dilluns, 24 de maig del 2010

Sobre la moció del CAR... de teves a meves.




Demanar l'enteniment, passa per per començar a parlar amb les proves més documentals a la taula. O, com a mínim, podria ser una proposta.


"Només un però. La moció tenia la idea preconcebuda de fer mal al Govern."
Aquesta frase es pot llegir en un bloc torrenc. Un lloc, no l'anomeno per rés més que per preservar el diàleg de conceptes i no de persones, que segueix demandant el diàleg i els projectes amplis. Cosa que, humilment, hi coincideixo. Però, quin entrebanc, sucumbir a la temptació d'assegurar una cosa així. Rebutjar la moció amb afirmacions com que es posa en perill l'escola, no hauria d'anar acompanyat de fets contrastables? Els propietaris han acceptat cedir anticipadament l'espai per l'escola. Benvingut, creiem que ja estava ligat. Ho està? Si ho està, com pot ser que pot dependre del CAR? Un eixample com "La Sort", "Pont del ferrocarril" i "La Rasa" no té un valor afegit amb una escola? I, no ho seria també un Cap ampliat amb els serveis del CAR?

Com es pot saber a l'instant que portarà problemes? Si aquesta situació no fa pensar, perquè pensar i afirmar que plantejar la moció és anar a fer mal? Quan tens totes les dades, pots afirmar amb documentació i concreció. I el dijous es va veure un "tu ja m'entens" per a ser benèvol. Per altre banda, en aquest bloc hi hagut aquest comentari Anònim ha dit...

Dius: "No s'ha vist cap dada documental de que els ocupants del Ceip Mirades siguin majoritàriament del Nucli Antic..."
Només que vagis al pati de l'escola i vegis els nens, els reconeixeras dels que viuen al Nucli Antic. Juguen pel carrer, es veuen entrant i sortint de les cases, per les finestres..., els coneixem.
Però si en vols proves, truca al Centre i demana'n una entrevista amb l'equip directiu.

Just la paraula és dades i documentals, és a dir, un petit treball de vint minuts en que creuant els cens del CEIP i del Cens municipal, sabríem, no per sobre, quin és l'ocupació del centre i les perpectives. Si és el Nucli antic el que té més tassa de natalitat etc. No hi havia cap dubte, sols que amb papers, les especulacions, benintencionades o no, disminueixen.


Seguint la teva lògica, no tots els usuàris del CAP són del Nucli Antic, raó per la qual potser no s'hauria d'ampliar, i potser caldria cercar una nova ubicació més descentralitzada i aprop dels nous usuàris que vindran de La Pobla, Creixell, Roda, etc.

Quina lògica? S'ha afirmat en algun moment que dubto una cosa o l'altre? El cens del CAP son 30.000 persones. No ho he llegit en cap document oficial, però així ho he sentit. Si és així, vol dir, suposo, que la gent adscrita al CAp, és la mateixa que al CAR. Si ho és, la freqüentació sols pujarà amb la gent que ara va al CAp i es derivada a "Llevant" o a altres indrets. Per tan, el fet de concentrar una àrea de serveis personals al bell mig d'una important zona verda i de creixement d'habitatge, em segueix semblant bé, tot i saber que no he vist prous dades documentals.

Potser a Nova Torredembarra hi ha algún terreny disponible.

Si hi és, originàriament destinada a equipaments esportius. Un canvi per a deixar-ho obert, un canvi lleu i ràpid, vagi per endavant. Si no s'havia fet abans, és perquè no es va necessitar, o potser algú pensava en posar l'escola en aquell indret enlloc de la Malla XIII, lloc adient en aquell moment.

Si a més hi ha un servei de bus continu i gratuït com entre Santa Tecla i Llevant de Tarragona, que funcioni entre el CAP i el nou CAR, potser tot funcionarà bé. Sense desmerèixer una futura ampliació del CAP en pocs anys degut al ràpid augment poblacional de Torredembarra.

Aquesta futura ampliació? D'on surt? Un altre dada documental que fa pensar més en una cosa o l'altre. S'està aprovant amb el grau de confiança que et dona més un que l'altre. Però, tots els papers a la taula, sembla que no hi siguin. Per cert, Hi haurà urgències? Serant consultes?


L'important no és el que dic jo com Anònim, l'important és que vosaltres com a PSC féu un flac favor a Torredembarra si us entussodiu a no entendre-us amb CiU.

