L’IBI, la recuperació i l’acció social.

Una manera de veure l’augment de l’Ibi és pel total recaptador. L’altre és veure que l’actualització del cadastre ha estat un procés pactat i que arriba al seu fi. És cert, com negar-ho, que augmentar quotes en els temps que corrent no és ni popular ni just en la totalitat dels casos.

Però també és cert que no fer-ho pot comportar una situació inversemblant, a on alguns, un cop més, es beneficien.

Com casar ambdues possibilitats?

En primer lloc caldria separar la necessitat de tenir actius per treballar per part de l’administració local, de l’actual grup de regidors responsables de fer-ho. Es clar que molts no compartim els criteris. No tornarem a parlar, de moment, que de quatre milions d’euros ens ha quedat un pàrquing dubtós i una piscina arribada en el pitjor moment i molt poca capacitat de generar llocs de treball.

Es ben cert que amb una mica més d’imaginació s’hagués afavorit a famílies torrenques que haguessin pogut ingressar un sou digne per a treballar en tantes coses que s’ajornen constantment a Torredembarra. Rebaixos de vorera, senyalització i llumenat eren la nostre opció principal, deixant uns operaris més especialitzats per a continuar fent del petit detall la manera d’estalviar recursos afegits i iniciar la dignificació dels nostres carrers.

En aquesta situació, un pot tenir la temptació de no actualitzar el cadastre tal com estava previst i lliurar al conjunt de la ciutadania d’aportar mig milió d’euros a la caixa municipal. Però també és cert que tenim com assignatura pendent l’acció social.

Benestar social és un terme antic i poc adequat amb els temps que corren. Perquè acció en lloc de benestar?

Per fugir contundent de les almoines i entrar en el tutoratge i en les iniciatives. La nostre societat no pot contemplar problemàtiques, econòmiques i d’altre caire, i refugiar-se en les estadístiques.

Cal polítiques d’acció social per a determinar les situacions més angunioses d’una forma clara i transparent. Cap familia torrenca ha de tenir l‘aigua tancada, ni la llum ni ha de passar gana ni ha de patir per conjuntures econòmiques. Les altres han de tenir un tractament diferent, però també han de comptar amb eines i llocs a on ser amorosides i solventades.

El preu de viure en societat és col·laborar. El benefici és no estar sols.

Cal doncs engegar l’acció social d’una forma professionalitzada per a garantir la transparència. Cal fugir de les estadístiques i les conclusions precipitades. Un major IBI no implica una major capacitat adquisitiva o una solució solvent. Cal, doncs entrar, cas per cas i vetllar pel veïns i veïnes.

Calia actualitzar el cadastre i regularitzar l’IBI, tan com estalviar, invertit amb seny i fer de l’ajuntament l’administració més propera. Ara per ara, sembla que l’interior del castell sigui un forat negre a on les distancies prenen una dimensió de lletania.

Caldrà explicar al govern municipal el que passa, exigir resposta i construir el que volem i com. I no passa per rebaixes a l’engròs, passa per l’atenció al detall, no sigui que sense actualitzar ens oblidem dels que ja tenien problemes abans de l’actualització.

Calen plans d’acció, social, econòmica i d’estalvi. I demanar-ho als actuals responsables es tan com perdre el temps. El maig hi ha eleccions, i hi calen voluntaris per a intentar-ho millor però, el més important, hi calen programes de govern i ganes d’entendre’s.

Torredembarra ha d’escollir gent que no en tingui prou amb tenir raó més o menys. Cal gent que sols cregui en treballar pel seu poble. I amb això vegi gent i no resultats econòmics.

demagògia [del gr. dēmagōgía, íd.] f 1 i solitud

Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades. També es diu a la política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. I per últim a l'Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.

Ahir, en el plenari es va sentir aquesta afirmació. Si hom pensa en plenaris anteriors, doncs sembla quasi bé acceptable. Però ahir hi havia un to diferent. No cal, ens el contrari, atorgar el mèrit a ningú. Hi havia debat previ. Hi havia ganes de deixar clares algunes coses i havia, crec entendre ganes de redreçar. Tots i cadascú varen fer un esforç democràtic de fer la seva feina.

Així els retrets i l'expressió "demagògia barata que vostè sap fer tan bé" en boca en majúscules de l'alcalde de torn varen quedar solitàries i potser, compte que dic potser, van aconseguir que la resta de regidors poguessin sentir com sona això a les orelles dels que pacientment escoltem i atenen cada ple.

