dilluns, 31 de desembre del 2012

Bon any - Processats a Xile set exmilitars per l'assassinat del cantautor Víctor Jara



39 anys després del crim, el 16 de setembre del 1973, cinc dies després del cop d'estat d'Augusto Pinochet, es jutjarà la tortura i assassinat del músic i activista



Victor Jara

Un jutge xilè ha processat set exoficials de l'exèrcit com a responsables de l'assassinat del cantautor Víctor Jara el 16 setembre del 1973, després del cop d'estat que va encapçalar Augusto Pinochet. La resolució, dictada pel jutge especial Miguel Vásquez, de la Cort d'Apel·lacions de Santiago, més de 39 anys després del crim, inclou set militars que en aquella època estaven a càrrec de centenars de presoners confinats a l'Estadi Xile de la capital del país. Per un dels processats, Pedro Barrientos Núñez, el jutge ha dictat una ordre de captura internacional, ja que està fora del país, i ha fet arrestar els altres sis per un batalló de la policia militar.
Barrientos ha sigut processat com a autor de l'homicidi de l'autor de 'Te recuerdo Amanda' i 'El cigarrito', juntament amb l'exoficial Hugo Sánchez Marmonti. Com a còmplices, han sigut processats Roberto Soupe Onfray, Raúl Jofré González, Edwin Dimter Bianchi, Nelson Hasse Mazzei i Luis Bethke Wulf. Fa uns anys, Edwin Dimter va ser identificat com 'El Príncep', sobrenom d'un dels oficials que estaven a l'estadi, a qui s'assenyalava com l'autor material del crim.
Els últims dies del cantautor 
Víctor Jara, que a més de cantautor era un destacat director de teatre, va ser detingut el 12 de setembre, un dia després del cop de Pinochet, al costat de centenars d'alumnes, treballadors i professors de la Universitat Tècnica de l'Estat (UTE), l'actual Universitat de Santiago (USACH), en la qual exercia com a docent.
Tots van ser portats a l'Estadi Xile, habilitat com a centre de detenció, on Víctor Jara, després de ser reconegut pels militars, va ser separat dels altres presoners i sotmès diversos dies a tortures. Va patir cremades amb cigarrets, simulacres d'afusellaments i la fractura de les seves mans amb cops de culata. L'artista, assenyala la resolució, va ser "agredit físicament, de forma permanent, per diversos oficials".

El 16 de setembre l'Estadi Xile va ser buidat de presoners, amb l'excepció del cantautor i de Littré Quiroga Carvajal, que va ser director de l'Empresa de Ferrocarrils de l'Estat durant el govern de Salvador Allende (1970-1973). Tots dos van ser portats a un soterrani del recinte i cosits a trets. Víctor Jara, nom que porta actualment el recinte on va morir assassinat, va rebre 44 impactes de bala i tenia nombrosos ossos fracturats, segons va determinar l'informe de l'autòpsia que li va ser practicada després de la troballa del cadàver, a la part posterior d'un cementiri situat en l'àrea sud de Santiago, on també hi havia els cossos de tres víctimes. El cadàver de Víctor Jara va ser reconegut en el dipòsit de cadàvers per la seva vídua, la ballarina britànica Joan Turner, que el va retirar i el  va sepultar en el Cementiri General de Santiago, en un funeral al qual a més d'ella només hi va assistir el conductor de la carrossa fúnebre. 

divendres, 21 de desembre del 2012

Elogi de Pere Navarro... i a sumar





21.12.2012
http://www.vilaweb.cat/editorial/4067524/elogi-pere-navarro.html

El primer dia de la sessió d'investidura va deixar una notícia que no tothom interpreta igual, però que jo considere molt positiva: Pere Navarro va anunciar que el PSC s'abstindria en tot allò que fes referència al referèndum. Artur Mas va ser particularment incisiu contra aquesta posició, però pense que l'hauríem de valorar. En primer lloc, perquè no crec que siga fàcil per a Navarro de sostenir-la i potser demostra que alguna cosa es mou en el món socialista oficial. Però, en segon lloc, i sobretot, perquè aquest gest desarticula el front del no. Ras i curt: podrem dir que contra el referèndum només hi ha 28 diputats de 135. Una imatge molt poderosa pensant en Europa.