Una conversa entre dos, i tens clar qui és el tossut? Estàs segur que hi ha l'àmbient propici per a aquestes xerrades? Fan falta? De segur que si.

No cal "pactar", només cal "parlar", tot aniria millor. Vosaltres tampoc sou el centre del món. Més humildat.

L'ambivalència entre pactar i parlar, s'escapa de la meva comprensió. Un pacte no és un acord? Un acord no és el fruit de parlar? No fan falta papers de veritat? Es pot parlar quan sents i t'assabentes pels passadissos? Àmic anònim, si vas concretant la arrogància entre les teves paraules, com puc creure amb la teva bona fe? I tot i el dubte, he volgut, respondre el més clar possible. No des del centre del mon, des de la humilitat d'haver expressat una opció en un full i mig, En una moció, per parlar.ne. No per fer mal.

divendres, 21 de maig del 2010

Ajornat? Una nova oportunitat



Massa pressió i massa desconfiança, però un pas endavant. Contradictori? Potser no tan com pugui semblar.

Hi ha imprecisions que des de les cadires del plenari poden semblar inversemblants, cal bona voluntat, el cap prou net de turbulències i ganes d’entendre.

Quan es va presentar la moció, que ja estava treballada per acostar posicions, la primera defensa, va incloure petició de garanties com per exemple preservar el carrer onze de setembre. Clar, pot sorprendre, però alhora no s’especificava si aquest carrer havia de contemplar trànsit rodat o de vianants, o tots dos. Per tan, tot i sorprendre la necessitat d’anomenar-ho, deixa oberta la porta a coincidir. El carrer pot perviure essent el carrer amb el tractament més innovador de La Torre.

Un carril bici ben delimitat i amb plenes garanties de seguretat per uns i altres i l’eix de l’eixample torrenc.

Perviu el carrer? Sí. Cal que sigui sent com fins ara? No, cal. O així ho crec.

Cal que prevalgui la zona verda amb tots els elements ja experimentats arreu per a fer un pol d’atracció: zona fitnes, racons d’esbarjo, racons de tranquil·la solitud, glorieta, grades integrades a l’entorn, espai per a escenificacions, sardanes, jocs etc. Son algunes de les actuacions en parcs urbans que han donat molt bon resultat.

Ahir es jugava fort, amb nervis i amb poca traça en alguns moments. La palla a l’ull del veí era detectada amb rapidesa, la biga a l’ull propi passava més desapercebuda.

No es pot contestat alterat per l’afirmació d’un regidor d’haver rebut una afirmació sobre un tema i que després s’ha demostrat que no era veritat. Ni saltar per que es parla d’interessos, enlloc d’interès, afegint ocults i altres adjectius quan no es van anomenar, podeu comprovar-ho.

I és clar que la feina de l’actual alcalde no és senzilla. La principal complicació és la desconfiança que ha anat acumulant. No informa però alhora comenta. Hom sap que si parla amb un o amb l’altre, om sap quins clients sembla que té, hom sap de tot i de rés. La desinformació no té perquè ser una acció enemiga, pot ser mala traça.


També cal dir que a força de perdre tècnics ahir estava en mans de les percepcions d’alguna tinença d’alcaldia. Quan dubtava i podia apostar per la unitat, la veueta li asseverava que no funcionaria, que es perdria tot. La por al ridícul l’emmanillava i tornava a carregar contra tot.


Si hi ha un acord amb els propietaris per a cedir anticipadament l’espai de l’àrea d’equipaments per ubicar-hi el Ceip Mirades, no entra al cap que entre aquest espai i l’actual Cap es pugui posar entrebancs per ubicar-hi la seva ampliació.


No es tracta de ja que em dones tres, podrien ser sis? Es tracta de que això és un valor afegit alhora de construir habitatges i vendrel's. És comptar amb serveis i connectabilitat, just el que busquen les famílies més joves.


Per tan, si no hi ha rés més, on pot estar el problema de fer les construccions, just ara que no hi ha cap problema ja que el pla parcial no hi té rés fet?


Si el convèncer als propietaris no ha comportat cap compromís difícil d’explicar, no serà problema aclarir el conjunt de les instal·lacions.


Per altre banda hi havia l’oferta de canviar la gestió del pla i poder desllorigar el tema en poc més d’un més i mig. Una oferta que sense manifestacions públiques va ser rebutjada per la veueta a l’orella de l’alcalde.


