca, el que aconsegueix és que la serenor i el pragmatisme l’aportin els regidors que no tenen delegació de competències.

I és que ja comença a ser una mica pesat, repetir i repetir que el govern son els disset regidors. I, també comença a cansar repetir que la corresponsabilitat és plena per a tots, tot i que hi ha la responsabilitat directa d’aprovar les coses. I s’aprova pels vots i les abstencions dels diferents regidors.

Les paraules govern i oposició ens projecten una imatge que, si bé és real massa vegades, no ajuda a aprofitar l’eficiència de disset opinions, enlloc de la meitat més un i orelles sordes. Digueu-me “innocent”, però crec que disset veuen més que la quasi meitat més l’alcalde de torn.

La cara del batlle era de "noiet" empipat en el dia del seu “sant”. Depenent els regals, "ha vingut la familia", depenent els regals “quatre tietes escarransides”.

Per entrar en els dos punts del Plenari extraordinari, diguem que calia escollir i aprovar el nomenament d’un candidat, i suplent, per assistir en representació de l’Ajuntament a l’assemblea de Caixa Catalunya. Avui era l’últim dia per a fer-ho per a complir amb els terminis de l’entitat. Uns deient que ja fa temps que s’ha sabia, els altres que no tant. La llei de “Caixes” ja fa temps que està aprovada i així ho reflectia, la representació no la poden exercir càrrecs electes en actiu.

Els dos noms, sorprenents, però rés a dir. Un proposa i el plenari disposa. Però veient l’adscripció política i cercle per on es mouen, o fins i tot els parentius d’antuvi, un, tot i respectant, es pregunta: Casualitat? Regal enverinat?

S’hagués entès el nomenament d’algú proper a un altre formació política present al plenari i diferent a les que ostenten delegació de competències? L’explicació ha estat la pluralitat política. Doncs be per la intenció. Malament per l’execució, com ja va sent sempre.

El segon punt ha estat una modificació de crèdit. És a dir aprovar que alguns diners sortint de llocs per anar a uns altres. El motiu ha estat tenir diners suficients per a fer front a l’elevada quota per a recollir la brossa del municipi. No es discutia el fer-ho, sinó ens el contrari, d’on traureu.

Entre les partides proposades hi havia infància i joventut i benestar social. En un període de crisi no sembla lògic buidar aquestes eines per treballar. L’explicació ha estat que es podien racionalitzar i arribar a cap d’any. La reflexió seria, si pots racionalitzar, fes-ho i allibera més diners per a treballa en polítiques socials. I si no tens idees, cap a Caritas Diocesana que per això fan una feina publica i notòria.

L’únic exemple en contra de les partides proposades per a vetllar el que comentem, ha estat els 3.000 euros per a netejar d’herbes el Camí del Moro. Mal exemple en boca d’una persona que davant de la publicació dels fons estatals per a la financiació local, li varen preguntar sinó era un bon exemple ( poca inversió + augment de troballes + augment de pes específic del valor cultural de les restes + promoció turística + apropar-se a les rutes romanes + altres) va dir que hi havia coses més importants.

Com que ja sabeu en que s'ho va gastar, deixem-ho ací.

Davant de les retòriques sobre el paper de la governança i el de l’oposició, sembla que parlem de regnats, "soc alcalde perquè així ho ha volgut Déu, s'ha afirmat “ ja sé que estic en minoria, cada dia compto fins a vuit… 1,2,3 … 4,5,6”. No traurem punta de que no hi ha arribat, ni dels ja populars exercicis per a entrenar la memòria.

Li traurem punta, si voleu a que comptant fins a deu sense rancúnia, potser hagués trobat l’estat d’ànim per a citar els portaveus i perfilar candidats i partides per a traspassar el que li falta a la brossa.

Vint minuts públics i una gran passa en privat. Ell que segueixi comptant i els altres fent propostes, com a mínim la meitat de la feina que és faci.

L’IBI, la recuperació i l’acció social.

2010-10-29T17:32:00.002+02:00

Una manera de veure l’augment de l’Ibi és pel total recaptador. L’altre és veure que l’actualització del cadastre ha estat un procés pactat i que arriba al seu fi. És cert, com negar-ho, que augmentar quotes en els temps que corrent no és ni popular ni just en la totalitat dels casos.

Però també és cert que no fer-ho pot comportar una situació inversemblant, a on alguns, un cop més, es beneficien.

Com casar ambdues possibilitats?

En primer lloc caldria separar la necessitat de tenir actius per treballar per part de l’administració local, de l’actual grup de regidors responsables de fer-ho. Es clar que molts no compartim els criteris. No tornarem a parlar, de moment, que de quatre milions d’euros ens ha quedat un pàrquing dubtós i una piscina arribada en el pitjor moment i molt poca capacitat de generar llocs de treball.

Es ben cert que amb una mica més d’imaginació s’hagués afavorit a famílies torrenques que haguessin pogut ingressar un sou digne per a treballar en tantes coses que s’ajornen constantment a Torredembarra. Rebaixos de vorera, senyalització i llumenat eren la nostre opció principal, deixant uns operaris més especialitzats per a continuar fent del petit detall la manera d’estalviar recursos afegits i iniciar la dignificació dels nostres carrers.

En aquesta situació, un pot tenir la temptació de no actualitzar el cadastre tal com estava previst i lliurar al conjunt de la ciutadania d’aportar mig milió d’euros a la caixa municipal. Però també és cert que tenim com assignatura pendent l’acció social.

Benestar social és un terme antic i poc adequat amb els temps que corren. Perquè acció en lloc de benestar?

Per fugir contundent de les almoines i entrar en el tutoratge i en les iniciatives. La nostre societat no pot contemplar problemàtiques, econòmiques i d’altre caire, i refugiar-se en les estadístiques.

Cal polítiques d’acció social per a determinar les situacions més angunioses d’una forma clara i transparent. Cap familia torrenca ha de tenir l‘aigua tancada, ni la llum ni ha de passar gana ni ha de patir per conjuntures econòmiques. Les altres han de tenir un tractament diferent, però també han de comptar amb eines i llocs a on ser amorosides i solventades.

El preu de viure en societat és col·laborar. El benefici és no estar sols.

Cal doncs engegar l’acció social d’una forma professionalitzada per a garantir la transparència. Cal fugir de les estadístiques i les conclusions precipitades. Un major IBI no implica una major capacitat adquisitiva o una solució solvent. Cal, doncs entrar, cas per cas i vetllar pel veïns i veïnes.

Calia actualitzar el cadastre i regularitzar l’IBI, tan com estalviar, invertit amb seny i fer de l’ajuntament l’administració més propera. Ara per ara, sembla que l’interior del castell sigui un forat negre a on les distancies prenen una dimensió de lletania.

Caldrà explicar al govern municipal el que passa, exigir resposta i construir el que volem i com. I no passa per rebaixes a l’engròs, passa per l’atenció al detall, no sigui que sense actualitzar ens oblidem dels que ja tenien problemes abans de l’actualització.

Calen plans d’acció, social, econòmica i d’estalvi. I demanar-ho als actuals responsables es tan com perdre el temps. El maig hi ha eleccions, i hi calen voluntaris per a intentar-ho millor però, el més important, hi calen programes de govern i ganes d’entendre’s.

Torredembarra ha d’escollir gent que no en tingui prou amb tenir raó més o menys. Cal gent que sols cregui en treballar pel seu poble. I amb això vegi gent i no resultats econòmics.

demagògia [del gr. dēmagōgía, íd.] f 1 i solitud

2010-10-22T12:09:00.002+02:00

Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades. També es diu a la política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. I per últim a l'Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.

Ahir, en el plenari es va sentir aquesta afirmació. Si hom pensa en plenaris anteriors, doncs sembla quasi bé acceptable. Però ahir hi havia un to diferent. No cal, ens el contrari, atorgar el mèrit a ningú. Hi havia debat previ. Hi havia ganes de deixar clares algunes coses i havia, crec entendre ganes de redreçar. Tots i cadascú varen fer un esforç democràtic de fer la seva feina.

Així els retrets i l'expressió "demagògia barata que vostè sap fer tan bé" en boca en majúscules de l'alcalde de torn varen quedar solitàries i potser, compte que dic potser, van aconseguir que la resta de regidors poguessin sentir com sona això a les orelles dels que pacientment escoltem i atenen cada ple.

Les mocions socialistes es van presentar en l'últim moment. Cosa que no demanava cap disculpa davant de reiterades manques d'informació i de manifestacions de l'alcalde de torn en diferents plenaris que explicaven sobre demandes d'informació, o que no hi havia pensat o que no havia pogut llegir-ho.

Ahir mateix es demanava l'estat de compliment de les mocions, un resum a secretaria per a mirar-les de nou, i d'algunes molt concretes i totes d'obligat compliment, ens assabentàvem que s'havia passat al tècnic per a estudiar-ho. La ràdio va iniciar el procés de publicitat, escapçat pel nou equip de l'alcalde, sense cap explicació ni cap ganes de parlar. Per tan preus, mecànica i antecedents hi son, sols cap treballar i publicar audiències.

Ahir, en poc temps es va aconseguir el mateix, vots negatius i una entesa de l'oposició. I rectifico, sense més temps, es va evitar la intoxicació ràpida que ha provocat algunes votacions incomprensibles pel ciutadà.

Ja fa mesos que s'intenta no dir el "ja to deia". Hi ha situacions antigues, experiències i fins tot comptes pendents que impedeixen avançar més ràpid. Però el millor és la direcció, la velocitat ha malmès més d'una cursa. Ací es tracta d'arribar malmeten el menys possible.

No és la intenció que soni a retret, ja que celebro que vagin de baixa. Però a la pregunta sobre el concurs d'idees sobre l’escorxador, un té ganes de dir que quan hi ha desconfiança s'aprofiten els més amorals. No veiem les passes necessàries per a creure'ns que el procés de l'escorxador, per part de l'alcalde de torn, no fos un més enllà del "qui dies passa, anys empeny".

Callàvem per a no entorpir i per a no donar excuses de mal pagador. I qui ho dubti que repassi l'explicació de l'alcalde de torn, jugant amb una petita discrepància entre els comentaris dels dos regidors d'alternativa. Si crec que hi ha uns metres a concretar i que vindrà un o altre, surto del despatx i li dic a la meva flamant i productiva secretària: Compte, "churri"*, que hi ha aquest tema que queda pendent d'aclarir i que no endarrereixi res, avisa'm en cinc dies i trucar als dos regidors fen memòria de que hem de parlar.

Hi ha infrastructura per a treballar i un sou que no et permet dir, ja diran alguna cosa. Això ni els mileuristes podent fer-ho ja que se'n van al carrer.

Temes com l’anàlisi ecogràfic per a delimitar presència i característiques de refugis a les rodalies de l'escorxador, o l’anàlisi geològic per a tenir les dades imprescindibles per a quantificar els fonaments de l'obra, o la confecció de dossiers sobre centres similars en funcionament i/o sobre recuperacions d'estructures per a fer centres d'accés social s'havien de fer. Primer com a seriositat, hem iniciat un projecte, senyors, i farem tot el possible!! I així quan hi hagi alguna problemàtica que demandi una espera, serà entesa per tots els participants.

Lluny d’això, la frustració i la incontinència verbal filtren que si es volen peixos un s'ha de mullar el cul. Potser entregar el crèdit sigui prou riu per a ofegar-nos. I permeteu-me dubtar, sinó seria la dita castellana de "prometer hasta tener, y después de haber tenido, nada de lo prometido", amb els verbs que us facin més gràcia.Sobre les qüestions que es van tractar, no hi ha massa cosa a dir.

Les preguntes varen ser correctes i concretes i, penso que els ciutadans van entendre força més que en altres plenaris més críptics i crispats.La darrera intervenció va ser ciutadana, tot i que em va semblar que l'alcalde de torn tancava el plenari per a donar la paraula. Cosa inversemblant i alhora prou explicita.

Preguntar davant d'uns ciutadans el què diu la llei, em va recordar aquelles velles administracions supèrbies i feixugues en que el funcionari et contestava coses com "esto es lo que hay" o "mire si no le gusta..."A tot això la gent de l'associació de la llar de jubilats i pensionistes, no pas tots, però amb signatures representatives de més de cent quaranta, denunciaven que la intervenció de l'ajuntament els havia deixat embrancats i en indefensió. Que la promesa "anàlisi comptable" i assemblea extraordinària per a ratificar si s'escau la proposta dubtosa d'un tècnic en comissió de serveis, no s'havia complert.

Uns veïns, grans o no, que pateixen indefensió i son víctimes de difamacions, demanant la paraula al plenari com a darrera possibilitat de ser sentits. I l'estatura moral es reflecteix en "que diu la llei?".

Que et diu el cor?. T'hauries de preguntar.

La darrera llàstima és que a l'actual regidora del sector, molt ben acompanyada de cultura, del Mònic... i de tants opinats secrets, no li va calgué respondre a rés. La Sra. Pradeda es va creure amb la necessitat de respondre.

Potser ho necessitava, però el cert és que ahir no tocava. no sigui que el plenari que ve, preguntem que s'ha fet al respecte i ens mencionin llistes de recordatoris, tècnics analitzant o la manca de temps habitual.

Un petit incís

2010-10-15T13:53:00.003+02:00

Tot i que aquest bloc parla de temes torrencs o de política, o de política torrenca… els que el llegiu i em coneixeu, sabeu prou bé que per a mi la política és la manifestació dels neguits i exigències, de les reivindicacions i els projectes, de tantes coses com la vida mateixa ens ofereix.

Vella campanya la de fer conviure política i vida, com si no fos el mateix. Difícil empresa la de fer retornar la il·lusió als vilatans i ciutadans per a demandar el que creuen i aprendre a ser pacients però incansables alhora.

I és que tothom té raó, tothom té raons i tothom té esperança, encara que es pugui manifestar sota mínims. Quan un no creu en el sistema de gestió social que hem escollit. O no s’ho sent prou seu, o en renega, crec que en el fons està esperant que canviïn les coses. I està esperant és justament l’esperança.

El dilluns dia quatre d’octubre vaig sentir un cop sec i humit. Una empenta intensa que em deixava indefens. Orfe de raons i d’esperança. Allunyat de la realitat i de les conviccions em vaig sentir perdut. La meva germana havia mort.

Com explicar rés. Com dir rés que realment no estigui de més, afegit i superflu. Com entendre el que no podem entendre de cap manera. Ella, l’Olga no es plantejava opcions polítiques. Així ho creia.