Que és estrany que el PSC opte per abstenir-se en la qüestió més important de les darreres dècades? Ho és. Però què podria fer, si no? Tal com van les coses, ací i a Espanya, no els faig pas unint-se al front sobiranista –per bé que no ho desestimaria pas del tot, a llarg termini. Però el problema és que tampoc no es poden integrar en el front del no. El PSC no pot restar com un partit assimilat al PP i Ciutadans. Per a ells, encasellar-s’hi encara seria més arriscat que no declarar-se independentistes. De manera que no tenen cap més remei que intentar una tercera via, poc comprensible però tercera via al capdavall. I Pere Navarro no es pot dir que no ho prove amb paciència, en un moment que li cauen garrotades d’ací i d’allà.

Tot va tan de pressa en aquest país que el vertigen no ens deixa situar-nos on cal. Però si ens aturem un segon, una de les coses més espectaculars del nou parlament és que 107 diputats dels 135 s’havien presentat a les eleccions amb un programa que reclamava un referèndum d'autodeterminació –els del PSC també, tot i que hi afegissen això de la legalitat. I que al marge només queden 28 extremistes, clarament expulsats del corrent central del país.

Vist així, i confirmat –com ho ha confirmat ara Navarro– que el PSC no posarà entrebancs al referèndum, la veritat és que ho hauríem de fer molt malament per a no saber fer-nos entendre al món. Vull dir fer entendre que l'autodeterminació és un objectiu nacional, que va més enllà dels partits i de les ideologies i que, per tant, això reclama una solució i fa impossible que siga simplement el no amenaçador de l'estat del qual avui encara, i crec que per poc temps ja, formem part.



divendres, 7 de desembre del 2012

El Govern Espanyol impedeix la gratuïtat de l’AP-7


http://www.directe.cat/noticia/264223/el-govern-espanyol-impedeix-la-gratuitat-de-lap-7
 
 
Foment prefereix regalar més de 2.000 milions d’euros a ABERTIS abans de fer gratuïta l’autopista AP-7 des de Tarragona a La Jonquera
 
A l’any 2006 el ministeri de Foment va signar un conveni amb l’empresa ABERTIS per a la construcció del tercer carril de l’autopista AP-7. Amb una inversió prevista a càrrec d’ABERTIS de 500 milions d’euros, però real de 350 milions d’euros, l’obra i el conveni s’han convertit en un negoci milionari i una sagnia per l’erari públic i és un impediment pel desdoblament, llargament ajornat, de la N-II i la N-340. Però l’escandalós conveni és ara una solució per evitar que els catalans paguem doblement un peatge, tant sols l’actitud del Govern Espanyol ho pot impedir. Des de fa temps, el directe!cat porta denunciant l’escàndol que representen els peatges per l’alt cost que representen i els incessants beneficis de les concessionàries d’autopistes. Ara fem un pas més i no solament critiquem sinó que aportem solucions per acabar amb el peatge d’una autopista que s’ha pagat moltes vegades.
 
ABERTIS cobra més diners via conveni, que no pas per la recaptació dels peatges de l’AP-7 

Fins a l’any 2010 el saldo compensatori que el Ministeri havia de pagar a ABERTIS per la davallada de la circulació a l’AP-7 pujava a 457 milions d’euros, en tant sols tres anys, segons les dades fetes públiques pel mateix ministeri. El muntant de l’operació és calcula en funció principalment del transit de cotxes per l’autopista, a més disminució més diners que ha de pagar el ministeri. Tant a l’any 2010 com el 2011 el descens de vehicles encara ha estat més espectacular degut a la crisi i per tant les xifres augmentaran encara molt més, podríem estar parlant de més de 300 milions d’euros a l’any, xifra molt superior a la recaptació per peatges que ABERTIS té en un any.

Podem tenir el peatge de l’AP-7 gratuït, però el Ministeri prefereix omplir les butxaques d’ABERTIS    

Si el Ministeri pagués el peatge dels usuaris, augmentaria el transit i es complirien les xifres establertes pel nefast conveni signat pel Ministeri de Foment i la concessionària, d’aquesta manera l’erari públic s’estalviaria de pagar els 300 milions d’euros anuals.      

Per què el Ministeri prefereix regalar més de 2.000 milions d’euros a una empresa privada?

Primer signen un conveni escandalós malgrat que diferents informes el desaconsellaven per que dificultarien el desdoblament de la N-II com així ha sigut, i un cop vist el desastre i l’alt cost per l’erari públic, quan tenen un possibilitat de reduir els danys col·laterals prefereixen seguir augmenten els beneficis d’Albertis en perjudici de dels usuaris catalans.        

No tenim l’AP-7 gratuïta per què el Govern Espanyol no vol

Pagant el peatge dels usuaris, fins i tot és podria cobrar un preu simbòlic, augmentaria el transit i s’estalviaria diners i donaria resposta a l’escàndol dels peatges que paguem els catalans, és tant senzill com tenir voluntat, però Espanya prefereix seguir castigant, sempre que pot, Catalunya.       