Assegurar que ubicar el CAR pot significar perdre l’emplaçament pel CEIP, és destruir acords per a rés. Diuen que la veueta, acomplexada i farta de ser rebutjada, ja tan i fa tot.


No ho sé, però sincerament espero que no sigui aquell síndrome de que havent nascut ací ja tinc dret a tot. A veure si sentir els colors, per alguns és ser un “Hooligan” que ens acabi avergonyint a tots.

dijous, 20 de maig del 2010

Avui, pot ser un inici...


Avui, aquesta nit farem un pas cap a la lògica. No serà senzill, sens dubte, però ha de ser.


Hi haurà una moció, al punt cinquè concretament, parla d’ubicar el CAR, o l’ampliació del CAP, com se’l coneix més popularment, just al seu costat. A la zona d'equipaments de “La Rasa”.


Les valoracions que es feien per a no col·locar la nova escola a la Malla XIII, just al costat de l’institut Ramon de la Torre, valen per a demandar tots els esforços per a no desplaçar aquest CAR lluny de la trama urbana més poblada o epicèntrica de Torredembarra.


Tot i que cal esmentar que no es tracta de “ets” i “uts”, que la Malla XIII intercanviés la catalogació de zona verda per la d’equipaments de Muntanyans II, obeïa a garantir encara més la malmenada zona costanera. Vaig trobar a faltar arguments, que no vol dir que no hi fossin, per a no estar d’acord.

Quan va arribar la demanda d’Ensenyament, semblava lògic ubicar l’escola en una zona d’equipaments propera a un institut. Tot i que hi ha detractors, hi ha força defensors d’ubicar escoles i instituts a tocar i crear una sinergia. Altre cosa és si s’aprofita prou o no. També espero que s’hagi treballat el cens escolar de l’escola Mirades per a estar prou segur que evitem aquestos desplaçaments diaris, no sigui que amb una impressió o tempteig, haguem pres decisions tan importants. Val a dir, també, que no seria greu, ja que penso que anar a l’escola el més a prop del Nucli Antic fa poble i reforça la convivència i la participació en el teixit associatiu, esportiu i cultural.


Però retornem al tema principal, val a dir que sembla que les forces d’esquerra estaran per la proposta. Un consens que es fonamenta en una proposta lògica que no lliga de mans i que sols demanda una rigorositat per avaluar aquesta possibilitat.


Esmenes i al·legacions, és a dir peticions de matisos per a donar suport, cosa lògica per la seva banda, poden aixecar anàlisi i valoracions diferents.


I just és el que no s’ha de fer. Cal encetar un camí que mai s’havia d’haver abandonat, el de preguntar sense prejudici, tan pel que es pregunta com per a qui cal preguntar.


Els plans parcials de “La Sort”, de “La Rasa” i el de “Ponts del Ferrocarril” escenifiquen un eixample a Torredembarra. Una actuació que concreta i acota, per tan permet planificar i millorar, una zona verda de grans dimensions dins de la trama urbana. Ens seguirà quedant pendent l’entorn, les rodalies, els camins rurals i el tractament arborístic de les nostres places i carrers, caldrà no oblidar-ho.


I, en segona conversa, ara cal aprovar que tinguem com a eix i pol d’atracció la quarta escola, el Cap i el Car i la zona verda que l’envolta, ...ja parlarem de com baixar de Els Munts i com coordinar els carrers de sempre i els nous vials.


Avui, toca el que toca, però no em resisteixo a comentar que amb el plànol a la mà i passejant pels volts del pont dels Munts, a un li costa entendre com es mou una rotonda que converteix en quatre trossos la zona verda. Dos d’un tamany prou petit per a no actuar-hi en conjunt i els altres dos grans però separats per un vial de prou freqüència com per esdevenir frontera.


Una rotonda a sobre la N-340 ens permet organitzar els accessos rodats i recuperar el carrer Onze de setembre com a pas de vianants, de la categoria que es cregui convenient, però en definitiva un passeig per travessar aquest nou espai des de la tranquil·litat d’estar al bell mig d’un pulmó social i verd de la nova Torredembarra.


