diumenge, 24 de febrer del 2013

La responsabilitat de publicar sobre suïcidis



Publicat el 20 febrer 2013.
Sé que està jubilat, que té com a mínim un fill, que no pot pagar la hipoteca i que l’entitat bancària l’assetja amb amenaces. També sé que viu amb desesperació i impotència aquesta situació a la que no veu solució. Aquest és un perfil inventat, però podria ser la descripció del meu veí que fa dies que seu al sofà davant el televisor.
Tanmateix fins fa ben poc els mitjans de comunicació no xerraven de suïcidis, tal com recomana el codi deontològic i la majoria de llibres d’estil. La raó principal és evitar la imitació (anomenada efecte Werther), que suposa que la publicació de noticies de suïcidis provoca el contagi i l’augment dels casos. Hi ha diversos estudis quantitatius que ho demostren amb xifres.
Per altra banda l’acte de suïcidar-se el tenim entès -fins a dia d’avui-, com una decisió personal presa de l’espai íntim, i per tant no es considera noticiable en sí mateix. Ara bé, en casos de personatges públics rellevants o quan es considera que el suïcidi té efectes més enllà del subjecte, s’ignora l’efecte imitador, es vulnera el dret a la privacitat i se’n parla als mitjans.
Però anem a pams. Pel que fa a l’efecte Werther, és cert que existeixen els resultats de l’estudi sobre l’augment de suïcidis, però també ho és que no el podem comparar amb cap altre investigació ja que, malauradament, no tenim anàlisis que relacionin la qualitat de la informació (el què i el com) amb la influència en el seu context. Per tant, no és que no s’hagi de publicar, sinó que potser s’ha d’explicar diferent.
Pel que fa al caràcter privat de suïcidar-se que impossibilita xerrar-ne als mitjans, em preocupa que aquesta pràctica vagi de la mà de la incapacitat de presentar-la com una qüestió social. No fa tant que la violència domèstica va passar a ser de gènere i el canvi va suposar, no només col·lectivitzar un problema social, sinó també va obligar a prendre consciència sobre la responsabilitat individual (periodística i política!) al respecte.
Així doncs, de quina manera s’han explicat les darreres noticies sobre suïcidis? Des d’una òptica preventiva? Documentant els factors influents? Explicant els indicadors de risc de comportaments suïcides? Les senyals d’advertència? Facilitant línies telefòniques d’ajuda? Proporcionant recursos mèdics? Assistència psicològica? Aportant alternatives? Presentant la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca?
No és aquesta també la responsabilitat dels mitjans?

La responsabilitat de publicar sobre suïcidis



Publicat el 20 febrer 2013.
Sé que està jubilat, que té com a mínim un fill, que no pot pagar la hipoteca i que l’entitat bancària l’assetja amb amenaces. També sé que viu amb desesperació i impotència aquesta situació a la que no veu solució. Aquest és un perfil inventat, però podria ser la descripció del meu veí que fa dies que seu al sofà davant el televisor.
Tanmateix fins fa ben poc els mitjans de comunicació no xerraven de suïcidis, tal com recomana el codi deontològic i la majoria de llibres d’estil. La raó principal és evitar la imitació (anomenada efecte Werther), que suposa que la publicació de noticies de suïcidis provoca el contagi i l’augment dels casos. Hi ha diversos estudis quantitatius que ho demostren amb xifres.
Per altra banda l’acte de suïcidar-se el tenim entès -fins a dia d’avui-, com una decisió personal presa de l’espai íntim, i per tant no es considera noticiable en sí mateix. Ara bé, en casos de personatges públics rellevants o quan es considera que el suïcidi té efectes més enllà del subjecte, s’ignora l’efecte imitador, es vulnera el dret a la privacitat i se’n parla als mitjans.
Però anem a pams. Pel que fa a l’efecte Werther, és cert que existeixen els resultats de l’estudi sobre l’augment de suïcidis, però també ho és que no el podem comparar amb cap altre investigació ja que, malauradament, no tenim anàlisis que relacionin la qualitat de la informació (el què i el com) amb la influència en el seu context. Per tant, no és que no s’hagi de publicar, sinó que potser s’ha d’explicar diferent.
Pel que fa al caràcter privat de suïcidar-se que impossibilita xerrar-ne als mitjans, em preocupa que aquesta pràctica vagi de la mà de la incapacitat de presentar-la com una qüestió social. No fa tant que la violència domèstica va passar a ser de gènere i el canvi va suposar, no només col·lectivitzar un problema social, sinó també va obligar a prendre consciència sobre la responsabilitat individual (periodística i política!) al respecte.
Així doncs, de quina manera s’han explicat les darreres noticies sobre suïcidis? Des d’una òptica preventiva? Documentant els factors influents? Explicant els indicadors de risc de comportaments suïcides? Les senyals d’advertència? Facilitant línies telefòniques d’ajuda? Proporcionant recursos mèdics? Assistència psicològica? Aportant alternatives? Presentant la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca?
No és aquesta també la responsabilitat dels mitjans?

divendres, 22 de febrer del 2013

El Rei i el temps per a cada cosa



Vagi per endavant que un segon després de llegar la piulada sobre Pere Navarro i l’abdicació vaig exclamar: “Ondia(recorcholís) la que es liarà!!”.

Però un és com és i seguidament vaig buscar el context de l’afirmació. Ja sigui a on, davant de qui i, el més important, si era un sofisme per parlar d’altres coses.

