dimecres, 22 de febrer del 2012

I ara de nou...


Fa temps que no escric en aquest bloc. El darrer text, es referia a la mort d’un gran amic. Em va tocar, sens dubte. Però va fer quelcom més. Em va tornar exigent. Més exigent. No fins al punt d’alinear-me amb els que estan enfadats però no participen enlloc, segueixo dubtant si és una postura o una no-postura. Ja ho hem parlat algun cop, si participes amb la socialització de la societat ja ens entenem. A qualsevol entitat, grup, escala o associació de veïns, si surts a passejar amb ganes de veure, si et preocupen les coses… si estimes una bona xerrada… ja n’hi ha prou. Participar és viure amb ganes de ser col·lectiu. O, de fet, així ho crec.

La miop política del partit popular, una mica de pa per més gana per demà i enmig a quedar be amb els que sí recuperaran el seu benestar d’aquí a pocs anys, era previsible i és denunciable. Però no pot tapar que ha faltat valor i decisió política per a arranjar les coses quan els números semblaven bons.

Cal donar la cara i acceptar que no s’ha fet be. Que no es va produir un enfrontament amb les estructures més estabilitzades del poder econòmic per intentar anticipar-nos a aquest desastre. Prefereixo perdre per una conxorxa dretana que per la inanició de la il·lusió progressista. Es molt possible que ara sigui el moment dels fidels, dels que no renyen, dels que pensen que pitjor és l’adversari.

És molt possible. Però rés serà el mateix. Si les polítiques populars minven les confiances d’avui fins al punt de poder tornar a desenvolupar responsabilitats de govern en pocs anys i no estem preparats, instaurarem un bipartidisme entre el centre-dreta i la dreta. Els progressistes quedarem enterrats per la frustració i la manca de credibilitat.

Quan l’equació es redueixi a independència o centralisme ferotge, quin paper ens quedarà? Els menys dolents? Els estatals més amables? Ja podrem exigir la federalització de l’estat com a única solució per no entrar a Europa com a un "land" de tercera?

La política te solucions per a tot. Perquè també és fer política descentralitzar, participar, compensar, arriscar i pensar. Entendre’s és fer política. Perdonar és fer política, com també ho és demanar perdó o acceptar responsabilitats.

Prou laboratori d’idees!! Si cal redactar millor, o escoltar, o passejar-se més pels nostres carrers… si us plau no poseu més noms. Fem una política d’esquerres que s’entengui i que es pugui respectar.

Com deia el vell amic Juanjo, l’esquerra podria nacionalitzar la Banca i la dreta no. Sinó es pot afirmar és que alguna cosa falla. I te raó, per això soc exigent.

Ara no és el moment de vedar als exigents, ara cal ressorgir i seguir treballant. En una banda o altre, tan li fa. I a tots aquests que volen fer bondat per a preservar-se, dir-lis que esperem que es tornin exigents, pel be de tots. Ningú millora si troba massa disculpes, un s’espavila després de discutir i de treure conclusions.