Però com deia Kipling, això ja és un altre història.

divendres, 14 de maig del 2010

D'altra banda, i en referència


A força de tenir terrenys i no dir a on... inventarem les instal·lacions "pareadas"

...a la comissaria de Torredembarra, Saura va afirmar que s'havia iniciat el procés per la seva construcció com una de les "cinc comissaries prioritàries" de la conselleria arreu de Catalunya. L'alcalde, Daniel Masagué, va assegurar que ja disposava dels terrenys. Si bé no els va voler precisar, va reconèixer que podrien acollir també el Parc de Bombers, una possibilitat d'implantació a la que Saura va donar esperances. Ara bé, el conseller va voler mostrar "prudència" a l'hora d'afirmar quan entraria en funcionament la comissaria tot remetent-se a la reunió que ha de mantenir en un termini de dues o tres setmanes el govern de la Generalitat per "reavaluar" les inversions després de la retallada anunciada per Zapatero.

Tarragona21.cat

Saura anuncia una nova comissaria dels Mossos a Torredembarra

Tarragona (ACN).- El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, ha anunciat la construcció d'una nova comissaria dels Mossos a Torredembarra (Tarragonès). És un dels cinc municipis catalans on el Govern considera prioritari que hi hagi comissaria junt amb l'Ametlla de Mar, la Jonquera, Salt i Manlleu. Saura també ha avançat que la comissaria que es fa a Tarragona, de les obres més 'potents' que ha fet últimament el Departament, s'acabarà a finals d'any. Saura, que aquest divendres visita el Camp de Tarragona, ha reconegut que el territori registra un balanç negatiu en accidents de trànsit, amb un total de 15 morts en el que va d'any, el doble respecte al mateix període de l'any passat.


dijous, 13 de maig del 2010

La millor defensa és l’atac…



La millor defensa és l’atac…quan és té clar que no hi ha més defensa, caldria afegir.

Quan et mous, o nedes, per sota de la superfície, pots estar llegint el llit del riu o simplement amagant-te.

Les decisions de l’equip de govern han estat irregulars. Per una banda, es corregia el que públicament havien explicat que no volien i per l’altre s’aturava tot allò que semblava accelerar la velocitat de creuer. Potser per prudència, potser per no tenir plànol. Recordeu que quan dubten entre camins, tenim tendència a frenar tot i no saber quin camí és l’adequat, com si la intuïció necessités d’una estona sense pressa.

Quan enumeres qüestions mal tractades o, simplement, errors de “bulto”, et trobes amb l’expressió de “No serà tant”.

Ens consta creure que algú, amb noms i cognoms, pugui decidir sobre el que ens afecta amb aquesta lleugeresa. Tan com volem creure que el govern de l’estat es pot resumir amb un “no es van atrevir”, “tard i malament” etc. I ens costa creure que estructures més petites i depenents de menys gent ho facin.

Una situació tan difícil com quotidiana.

Fa alguns mesos sentíem que els mals de Torredembarra eren els partits polítics. Un acord entre veïns, semblava el desllorigador de tot l’enrenou.

Una reflexió, amb veu alta, si no hi ha un grup de veïns i veïnes fen seguiment i als que convèncer, com es pot anar millor?

Els partits és una forma d’associació. Posem que ni millor ni pitjor. Però si té algunes avantatges. Compte amb un decàleg que diu que la feina és per transformar la societat cap a una direcció determinada.

Si tot i amb això hi ha gent que acaba exercint aquesta confiança des d’un punt de vista molt personal, com es pot entendre que sense això sigui millor?

Estem perdent el temps.

Un aparcament sense capacitat de contractació, ara una piscina… i la feina per fer. Si el soterrani ens ha costat quasi un milió d’euros més del que va arribar de Madrid, que ens espera amb la piscina?.

Defenso els plans dels Fons estatals d’inversió local, tot i saber de la relativitat de la mesura i els seus efectes. Acció directa, tot i passar per sobre de les autonomies, sobre els ajuntaments. Diners i projectes decidits per l’administració més propera.

L’alcalde, i dic l’alcalde perquè no hi hagut cap reunió global de regidors per a plantejar-se diferents alternatives, ha acabat escenificant la possibilitat més criticada d’aquest plans, un es planteja si calia l’intent o senzillament apaivagar la turmenta amb 13.000 Milions d’euros més a la caixa. Una opció conservadora, sens dubte.

No anem bé, es van retallar competències al Secretari. Ara no es renova la comissió de serveis de la Interventora. Un altre vindrà. Bonica conversa ha de tenir aquesta senyora, preparada i professional, que a sobre ha estat al bell mig dels plenaris municipals.