Les mocions socialistes es van presentar en l'últim moment. Cosa que no demanava cap disculpa davant de reiterades manques d'informació i de manifestacions de l'alcalde de torn en diferents plenaris que explicaven sobre demandes d'informació, o que no hi havia pensat o que no havia pogut llegir-ho.

Ahir mateix es demanava l'estat de compliment de les mocions, un resum a secretaria per a mirar-les de nou, i d'algunes molt concretes i totes d'obligat compliment, ens assabentàvem que s'havia passat al tècnic per a estudiar-ho. La ràdio va iniciar el procés de publicitat, escapçat pel nou equip de l'alcalde, sense cap explicació ni cap ganes de parlar. Per tan preus, mecànica i antecedents hi son, sols cap treballar i publicar audiències.

Ahir, en poc temps es va aconseguir el mateix, vots negatius i una entesa de l'oposició. I rectifico, sense més temps, es va evitar la intoxicació ràpida que ha provocat algunes votacions incomprensibles pel ciutadà.

Ja fa mesos que s'intenta no dir el "ja to deia". Hi ha situacions antigues, experiències i fins tot comptes pendents que impedeixen avançar més ràpid. Però el millor és la direcció, la velocitat ha malmès més d'una cursa. Ací es tracta d'arribar malmeten el menys possible.

No és la intenció que soni a retret, ja que celebro que vagin de baixa. Però a la pregunta sobre el concurs d'idees sobre l’escorxador, un té ganes de dir que quan hi ha desconfiança s'aprofiten els més amorals. No veiem les passes necessàries per a creure'ns que el procés de l'escorxador, per part de l'alcalde de torn, no fos un més enllà del "qui dies passa, anys empeny".

Callàvem per a no entorpir i per a no donar excuses de mal pagador. I qui ho dubti que repassi l'explicació de l'alcalde de torn, jugant amb una petita discrepància entre els comentaris dels dos regidors d'alternativa. Si crec que hi ha uns metres a concretar i que vindrà un o altre, surto del despatx i li dic a la meva flamant i productiva secretària: Compte, "churri"*, que hi ha aquest tema que queda pendent d'aclarir i que no endarrereixi res, avisa'm en cinc dies i trucar als dos regidors fen memòria de que hem de parlar.

Hi ha infrastructura per a treballar i un sou que no et permet dir, ja diran alguna cosa. Això ni els mileuristes podent fer-ho ja que se'n van al carrer.

Temes com l’anàlisi ecogràfic per a delimitar presència i característiques de refugis a les rodalies de l'escorxador, o l’anàlisi geològic per a tenir les dades imprescindibles per a quantificar els fonaments de l'obra, o la confecció de dossiers sobre centres similars en funcionament i/o sobre recuperacions d'estructures per a fer centres d'accés social s'havien de fer. Primer com a seriositat, hem iniciat un projecte, senyors, i farem tot el possible!! I així quan hi hagi alguna problemàtica que demandi una espera, serà entesa per tots els participants.

Lluny d’això, la frustració i la incontinència verbal filtren que si es volen peixos un s'ha de mullar el cul. Potser entregar el crèdit sigui prou riu per a ofegar-nos. I permeteu-me dubtar, sinó seria la dita castellana de "prometer hasta tener, y después de haber tenido, nada de lo prometido", amb els verbs que us facin més gràcia.Sobre les qüestions que es van tractar, no hi ha massa cosa a dir.

Les preguntes varen ser correctes i concretes i, penso que els ciutadans van entendre força més que en altres plenaris més críptics i crispats.La darrera intervenció va ser ciutadana, tot i que em va semblar que l'alcalde de torn tancava el plenari per a donar la paraula. Cosa inversemblant i alhora prou explicita.

Preguntar davant d'uns ciutadans el què diu la llei, em va recordar aquelles velles administracions supèrbies i feixugues en que el funcionari et contestava coses com "esto es lo que hay" o "mire si no le gusta..."A tot això la gent de l'associació de la llar de jubilats i pensionistes, no pas tots, però amb signatures representatives de més de cent quaranta, denunciaven que la intervenció de l'ajuntament els havia deixat embrancats i en indefensió. Que la promesa "anàlisi comptable" i assemblea extraordinària per a ratificar si s'escau la proposta dubtosa d'un tècnic en comissió de serveis, no s'havia complert.