Era amiga dels seus amics. Germana dels seus germans i la tieta dels seus nebots. Amb compliment i passió. Des de la feina, el servei Univers de la politècnica, assessorava estudiants. Des de la matricula, aquella primera gestió a on et sens tan sol, fins a les activitats i cursos que et permeten forma més part de la universitat. I en aquesta feina va deixar un record de professional amable i diligent, de motivada treballadora que sempre tenia una estona per informar més personalment i per ensenyar a la pila de becaris que van treballar al seu costat.

La muntanya, el busseig, el paracaigudes, la fotografia, la cuina, llegir i la familia. I la curiositat més noble que et fa ser millor cada dia.

No va estar en cap afiliació ni en cap llista d’elecció. Però crec que ha estat una de les millors persones que ha col·laborat amb la nostre societat. No cal ni escalafó ni discussió. Cal ser bona persona per començar a treballar pels demés. I l’Olga ho era.

Gràcies a tots els que ens heu fet arribar el vostre condol i proximitat. En moments com aquest, son especialment importants. Quedo en deute amb tots i cadascú.

Seguiré intentant ser una bona persona. Seguiré pensant cada nit si el dia ha estat esperançador, i que no hagi fet mal a ningú. Hi seguiré pensant i a més recordaré l’Olga. La meva germana.

Queden convocades les eleccions… La Diagonal a debat?

2010-10-04T17:05:00.002+02:00

Viure en democràcia també significa que la nostre llibertat individual ens permet destinar la nostre atenció al que ens vingui de gust.

Les dictadures, paradoxalment, són més riques en termes absoluts de comunicació. Les prohibicions són més conegudes i les contra informacions són seguides amb molt d’interès.

La natural i inqüestionable extensió dels drets individuals porta i comporta unes característiques diferents, noves o cícliques, de la societat en conjunt.

Així es pot entendre la mobilització social de les acaballes del franquisme. Cal incloure que les noves tecnologies sonaven a invents americans i no imaginàvem quant importants serien i quant arribarien a transformar-nos. Un canal i mig de televisió i la impossibilitat de poder enregistrar rés per a veure-ho més tard ens llibertava el temps.

Esbarts, corals, escoltisme, biblioteques, clubs de lectura, cine fòrums, teatre aficionat o professional amb preus i horaris bonificats, esport … AAVV., formacions polítiques, activitats sindicals, plataformes etc. i moltes altres activitats de baix cost i portes obertes gaudien de tanta assistència i participació que poc podien imaginar que arribarien les “vaques primes”.

Un sociòleg davant de la pregunta de quin avenç tecnològic havia transformat més les relacions familiars… va meditar un moment i va respondre el “sis-cents”.

La sala va quedar sorpresa, crec que esperàvem internet, la televisió multi-oferta, les crisis econòmiques i la pèrdua del concepte de treball per a tota la vida, l’atur juvenil, els plans de formació… i altres a opinar.

El “sis-cents” simbolitza l’accés a mitjans de locomoció particulars. Uns en tenien i altes no. Un percentatge prou alt ho va fer servir per a retornar amb més freqüència als pobles d’origen, per tan recuperaven les relacions familiars però quan aquest accés es va popularitzar fins a la gran majoria i els vehicles van doblar la seva capacitat d’allunyament en un sol dia… les visites familiars van donar pas a “sortir”.

I algú pot dir, A que ve tot això?”

Doncs a que ja sabem quan podem avaluar la tasca dels partits catalans en el Parlament Català i dels que han assumit les tasques de gestionar.

Caldrà fer memòria. Què s’ha fet, Com s’ha fet, Què calia haver fet i Què es va dir que es podria fer.

Molta feina si pensem amb la gran quantitat d’informació que ens arriba a les mans diàriament. Escoltarem al cor?

Recordàrem una sentència del Tribunal Constitucional? Recordàrem l’atur i la crisi?

No recordarem com ens vàrem asseure a esperar que un tribunal dictés si l’estatut estava dins del que descrivia el text de la constitució. I que tot i la redacció poc sensible i desafortunada, esperàvem una tupinada. Ja que si calia reformar la constitució per a poder desenvolupar l’estatut sense entrebancs, sense la reforma, esperar una sentència absolutament positiva era tan com desitjar que un jutge no apliques les lleis. Altre cosa hagués estat una recomanació de l’alt tribunal respecte a la necessitat d’una reforma immediata per adequar norma i realitat.

La formula anomenada “A la catalana” ha estat una sinuosa via per a poder créixer sense provocar problemes. Una via que ha rebut un revés, però que no s’ha acabat per la necessitat d’implementar les peticions de reformes constitucionals amb projectes polítics nacionals. El federalisme seguirà el seu curs quan la societat parli amb claredat. El que es vol i com, el que s’està disposat a fer i quan.

I és que a la resta d’Espanya també hi ha massa gent que rep massa informació i escolta el cor, més ben dit el que va copsar el seu cor, estigués fonamentat o no.

I així anem intentant créixer com a societat subjectes als que més criden i als que més auguren desgràcies i involucions. Als que més copejen el nostre cor.

La defensa de Catalunya davant d’Espanya és un aspecte per uns, una proclama per altres i una definició d’objectiu en alguns casos que ens estalvien els que’s i com’s.

També podríem treballar les propostes per a reformar la constitució per actualitzar-la esdevenint un estat federal que contempla i respecta les nacions que la formen. Una proposta més versemblant per a la majoria de ciutadans i més curosa que entendre’s directament amb una Europa que encara treballa per a plantejar-se com créixer i que pot oblidar les nacionalitats més petites en cada moment de crisis generalitzades de qualsevol ordre.

Però si sols escoltem al cor, podem dir coses com reclamar la independència de Catalunya i no reflexionar en el model socio-econòmic i polític que li caldria tenir. Tot i que hi ha catalans que si plantejen aquesta qüestió.

Si ho fessin a cor calent, podríem substituir el concepte “Madrid” pel concepte “Barcelona” i en el cas de no fer-ho millor, el concepte “Barcelona” pel de” Tarragona” a mida que la descentralització anés dividint el pes de la capitalitat sense aconseguir que la participació local i global satisfés a tothom.

Ens queda feina i desenvolupar moltes àrees. Ens queda la necessitat d’atendre al cor i escoltar al cap. La tasca de govern expressada en moltes accions li cal una mirada més àmplia que fer pagar al primer que ens pregunti la sensació del cor per fonamentada que estigui.

Sense cometre la lleugeresa de dir que no se sabia el que es votava, la consulta sobre la Diagonal de Barcelona fa pensar més en una expressió de sentiments que en una manifestació de conceptes urbanístics. Hi ha votacions i tenim tota la llibertat d’expressar el que sentim tot i que hi hagi molt més a dir.

Ho dic de cor…

L’endemà…

2010-09-30T12:00:00.002+02:00

La notícia de la setmana, lamentablement, no serà els perquès de la vaga i de la reforma laboral. Seran les quantificacions, qualicitacions, qualificacions i les àgores sobre la real essència de la personalitat dels actors més assenyalats de la situació.

I és que cal dir ben fort que el sindicalisme, com la política, es va afeblir per realitats i presumpcions desaparellades, en casos concrets molt veritables i en casos generals molt presumibles.

Quan sembla que tot va, en línies generals, bé. La crida a la responsabilitat i a assumir responsabilitats per a prevenir el futur sembla una mica com la crida al mal temps i, per tan, es mata al missatger. De segur que tothom coneix algun delegat que no s’ho pren molt seriosament, fins i tot algú que abusa de les hores sindicals, altres que no creiem que estiguin prou preparats… i així podríem fer analogies amb regidors, alts funcionaris, assessors etc.

Però també és cert que coneixem una gran quantitat de contractats per compte aliena que fan mans i mànigues per a viure molt bé amb el mínim esforç. Hi ha caps que de la mediocritat en fan abús, i altres que del treball en fan un exemple. Hi ha males planificacions i males execucions i també hi ha mala actitud de plantilles davant dels canvis. Per una banda i l’altre hi ha molts casos a analitzar, però no son la majoria en cap d’ells.

Costa trobar companys que vulguin dedicar esforços al món sindical. Sovint el compromís d’estar ja és un èxit perquè permet exercir la representativitat sindical, com a mínim als més motivats. Les llistes municipals també, de vegades, es completen amb bona voluntat ja que les negatives a participar son moltes i no sempre per motius de discrepàncies de programa. Significar-se és exposar-se, i potser tots en som conscients que no hi tens massa a guanyar i molt a perdre. És a dir molta feina i poques compensacions morals.

Aquesta és la realitat però va embolcallada amb les anècdotes dels “barruts” sindicals, insisteixo uns quants, de la operació “Malaia”, amb el cas “Palau”, amb “quant t’ha costat el dia de vaga?”, amb “Són uns inútils, no val la pena”, amb “Tots son iguals” etc. Etc.

Les solucions passen per la direcció, com a gestió i com adreça a abastar. Donem un pas endavant i llegim tot el que calgui per a comprendre tot el que hi ha. Des de les iniciatives europees, fins als anàlisis de mercats, des de l’anàlisi del que caldria fer per augmentar l’eficiència de la formació… i en un terreny més proper el que està pendent al teu poble, el que es pensa fer, el que es pot fer, les diferencies entre propostes de grups municipals, el que pensem de veritat sobre cada qüestió i com fer-ho saber.

No és tard, no pot ser-ho. Nosaltres morirem un dia o altre, però la societat feixuga i supervivent segueix fent el que pot per aixoplugar-nos tot i no donar-li ni crèdit ni prou atenció.

Afiliem-nos massivament, a les opcions sindicals, plataformes, grups polítics, centres d’estudis, associacions… formen part de la societat d’una forma activa i coherent.

I és que també coneixem, fem memòria, amics i amigues, veïns i veïnes, que sempre han estat al peu del canó i dels que no podem sospitar-ne res sense barrejar imaginació i malícia.

Els sindicats reforçats, reforçaran el CES. I un front sindical europeu reforçarà el parlament Europeu a força de demandar polítiques socials que actuïn i s’executin. Unes polítiques clares que faran possibles acords laborals. Perquè uns i altres sabran exactament el que representen els altres.

Impulsem l’acció social amb un pas. El nostre. L’efecte multiplicador serà, quantitativament, més revolucionari que el mateix Maig del 68. Ens va posar en el camí de la modernitat, ara cal aplicar el model fins a la seva extenuació i estar atents a les noves demandes i necessitats.

Torredembarra té que decidir moltes coses, entre elles quin programa de govern. No parlo dels resums per a informar als electors, els anomenats electorals. Parlo del conjunt de conviccions i estudis que poden redreçar Torredembarra.

No parlo de patades a l’estufa ni de trencar la baralla. Parlo de que hi ha més maneres de fer rutllar la vila. Una és optar per projectes que no aspirin a fer-ho una mica millor que l’anterior, sinó que es plantegin solucions globals, respectuoses amb la veritable essència torrenca, però amb el valor de dir el que cal i escoltar els matisos o les critiques.

Participem i exigim. Exigim participar i participem de les exigències del futur.

"Hay hombres que luchan un día y son buenos, otros luchan un año y son mejores, hay quienes luchan muchos años y son muy buenos, pero están los que luchan toda la vida, y esos son los imprescindibles" - Bertold Brecht.

Un plenari… Buit???

2010-09-28T19:46:00.002+02:00

Una nova ocasió per a comprovar com no s’entén rés de rés. Quan intentes filosofar una mica sobre la participació o sobre el dret a la informació… et trobes amb respostes a la defensiva i al·lusions a les lleis o als reglaments. Fins i tot amb improperis “xulescos”.

I és que el marge de les normatives és la justícia. Es pot coronar els límits redaccionals si passen a ser norma no escrita i si estan a l’abast de tots els ciutadans. Excepcions de “tu a tu” és amiguisme o clientelisme, excepcions per adaptar-se més ràpid a la realitat se'n diu sensibilitat política.

Un plenari té que anar cap a la informació. Cal fer públic el màxim de coses. Les obligatòries i les que més convenen, ja s’hi compte. Però també calen les que engresquin en tots els sentits. Els decrets per fer la vida millor, les accions per rescriure el futur, les correccions i les rectificacions com reflexes de savis i no com a petjades de “porucs”, i moltes altres coses amb aquest sentit… sense oblidar les preguntes / reflexions / sugerències dels veïns i veïnes de la vila.

Demà hi ha un nou plenari extraordinari i urgent. Cal justificar els terminis de Cultura per a no perdre o complicar-se la vida amb la subvenció del Teatre-Auditori, trobar diners per acabar la peatonalització d’Antoni Roig ja que l’aigua va per llarg i una de les contraprestacions permetia actuar al carrer nou, i cal replantejar-se també les condicions d’un crèdit a llarg termini, un d’aquells que estaven tan estudiats que encara que no agrades l’endeutament… De saber-ne tant com ells… ens acabarien agradant.

L’endeutament s’ha complert. El que permetia fer… no ho he vist.

Com dèiem, un plenari buit d’oportunitats de saber que es pensa fer i cap a on.

I els mesos van passant…

2010-09-24T14:16:00.001+02:00

Entre les moltes coses que es podien anar fent vull parlar de l’anomenat CAR i de la nova escola Mirades. La única versió, més o menys oficial, la he sentit en la mitja hora del campi qui pugui amb sabó que ens dedica el Sr. Alcalde cada divendres.

A banda de seguir cultivant la vella retòrica de “els seus”, referits als socialistes, i “els meus”, referit als convergents, el batlle tancava l tema dient que s’havia influït per a que no fossin ateses les propostes de l’ajuntament als serveis territorials de Tarragona.

Un ens que ha estat retratat per l’equip de govern com una mena d’estranys que gosen posar el nas en els assumptes torrencs. Clar, si s’entén que tota la vila va a una, sembla lògic queixar-se de les ingerències. Però el cert es que ens hem dotat d’una administració que tot i el principi del respecte a cada àmbit d’actuació exerceix una vetlla entre elles.

Així quan la generalitat planteja un tema o actuació tenim el dret de presentar al·legacions si és que en el període d’informació prèvia als diferents projectes no hem fet els deures i hem demanat les reunions de treball pertinents per ajudar a encarar millor cada qüestió des del coneixement del nostre entorn i de la nostre realitat.

La via té dos sentits. Quan una administració planteja o aprova una actuació, els serveis territorials més amplis donen el seu vist-i-plau.

Jo, particularment, estic molt més refiat si cadascú fa el que i toca i si les relacions son democràtiques i respectuoses. Es a dir si s’informa i s’explica cada pas, discrepància o suggerència.

Doncs sembla que sobre el CAR sols va arribar una possibilitat, la polèmica ubicació a Muntanyans II. I que sobre la ubicació de l’escola va arriba un plànol a on, en vermell, s’havia dibuixat un rectangle al costat del CAP, a on el costat més ample era paral·lel a President Companys, fet que impossibilitava que CAP, CAR i Escola estiguessin en la futura illa d’equipaments resultant de la urbanització de La Rasa.

