No ha estat senzill pair tots els aspectes i matisos, opinions i voluntats, interpretacions i expectatives del ja “nostre”, de tots, onze de setembre.
Aquesta diada és històrica. No només per les xifres de gent i d’estelades. Ho és per la concienciació global, en un sentit o altre, i per l’avenç significatiu del pragmatisme. No ha estat contra ningú ni solament pel desequilibri de la balança fiscal i el fons de solidaritat. Ha estat una proposta mesurada, meditada i ben explicada. S’han deixat els “ets” i “uts” per més endavant i això ha fet coincidir a un número importantíssim de la ciutadania pels carrers de Barcelona.
Qui pot dir sense envermellir que no val rés? Què hi havia més gent a casa? És que repetim les eleccions si baixem del cinquanta per cent de participació?
Què cal dissenyar alguna cosa nova en clau segle 21? Què no és prou “nou” nacions-estat que vulguin auto governar-se? No és prou “nou” demandar un estat federal a Europa?
Els canvis seran polièdrics. Per una banda, estudiosos parlant de la necessitat d’estats més petits, sobre els quinze milions, com a unitats polítiques més eficients. Fer política més a prop dels ciutadans. A l’Escola d’hivern socialista i en alguns parlaments més s’ha parlat de la necessària cessió de sobirania cap a Europa per a poder tirar endavant. Això sí? El control bancari deixa al país i no passa rés? Farem polítiques europees? Quines? Quotes i prou?
Si aquest és el panorama perquè no podem reorganitzar-nos de la millor manera possible? Respectant les unitats socio polítiques d'una forma voluntària i des de l'ànima.
El socialisme no és independentista en si mateix. És veritat. La lluita per un estat de benestar per a tothom, per una racionalització de la despesa amb criteris sostenibles i generosos, per un creixement basat en la igualtat d’oportunitats, per la planificació i l’estudi rigorós per fer front als nous reptes... aquesta lluita és magnifica i persegueix la convivència pacifica i en harmonia dels pobles.
Per tan, sense una situació de injustícia no es pot defensar altre política que la transversalitat dels homes i dones i el seu entorn. Però si parlem de la sobirania estatal com a inrevisable tot i que comporta infelicitat en diferents racons, la transversalitat no és universal i podem parlar de projectes ciutadans.
Aquí comença a assentar-se la nova situació. Incompliments i accions per afeblir Catalunya ens acosten d’una manera molt clara a la manca de justícia política.
Una Europa única basada en el projecte, en la cultura, en la protecció a l’infant, a la gent gran, al desafavorit, a l’entorn... és un futur socialista. Mancomunar, interactuar i avançar és sumar. Però si hi ha desafecció també és per que hem deixat de treballar clarament per aquestos somnis. Davant d’una política d’esquerres arreu, d’una real praxis socialista, parlaríem de mides correctores de la coordinació amb la resta d’estats i nacions espanyoles i amb Europa.
Si ens hem quedat apressats entre el dèficit i la correcció de la gran banca, si hem fet una sola rotonda abans d’higienitzar un carrer, si hem fet el “lluït” abans que el necessari, ni que sigui un instant... ens cal disculpar-nos de veritat. De cor. I tan li fa si la societat no sempre ha reconegut els esforços, ja se sap. Ens oferim per treballar pels altres, no ho oblidem mai.
Crec que va ser el President Maragall qui va disposar que l’onze fos més festiu que reivindicatiu. Teníem quasi be el que es podia tenir?, greu error, president. També recordo en el seu discurs de comiat a la Federació de Barcelona , una mena d’àgora inversa. Venia a dir que l’utòpic no existia, ja que havien fet el que es podia i calia fer. Quina vida més trista!! Satisfets en braços de l’organització i maldient dels inquiets o, si es prefereix per augmentar la supèrbia: “dels toca collons”.
La força de la manifestació catalana esperona la Il•lusió, l’esperança més assenyada i fa un toc d’atenció al seny. Perquè és assenyat decidir que ja n’hi ha prou. Què la balança està decebuda, torta i inclinada. I n’hi ha prou per a força coses.
N’hi ha prou d’esperar que tot no se’n vagi a “norris” amb un posat trist confonen la responsabilitat amb la miopia. N’hi ha prou de confondre insults amb estratègies.
Catalunya amb una administració pròpia i veïna dels seus veins, solidària i creativa, il•lusionada i més satisfeta també haurà de decidir quin model polític tria. I ens caldrà una esquerra formada, experimentada però amb la utopia ben llustrada, amb un discurs clar per explicar perquè van les coses amb aquest ordre i no un altre, però mantenint el camí i el rumb més clar que mai.
El Psc ha estat fonamental per la història de Catalunya. Arribar a ser el partit dels socialistes de Catalunya ha estat un procés tan dificil i modelic. Em fet sacrificis pel be comú, em fet el que calia fer per foragitar el ressó dels sabres... Perdoneu la simplificació, però el nostre discurs ha quedat en fora de joc, uns i altres han fet el que els hi semblava. I ara, la ciutadania diu prou.
Si es vol es pot continuar comentant si els gossos són llebrers... però cal actuar de forma decidida. La crisi acabarà sense culpables condemnats o apartats de les seves responsabilitats. Acabarà sense haber aprés rés, sense disculpes, amb un estat del benstar retallat que solament augmentarà amb els anys per seguir fent més merits que l'altre...
Si t'agrada l'esport, no en tens prou ni solament amb guanyar ni amb que perdi l'altre.