Uns veïns, grans o no, que pateixen indefensió i son víctimes de difamacions, demanant la paraula al plenari com a darrera possibilitat de ser sentits. I l'estatura moral es reflecteix en "que diu la llei?".

Que et diu el cor?. T'hauries de preguntar.

La darrera llàstima és que a l'actual regidora del sector, molt ben acompanyada de cultura, del Mònic... i de tants opinats secrets, no li va calgué respondre a rés. La Sra. Pradeda es va creure amb la necessitat de respondre.

Potser ho necessitava, però el cert és que ahir no tocava. no sigui que el plenari que ve, preguntem que s'ha fet al respecte i ens mencionin llistes de recordatoris, tècnics analitzant o la manca de temps habitual.

Un petit incís

Tot i que aquest bloc parla de temes torrencs o de política, o de política torrenca… els que el llegiu i em coneixeu, sabeu prou bé que per a mi la política és la manifestació dels neguits i exigències, de les reivindicacions i els projectes, de tantes coses com la vida mateixa ens ofereix.

Vella campanya la de fer conviure política i vida, com si no fos el mateix. Difícil empresa la de fer retornar la il·lusió als vilatans i ciutadans per a demandar el que creuen i aprendre a ser pacients però incansables alhora.

I és que tothom té raó, tothom té raons i tothom té esperança, encara que es pugui manifestar sota mínims. Quan un no creu en el sistema de gestió social que hem escollit. O no s’ho sent prou seu, o en renega, crec que en el fons està esperant que canviïn les coses. I està esperant és justament l’esperança.

El dilluns dia quatre d’octubre vaig sentir un cop sec i humit. Una empenta intensa que em deixava indefens. Orfe de raons i d’esperança. Allunyat de la realitat i de les conviccions em vaig sentir perdut. La meva germana havia mort.

Com explicar rés. Com dir rés que realment no estigui de més, afegit i superflu. Com entendre el que no podem entendre de cap manera. Ella, l’Olga no es plantejava opcions polítiques. Així ho creia.

Era amiga dels seus amics. Germana dels seus germans i la tieta dels seus nebots. Amb compliment i passió. Des de la feina, el servei Univers de la politècnica, assessorava estudiants. Des de la matricula, aquella primera gestió a on et sens tan sol, fins a les activitats i cursos que et permeten forma més part de la universitat. I en aquesta feina va deixar un record de professional amable i diligent, de motivada treballadora que sempre tenia una estona per informar més personalment i per ensenyar a la pila de becaris que van treballar al seu costat.

La muntanya, el busseig, el paracaigudes, la fotografia, la cuina, llegir i la familia. I la curiositat més noble que et fa ser millor cada dia.

No va estar en cap afiliació ni en cap llista d’elecció. Però crec que ha estat una de les millors persones que ha col·laborat amb la nostre societat. No cal ni escalafó ni discussió. Cal ser bona persona per començar a treballar pels demés. I l’Olga ho era.

Gràcies a tots els que ens heu fet arribar el vostre condol i proximitat. En moments com aquest, son especialment importants. Quedo en deute amb tots i cadascú.

Seguiré intentant ser una bona persona. Seguiré pensant cada nit si el dia ha estat esperançador, i que no hagi fet mal a ningú. Hi seguiré pensant i a més recordaré l’Olga. La meva germana.

Queden convocades les eleccions… La Diagonal a debat?

Viure en democràcia també significa que la nostre llibertat individual ens permet destinar la nostre atenció al que ens vingui de gust.

Les dictadures, paradoxalment, són més riques en termes absoluts de comunicació. Les prohibicions són més conegudes i les contra informacions són seguides amb molt d’interès.

La natural i inqüestionable extensió dels drets individuals porta i comporta unes característiques diferents, noves o cícliques, de la societat en conjunt.

Així es pot entendre la mobilització social de les acaballes del franquisme. Cal incloure que les noves tecnologies sonaven a invents americans i no imaginàvem quant importants serien i quant arribarien a transformar-nos. Un canal i mig de televisió i la impossibilitat de poder enregistrar rés per a veure-ho més tard ens llibertava el temps.

Esbarts, corals, escoltisme, biblioteques, clubs de lectura, cine fòrums, teatre aficionat o professional amb preus i horaris bonificats, esport … AAVV., formacions polítiques, activitats sindicals, plataformes etc. i moltes altres activitats de baix cost i portes obertes gaudien de tanta assistència i participació que poc podien imaginar que arribarien les “vaques primes”.