Amb una sola trucada. Qualsevol pot fer-la. T’assabentes que Ensenyament no inicia el projecte fins que té cedit l’espai legalment. Per tan, l’aturada és molt més complexa que “els teus” i “els meus”. Es tan complexa com veure que el temps es malmet en insidiar i cultivar el descrèdit i no en treballar com cal.

No tornaré a repetir que quan arriben quatre milions d’euros a Torredembarra no ens poden deixar més d’un milió en deute afegida, que pot créixer si i ha despropòsits en la piscina municipal. Vàrem demanar accions més petites i controlables. Vàrem demanar actualitzar trams de xarxa d’il·luminació, voreres impresentables, rebaixos per a facilitar l’accés de vianants amb limitacions i fins i tot dipòsits pluvials. Coses que difícilment poden suposar increments no previstos i, en tot cas no abastarien les xifres d’ara.

Recordem que els increments han suposat gastar el que no estava previst. Gastar en el que no havíem parlat. Gastar en coses aprovades. Ha significat una urpada a inversions.

L’escorxador? Ja estaria en marxa.

Algunes reflexions sobre les empreses públiques locals

2010-09-21T17:13:00.003+02:00

Abans de rés, disculpes anticipades per si de cas. Pot ser que a voltes de voler clarificar insisteixi en aspectes que ja siguin prou sabuts. Les trobo a faltar en algunes converses, però potser l’explicació sigui l’obvietat.

Una empresa pot semblar grandiloqüent. I en termes municipals, pot induir a fer creure que potser no li val la pena. Donem-hi un parell de voltes.

Si a les portes dels departaments més reconeixibles hi figuressin les paraules “Unitat Operativa”, o “Àrea de”, o fins i tot la caducada “Negociat de” etc. Estriem més a prop d’entendre l’ajuntament com un conjunt de peces que han de fer possible l’objectiu general. Que recordem-ho ha de ser gestionar els recursos per a solventar les problemàtiques, incloent per suposat les que no contemplen les altres administracions i les necessitats puntuals que puguin sorgir. No ens deixéssim la necessària promoció interior i exterior del conjunt dels administrats i dels seus neguits, culturals, esportius i de tota mena.

Però tornem a les “peces”, com millorar-les? Potser amb un pla d’objectius? Amb un pla de gestió que vingui directament dels treballadors i treballadores que els han de desenvolupar? Determinant les responsabilitats amb més claredat? Creant un consell polític des d’on dirigir políticament sense ingerències que desvirtuïn les responsabilitats? Dotant-nos dels mecanismes que permetin guanyar en eficiència? De segur que hi ha més opinions, idees i matisos.

Com recollir les respostes i alhora deixar-ho prou obert per afegir les opinions, idees i matisos en cada moment? Crec seriosament que delimitant les funcions i millorant l’eficiència.

Si a una de les peces, posem “esports” com a exemple inicial, la dotem d’una comptabilitat prou independent i alhora controlada, de capacitat de gestió sempre que respecti l’ideari aprovat en el plenari o en l’orgue corresponent i d’una figura responsable que pugui actuar i hagi de donar comptes davant d’un consell, ja veurem quin, del conjunt de les seves actuacions i de la gestió de les partides assignades… que guanyem?
D’entrada que els plans d’actuació estiguin plantejats, valorats i aprovats. Que la gestió no es vegi alentida per estar sotmesa a un regim més general que es pugui col·lapsar. Guanyar capacitat d’actuació, des de contractacions puntuals a adaptacions per a cada projecte. Una figura reconeguda que no depengui del temps o disponibilitat del regidor delegat per a l’àrea i que. Alhora, pugui fer front a la responsabilitat amb un nomenament clar, respectat i amb unes obligacions clares i determinades. Es molt diferent gestionar donant comptes periòdiques davant d’un consell d’administració que estar pendent de les orientacions, indicacions i/o instruccions en cada moment.

Sembla complicat? No ho és.

Una escriptura pública determina que l’ajuntament crea una empresa municipal d’esports. Seguim amb l’exemple. El consell d’administració està format per regidors del plenari, en les proporcions que el consens determini. El tutoratge i l’auditoria depenen de la secretari de l’ajuntament i de la intervenció. El seu capital és correspon amb les partides previstes i les d’altres departaments que si dediquin i s’escaigui incloure. La nova empresa ha de tenir un responsable clar que respon davant del consell d’administració. Comptarà amb les directrius generals i amb el suport i vetlla, com dèiem unes línies abans, del secretari de l’interventor.
Fiscalment permet un millor aprofitament dels recursos i la figura del gerent-gestor un seguiment constant i raonat del desenvolupament de les actuacions.

Expressat en línies generals, pot semblar pot lligat o massa irrealitzable. Però el cert es que hi ha un gran nombre d’empreses municipals funcionant al país.

Les figures dels patronats, perpetuant l’essència de millorar l’eficiència amb més autonomia, han donat pas a la figura d’empreses per a millorar la seva rendibilitat i gaudir així amb més recursos. No parlem d’entramats de complexa comptabilitat i com a resultat un allunyament del ciutadà de la realitat del seu ajuntament. Parlo de gestions pubicitades, d’actes públiques, d’explicacions de gestió i de plans futurs al si del plenari de forma pública i d’una reorganització política que permeti afavorí la nova gestió i encaixi més amb la democràcia participativa que li cal a Torredembarra i que ha anat creixent en diferent municipis amb resultats molt esperançadors.

Empresa de gestió de residus?, d'organització d'actes i promoció cultural?, de promoció económica?, de jardineria i disseny paissagistic?..... de gestió de l'aigua?

En seguirem parlant.

Us adjunto tot seguit un document, n’hi ha molts més, en aquest cas de l’Ajuntament de Sabadell.

CODI DEL BON GOVERN LOCAL DE L'AJUNTAMENT DE SABADELL

Aquest codi ha estat ratificat pel Ple de l'Ajuntament de Sabadell, per unanimitat de tots els grups municipals, a partir del "Código de Buen Gobierno Local" aprovat per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies el 15-12-09 , que l'ha proposat a tots els ajuntaments d'Espanya per a la seva ratificació.

PRINCIPIS DEL CODI DEL BON GOVERN LOCAL

· Els electes locals actuarem en l'acompliment de les nostres funcions, d'acord amb
la Constitució, els respectius Estatuts d'Autonomia i la resta de l'ordenament jurídic
i ajustarem la nostra activitat als principis ètics i de conducta continguts en el
present Codi de Bon Govern Local
· Regiran les nostres actuacions l'eficiència, la modernització de l'Administració i el
bon servei a la ciutadania, defensant els interessos generals amb honestedat,
objectivitat, imparcialitat, confidencialitat, austeritat i proximitat a la ciutadania.
· Contribuirem a la millora dels models de gestió i assegurarem a la ciutadania un
bon Govern Local com a garantia d'igualtat i solidaritat, adquirint un compromís
amb l'ètica pública i la qualitat de la democràcia en l'àmbit de gestió més pròxim a
la ciutadania.
· Els representants locals fomentarem la transparència i la democràcia participativa.
· Treballarem a favor de la inclusió social i l'equilibri territorial, entre el Centre i els
Barris, acostant els serveis a la ciutadania i distribuint-los en el conjunt del municipi
de forma equitativa.
· Respectarem la voluntat de la ciutadania i actuarem amb lleialtat política,
comprometent-nos a assumir el Codi de conducta política en relació amb el
transfuguisme a les Corporacions Locals.
· Respectarem i farem respectar els drets humans, fomentarem els valors cívics, i
utilitzarem un to respectuós i diferent a les nostres intervencions, tant cap a
qualsevol membre de la Corporació com cap a la ciutadania, a la qual facilitarem
l'exercici dels seus drets i el compliment de les seves obligacions.
· Els representants electes ens abstindrem d'exercir les nostres funcions o utilitzar
les prerrogatives del càrrec per a afavorir interessos privats, propis o de terceres
persones, prohibint el favoritisme i l'exercici d'autoritat en benefici propi.
· Els electes locals no acceptaran regals que sobrepassin els usos i costums de la
simple cortesia per part d'entitats o persones.
· Inclourem entre els principals objectius de les polítiques locals la lluita contra el
canvi climàtic, la protecció del medi ambient i l'ordenació racional i sostenible del
territori.

MESURES PER A MILLORAR LA GESTIÓ I LA QUALITAT DE LA DEMOCRÀCIA
LOCAL

Resulta indispensable l'estímul i desenvolupament de totes aquelles mesures que
contribueixin a acostar l'administració local al ciutadà i garanteixin la màxima
transparència en la gestió i la més àmplia informació. Per a aconseguir-lo:
· S'articularan Comissions de Control i Seguiment en la contractació pública per a
garantir que tant la contractació realitzada per l'Ajuntament com pels seus
organismes autònoms i empreses de capital municipal es dugui a efecte sota els
principis de transparència, legalitat, publicitat i lliure concurrència.
· Crearem mecanismes per a possibilitar la formulació de Suggeriments i
Reclamacions com a mitjà d'aprofundir en la participació i comunicació amb els
veïns.
· El Govern Local mantindrà reunions periòdiques amb l'oposició, per a donar
compte de les iniciatives i projectes, així com per a facilitar els acords i la desitjable
governabilitat de l'Administració Local.
· Com norma general, se celebraran Plens ordinaris almenys de caràcter trimestral,
als Ajuntaments amb població menor a 20.000 habitants.
· Es recomanarà la incorporació de l'oposició als Consells d'Administració de les
Societats i Empreses Públiques Municipals, i als Patronats de les Fundacions
Locals.
· Es regularà la compareixença en comissions informatives dels directius
d'organismes, empreses, patronats i serveis municipals.
· Les empreses públiques o amb participació pública aplicaran en la seva gestió
codis ètics de conducta i criteris d'estratègia de Responsabilitat Social
Empresarial.
· Es publicarà detalladament el procediment de concessió de subvencions i ajudes,
amb determinació de la quantia i del beneficiari, i amb màxim nivell de
transparència sobre les persones jurídiques sol·licitants i els grups de les quals
depenguin
· Regulació d'una carta de drets ciutadans respecte al funcionament dels serveis.
· Impulsar l'aplicació de la Llei d'Accés Electrònic dels Ciutadans a l'Administració,
destinant recursos a la utilització de les tecnologies de la informació i el
coneixement.
· Els Governs Locals col·laboraran amb les instàncies que defensin els drets de la
població donant resposta als seus requeriments i sol·licituds. Igualment adoptaran
les mesures adequades per a garantir l'eficàcia de les decisions judicials.
· Els diversos Grups Polítics disposaran en dependències municipals d'un despatx o
local per a reunir-se i rebre visites, posant l'Alcalde/sa a la seva disposició els
mitjans materials i humans que permeti el Pressupost.
· Es garantirà la pluralitat en els mitjans locals d'informació i comunicació afavorint
un espai de participació per a l'oposició.
· Promourem el diàleg amb els sectors socials, amb els treballadors de
l'administració i les organitzacions sindicals, incentivant el compromís amb
l'eficiència en la prestació dels serveis públics locals.
· S'afavorirà la celebració anual d'un debat sobre l'Estat del Municipi.

INCOMPATIBILITATS I DECLARACIONS D'ACTIVITATS I BÉNS

· Els representants locals, així com els membres no electes de la Junta de Govern
Local, formularan, a l'inici i final del mandat, declaració sobre causes de possible
incompatibilitat i sobre qualsevol activitat que els proporcioni o pugui proporcionar
ingressos econòmics
· Es faran públiques les declaracions de béns, d'activitats i causes de possible
incompatibilitat, dels càrrecs públics electes, directius i personal de confiança de
les institucions, conforme als models que seran aprovats pels Plens.
· Es traslladaran al Registre de béns i interessos els canvis patrimonials o
d'activitats que tinguin lloc al llarg de la Legislatura, en el termini de dos mesos des
que es produeixin.
· Es publicaran les retribucions íntegres, així com les compensacions econòmiques
que percebin per la representació ocupada amb motiu del seu càrrec, dels càrrecs
públics electes, dels directius i personal de confiança de les institucions.

RETRIBUCIONS ECONÒMIQUES DELS ELECTES

· Des del respecte a l'autonomia local, les retribucions dels electes dels Governs
Locals han de respondre a criteris objectius tals com la població, el pressupost o la
situació financera municipal.
· Igualment haurà d'establir-se una relació de Regidors de govern i oposició amb
retribució i dedicació plena en funció dels mateixos criteris.
· Es recomana la dedicació exclusiva dels alcaldes i alcaldesses dels Municipis de
més de dos mil habitants.
· Les quanties retributives es fixaran partint d'uns barems que utilitzaran, com a
límits i criteris comparatius, el règim retributiu de càrrecs públics d'altres
institucions i/o funcionaris públics que ocupin càrrecs de similar responsabilitat ja
sigui en l'àmbit local, estatal o autonòmic.
· Les remuneracions dels càrrecs electes seran publicades per a coneixement de la
ciutadania.
· Els electes locals actuaran d'acord amb criteris d'austeritat i prudència en la seva
política de despeses.
· Les Federacions Territorials de Municipis recomanaran les quanties retributives
d'aplicació en el seu territori respectiu.
· Promourem la creació d'un fons en les CCAA a l'efecte de garantir les retribucions
dels electes locals en Ajuntaments de menys de 5.000 habitants.

MESURES DE DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA

· La democràcia representativa i la democràcia participativa no són alternatives
contraposades, sinó que es complementen i reforcen la una a l'altra. Per altra
banda, un moviment associatiu sòlid i una societat participativa i bé estructurada
resulten imprescindibles per a l'aprofundiment de la democràcia local.
· Es fomentarà una Administració relacional, dialogant, que impliqui i consulti a la
ciutadania i als diferents agents econòmics, socials i culturals, facilitant les vies i
els mitjans necessaris.
· Es crearan instruments concrets com el Consell del Municipi, grups de treball
entorn de projectes determinats, tallers de reflexió ciutadana, vies per a la
preparació dels Pressupostos Participatius, el Consell Econòmic i Social i els
Consells Assessors sectorials. Així mateix es recollirà en la normativa
d'organització l’anomenada iniciativa popular.
· El Govern local educarà per a la participació ciutadana, dissenyant plans de
formació adequats per a fomentar l'associacionisme i el voluntariat cívic.
· S'articularan fórmules de participació respecte a diferents col·lectius, parant
esment diferenciat a la participació dels nens i nenes amb l'impuls de Consells de
la Infància, i la mateixa o altres fórmules per a joves, persones majors, i
immigrants.
· Assegurarem el dret a la informació entre la ciutadania i els representants locals,
aprofitant al màxim les tecnologies de la informació, a la utilització de la qual es
contribuirà decididament.
· Desenvoluparem fórmules diverses d'avaluació ciutadana de la gestió local. Per a
afavorir aquesta avaluació, donarem compte de forma regular del grau de
compliment dels objectius de la gestió i del nivell d'execució pressupostària.