Calla, potser li passaria el que nomenàvem… ens constaria creure-ho.

dilluns, 10 de maig del 2010

Això no és una columneta





9/5/2010 LA RODA


Això no és una columneta


Joan Ollé


M’agradaria que aquesta columneta, en lloc de ser un article d’opinió, fos, per exemple, una oferta de viatges en creuer per tots els mars del món, un anunci a tot color que promet dies i nits en països exòtics amb sopar de gala inclòs perquè vostès, al veure’l, poguessin somiar moments màgics encara no viscuts.

O que fos un simple acudit, un acudit gràfic d’aquells que amb tot just quatre traços precisos i unes quantes paraules expliquen molt més que una pàgina sencera de literatura en blanc i negre.

O –¿per què no?– un anunci de contactes carnals: un nom d’home o dona, una edat, potser unes mesures i una frase concisa i suggerent que impel·leixi el lector a imaginar-se quins ulls, quina pell, quins somriures forçats i quantes abraçades poden amagar-se darrere d’aquell mínim reclam.

O una fotografia, una d’aquelles fotografies que guanyen premis internacionals perquè el retratista estava al lloc i a l’instant on havia de ser i va captar, des de l’angle precís, aquells ulls infantils devorats per la fam o les calces d’una princesa apareixent inoportunament per sota d’una faldilla esvalotada pel vent.

O un anunci de perfum de nom francès o italià, en paper cuixé, amb què tot just amb unes gotetes et converteixes, com per art de màgia, en els guapíssims models que pel simple fet d’aplicar-se unes gotetes del producte ja són pur exemple de bellesa.

O encara millor, un encreuat: seria la manera de passar més temps junts, més temps que no pas l’escàs parell de minuts que vostès utilitzaran –si l’acaben– per llegir aquesta columneta, i, al resoldre feliçment les caselles d’horitzontals i verticals, se sentin orgullosos del treball ben fet.

O una necrològica, un anunci de recompensa per un gosset perdut, el val que retalla artesanalment el quiosquer quan el diari gairebé t’obsequia amb pel·lícules, culleres o imitacions de gerros de la dinastia Ming...

Però no, això és només, i malgrat el títol, una columneta en blanc i negre escrita per algú que avui, diumenge, ha intentat sortir de la seva gàbia de paraules, sense aconseguir-ho, a la recerca dels colors de les coses.


dijous, 6 de maig del 2010

Torredembarra opta a la setena convocatòria de la Llei de barris




Un total de 77 projectes opten a la setena convocatòria d'ajuts de la Llei de barris

Un total de 75 municipis han presentat 77 projectes de regeneració integral per tal d’optar a la setena convocatòria d’ajuts de la Llei de barris, que es va obrir el passat 24 de febrer, igualant l’alt nombre de sol·licituds rebudes durant la convocatòria del 2005. D’aquests 77 projectes, un total de 29 opten a la convocatòria de Barris; 45 a “Viles amb projectes”, i 3 al contracte de barri. En total, el Govern concedirà 99 MEUR en ajuts i es preveu resoldre la convocatòria a finals del mes de juny.

La setena convocatòria de la Llei de barris permetrà passar dels 117 a uns 140 projectes de rehabilitació integral, continuarà facilitant l’entrada de municipis petits i possibilitarà que barris que ja han acabat els seus projectes puguin seguir gaudint nivell especial d’inversió pública.
El Govern concedirà una subvenció total de 99 MEUR, que s’afegirà a la part que aportaran els ajuntaments beneficiaris. Actualment, el Programa de barris té en marxa 100 projectes d’intervenció integral i 15 de Viles, de manera que beneficia més de 920.000 persones (un 13% de la població de Catalunya). Una vegada es resolgui aquesta setena convocatòria, s’arribarà als 1.300 MEUR d’inversió pública compromesa per a la millora integral de barris on hi viuen prop d’un milió de persones.
Les sis convocatòries resoltes fins ara de la Llei barris han permès posar de manifest la importància d’una actuació pública integral en àrees urbanes amb necessitats especials per tal de garantir-hi la qualitat urbana, ambiental i de cohesió social. Igualment, s’ha demostrat que el Programa de barris pot canviar les dinàmiques urbanístiques i socials d’aquests barris.
Per aquests motius, les actuals convocatòries combinen tres línies de subvencions a les quals es poden acollir els ajuntaments:
  • Projectes de rehabilitació integral a barris i viles: en aquesta convocatòria es destinaran 60 MEUR a donar entrada a nous municipis al Programa ordinari de barris. En total, 27 municipis han presentat 29 projectes per a optar als ajuts d’aquesta modalitat.
Camp de Tarragona