Un sociòleg davant de la pregunta de quin avenç tecnològic havia transformat més les relacions familiars… va meditar un moment i va respondre el “sis-cents”.

La sala va quedar sorpresa, crec que esperàvem internet, la televisió multi-oferta, les crisis econòmiques i la pèrdua del concepte de treball per a tota la vida, l’atur juvenil, els plans de formació… i altres a opinar.

El “sis-cents” simbolitza l’accés a mitjans de locomoció particulars. Uns en tenien i altes no. Un percentatge prou alt ho va fer servir per a retornar amb més freqüència als pobles d’origen, per tan recuperaven les relacions familiars però quan aquest accés es va popularitzar fins a la gran majoria i els vehicles van doblar la seva capacitat d’allunyament en un sol dia… les visites familiars van donar pas a “sortir”.

I algú pot dir, A que ve tot això?”

Doncs a que ja sabem quan podem avaluar la tasca dels partits catalans en el Parlament Català i dels que han assumit les tasques de gestionar.

Caldrà fer memòria. Què s’ha fet, Com s’ha fet, Què calia haver fet i Què es va dir que es podria fer.

Molta feina si pensem amb la gran quantitat d’informació que ens arriba a les mans diàriament. Escoltarem al cor?

Recordàrem una sentència del Tribunal Constitucional? Recordàrem l’atur i la crisi?

No recordarem com ens vàrem asseure a esperar que un tribunal dictés si l’estatut estava dins del que descrivia el text de la constitució. I que tot i la redacció poc sensible i desafortunada, esperàvem una tupinada. Ja que si calia reformar la constitució per a poder desenvolupar l’estatut sense entrebancs, sense la reforma, esperar una sentència absolutament positiva era tan com desitjar que un jutge no apliques les lleis. Altre cosa hagués estat una recomanació de l’alt tribunal respecte a la necessitat d’una reforma immediata per adequar norma i realitat.

La formula anomenada “A la catalana” ha estat una sinuosa via per a poder créixer sense provocar problemes. Una via que ha rebut un revés, però que no s’ha acabat per la necessitat d’implementar les peticions de reformes constitucionals amb projectes polítics nacionals. El federalisme seguirà el seu curs quan la societat parli amb claredat. El que es vol i com, el que s’està disposat a fer i quan.

I és que a la resta d’Espanya també hi ha massa gent que rep massa informació i escolta el cor, més ben dit el que va copsar el seu cor, estigués fonamentat o no.

I així anem intentant créixer com a societat subjectes als que més criden i als que més auguren desgràcies i involucions. Als que més copejen el nostre cor.

La defensa de Catalunya davant d’Espanya és un aspecte per uns, una proclama per altres i una definició d’objectiu en alguns casos que ens estalvien els que’s i com’s.

També podríem treballar les propostes per a reformar la constitució per actualitzar-la esdevenint un estat federal que contempla i respecta les nacions que la formen. Una proposta més versemblant per a la majoria de ciutadans i més curosa que entendre’s directament amb una Europa que encara treballa per a plantejar-se com créixer i que pot oblidar les nacionalitats més petites en cada moment de crisis generalitzades de qualsevol ordre.

Però si sols escoltem al cor, podem dir coses com reclamar la independència de Catalunya i no reflexionar en el model socio-econòmic i polític que li caldria tenir. Tot i que hi ha catalans que si plantejen aquesta qüestió.

Si ho fessin a cor calent, podríem substituir el concepte “Madrid” pel concepte “Barcelona” i en el cas de no fer-ho millor, el concepte “Barcelona” pel de” Tarragona” a mida que la descentralització anés dividint el pes de la capitalitat sense aconseguir que la participació local i global satisfés a tothom.

Ens queda feina i desenvolupar moltes àrees. Ens queda la necessitat d’atendre al cor i escoltar al cap. La tasca de govern expressada en moltes accions li cal una mirada més àmplia que fer pagar al primer que ens pregunti la sensació del cor per fonamentada que estigui.

Sense cometre la lleugeresa de dir que no se sabia el que es votava, la consulta sobre la Diagonal de Barcelona fa pensar més en una expressió de sentiments que en una manifestació de conceptes urbanístics. Hi ha votacions i tenim tota la llibertat d’expressar el que sentim tot i que hi hagi molt més a dir.

Ho dic de cor…