Les abstencions al Plenari

2010-09-19T14:54:00.003+02:00

El Ple del dijous passat va tenir algunes línies diferents. Crec que no tan com podria semblar, però en tot cas, sigui pel canvi de “rols” o per la lletania estiuenca, o pels mals records del ple de juliol es presentava expectant i es va resoldre amb una efervescència que no ens farà pair rés de rés.

La disposició de la majoria de regidors, en aparença, és clar, ja que els interiors son propis i mereixen el benefici del dubte, semblava de “ja hi tornen a ser”, “això no serveix per a rés” o “qui dies passa anys empeny” tot combinat i en diferents proporcions, segons el cas.

El que ja no sorprèn, tot i la proporció, és que a l’ordre del dia hi figuri una modificació menor proposada per l’equip de govern i més de mitja dotzena de mocions dels grups i regidors que no compten amb competències delegades.

Una de les conclusions dels espectadors del Ple i d’oïdors que en vàrem parlar l’endemà, ha estat que tot i rebre deseguida la indicació de l’abstenció de l’equip de govern, i per tan de la seva aprovació, les mocions es seguien discutint.

En una opinió ràpida, un podria pensar: “Quina ximpleria! Si ja ho tens aprovat, per a que discutir!”. Però podríem analitzar-ho més. Com s’entén que s’estigui d’acord i el pas sigui permetre l’aprovació i no recolzar-ho? És a dir, perquè no votar sí?

Veiem exemples concrets. Sobre la Moció d’esquerra sobre la sentencia del Tribunal constitucional i que proposava avançar en el camí cap a la independència i altres propostes en aquest sentit, l’abstenció socialista es basava en que s’obviava l’opció federal. O dit d’un altre manera, no privava la proposta d’un referèndum amb garanties per a saber el camí majoritari que decidia el poble català. Tot i destacar aquesta opció, la de la consulta amb les quatre opcions, ABG li va donar suport. Rés a dir, la lectura del global els va convèncer.

Al PSC donar per circumstancial o com a secundaria, la consulta no els hi va fer el pes. Per tan no es pot manifestar una frontal oposició però no es pot recolzar. A diferència del PP, a on es planteja la perillositat de comença a preguntar.

Però si seguim analitzant podríem comparar les mateixes posicions amb un altre moció presentada per ERC: SOBRE LA PETICIÓ PER PART DE L’AJUNTAMENT DE L’EXECUCIÓ PROVISIONAL DE LA SENTÈNCIA D’ADJUDICACIÓ DEL CONTRACTE D’AIGUA, CLAVEGUERAM I AIGÜES PLUVIALS DE TORREDEMBARRA.

L’abstenció d’ABG es basava en que el model que defensen és la gestió per part d’una empresa pública. Model en el que no discreparien molts regidors i gran part de torrencs. Però el cert és que, encertat o no, en el seu moment no es va confiar amb la capacitat de l’ajuntament per a organitzar el servei i es va optar per un concurs a on una empresa especialitzada poses al dia la gestió i signifiqués, també, un estalvi directe, avui en dia ens costa quaranta mil euros mensuals, i un de indirecte que mai haguéssim tingut que no rebre: l’actualització de la xarxa amb les seves millores.

A hores d’ara, en concret el dijous, el que es demanava era sortir d’una situació molt pitjor de mínimes inversions i de cost mantingut per la dilació de l’execució de la sentencia que donés validesa al concurs que es va fer en el seu dia.

Tot i respectar que la presentació de cada intenció de vot pugui, o tingui millor dit, que explicar el que pensen i el que voten, i el més important: el perquè. L’abstenció en funció de que la situació ja no és de cap manera la preferida per tan no s’hi vol ni la implicació de decidir com seguir arreglant el que hi ha, no és, a la pràctica, massa llunyana de la de permetre les aprovacions sense ni manifestar el vot positiu.

Les diferents formacions tindrien que valorar dia a dia els actes i les posicions dels altres. No creuar una bateria de retrets pel discurs de l’empresa pública de l’aigua com argument per l’abstenció, és un sacrifici polític. Ja que pots semblar deixar entreveure que aquesta opció sols és defensada per un grup, quan està present a l’ideari de les forces progressistes del país. Tot i que aquí a La Torre no prosperés per a motius que ja hem comentat.

Si en permeteu el comentari més personal, més frustrant és no poder convèncer a companys de partit de que com a mínim calia encarregar l’estudi de la seva viabilitat. Avui, aquest informe que tan “sobradament” es va menysprear centraria moltes converses.

Si la conclusió fos que era viable, potser alguns haguessin vist la llum i s’haguessin arriscat o, en tot cas, el concurs hagués estat plantejat molt diferent.

Recordem que l’empresa de residus va estar a punt de tirar-se endavant a l’aixopluc de l’empresa de Cambrils fins que la possibilitat de fer-ho tot sols va ser massa llaminera. Llàstima, amb aquella possibilitat estaríem molt més a prop de les empreses que tan necessitem.

Per a no allargar-ho amb massa exemples, podríem dir que per la creació de comissions també es van produir abstencions. Insistim, respectable al cent per cent, però una comissió a on es participarà, cal aprovar-la amb abstencions? Sembla que d’entrada ja es digui, bé no hi crec però ja veurem.

Cal que tots el grups preparin les seves aportacions per a les comissions i que no les deixin caure en l’oblit. Si cal ampliar la visió sobre el col·lectiu de la gent gran, fem-ho des del treball i la celeritat.

Si cal vetllar per les suspensions de servei de l’aigua a famílies torrenques, presentem una moció a on es destini la part suficient de les quotes recuperades per a fer un treball seriós i rigorós des de l’àrea de les persones i, no ens quedem ací, intentem treballar per a poder detectar en l’extensa zona habitada quines problemàtiques son més presents i que podem fer.

Si hi ha una comissió per optimitzar la comunicació, anem-hi amb el cap ben obert per a solventar o marcar el camí per solventar un dèficit endèmic a Torredembarra, saber el que passa i el que pot passar. No ens abstinguem pel formalisme de que sembla que hi hagi una contradicció, entenguem o preguntem la intenció de la moció i votem-la si estem disposats a treballar.

Que l’atenció i les conclusions passin per les paraules i no per qui les diu. Si no ens trobarem com dijous, a on planava una “plantada” institucional si no s’aproven més crèdits i alhora no ens indignava prou sumar les desviacions pressupostaries dels projectes que sumen de llarg, una bona gestió d'assistència, el casal de la gent gran i la remodelació de l’Escorxador, per citar exemples coneguts.

El govern plantejava una comissió per a saber si la gent vol la ràdio amb publicitat o no. Una comissió que no es va plantejar per a saber el model que es volia i per a fer un seguiment dels resultats de l’observatori de la comunicació. Uns resultats que indiquen les apreciacions del semestre anterior, penseu en la publicació dels últims, resteu i comproveu de quina època parlaven. Potser no han publicat cap des de llavors.

Una comissió que tampoc es va crear per a dedicar dos milions i mig a un pàrquing i un milió i mig a una piscina. Una comissió que no es crea per a saber quins punts de coincidència hi ha en el futur traçat de la vila. En especial d’una rotonda que quartera la zona verda més gran programada, o de la ubicació del CAR o de la nova escola.

Una comissió que tindria que plantejar-se quina estatura moral ha de tenir el proper president del plenari. Potser el primer problema a resoldre.

Avui, a las set... espai de debat

2010-09-17T09:12:00.002+02:00

Bandolers, santes i criades

2010-09-02T14:12:00.002+02:00

Ahir es va presentar un nou llibre. D’entrada, sempre és una bona notícia. La base inicial del projecte, uns manuscrits d’una familia que els va fer arribar, en el seu dia a l’arxiu municipal. Doble bona notícia, una familia responsable que comparteix amb la resta de la societat una troballa i ho fa mitjançant els serveis municipals i, en concret, amb les mans expertes de la Núria Canyelles.

Del Llibre, aconsellable cent per cent, en parlant altres bloc’s més documentats, tan sols com a resum ressaltar que el nom és “Bandolers, santes i criades”, “Quatre balls parlats de la Torredembarra vuitcentista”, “Els manuscrits Llorens-Cortasa, de la col·lecció retalls de l’Arxiu”.

L'acte va anar a càrrec dels autors de l’estudi, en Pep Bargalló i la Montse Palau, acompanyants de la presentació de la regidora de cultura i de la cloenda del Sr. Massagué amb els parlaments ja clàssics, amb temptacions de retret en alguns moments i molt de pròleg insubstancial en altres. Sort de la conferència.

No oblidem que es destacava la col·laboració del Ball de Diables, del Ball de Serrallonga i del recentment recupera Ball de Gitanes.

Un passeig per l’anècdota docta, va estar el gruix de la presentació. Una prova de que part de la crisi actual ha passat per l’oblit de les arrels I ara podeu dir, a que ve això ara?. Ho dono per dit.

Ve a que hem quedat en mans de l’oci més competitiu. Allunyats de les sobretaules, de la lectura més àmplia, de la visita més personal als indrets més inesperats, del passeig pel passeig, del goig de veure la història en un cap de setmana.

Si fóssim capaços d’enlluernar-nos de nou amb un claustre, amb una festa major, amb un mirador, amb un rierol… amb un ball parlat, descobriríem que la nostre vida social i cultural no depèn exclusivament de la butxaca. I que ningú dels que hagueu coincidit amb el “a que ve això ara?” pensi que justifiquem rés.

La bombolla immobiliària ha estat una realitat. La manca de control dels serveis financers ha anat bé en un moment, però no ha servit per a previndré pas rés. El mercat no s’ha regulat prou bé tot sol. I tantes altres coses que formen part de la nostre contemporaneïtat han estat una mica el “pa” per avui i la “fam” per demà.

No sé si sabré expressar-ho prou bé, però el que vull dir és que recuperar les excursions amb entrepà, les reunions amb amics i coneguts, participar amb el teixit social, amb qualsevol de les seves possibilitats, pot ser i ha de ser-ho, una força evolutiva que tingui inesperades conseqüències, però del cert que positives.

Un projecte nacional es defineix quan té un sentiment darrera. No oblido que els interessos econòmics han impulsat més duna, però això ara, si que no toca.

Apostem doncs pels sentiments i farem país. No sigui que quan tots esperàvem fer país, es va voler fer un banc, i que quan encara teníem els cotxes de poca cilindrada i reconèixer Catalunya era una possibilitat més que encertada ens va semblar que parlar de sardanes i espardenyes era el passat.

Hi ha molts fronts oberts. Carrers per fer, carreteres per a connectar, llars d’ancians, centres cívics, escoles… en una Catalunya creixent… sempre hi haurà feina. A nosaltres ens toca exigir el que cal i demanar el que cal tenir en compte.

Recuperem la nostre tradició. Vivim-la i reaprenguem a gaudir-la. Ahir, de segur que en vàrem sortir alguns conversos més.

Visca la Festa Major!

Una nova reglamentació per a les “cases de barrets”.

2010-08-31T12:01:00.004+02:00

Hi ha força temes que no han estat resolts mai. Un d’ells, és la prostitució. Una manera de jutjar-ho és des de la vessant de la llibertat individual. No hi ha cap tipus de discussió, ningú pot estar obligat a prostituir-se.

Des de l’aparent voluntarietat, ja es plantegen diferents posicionaments. Es pot creure que algú vulgui prostituir-se? Sembla que hi ha gent, però ni el que sembli per suposades respostes a diferents “llibres blancs” és pot donar per bo del tot.

Amb igualtat d’oportunitats, respecte a l’educació i al mercat laboral i respecte a un positivament de la nostre societat a on no es creïn feines ponts per amics i coneguts, seguirien havent persones disposades a prostituir-se?

És tan culpable el client, com la persona que es prostitueix, com el “xulo”, com l’inductor, com l’arrendatari de l’habitació o de tot el meublé?

Val la pena perdre temps en establir el grau de culpabilitat? Hem quedat d’acord que obligar, amb subtilesa o violència, és inadmissible. Per tan, esbrinem responsabilitats sense perdre de vista el que cal: Com erradiquem la prostitució?

Com a periodista he sentit parlar de l’època rosa de les meuques i els meublé’s. Un cop presentat el llibre o la conferència sorgien aquelles històries més negres i crues a on dones i homes havien estat marcats, expulsats o desapareguts.

És una relació de risc? Sí. Es pot arribar a equiparar amb l’oci nocturn en general? Potser si, sempre que la prevenció, la informació i la formació facin els que els hi pertoca. Però, seria un èxit?. La funció social defensada per alguns fòrums, és real? Molt a parlar i a estudiar, sens dubte.

I a tot això, que no acabaria en unes ratlles, per suposat, el comentari més sorprenent: Els controls sanitaris ja no seran obligatoris. Llegiu-ho a la premsa en extensió, però la sorpresa vé per l’argumentació de que es vexatiu que es pugui anunciar que les ”nois-es estant nets-es” i per altre banda, l’associació de professionals argumenti que davant de la seguretat, costa més que els clients no vulguin fer-ho, diguem-ne a “pèl”.

Començava dient que hi ha molt a fer i a treballar, però de moment esperarem uns dies a que la polèmica de la norma s’esclareixi.

Seguirem, doncs, més endavant.

El Pilar i la Mar

2010-08-29T23:05:00.006+02:00

Després d'un mes ple de massa coses, ja no trobava ni el moment ni ànim com per tornar a escriure.

Un pilar enmig de la mar i més d'un centenar de torrencs i torrenques han peregrinat per Torredembarra i així he renovat les ganes d'opinar i de treballar.

A la Torre li cal un canvi. No de socarrel, ja que sense les tradicions no seriem La Torre. Hi haguem nascut o no. Un canvi d'apreciació. Es pot abastar qualsevol somni, solament cal saber els que podem somniar tots sols i els que ens cal companyia.

No ha estat una prometença, ni tan sols un acte de fe. Ha estat una celebració del 35é aniversari de la colla Els Nois de La Torre.

Com crec que va contestar Sir Edmund Hillary quan li varen preguntar perquè va escalar l'Everest, avui hem fet trenta cinc pilars perquè el repte estava allí.