Hores després ja podies llegir la intervenció sencera i, fins i tot, la rebies al teu correu segons siguin els teus cercles de relació.

Quan hi ha tanta passió com la que ens envolta. Passió de la viva, de la vital i opressiva, de la que fa rebel·lar-se i alhora ens fa seure i ens obliga a reflexionar, fins i tot l’ordre dels arguments, és un problema a discutir.

Si qüestionem què és el primer a fer, ja tenim una bona conversa i fins i tot polèmica.

En qüestions de consulta sobre la sobirania o sobre l’estat propi, també proposava que com que hi han prous braços, uns es dediquessin a treballar majoritàriament per una reforma constitucional i els altres en que el marc de la consulta fos de consens social, que a la fi és el que més ens ha d’importar.

En qualsevol calendari de regeneració es pot valorar massa complicat el traspàs de la monarquia parlamentaria cap a la república.

En termes estratègics com que una cosa tan revolucionaria pot entorpir la necessària higienització d’usos i costums de la societat actual i de la política com a mostra més vistos.

Es podria imposar a la fi l’abdicació d’una figura sota sospita des de per relacions comercials fins per haver protagonitzat el desvetllament d’una família “mostra” gens recomanable com a imatge o ideal pels que ho necessitin.

Però, en tot cas, no cal "donar canya" al més nou com a més novell perquè ens distreu del més important.

Per experiència històrica, al que crida “tonto l’últim” més tard o més aviat acaba sota els cavalls.

No em motiva gens la monarquia parlamentaria, em consolava quan semblava un referent moral i de suport a la democràcia per força gent. Ara, veig un home molt gran que no pot acabar de jeure a curar les seves ferides, i a deixar-se anar i reviure la seva vida.

Tan li fa la fortuna, o el poder… si quan et toca reflexionar… no tens la família al voltant i la pau al cor… ets molt pobre, per rei que siguis.

divendres, 15 de febrer del 2013

Avui he demanat la baixa com a militant...




No vull magnificar l'acte, no és pas tant important. Però si voldria fer-ho saber i passar full. No deixaré de treballar en política. Per que per a mi, la política és des d'escoltar, fins a caminar, sense deixar-me les conclusions i les opinions que amb humilitat pugui expressar. No em sentireu mal parlar, no seria lògic. S'ha fet molta feina, però ara crec que si tenia raó quan volia més risc i avançar en la justícia social. L'estratègia que escolta a la societat no pot corre riscos que davant de la seva publicació perdis el que no saps si haguessis perdut radicalitzant més del que les enquestes aconsellaven. Aquesta és la carta en que ho he comunicat.

Bon dia,

Sincerament no creia que arribaria el dia d'escriure aquestes lletres. Entre els meus pitjors defectes hi ha poca predisposició al defalliment. Però cal ser coherent, o atendre si es prefereix els "imputs" de coherència que ens demana el cor.

Vull demanar la  baixa de militant del Partit dels Socialistes de Catalunya. Ho escric amb totes les lletres perquè, entre d'altres coses, em sembla simptomàtic que massa sovint s'oblidi el plural en el nom del fins ara, nostre partit.

No és una carta de revenja, ni de buidar el pap, ni de cap retret. Ja no toca. Però he demanat a massa companys fins ara que la desvinculació amb el PSC, no pot ser  mitjançant una ordre a la "Caixa". Sincerament plegar pagant a les entitats bancàries set euros per un rebut tornat, és massa "kafkià".

Crec que el Partit es mereix unes lletres a on quedi expressat el perquè. Potser per si fos d'utilitat en una possible regeneració a on s'acabi entenen que massa temps hem buscat socialistes o gent capaç de donar-nos el vot a on fos, quan només calia caminar sobre les nostres passes i analitzar, amb la fraternitat dels que hem treballat junts, què ens ha portat a tenir tants companys i companyes a casa, políticament parlant, o massa lluny com per continuar sota un paraigües que ha tingut una ombra gran, però que quan arriba la pluja tapa el que tapa, no hi ha més.

Fa més de trenta anys vaig demanar l'afiliació perquè majoritàriament els meus referents estàvem al Partit.       

En el full de sol·licitud encara es pot observar que sindicalment militava a CC.OO. Hi havia tanta feina i il·lusió que ni importava ni era important. Pocs anys després coordinava la secció sindical d'UGT en el moment històric i histèric de l’esfondrament de Banca catalana.

No em penedeixo de rés, potser de no haver plegat abans i haver estat massa temps enfadat amb el que anava veient.

Si esteu veritablement conformes amb com estem i hem arribat fins aquí, us demano disculpes per no coincidir de vegades sorollosament. Si penseu que és el que hi ha i que a tot arreu és igual, llavors no us demano pas rés però ja no em sap tant greu el soroll, no teniu raó.

Deixo el Partit perquè, majoritàriament, els meus referents estan a fora de la fins ara, nostre organització. Faig còpia d'aquesta carta a tots els companys i companyes de Torredembarra, no per ser més important que qualsevol altra cosa sinó per la coherència que comentàvem. És la fi d'una conversa llarga amb molts d'ells. I una darrera rebel·lia, si encara us cal llegir-ho tres vegades... parleu amb la gent, m'han entès a la primera.

Una sincera salutació i abraçada a tots.

Albert Bonet Pérez

Agrupació local de Torredembarra - Camp de Tarragona.