ABERTIS cobra doble, cobra dels usuaris i de l’erari públic segons el nefast conveni. Ara els polítics tenen la paraula, amb una iniciativa parlamentaria es pot arreglar l’escàndol.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Sembla que no tingui importància el fixar el punt de sortida en una conversa.

 
 
Ho pot semblar, però quan l’interès no és baldí, cal i molt. Tot el que està caient surt de no haver actuat quan hi havia marge. Sentència “dixit” i inapel·lable.
 
Surt de no haver-se atrevit a fer polítiques antipàtiques en èpoques de més recursos a l’entorn i quan sembla de mal gust parlar de perills i riscos. Anar fent no ens protegeix de rés. El topall del preu de l’habitatge fixat per professionals independents dels bancs, hagués comportat queixes i campanyes en favor d’una aparent llibertat. Ara, seria la normativa més “progre” de la història moderna.
 
Però, Què esperem d’un home o dona que ha estat escollit per un partit i que se’ns ofereix per a dirigir políticament un país? Esperem que faci el que calgui i que ho pugui explicar.
 
Volem que si davant d’una problemàtica ben definida, localitzada i avaluada, hi ha formes diferents d’actuar. Un cop ben utilitzades i fiscalitzades i amb elements correctors, ens quedin diferencies en els resultats que expressin la manera de ser, la ideologia i no les mancances dels que dirigeixen un govern.
 
Un país ric i amb desigualtats, és a dir amb el campi qui pugui, és un país governat per la dreta. Ja sigui al govern o als “pools” d’influència.
 
Un país que va desenvolupant-se al ritme del seu creixement sense deixar-se ningú pel camí, és a dir una administració intervencionista però que protegeix als treballadors, consumidors etc. Per sobre dels inversors i especuladors, és un país d’esquerres, ja sigui al govern o per una xarxa social i sindical forta i compromesa.
 
Per definició, un país de dretes pot corre més en aparença, però la caiguda és també molt forta. Un país d’esquerres amb un I+R+D com a motor anirà més lent però tots a l’hora. I no cal recordar la Unió Soviètica, l’empatem amb el crack del 29 i a córrer.
 
Quan el país va fent i permeten que s’instal·li la cultura de la “pela fàcil”, dels “…azos” per aquí i per allà i dictant lleis a mida de cada moment sense preveure rés més que el demà pasta… és una pena de país. És l’Espanya que hem deixat grumollar i decebre fins a la sacietat.
 
El sentiment nacional és un dret, és irrenunciable i fins i tot ineludible. Si es té, dons es té. Potser no tothom el desenvolupa per igual, alguns més en “contra de” i altres com a desesperació de no haver rebut un tracte digne i una gestió lògica i moral.
 
I és que Espanta es va construir l’any 1975, abans, si em permeteu, no em fa gaire falta. Mora el dictador al llit, i cadascú a casa seva pensa sinó serà massa car esbombar-ho tot. T'hi atanses i a treballar, solament va faltar el 23-f per acabar-ho d’arrodonir. Monarquia parlamentaria i a assolir el futur.
 
He dit més d’un cop que no em semblava malament el cafè per a tots, es clar, però, que no imaginava que no s’acabaria de normalitzar mai. El fons d’equilibri territorial, la solidaritat, el entre tots ho farem tots, espera i veuràs, som molt més forts plegats etc. Etc.. no s’ha gestionat be. No hi ha comunitats més felices que altres. És un Tòpic maligne pensar que a fora dels terminis catalans tothom està molt content haver-se conegut.
 
No s’ha gestionat be. Els AVE’s que no es poden permetre ni els americans no ens han donat una patina de paradís del sector serveis. Els aeroports no han convulsionat el mercat del turisme, les autovies entre llocs sense necessitats clares, no les omplen de comerç rodat ni fan oblidar els punts negres de les carreteres que si es fan servir.
 
Ens varen convèncer de que era millor una caixa a part per les pensions. De veritat? Ara les congelen o les deixen decréixer, com es vulgui, amb l’argument de que no hi ha tants cotitzants. Amb una caixa única i una mica més de vergonya, no caldria fer rés. Ja fa massa anys que diem que amb cada avió es paguen una infinitat de pensions, de beques de recerca, de menjadors escolars..
 
Hi ha força exemples, ja continuarem un altre dia.. però avui que quedi clar que les retallades d’avui, millors o pitjors, són les badades interessades d’ahir.

I d'en Wert, a parlar de reull... no sigui que amb la provocació perdem de vista altres greuges molt importants.