Pit i amunt.

El valor d’un vot

2010-07-14T18:41:00.001+02:00

Massa sovint els reglaments s’utilitzen per trobar eines defensives i no pautes d’organització. També és cert que es creen amb diferents motius. Uns per a prevenir malentesos, altres per a prevenir pèrdues de control, d’ordre i fins i tot de poder,

Sempre, en una societat democràtica, han de pretendre defensar els drets dels administrats pel propi reglament. Les lleis no es fan contra els homes, podria haver dit Voltaire perfectament si hagués viscut en aquests temps.

Avui hem presenciat com un regidor, després d’un retard tan caòtic com llarg en l’inici del ple, votava el que no tenia que votar. Pot semblar que després de tants anys un ha de saber com funciona, però en honor a la veritat, a Torredembarra, plaça castellera i de carnestoltes fora d’època, sempre s’està sentint que ací les coses es fan diferents. Per tan l’error no és tan estrany.

Així un concepte com ratificar la urgència, recordem que s’ha convocat un plenari extraordinari per aprovar una cosa tan poc extraordinària com els pressupostos de l’any 2010, ha permès d’aprovar uns pressupostos d’estar per casa.

Sembla que davant d’una consulta, s’ha deixat entendre al regidor que s’aprovava la urgència en cada punt. Així es celebrava el plenari però s’aprovava punt a punt si realment era urgent.

Tot i que pot tenir una lògica prou clara al carrer, és a dir no per córrer cal córrer-ho tot, al plenari es ratifica la urgència un cop i ja s’inicia la sessió.

El més desconcertant de la situació és que per ratificar la urgència cal majoria absoluta. En el cas de Torredembarra son nou regidors, ja que l’alcalde no exerceix el vot de qualitat. No li cal per aprovar els pressupostos que amb majoria ja queden aprovats. Així cal majoria absoluta per a parlar i no per aprovar un disseny que donarà pas a les despeses i a les inversions. No dic la tasca de govern com a projecte polític ja que a La Torre, un no diferenciaria uns pressupostos progressistes d’uns conservador per més que s’escarrassi.

Així el malentès, o el mal consell, o potser el dubte mal resolt ha comportat l’aprovació dels pressupostos de l’any 2010 al més de juliol.

El pitjor, si es pot diferenciar, és que la formació portava una decisió d’assemblea, per tan prou clara i pública i, a més, han portat un discurs de treballem punt a punt i cas a cas i sortirem de la crisi política torrenca. Tan li fa les mocions que no s’han aprovat per motius pelegrins o els tons emprats en les defenses de cada qüestió plantejada.

La "troupe" ha preferit aprovar els pressupostos que reunir-se en taules de treball i arribar a acords més ferms i dins del marge de temps que permet, en realitat, el fet de seguir amb els pressupostos prorrogats sense greuge de nòmines i compromisos. O així hauria de ser si pensem que les partides no es poden barrejar i que estan pensades per a fer front a les despeses previstes.

I si afegim que s’ha fet per sobre del discurs de “Donem primer com a mostra de que si es pot treballar i arribar a acords”, podem afirmar que hem fet un gran pas enrera. Una mostra més de la manca de sensibilitat i educació que es respira al plenari. Poc projecte i molt retret. El discurs o “arenga” que ha precedit a la votació ha estat, de nou, un repartiment de retrets.

Caldrà modificar el to del discurs, les forces que no conformen l’equip de govern però que si comparteixen la responsabilitat de governar Torredembarra, hauran de fer l’esforç de parlar amb calma i serenor, de recuperar forces i explicar els projectes alternatius o complementaris sense pensar en la recepció que puguin tenir en l’enteniment del batlle. A Torredembarra li cal saber i comparar, a La Torre li cal tenir projectes a sobre la taula i triar.

No vull ni pensar que passaria si en les properes eleccions tenim una piscina per acabar, una empresa de paper pendent de gestionar el “famós” pàrquing i un concurs d’idees sobre l’escorxador amb poques expectatives d’aconseguir diners.

Un pressupost que com demanava el regidor popular s’hagi aprovat per fi a primers d’any desvetllaria el que cal i està previst fer l’any 2011. Esperem... a veure.

Sempre ens quedarà el cafè…

2010-07-01T13:01:00.001+02:00

La sentència del Constitucional aixecava expectatives. No pas, o no solament, les de que bo que sigui un sí rotund, o ens el contrari, com sigui que si veurem que passa. Els auguris sobre el text final i el que calia fer anaven i venien més enllà dels límits de Catalunya.

Semblava que calia apressar, doncs o era l’oportunitat política amb un govern d’esquerres a Madrid o ja defallien les forces o la paciència de seguir lluitant pas a pas les competències.

Quan es va començar a parlar de les Autonomies. De l’Estat de les Autonomies. Es va aixecar un clam: No al Café para Todos!!

Un pensava que cafè per a tothom, sempre que n’hi hagués prou i anés acompanyat del platet, la cullereta i la sucre suficient no era una mala solució. Compte que el sucre no és cap metàfora afegida.

Un pensava que el federalisme era el pas a seguir. Els diferents territoris de l'estat, amb indiferència de la història de les seves reivindicacions, s’acostumarien deseguida a ser autònoms.

Les competències no transferides, en virtut de coordinacions globals, podien anar essent participades per les federacions a mida que el mapa s’assentava i els fruits de la nova organització política ens feia més eficaços.

Així, amb el temps el congrés i el senat es transformarien per a gestionar i decidir sobre aquests àmbits. I una llei electoral nova ho facilitaria i encaixaria definitivament.

Compartir criteris d’endeutament ha d’anar en totes direccions. El govern central tutorat pel nou parlament estaria en la línia del sentir majoritari, les federacions autonòmiques atendrien als criteris generals i serien tutelats pels seus parlaments. I així fins arribar a l’administració local. Sembla que el més intolerable sigui no poder administrar el deute i la recaptació, i no hauria de ser tot i entendre que cal marge de maniobra per encarar els diferents projectes.

Cal reivindicar l’actualitat socio - política catalana. Cal fer un “tour de force” davant d’una sentència que ve d’un tribunal mal tractat, des de dins i des de fora.

Cal i cal… ja que estem ací i ara. Però, permeteu-me recordar quan el cafè per a tothom em semblava bé i preveia un camí cap al federalisme més planer.

No tinc la clau de tot el que ha passat, només faltaria aquesta arrogància. Però no em resisteixo de pensar que cada quatre anys s’ajornava el dubtós i es creia anar pel segur. I de quatre en quatre al dos mil deu… i a la sentència.

El Govern selecciona 29 projectes beneficiaris de la setena convocatòria de la Llei de barris

2010-06-28T13:30:00.002+02:00

S'impulsen 12 nous projectes de regeneració integral d'11 municipis
S'hi inclouen 14 nous projectes de viles de menys de 10.000 habitants amb ajuts de fins al 75% del total del seu cost
Se signen 3 contractes de barri, de suport a aquells que ja han finalitzat el seu projecte
Es genera una nova inversió de més de 170 milions d'euros, dels quals 99 milions d'euros els aporta la Generalitat i, la resta, els ajuntaments
La inversió pública total de la Llei de barris s'aproparà als 1.300 milions d'euros, i arribarà a 141 barris amb actuacions de regeneració en marxa i 4 contractes de barri

La setena convocatòria d'ajuts de la Llei de barris beneficiarà un total de 29 projectes presentats per 28 municipis, amb una inversió total de 170 milions d'euros. D'aquests, 99 milions d'euros corresponen a aportacions del Govern. Amb aquesta convocatòria, el Programa de barris abasta, en total, 112 projectes d'intervenció integral, 29 de viles de menys de 10.000 habitants i 4 contractes de barri. Això suposa que es beneficiaran d'aquestes actuacions més d'un milió de persones (un 14% de la població de Catalunya).

Amb l'adjudicació d'aquesta setena convocatòria, s'arribarà als 1.300 milions d'euros d'inversió pública compromesa per a la millora integral de barris. Les convocatòries resoltes fins ara de la Llei barris han posat de manifest la importància d'una actuació pública integral en àrees urbanes amb necessitats especials per tal de garantir-hi la qualitat urbana, ambiental i de cohesió social. També s'ha demostrat que el Programa de barris pot canviar les dinàmiques urbanístiques i socials d'aquests barris.

Per aquests motius, les actuals convocatòries combinen tres línies de subvencions, a les quals es poden acollir els ajuntaments:

Projectes de rehabilitació integral a barris i viles: en total, 27 municipis van presentar 29 projectes per optar als ajuts de la modalitat ordinària de regeneració integral. D'aquests, s'han escollit 12 projectes d'11 municipis, que tenen un pressupost total de 108,3 milions d'euros
Viles amb projectes: nom de la línia d'ajuts en el marc de la qual s'impulsen programes de rehabilitació integral en municipis de menys de 10.000 habitants. En aquest cas, ateses les capacitats pressupostàries d'aquests ajuntaments, el percentatge de finançament dels projectes arriba a un màxim del 75% del cost. Un total de 45 viles han mostrat el seu interès per ser incloses en aquesta línia d'ajuts, de les quals se n'han triat 14.
Suport als que han culminat els seus projectes mitjançant el contracte de barri: aquest instrument s'adreça als ajuntaments que han completat els projectes de rehabilitació escollits en les sis convocatòries resoltes anteriorment. Una vegada els municipis finalitzen les actuacions que van incloure en els seus projectes, redacten un informe d'avaluació final. Si d'aquest informe es desprèn que resulta convenient continuar impulsant noves actuacions per mantenir i consolidar la recuperació d'aquella zona, es procedeix a signar un contracte de barri.

D'aquesta manera, també s'evita que barris amb una situació delicada puguin retrocedir en els avenços aconseguits amb els projectes de rehabilitació. Així, l'informe d'avaluació final indica quines actuacions s'haurien de seguir tirant endavant en el mateix àmbit objecte del Programa de barris i quin pressupost seria necessari, amb un nou període d'execució de dos anys. El Govern signa un contracte programa amb cadascun dels ajuntaments, que posen de manifest aquesta necessitat, per cofinançar el 50% de les noves actuacions previstes. Aquest import procedeix, com fins ara, del Fons de foment del programa de barris i es dóna compte del conveni a la Comissió de gestió d'aquest fons.

Tres ajuntaments que ja han acabat el seu Programa ordinari es van presentar a la convocatòria per optar a la proposta de continuïtat, mitjançant un contracte de barri, i tots tres hi han estat inclosos:

La setena convocatòria: barri a barri

Projectes de regeneració integral:

Barcelona, Raval sud: el barri presenta un espai públic amb alguns dèficits, que propicia l'exclusió social, així com problemes en els habitatges per manca de rehabilitació. Es proposa reurbanitzar carrers amb prioritat pels als vianants (Arc del Teatre, Montserrat), places (del Pedró, Blanquerna), fomentar la rehabilitació dels elements comuns dels edificis, habilitar un nou equipament polivalent sociocultural i impulsar programes socials i de dinamització econòmica del barri.
Barcelona, la Vinya, Can Clos i Plus Ultra: les àrees més antigues pateixen un procés regressió urbanística i, en general, s'observa un parc d'habitatges deteriorat, tot i que proper a zones d'interès turístic, fet que provoca un augment de la pressió immobiliària. El projecte reurbanitzarà carrers, places i habitatges, es milloraran els equipaments “La Bàscula” i “La Capa” i es construirà un centre cívic als jardins de “Can Farrero”. S'impulsarà a la col•locació de plaques solars i a la supressió de barreres arquitectòniques.
Mollerussa, centre urbà i grup Sant Isidori: al barri es detecta manca d'activitat comercial, amb una via pública no adequada i, en el cas del grup Sant Isidori, habitatges marginals. L'Ajuntament preveu reurbanitzar l'avinguda Catalunya, fer exclusiva per a vianants la Vila Closa i impulsar una borsa de lloguer de locals comercials, entre d'altres.
Premià de Mar, Santa Anna-Tió (barri Cotet): el barri, que es presenta conjuntament amb Premià de Dalt (en aquest cas, a la línia “Viles amb projectes”), està aïllat respecte dels dos nuclis urbans i amb un accés difícil. Els habitatges tenen patologies estructurals i s'hi detecta manca d'aparcaments, equipaments i zones verdes. S'hi habilitarà el jardí de la República i Torrent Fontsana, es museïtzarà la vila romana de Can Ferrerons, es pacificarà el trànsit del Camí del Maig i se n'impulsarà la rehabilitació.
Castelldefels, Vista Alegre: el parc d'habitatges es troba en mal estat de conservació, hi ha dèficit de transport públic, d'aparcaments i d'equipaments. Existeix un sector d'habitatges unifamliars de baixa qualitat fora de planejament. Es preveu urbanitzar una zona verda entre els carrers Murillo i Alhambra, soterrar xarxes de serveis, construir el centre cívic Vista Alegre i fomentar la integració social.
L'Escala, nucli antic: pateix una elevada dependència del turisme estacional, que es tradueix en molts habitatges i locals buits, combinat amb una manca de qualitat de la urbanització i dels espais públics. Es preveu la reurbanització de carrers i de la plaça de l'Ajuntament, la rehabilitació de l'Alfolí de la Sal com a equipament de referència, la creació d'un centre de gestió cultural i programes de foment del bon veïnatge.
Calafell, nucli antic: s'ha produit una reducció progressiva de l'activitat comercial al barri acompanyada de l'abandonament d'habitatges antics, l'envelliment dels seus habitants i la creixent necessitat d'assistència social. Es preveu urbanitzar els entorns del castell, reparar els elements comuns dels edificis, ampliar el centre cívic Sindicat i impulsar 16 actuacions per a la revitalització comercial i l'atenció a les persones en risc d'exclusió.
Piera, nucli antic: el nuclies trobaen un terreny argilós amb risc d'esllavissades, fet que provoca problemes estructurals en els edificis. Abundància de locals comercials tancats, manca d'accessibilitat, d'equipaments i d'espais lliures. L'Ajuntament preveu estabilitzar el barranc del Gall Mullat, reconvertir el teatre del Foment en un centre cultural, rehabilitar el complex d'equipaments de Cal Sanahuja i impulsar l'activitat comercial i de serveis.
Les Franqueses del Vallès, Bellavista: experimenta un creixent augment de la població jove immigrada i de l'atur. Barri amb baixa activitat econòmica i aïllat per les infraestructures, amb manca de zones lliures i habitatges sense ascensor. Es preveu urbanitzar la plaça de l'Esbarjo i el Passeig d'Andalusia, impulsar la rehabilitació, crear dos espais cívics i socials, millorar les passeres existents amb ascensors i habilitar un nou carril bici per apropar-se als equipaments.
Blanes, S'Auguer-Sa Massaneda: presenta importants dèficits en les xarxes de serveis, vials i carrers, així com un mal estat de les edificacions, problemes en la recollida selectiva i baixa intensitat de la vida comercial, cultural i social. Es preveu la creació d'un nou equipament al carrer S'Auguer, pavimentació de carrers i programes de foment del treball.
Mont-roig del Camp, la Florida: un 90% de la pavimentació dels carrers és defectuosa, pateix una mala qualitat de les xarxes de serveis i dels espais públics, així com deficiències en el parc d'habitatges. El projecte preveu la urbanització de carrers, la creació d'un nou equipament social, un carril bici, la rehabilitació d'elements comuns dels edificis i el foment de dinàmiques comunitàries.
Viladecans, la Monserratina: barri molt dens, amb construccions d'escassa qualitat i poca activitat comercial, amb un mercat amb problemes d'accessibilitat, poc espai per als vianants, pisos sense ascensor i manca d'equipaments. Es preveuen equipaments municipals a la plaça de la Constitució, la rehabilitació de la masia de Can Ginestar, implantació de recollida selectiva i programes de foment del civisme.

