Els valors i les oportunitats

Hi ha una visió monolítica dels partits polítics. Com tot a la vida, les estructures dels diferents partits tenen coses bones i pitjors. Però tots i cadascú d’ells han anat construint, congrés rera congrés, la seva forma d’organitzar-se.

El fet d’abastar un territori tan gran com Catalunya, comporta que cal organitzar-se amb prou cura i afavorir la participació i el treball polític arreu. Participar és l’oportunitat d’oferir i, en el cas de coincidir prou gent, esdevenir propostes polítiques qualificades.

Els missatges i les idees, les accions i les propostes arriben a més indrets. Però és més gran la quantitat de companys i companyes que calen per a tirar-ho endavant i alhora, cal una representació territorial i sectorial per a copsar els neguits de tot arreu i traslladar-los fins als diferents consells generals, nacionals o autonòmics de cada formació política.

Sense voler parodiar, no acostumen a ser una mena de penyes, o de gent vetllant una franquícia, o associacions coordinades per a gaudir d’un front d’informació o serveis o algunes de les formes d’organització que ens mostra la societat en cada congrés, o trobada comercial, o jornada de entres o altres i altres exemples.

Aquests tipus d’organitzacions poden fer prevaler els valors més segurs, els més preparats acadèmicament, mediàtics o fins i tot simpàtics, si s’escau. I enmig de totes aquestes variables poden haver oblits o preferències que deixin a gent molt adequada sense l’oportunitat de poder demostrar la seva vàlua. Vaja com a la vida en general, o és que tothom té allò que creu que es mereix?

Per altre banda cal recordar que quan hi ha una malifeta o error, o sortida de to, o emprenyada o llicència o ineptitud per part d’un ciutadà que desenvolupa un càrrec de representació, mirem al partit corresponent i li posem molt mala cara.

La sensació de corresponsabilitat davant d’un bandarra és dolorosa. La sensació d’impotència quan hi ha companys que no comparteixen maneres de fer i es permeten buidar el pap quan els hi convé o fins i tot tirar pel dret, també ho és.

La grandesa de la participació no està en ser elegit i escollit, està en ser escoltat. Demanem responsabilitats dins dels partits, comprenem errors si no hi hem participat quan es demanava i volem seguir fent partit perquè no n’hi ha d’altre. Són els pilars de la democràcia. Tan se val el tamany, l’extensió representada i l’ideologia, son referents per a demanar i exigir i saber el què i com de cada proposta.

Un pot pensar que quan més petit més participatiu i més transparent. Sembla que l’autonomia es basi en l’estatus territorial. Si fos així no hi hauria cap plet referit a associacions, ni a escales de veïns ni a altres exemples que ja compreneu.

Mentre hi hagi ciutadans que voten a la persona sense mirar el que diu que vol fer i com, no hi haurà participació real.

Cada cop que un telèfon s’aixeca per predisposar algú contra alguna persona, cosa o idea sense aportar raciocini i contrapropostes, és un pas enrere.
Si hi ha responsables polítics identificables pensem en poders i contrapoders, si hi ha assemblees obertes pensem quan amics i coneguts han vingut solament a votar.

Tot un xic complicat i alhora molt senzill. Com la vida mateixa.

El safareig i la mar salada

La recerca del millor comentari és l’esport majoritari a Torredembarra. Bé, rectifico, potser el que fa més soroll. Bé, torno a rectificar, el que sembla tenir més adeptes.

Quan un practica un esport minoritari, de fet, tan li fa. És la seva passió. I aquesta l’omple i li ocupa el major temps de la seva vida. No s’atura a reflexionar si és molt o poc conegut. Ni si es practica, ni si interessa. És la seva passió.

En mig de la enorme població torrenca hi ha força esports minoritaris. Cadascú segueix el seu. I sembla que intentar veure amb perspectiva sigui un esport més. Rés més lluny de la realitat.

Cal promocionar la pràctica de la perspectiva i de la globalitat. Cal impulsar els actes solidaris i les accions constructives. No com un esport més, sinó com el marc per establir unes normes generals de respecte i disponibilitat mental per avançar.

Llavors, i sols llavors, podrem optar per la nostra activitat « esport » i saber en quin context es mou. Si seguim preferint els comentaris a les propostes recolzades per les associacions polítiques i/o ciutadanes, com a mínim sabrem què és el que hi ha.

De tot aquest reguitzell d’especulacions respecte als diferents processos per a la confecció de les llistes de convilatans que s’oferiran per a ser elegits i formar part del plenari municipal, de fet el més important és el resultat final i les propostes que ens facin.

Som nosaltres, a nivell individual, qui haurem d’esbrinar la possibilitat d’execució i la intencionalitat global de cada programa respecte al dibuix de la Torredembarra dels propers temps.

Haurem de veure les coincidències, les afinitats, les perspectives i afavorir una majoria progressista, si és la nostre convicció, o una de centre conservadora, si és el que creiem més adient per a remuntar el fangar ideològic dels darrers temps al poble.

Tan li fa qui o què se sent poc valorat. Tan li fa qui o què repeteix una idea fins a fer-la més o menys popular. A la fi, hi hauran unes llistes de veïns i veïnes amb noms i cognoms. Cada llista portarà un nom, alguns adscrits a formacions polítiques d’àmbit estatal, autonòmic i/o local, i un programa. En aquell moment ens cal llegir i escoltar i amb l’ajut del raciocini determinar la nostre acció més personal : votar.

De la coincidència d’aquestes accions en sortiran unes proporcions que establiran el grau de confiança que ha rebut cada formació. Els veïns i veïnes que accedeixin al plenari hauran de recordar el programa que han ofert i l’encàrrec global del poble. Gestionar una crisi local de gran fondària i establir les accions per a sortir-ne amb bon peu i el més aviat possible.

I llavors caldrà deixar de banda les intuïcions. Caldrà donar valor a les paraules donades i a la necessitat d’entendre’s. Caldrà escenificar un plenari corresponsable. Tots disset seran responsables de Torredembarra. Si tenen competències delegades tindran la responsabilitat d’actuar i explicar-se, no deixant a ningú enrera o despenjat per mandra d’acció política.

Els regidors que no tinguin cap competència delegada hauran d’explicar les coincidències amb valentia, les discrepàncies amb arguments i les alternatives amb rigor i constructivisme.

El president d’aquest plenari, l’alcalde, haurà d’imprimir un nou tarannà. Un fidel exercici d’escoltar i de suma constant. Serà el primer que haurà d’allunyar-se del safareig. Serà el primer que ha de reinstaurar l’educació i la fraternitat entre les disset persones que han de tirar Torredembarra endavant.

I tots i cadascun hauran d’oferir la confiança per recolzar aquesta feina. Més enllà dels cent dies tradicionals. Més enllà del passat i de les males experiències. Hi haurà una veu per a progressar i un debat per enriquir-nos tots plegats.

El safareig no pot pesar més que la mar, físicament és impossible. Metafòricament tampoc si ho desitgem i actuem amb responsabilitat.