Viles amb projectes:

Sallent, barri de la riba del riu Llobregat: zona amb risc de regressió urbanística, social i econòmica, amb escassetat de serveis. Parc d'habitatges degradat. Es preveu l'arranjament de carrers, la tercera fase de rehabilitació de l'antiga fàbrica de Cal Carreres per a ús cultural, rehabilitació d'una planta de l'edifici Contramestres com a hotel d'entitats, neteja de les lleres del riu i del torrent de l'Oller.
Sant Quintí de Mediona, centre vila i Vilet: el centre de la vila pateix un procés de buidat i abandonament, amb la desaparició de les activitats quotidianes, problemes d'accessibilitat i d'espai públic. El projecte abordarà la reurbanització de carrers i places, la rehabilitació d'edificis per a equipaments com “El Jardí” o l'hotel d'entitats en les antigues escoles i el “Sindicat” com a mediateca.
Premià de Dalt, Santa Anna-Tió (barri Cotet): el barri, que es presenta conjuntament amb Premià de Mar, està aïllat respecte dels dos nuclis urbans i amb un accés difícil. Els habitatges tenen patologies estructurals i s'hi detecta manca d'aparcaments, equipaments i zones verdes. S'hi habilitarà el jardí de la República i Torrent Fontsana, es museïtzarà la vila romana de Can Ferrerons, es pacificarà el trànsit del Camí del Maig i se n'impulsarà la rehabilitació.
Sant Hipòlit de Voltregà, el Mallol: barri aïllat, en procés de regressió i amb una població envellida. Greus mancances en accessibilitat, mobilitat interna i espais lliures. S'impulsarà la urbanització i l'accessibilitat d'espais públics, la rehabilitació de l'edifici del Mallol per a equipaments i programes de formació laboral.
L'Arboç, nucli antic: el barri es troba en procés de regressió urbanística i demogràfica a causa de la degradació del parc d'habitatges, la insuficiència del transport públic i dels equipaments, entre d'altres. El projecte permetrà impulsar la tercera fase de la reforma de “Can Freixes” com a equipament d'entitats, reurbanitzar espais públics i rehabilitar habitatges.
La Pobla de Segur, vila closa i Eixample: pateix una pèrdua de centralitat a causa de la visible degradació de les edificacions, als seus carrers estrets i de forts pendents i la baixa activitat econòmica. Es proposa adequar l'edifici del cinema Avenida, urbanitzar el carrer Major, del Forn i la plaça de la Pedrera, i impulsar ajuts per reparar elements comuns dels habitatges.
Ullà, la Roqueta, nucli històric i passeig de les Eres: barri que presenta un mal estat de conservació dels edificis, xarxes de serveis obsoletes, degradació dels espais públics i concentració de gent gran i nouvinguts amb una elevada taxa d'atur. L'Ajuntament té com a objectius la millora de carrers, l'habilitació com a zona verda de la Roqueta, l'adequació de l'antic ajuntament per a ús social, l'adequació d'àrees de recollida selectiva i programes d'impuls d'activitats econòmiques.
Sant Pere de Torelló, nucli antic: a més de la manca d'espais públics i d'equipaments, el barri concentra ocupacions de baixa qualitat, persones amb baix nivell de formació i sectors en risc d'exclusió. Es preveu urbanitzar diversos carrers, habilitar un aparcament en superfície, rehabilitar l'antic teatre com a equipament, així com el casal cultural i recreatiu.Construcció de l'edifici del “Mas” com a centre de promoció turística.
Sant Pere de Torelló, barri del Pavelló i connexió del carrer Fonderia: barri que presenta com a principals problemes el mal estat de conservació dels edificis, l'envelliment de la seva població i l'existència de barreres arquitectòniques. Així, es milloraran els carrers, s'instal•laran ascensors als habitatges, s'habilitarà un local social i es construirà un ascensor d'accés al barri.
La Selva del Camp, nucli antic: comparteix els dèficits dels centres històrics, amb manca de transport públic, zones verdes, equipaments i activitats econòmiques i un alt índex de població dependent. El projecte inclou la formació d'una ronda exterior a les muralles, la reurbanització de zones verdes, finalitzar la recuperació del Castell i la creació d'equipaments.
Campdevànol, nucli original: el municipi manca d'un centre urbà cohesionat, fet que provoca la desocupació del nucli original, manca de diversificació econòmica, estancament demogràfic i atur. Es preveu la reurbanització del carrer Major, de la plaça Clavé-Valldemosa; la construcció de l'espai jove, i ajuts per a la rehabilitació de façanes i cobertes.
Mediona, Sant Joan de Mediona: presenta una manca d'equipaments, espais públics, serveis i oferta comercial i també l'envelliment de la seva població. És per això que s'impulsarà la urbanització de carrers històrics, el condicionament de la plaça dels Països Catalans com a aparcament públic, la construcció d'un centre cívic i programes socials.
Montgai, nucli antic: registra un creixent nombre d'edificis buits en situació ruïnosa, problemes d'accessibilitat, pèrdua de centralitat i envelliment de la població. El projecte inclou un nou pavelló esportiu i educatiu, la urbanització de la plaça Prat de la Riba, la millora dels equipaments existents i ajuts per a la rehabilitació dels edificis d'habitatges.
Flix, la colònia fàbrica i Comellarets-les Casetes: barri en estat de degradació avançat, amb insuficiència d'equipaments, zones verdes i baix nivell d'activitats econòmiques, la qual cosa provoca la pèrdua de població. Es preveu el nou equipament el “Quarter nou”, l'adequació de l'itinerari d'accés a la colònia, la urbanització de la plaça Doctor Müller i l'impuls de l'activitat comercial i turística.

Contractes de barri:

Olot, nucli històric: inclou un total de sis actuacions, com ara els equipaments de Ca la Boera i Can Tané i un parc infantil. Igualment, preveu impulsar la rehabilitació de façanes, la dinamització dels locals comercials tancats i els programes d'atenció social.
Salt, Salt 70: el contracte de barri preveu urbanitzar quatre carrers, rehabilitar elements dels habitatges, l'adequació del centre cívic i set programes per a la millora social, entre d'altres.
L'Hospitalet de Llobregat, Collblanc-la Torrassa: inclou la rehabilitació de l'antic Cinema Romero com a equipament de lleure infantil i juvenil, i la posada en funcionament de les activitats de Torre Barrina.

35 anys fent castells… vivint castells

2010-06-22T18:15:00.003+02:00

És una gran experiència treballar a la colla castellera. Per diferents motius no em puc afegir a la pinya, però hi ha molt a fer.
Entre els actes previstos per a celebrar l’aniversari hi ha una exposició. Temàtica, amb diferents vessants i amb la sana intenció d’encisar a més torrencs perquè s'acostin i visquin els castells.
A banda de l’acció, els castells permeten una bona reflexió. A més pinya més castells. Sovint, els neòfits, podem creure que el mèrit i l’esforç es concreta amb els homes i dones que per sobre de la pinya formen aquesta torre humana.
Primer error, en un castell tothom és necessari. Hi ha gent a peu de terra que fa de fonament de la construcció, envoltats de gent recolzant: la pinya.
Cada castell requereix una pinya mínima. Massa vegades no es pot intentar un pis més per anar curts de gent a peu de terra.
Que porta a homes i dones a assajar divendres rera divendres? A trobar-se, a suar, a esgotar-se, a ser pacients, a obeir al cap de colla, a patir per conservar la fermesa i la verticalitat per aixecar un castell fort i esplèndid?
El somni realitzat.
Deixeu-me comentar que cal afegir que quasi bé sempre, els castellers, des de la pinya a l’enxaneta, sols veuen el castell en les fotografies i en la web de la colla, o amb una mica de sort als reportatges televisius.
Creieu que hi ha alguna cosa comparable en esforç i dedicació i tan lluny de la recompensa personal? És cert que els dansaires es troben en una situació semblant, no poden veure l’efecte col·lectiu quan estan participant. Però tot i el mèrit, deixeu-me reivindicar l’enorme esforç mirant a terra o als companys de pis, que lluny de guaitar es concentra en augmentar la coordinació i esperonar l’esforç.
Aquesta petita reflexió, com a comentari, sense intenció, em va provocar una manera de viure cada diada. Permeteu-me afegir que a més tinc vertigen aliè, és a dir que quan algú està vorejant un esglaó pateixo més que si soc jo mateix qui s’apropa al buit.
Quan se'm va comentar de col·laborar, de seguida ho vaig veure clar, calia filmar el màxim d’actuacions. Que cada casteller pogués gaudir de la diada de nou. No serà el mateix, de segur. No es pot comparar. Però de segur que serà en familia, tot junts. I aquest cop sense esperar que el pare, la mare, els infants acabin el castell per a comentar i per fruir. Tots junts.

Com us deia, enguany es celebra el trenta cinc aniversari. Apropem-nos tots i sentim els castells. Tots just un parell de metres ens separant de fer pinya. Una expressió que va més enllà del fet casteller.

Una pinya que treballa sense veure l’èxit immediat, que treballa per que el castell es carregui i es descarregui i, així, amb l’èxit de tots es veuen reconfortats. Jo i era, no més.

Quan Torredembarra faci pinya, sols caldrà un cap de colla decidit, preparat i dialogant.

I a fer castells!! Com els Nois de la Torre.

Excusa per lligar-ho tot al mateix feix i a seguir llaurant.

2010-06-19T13:48:00.002+02:00

En el plenari de dijous no va anar tot prou bé.
La primera sortida de la sala, de socialistes i esquerra i… segons després de la regidora no adscrita, no va estar prou explicada, tot i els intents d’esquerra de fer-ho i per aclarir la segona de l’equip de govern a excepció de l’alcalde.
La modificació puntual sobre el tema d’ascensors, per a no estendre l’explicació, persegueix regularitzar una sèrie d’edificacions que en quedaven excloses tal com està ara. De fet, cal aclarir que tot i la nostre simpatia, hi ha un edifici que ha tirat pel dret sense esperar estar reconegut per la nova normativa. Per tan, calia gestionar abans la modificació puntual per a no perjudicar exemples reconeguts. No es pot pretendre aprovar-ho sense el vist i plau dels serveis territorials de Tarragona. Senzillament no es pot fer.
Uns perquè els hi va la rebel·lia i si es pot no fer cas de ningú de fora la vila, millor que millor, els altres per pigmentació política, doncs majoria. Si la generalitat tingués gestió majoritària convergent no crec que aquesta tintada “calabuig” s’hagués produït.
Així uns surten per a no participar en una votació sobre una cosa no contemplada per la llei. Els altres, esperem alguna explicació.
En un altre moment del plenari no es vota una moció per desencallar el pàrquing filadors per haver fet tard, tot i oferir parlar-ne l’endemà. La moció no dona terminis, sols contempla que contractant ara podem aprendre a gestionar, recordem que hi ha la promesa de un temps gratuït, i en sis mesos podem tenir l’empresa constituïda i en marxa.
L’equip de govern, tot i coincidir, no va recolzar la moció perquè ja està en marxa un concurs per a gestionar externament durant sis mesos, tot i que no està convocada la mesa d’adjudicació.
Total, ganes de poder dir que no hi ha col·laboració i, alhora, no acceptar rés de rés, no sigui què…
La gran quantitat de cops que es demana disculpes per no haver fet o per no recordar què… o per tenir massa feina contrasta amb l’arrogància de culpabilitzar funcionaris, sense noms i cognoms però amb prou dades per saber de qui es parla.
Quan el president del plenari recrimina tons o maneres, ho fa amb tons i maneres. S’aplica el reglament a gruix, ja que sembla que ningú el té davant o el recorda prou bé.
Les intervencions son angunioses, ja sigui amb pressa per l’hora o per la presumible interrupció indiscriminada del president.
S’escolta el plenari el Sr. Alcalde? Tot fa pensar que no. El resum esbiaixat que fa cada divendres a la ràdio és tendenciós i amnèsic.
Recuperin el manifest que varen redactar per a implementar d’ideologia el canvi de govern. No hi haurà moció? De segur que no. Hi ha crisi? De segur que si.
L’únic que compatibilitza ambdós conceptes sense fer-los fruir en la lògica moció i canvi de govern és la idea que Torredembarra és diferent com sempre ho ha estat.
Un cant a la homogeneïtat i a la recuperació dels valors de la participació democràtica. Participació no son enquestes d’estar per casa, és tenir en compte tot abans de decidir i posar els mitjans per a poder escoltar quan més millor.
Comencem pel plenari, formalitzem les comissions necessàries per a poder portar propostes al plenari i d’ací endavant els vilatans potser començaran a creure’s que val la pena opinar. De moment sols cal conèixer a un o a l’altre. Lluny estem de la participació com a motor democràtic. La feina feta fins ara sols esdevé un petit corrector que sovint és oblidat.
La marxa comença amb una passa, i el dijous va ser una moció. Caldrà tornar a caminar sens defallir.

El temps ho mata tot… o quasi bé tot

2010-06-08T17:52:00.002+02:00

Encara està en el record de tots la moció per agrupar els serveis de salut a Torredembarra. De fet, està al cap de tothom que quasi bé no s’entenien els arguments en contra. S’entenien més les suposicions sobre a qui beneficiava i els auguris de l’alcalde sobre les “fures de l’infern”.

Hi ha certes afirmacions que ja es poden fer, la primera es que a Salut no se li va oferir rés més que Muntanyans. Potser en aquell moment sols podíem parlar d’aquest indret o de la Malla XIII. Però l’únic cert és que sols es va oferir Muntanyans.

La segona és que l’administració no engega cap procés fins que l’aparador jurídic està tancat i comprovat. Per tan, el rellotge no s’atura per parlar del trio CAR+CAP+NOVA ESCOLA MIRADES.

És molt més cert que fa prop de dos mesos que l’Ajuntament ni mou fitxa ni pregunta, ni respon.

Per tan, si la tàctica és fer passa temps, per allò que qui dies passa, anys empeny, mala praxis i mal anàlisi. Quan alguns regidors deixin de sospitar sobre altres motivacions per l’obvietat de que s’han fet promeses a l’aire sobre l’escola per abastar el CAR a Muntanyans, hi haurà enrenou.

De nou enrenou, si es permet l’auguri.

L’administració no parla de futures ampliacions que justifiquin encabir en 9.000 metres el que necessita quatre mil. Si més endavant hi cap una residència d’avis o alguna instal·lació vetllada per Santa Tecla, patrona o no, l’obvietat abastarà mides monumentals i l’enrenou ens deixarà, de nou, marcats.

Espero que no ens hagin venut per esperar millors temps per a la construcció de pisos o per comandes de “llonguets”, per posar exemples de feines petites a l’atzar.

Sobre la moció del CAR... de teves a meves.

2010-05-24T16:13:00.003+02:00

Demanar l'enteniment, passa per per començar a parlar amb les proves més documentals a la taula. O, com a mínim, podria ser una proposta.

"Només un però. La moció tenia la idea preconcebuda de fer mal al Govern." Aquesta frase es pot llegir en un bloc torrenc. Un lloc, no l'anomeno per rés més que per preservar el diàleg de conceptes i no de persones, que segueix demandant el diàleg i els projectes amplis. Cosa que, humilment, hi coincideixo. Però, quin entrebanc, sucumbir a la temptació d'assegurar una cosa així. Rebutjar la moció amb afirmacions com que es posa en perill l'escola, no hauria d'anar acompanyat de fets contrastables? Els propietaris han acceptat cedir anticipadament l'espai per l'escola. Benvingut, creiem que ja estava ligat. Ho està? Si ho està, com pot ser que pot dependre del CAR? Un eixample com "La Sort", "Pont del ferrocarril" i "La Rasa" no té un valor afegit amb una escola? I, no ho seria també un Cap ampliat amb els serveis del CAR?

Com es pot saber a l'instant que portarà problemes? Si aquesta situació no fa pensar, perquè pensar i afirmar que plantejar la moció és anar a fer mal? Quan tens totes les dades, pots afirmar amb documentació i concreció. I el dijous es va veure un "tu ja m'entens" per a ser benèvol. Per altre banda, en aquest bloc hi hagut aquest comentari Anònim ha dit...

Dius: "No s'ha vist cap dada documental de que els ocupants del Ceip Mirades siguin majoritàriament del Nucli Antic..."
Només que vagis al pati de l'escola i vegis els nens, els reconeixeras dels que viuen al Nucli Antic. Juguen pel carrer, es veuen entrant i sortint de les cases, per les finestres..., els coneixem.
Però si en vols proves, truca al Centre i demana'n una entrevista amb l'equip directiu.

Just la paraula és dades i documentals, és a dir, un petit treball de vint minuts en que creuant els cens del CEIP i del Cens municipal, sabríem, no per sobre, quin és l'ocupació del centre i les perpectives. Si és el Nucli antic el que té més tassa de natalitat etc. No hi havia cap dubte, sols que amb papers, les especulacions, benintencionades o no, disminueixen.

Seguint la teva lògica, no tots els usuàris del CAP són del Nucli Antic, raó per la qual potser no s'hauria d'ampliar, i potser caldria cercar una nova ubicació més descentralitzada i aprop dels nous usuàris que vindran de La Pobla, Creixell, Roda, etc.

Quina lògica? S'ha afirmat en algun moment que dubto una cosa o l'altre? El cens del CAP son 30.000 persones. No ho he llegit en cap document oficial, però així ho he sentit. Si és així, vol dir, suposo, que la gent adscrita al CAp, és la mateixa que al CAR. Si ho és, la freqüentació sols pujarà amb la gent que ara va al CAp i es derivada a "Llevant" o a altres indrets. Per tan, el fet de concentrar una àrea de serveis personals al bell mig d'una important zona verda i de creixement d'habitatge, em segueix semblant bé, tot i saber que no he vist prous dades documentals.

Potser a Nova Torredembarra hi ha algún terreny disponible.

Si hi és, originàriament destinada a equipaments esportius. Un canvi per a deixar-ho obert, un canvi lleu i ràpid, vagi per endavant. Si no s'havia fet abans, és perquè no es va necessitar, o potser algú pensava en posar l'escola en aquell indret enlloc de la Malla XIII, lloc adient en aquell moment.

Si a més hi ha un servei de bus continu i gratuït com entre Santa Tecla i Llevant de Tarragona, que funcioni entre el CAP i el nou CAR, potser tot funcionarà bé. Sense desmerèixer una futura ampliació del CAP en pocs anys degut al ràpid augment poblacional de Torredembarra.

Aquesta futura ampliació? D'on surt? Un altre dada documental que fa pensar més en una cosa o l'altre. S'està aprovant amb el grau de confiança que et dona més un que l'altre. Però, tots els papers a la taula, sembla que no hi siguin. Per cert, Hi haurà urgències? Serant consultes?

L'important no és el que dic jo com Anònim, l'important és que vosaltres com a PSC féu un flac favor a Torredembarra si us entussodiu a no entendre-us amb CiU.

Una conversa entre dos, i tens clar qui és el tossut? Estàs segur que hi ha l'àmbient propici per a aquestes xerrades? Fan falta? De segur que si.

No cal "pactar", només cal "parlar", tot aniria millor. Vosaltres tampoc sou el centre del món. Més humildat.

L'ambivalència entre pactar i parlar, s'escapa de la meva comprensió. Un pacte no és un acord? Un acord no és el fruit de parlar? No fan falta papers de veritat? Es pot parlar quan sents i t'assabentes pels passadissos? Àmic anònim, si vas concretant la arrogància entre les teves paraules, com puc creure amb la teva bona fe? I tot i el dubte, he volgut, respondre el més clar possible. No des del centre del mon, des de la humilitat d'haver expressat una opció en un full i mig, En una moció, per parlar.ne. No per fer mal.

Ajornat? Una nova oportunitat

2010-05-21T10:36:00.003+02:00

Massa pressió i massa desconfiança, però un pas endavant. Contradictori? Potser no tan com pugui semblar.

Hi ha imprecisions que des de les cadires del plenari poden semblar inversemblants, cal bona voluntat, el cap prou net de turbulències i ganes d’entendre.

Quan es va presentar la moció, que ja estava treballada per acostar posicions, la primera defensa, va incloure petició de garanties com per exemple preservar el carrer onze de setembre. Clar, pot sorprendre, però alhora no s’especificava si aquest carrer havia de contemplar trànsit rodat o de vianants, o tots dos. Per tan, tot i sorprendre la necessitat d’anomenar-ho, deixa oberta la porta a coincidir. El carrer pot perviure essent el carrer amb el tractament més innovador de La Torre.

Un carril bici ben delimitat i amb plenes garanties de seguretat per uns i altres i l’eix de l’eixample torrenc.

Perviu el carrer? Sí. Cal que sigui sent com fins ara? No, cal. O així ho crec.

Cal que prevalgui la zona verda amb tots els elements ja experimentats arreu per a fer un pol d’atracció: zona fitnes, racons d’esbarjo, racons de tranquil·la solitud, glorieta, grades integrades a l’entorn, espai per a escenificacions, sardanes, jocs etc. Son algunes de les actuacions en parcs urbans que han donat molt bon resultat.

Ahir es jugava fort, amb nervis i amb poca traça en alguns moments. La palla a l’ull del veí era detectada amb rapidesa, la biga a l’ull propi passava més desapercebuda.

No es pot contestat alterat per l’afirmació d’un regidor d’haver rebut una afirmació sobre un tema i que després s’ha demostrat que no era veritat. Ni saltar per que es parla d’interessos, enlloc d’interès, afegint ocults i altres adjectius quan no es van anomenar, podeu comprovar-ho.

I és clar que la feina de l’actual alcalde no és senzilla. La principal complicació és la desconfiança que ha anat acumulant. No informa però alhora comenta. Hom sap que si parla amb un o amb l’altre, om sap quins clients sembla que té, hom sap de tot i de rés. La desinformació no té perquè ser una acció enemiga, pot ser mala traça.

També cal dir que a força de perdre tècnics ahir estava en mans de les percepcions d’alguna tinença d’alcaldia. Quan dubtava i podia apostar per la unitat, la veueta li asseverava que no funcionaria, que es perdria tot. La por al ridícul l’emmanillava i tornava a carregar contra tot.

Si hi ha un acord amb els propietaris per a cedir anticipadament l’espai de l’àrea d’equipaments per ubicar-hi el Ceip Mirades, no entra al cap que entre aquest espai i l’actual Cap es pugui posar entrebancs per ubicar-hi la seva ampliació.

No es tracta de ja que em dones tres, podrien ser sis? Es tracta de que això és un valor afegit alhora de construir habitatges i vendrel's. És comptar amb serveis i connectabilitat, just el que busquen les famílies més joves.

Per tan, si no hi ha rés més, on pot estar el problema de fer les construccions, just ara que no hi ha cap problema ja que el pla parcial no hi té rés fet?

Si el convèncer als propietaris no ha comportat cap compromís difícil d’explicar, no serà problema aclarir el conjunt de les instal·lacions.

Per altre banda hi havia l’oferta de canviar la gestió del pla i poder desllorigar el tema en poc més d’un més i mig. Una oferta que sense manifestacions públiques va ser rebutjada per la veueta a l’orella de l’alcalde.

Assegurar que ubicar el CAR pot significar perdre l’emplaçament pel CEIP, és destruir acords per a rés. Diuen que la veueta, acomplexada i farta de ser rebutjada, ja tan i fa tot.

No ho sé, però sincerament espero que no sigui aquell síndrome de que havent nascut ací ja tinc dret a tot. A veure si sentir els colors, per alguns és ser un “Hooligan” que ens acabi avergonyint a tots.

Avui, pot ser un inici...

2010-05-20T18:59:00.002+02:00

Avui, aquesta nit farem un pas cap a la lògica. No serà senzill, sens dubte, però ha de ser.

Hi haurà una moció, al punt cinquè concretament, parla d’ubicar el CAR, o l’ampliació del CAP, com se’l coneix més popularment, just al seu costat. A la zona d'equipaments de “La Rasa”.

Les valoracions que es feien per a no col·locar la nova escola a la Malla XIII, just al costat de l’institut Ramon de la Torre, valen per a demandar tots els esforços per a no desplaçar aquest CAR lluny de la trama urbana més poblada o epicèntrica de Torredembarra.

Tot i que cal esmentar que no es tracta de “ets” i “uts”, que la Malla XIII intercanviés la catalogació de zona verda per la d’equipaments de Muntanyans II, obeïa a garantir encara més la malmenada zona costanera. Vaig trobar a faltar arguments, que no vol dir que no hi fossin, per a no estar d’acord.

Quan va arribar la demanda d’Ensenyament, semblava lògic ubicar l’escola en una zona d’equipaments propera a un institut. Tot i que hi ha detractors, hi ha força defensors d’ubicar escoles i instituts a tocar i crear una sinergia. Altre cosa és si s’aprofita prou o no. També espero que s’hagi treballat el cens escolar de l’escola Mirades per a estar prou segur que evitem aquestos desplaçaments diaris, no sigui que amb una impressió o tempteig, haguem pres decisions tan importants. Val a dir, també, que no seria greu, ja que penso que anar a l’escola el més a prop del Nucli Antic fa poble i reforça la convivència i la participació en el teixit associatiu, esportiu i cultural.

Però retornem al tema principal, val a dir que sembla que les forces d’esquerra estaran per la proposta. Un consens que es fonamenta en una proposta lògica que no lliga de mans i que sols demanda una rigorositat per avaluar aquesta possibilitat.

Esmenes i al·legacions, és a dir peticions de matisos per a donar suport, cosa lògica per la seva banda, poden aixecar anàlisi i valoracions diferents.

I just és el que no s’ha de fer. Cal encetar un camí que mai s’havia d’haver abandonat, el de preguntar sense prejudici, tan pel que es pregunta com per a qui cal preguntar.

Els plans parcials de “La Sort”, de “La Rasa” i el de “Ponts del Ferrocarril” escenifiquen un eixample a Torredembarra. Una actuació que concreta i acota, per tan permet planificar i millorar, una zona verda de grans dimensions dins de la trama urbana. Ens seguirà quedant pendent l’entorn, les rodalies, els camins rurals i el tractament arborístic de les nostres places i carrers, caldrà no oblidar-ho.

I, en segona conversa, ara cal aprovar que tinguem com a eix i pol d’atracció la quarta escola, el Cap i el Car i la zona verda que l’envolta, ...ja parlarem de com baixar de Els Munts i com coordinar els carrers de sempre i els nous vials.

Avui, toca el que toca, però no em resisteixo a comentar que amb el plànol a la mà i passejant pels volts del pont dels Munts, a un li costa entendre com es mou una rotonda que converteix en quatre trossos la zona verda. Dos d’un tamany prou petit per a no actuar-hi en conjunt i els altres dos grans però separats per un vial de prou freqüència com per esdevenir frontera.

Una rotonda a sobre la N-340 ens permet organitzar els accessos rodats i recuperar el carrer Onze de setembre com a pas de vianants, de la categoria que es cregui convenient, però en definitiva un passeig per travessar aquest nou espai des de la tranquil·litat d’estar al bell mig d’un pulmó social i verd de la nova Torredembarra.

Però com deia Kipling, això ja és un altre història.

D'altra banda, i en referència

2010-05-14T18:00:00.005+02:00

A força de tenir terrenys i no dir a on... inventarem les instal·lacions "pareadas"

...a la comissaria de Torredembarra, Saura va afirmar que s'havia iniciat el procés per la seva construcció com una de les "cinc comissaries prioritàries" de la conselleria arreu de Catalunya. L'alcalde, Daniel Masagué, va assegurar que ja disposava dels terrenys. Si bé no els va voler precisar, va reconèixer que podrien acollir també el Parc de Bombers, una possibilitat d'implantació a la que Saura va donar esperances. Ara bé, el conseller va voler mostrar "prudència" a l'hora d'afirmar quan entraria en funcionament la comissaria tot remetent-se a la reunió que ha de mantenir en un termini de dues o tres setmanes el govern de la Generalitat per "reavaluar" les inversions després de la retallada anunciada per Zapatero.

Tarragona21.cat

Saura anuncia una nova comissaria dels Mossos a Torredembarra

Tarragona (ACN).- El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, ha anunciat la construcció d'una nova comissaria dels Mossos a Torredembarra (Tarragonès). És un dels cinc municipis catalans on el Govern considera prioritari que hi hagi comissaria junt amb l'Ametlla de Mar, la Jonquera, Salt i Manlleu. Saura també ha avançat que la comissaria que es fa a Tarragona, de les obres més 'potents' que ha fet últimament el Departament, s'acabarà a finals d'any. Saura, que aquest divendres visita el Camp de Tarragona, ha reconegut que el territori registra un balanç negatiu en accidents de trànsit, amb un total de 15 morts en el que va d'any, el doble respecte al mateix període de l'any passat.

La millor defensa és l’atac…

2010-05-13T17:42:00.004+02:00

La millor defensa és l’atac…quan és té clar que no hi ha més defensa, caldria afegir.

Quan et mous, o nedes, per sota de la superfície, pots estar llegint el llit del riu o simplement amagant-te.

Les decisions de l’equip de govern han estat irregulars. Per una banda, es corregia el que públicament havien explicat que no volien i per l’altre s’aturava tot allò que semblava accelerar la velocitat de creuer. Potser per prudència, potser per no tenir plànol. Recordeu que quan dubten entre camins, tenim tendència a frenar tot i no saber quin camí és l’adequat, com si la intuïció necessités d’una estona sense pressa.

Quan enumeres qüestions mal tractades o, simplement, errors de “bulto”, et trobes amb l’expressió de “No serà tant”.

Ens consta creure que algú, amb noms i cognoms, pugui decidir sobre el que ens afecta amb aquesta lleugeresa. Tan com volem creure que el govern de l’estat es pot resumir amb un “no es van atrevir”, “tard i malament” etc. I ens costa creure que estructures més petites i depenents de menys gent ho facin.

Una situació tan difícil com quotidiana.

Fa alguns mesos sentíem que els mals de Torredembarra eren els partits polítics. Un acord entre veïns, semblava el desllorigador de tot l’enrenou.

Una reflexió, amb veu alta, si no hi ha un grup de veïns i veïnes fen seguiment i als que convèncer, com es pot anar millor?

Els partits és una forma d’associació. Posem que ni millor ni pitjor. Però si té algunes avantatges. Compte amb un decàleg que diu que la feina és per transformar la societat cap a una direcció determinada.

Si tot i amb això hi ha gent que acaba exercint aquesta confiança des d’un punt de vista molt personal, com es pot entendre que sense això sigui millor?

Estem perdent el temps.

Un aparcament sense capacitat de contractació, ara una piscina… i la feina per fer. Si el soterrani ens ha costat quasi un milió d’euros més del que va arribar de Madrid, que ens espera amb la piscina?.

Defenso els plans dels Fons estatals d’inversió local, tot i saber de la relativitat de la mesura i els seus efectes. Acció directa, tot i passar per sobre de les autonomies, sobre els ajuntaments. Diners i projectes decidits per l’administració més propera.

L’alcalde, i dic l’alcalde perquè no hi hagut cap reunió global de regidors per a plantejar-se diferents alternatives, ha acabat escenificant la possibilitat més criticada d’aquest plans, un es planteja si calia l’intent o senzillament apaivagar la turmenta amb 13.000 Milions d’euros més a la caixa. Una opció conservadora, sens dubte.

No anem bé, es van retallar competències al Secretari. Ara no es renova la comissió de serveis de la Interventora. Un altre vindrà. Bonica conversa ha de tenir aquesta senyora, preparada i professional, que a sobre ha estat al bell mig dels plenaris municipals.

Calla, potser li passaria el que nomenàvem… ens constaria creure-ho.

Això no és una columneta

2010-05-10T10:11:00.002+02:00

9/5/2010 LA RODA

Això no és una columneta

Joan Ollé

M’agradaria que aquesta columneta, en lloc de ser un article d’opinió, fos, per exemple, una oferta de viatges en creuer per tots els mars del món, un anunci a tot color que promet dies i nits en països exòtics amb sopar de gala inclòs perquè vostès, al veure’l, poguessin somiar moments màgics encara no viscuts.

O que fos un simple acudit, un acudit gràfic d’aquells que amb tot just quatre traços precisos i unes quantes paraules expliquen molt més que una pàgina sencera de literatura en blanc i negre.

O –¿per què no?– un anunci de contactes carnals: un nom d’home o dona, una edat, potser unes mesures i una frase concisa i suggerent que impel·leixi el lector a imaginar-se quins ulls, quina pell, quins somriures forçats i quantes abraçades poden amagar-se darrere d’aquell mínim reclam.

O una fotografia, una d’aquelles fotografies que guanyen premis internacionals perquè el retratista estava al lloc i a l’instant on havia de ser i va captar, des de l’angle precís, aquells ulls infantils devorats per la fam o les calces d’una princesa apareixent inoportunament per sota d’una faldilla esvalotada pel vent.

O un anunci de perfum de nom francès o italià, en paper cuixé, amb què tot just amb unes gotetes et converteixes, com per art de màgia, en els guapíssims models que pel simple fet d’aplicar-se unes gotetes del producte ja són pur exemple de bellesa.

O encara millor, un encreuat: seria la manera de passar més temps junts, més temps que no pas l’escàs parell de minuts que vostès utilitzaran –si l’acaben– per llegir aquesta columneta, i, al resoldre feliçment les caselles d’horitzontals i verticals, se sentin orgullosos del treball ben fet.

O una necrològica, un anunci de recompensa per un gosset perdut, el val que retalla artesanalment el quiosquer quan el diari gairebé t’obsequia amb pel·lícules, culleres o imitacions de gerros de la dinastia Ming...

Però no, això és només, i malgrat el títol, una columneta en blanc i negre escrita per algú que avui, diumenge, ha intentat sortir de la seva gàbia de paraules, sense aconseguir-ho, a la recerca dels colors de les coses.

Origen web

Torredembarra opta a la setena convocatòria de la Llei de barris

2010-05-06T12:29:00.004+02:00

Un total de 77 projectes opten a la setena convocatòria d'ajuts de la Llei de barris

Un total de 75 municipis han presentat 77 projectes de regeneració integral per tal d’optar a la setena convocatòria d’ajuts de la Llei de barris, que es va obrir el passat 24 de febrer, igualant l’alt nombre de sol·licituds rebudes durant la convocatòria del 2005. D’aquests 77 projectes, un total de 29 opten a la convocatòria de Barris; 45 a “Viles amb projectes”, i 3 al contracte de barri. En total, el Govern concedirà 99 MEUR en ajuts i es preveu resoldre la convocatòria a finals del mes de juny.

La setena convocatòria de la Llei de barris permetrà passar dels 117 a uns 140 projectes de rehabilitació integral, continuarà facilitant l’entrada de municipis petits i possibilitarà que barris que ja han acabat els seus projectes puguin seguir gaudint nivell especial d’inversió pública.

El Govern concedirà una subvenció total de 99 MEUR, que s’afegirà a la part que aportaran els ajuntaments beneficiaris. Actualment, el Programa de barris té en marxa 100 projectes d’intervenció integral i 15 de Viles, de manera que beneficia més de 920.000 persones (un 13% de la població de Catalunya). Una vegada es resolgui aquesta setena convocatòria, s’arribarà als 1.300 MEUR d’inversió pública compromesa per a la millora integral de barris on hi viuen prop d’un milió de persones.

Les sis convocatòries resoltes fins ara de la Llei barris han permès posar de manifest la importància d’una actuació pública integral en àrees urbanes amb necessitats especials per tal de garantir-hi la qualitat urbana, ambiental i de cohesió social. Igualment, s’ha demostrat que el Programa de barris pot canviar les dinàmiques urbanístiques i socials d’aquests barris.

Per aquests motius, les actuals convocatòries combinen tres línies de subvencions a les quals es poden acollir els ajuntaments:

Projectes de rehabilitació integral a barris i viles: en aquesta convocatòria es destinaran 60 MEUR a donar entrada a nous municipis al Programa ordinari de barris. En total, 27 municipis han presentat 29 projectes per a optar als ajuts d’aquesta modalitat.

Camp de Tarragona

Baix Camp
Mont-roig del Camp - Barri de la Florida
Reus - Barris del sud
Baix Penedès
Calafell - Nucli antic
El Vendrell - Nucli antic sud
Tarragonès
Salou - Nucli antic
Torredembarra - Barri del nucli antic

El Programa de barris: les grans xifres

Des de l’any 2004, s’han resolt sis convocatòries d’ajuts derivades de la Llei de barris, que han concedit subvencions a 94 municipis per a impulsar projectes de rehabilitació integral en 117 barris i viles. La Comissió de gestió ha hagut de triar entre més de 400 sol·licituds. Aquesta setena convocatòria, juntament amb la de l’any 2005, han estat les més concurregudes, amb 77 sol·licituds cadascuna.

Durant aquest temps, el Govern català ha concedit 594 MEUR procedents del Fons de foment del programa de barris per a cofinançar els projectes seleccionats. La inversió total compromesa, comptant-hi les aportacions municipals, arriba, doncs, als 1.158 MEUR.

Aquest esforç inversor de les administracions públiques beneficia directament, amb millores en la seva qualitat de vida, a més de 920.000 persones, 13% de la població de Catalunya.

LES CARÈNCIES DE LA PREVENCIÓ|CONFLICTE ENTRE ADMINISTRACIONS

2010-05-03T13:12:00.004+02:00

3/5/2010

LES CARÈNCIES DE LA PREVENCIÓ|CONFLICTE ENTRE ADMINISTRACIONS

La meitat dels municipis amb risc químic no tenen pla d’emergència

• Els ajuntaments al·leguen que no disposen dels mitjans tècnics per complir amb la normativa
• Dels 2.400 programes locals de protecció civil que hi hauria d’haver a Catalunya només 1.270 funcionen

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / BARCELONA
RAFAEL MORALES / TARRAGONA

Potser és perquè l’esperit mediterrani fa que tendim més a la improvisació. O perquè la gent acostuma a pensar que les desgràcies són cosa dels altres, que a ells no els tocarà mai. O, més senzill, perquè creuen que això de resoldre els problemes dels ciutadans és cosa de les administracions. La veritat és que la cultura de la protecció civil segueix sent bastant minoritària a Catalunya. Bona part dels ciutadans –i els seus representants més immediats, els ajuntaments– viuen encara aliens a la prevenció dels riscos provocats per fenòmens naturals o per accidents. De fet, el 65% dels consistoris catalans que estan obligats per decret a disposar d’un pla d’emergències, no en tenen cap.
El punt de partida és simple. «Es tracta d’adoptar certes mesures, de preveure actuacions per anticipar-se, per estar preparat davant de qualsevol contingència que es pugui produir», resumeix Núria Gasulla, subdirectora de Programes de la Direcció General de Protecció Civil de la Generalitat. El problema és que això que sembla tan senzill, la coordinació, la planificació, afecta tothom i, pel que sembla, alguns no es donen per al·ludits.
En aquests moments, un de cada tres municipis del litoral català no disposa d’un pla d’emergència per afrontar una situació de contaminació marina o marea negra. El mateix percentatge d’incompliment (un 33,7 %) és el que registren els ajuntaments obligats a redactar plans de protecció en cas de nevades. Una mica més conscienciades estan les poblacions amenaçades per fugues químiques, que compleixen la llei en un 46,7 % dels casos. En total, dels 2.439 plans locals d’emergències que haurien d’haver elaborat obligatòriament els consistoris catalans, únicament 1.270 són operatius.
Responsables de Protecció Civil asseguren que la conscienciació de la població respecte als riscos típics del territori influeix especialment en el desenvolupament dels plans d’emergència. Per això, precisament, la prevenció contra incendis forestals és una de les més esteses. A Tarragona, per exemple, la població hi està acostumada i coneix les prevencions que s’han de prendre en casos d’incidents en alguna empresa química. Una cosa semblant es produeix als municipis on les nevades i les inundacions són un problema recurrent.

«NO SOM UNS INCONSCIENTS»

El problema el tenen, sobretot, els municipis de menys de 2.000 habitants, que no tenen recursos econòmics, però sobretot tècnics, per elaborar els plans a què estan obligats. «Dubto que cap alcalde sigui tan inconscient de no voler un pla d’emergència per al seu municipi», afirma Jordi Jardí, alcalde de Tivissa (Ribera d’Ebre) i responsable de protecció civil a l’Associació Catalana de Municipis (ACM).
Per elaborar un pla d’aquestes característiques –ja sigui el de risc bàsic (al qual estan obligats els municipis de més de 20.000 habitants) o els de riscos específics– s’han de seguir tres fases essencials. En primer lloc, s’ha d’analitzar el territori i comprovar a quina mena de riscos està exposat. A continuació, «s’han de determinar quines estratègies se seguiran per protegir el ciutadà quan es desplegui el pla», assenyala Gasulla.
Tot això, abans d’afrontar l’últim pas, la implantació. «Aquest últim pas és el més complicat», apunta la responsable de Protecció Civil, en al·lusió als mitjans que són necessaris perquè el pla no quedi en «paper mullat». En aquesta fase, «és fonamental incloure-hi i coordinar les aportacions de cada un dels agents que participen en el procés, com són els responsables polítics, sanitaris, les empreses de serveis, els bombers i cossos policials, les confraries de pescadors o les agrupacions de defensa vegetal i forestal», afegeix la subdirectora.
El colofó de tot aquest procés és el simulacre, possiblement la part més visual i que crida més l’atenció del ciutadà. Avui se’n farà un sobre risc químic a 34 poblacions de Tarragona i Barcelona. Tot seguit, indica Gasulla, s’ha d’intentar que la població prengui consciència dels riscos, «que els conegui i sàpiga com actuar», mitjançant les corresponents campanyes informatives.
«El problema és que un pla d’emergències és complex», objecta Jardí.

NO ÉS SANCIONABLE

Amb la normativa vigent a la mà, Protecció Civil de la Generalitat no té cap potestat per fer complir els plans d’emergència que considera obligatoris o recomanats –aquests últims són 1.518, dels quals només n’hi ha 221 de redactats. És veritat que comunica als ajuntaments la necessitat de tenir operatius els plans que consideren necessaris, però no pot anar més enllà. L’incompliment de la llei, en aquest cas, no és sancionable.
Una solució, apunta el portaveu de l’ACM, seria que «els consells comarcals o les diputacions disposessin de la figura d’un tècnic per facilitar la redacció dels diferents plans».

Article a El Periodico