Baix Camp
Mont-roig del Camp - Barri de la Florida
Reus - Barris del sud
Baix Penedès
Calafell - Nucli antic
El Vendrell - Nucli antic sud
Tarragonès
Salou - Nucli antic
Torredembarra - Barri del nucli antic

El Programa de barris: les grans xifres


Des de l’any 2004, s’han resolt sis convocatòries d’ajuts derivades de la Llei de barris, que han concedit subvencions a 94 municipis per a impulsar projectes de rehabilitació integral en 117 barris i viles. La Comissió de gestió ha hagut de triar entre més de 400 sol·licituds. Aquesta setena convocatòria, juntament amb la de l’any 2005, han estat les més concurregudes, amb 77 sol·licituds cadascuna.

Durant aquest temps, el Govern català ha concedit 594 MEUR procedents del Fons de foment del programa de barris per a cofinançar els projectes seleccionats. La inversió total compromesa, comptant-hi les aportacions municipals, arriba, doncs, als 1.158 MEUR.

Aquest esforç inversor de les administracions públiques beneficia directament, amb millores en la seva qualitat de vida, a més de 920.000 persones, 13% de la població de Catalunya.


dilluns, 3 de maig del 2010

LES CARÈNCIES DE LA PREVENCIÓ|CONFLICTE ENTRE ADMINISTRACIONS




3/5/2010

LES CARÈNCIES DE LA PREVENCIÓ|CONFLICTE ENTRE ADMINISTRACIONS

La meitat dels municipis amb risc químic no tenen pla d’emergència

  1. Els ajuntaments al·leguen que no disposen dels mitjans tècnics per complir amb la normativa
  2. Dels 2.400 programes locals de protecció civil que hi hauria d’haver a Catalunya només 1.270 funcionen


MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / BARCELONA
RAFAEL MORALES / TARRAGONA

Potser és perquè l’esperit mediterrani fa que tendim més a la improvisació. O perquè la gent acostuma a pensar que les desgràcies són cosa dels altres, que a ells no els tocarà mai. O, més senzill, perquè creuen que això de resoldre els problemes dels ciutadans és cosa de les administracions. La veritat és que la cultura de la protecció civil segueix sent bastant minoritària a Catalunya. Bona part dels ciutadans –i els seus representants més immediats, els ajuntaments– viuen encara aliens a la prevenció dels riscos provocats per fenòmens naturals o per accidents. De fet, el 65% dels consistoris catalans que estan obligats per decret a disposar d’un pla d’emergències, no en tenen cap.
El punt de partida és simple. «Es tracta d’adoptar certes mesures, de preveure actuacions per anticipar-se, per estar preparat davant de qualsevol contingència que es pugui produir», resumeix Núria Gasulla, subdirectora de Programes de la Direcció General de Protecció Civil de la Generalitat. El problema és que això que sembla tan senzill, la coordinació, la planificació, afecta tothom i, pel que sembla, alguns no es donen per al·ludits.
En aquests moments, un de cada tres municipis del litoral català no disposa d’un pla d’emergència per afrontar una situació de contaminació marina o marea negra. El mateix percentatge d’incompliment (un 33,7 %) és el que registren els ajuntaments obligats a redactar plans de protecció en cas de nevades. Una mica més conscienciades estan les poblacions amenaçades per fugues químiques, que compleixen la llei en un 46,7 % dels casos. En total, dels 2.439 plans locals d’emergències que haurien d’haver elaborat obligatòriament els consistoris catalans, únicament 1.270 són operatius.
Responsables de Protecció Civil asseguren que la conscienciació de la població respecte als riscos típics del territori influeix especialment en el desenvolupament dels plans d’emergència. Per això, precisament, la prevenció contra incendis forestals és una de les més esteses. A Tarragona, per exemple, la població hi està acostumada i coneix les prevencions que s’han de prendre en casos d’incidents en alguna empresa química. Una cosa semblant es produeix als municipis on les nevades i les inundacions són un problema recurrent.

«NO SOM UNS INCONSCIENTS»

El problema el tenen, sobretot, els municipis de menys de 2.000 habitants, que no tenen recursos econòmics, però sobretot tècnics, per elaborar els plans a què estan obligats. «Dubto que cap alcalde sigui tan inconscient de no voler un pla d’emergència per al seu municipi», afirma Jordi Jardí, alcalde de Tivissa (Ribera d’Ebre) i responsable de protecció civil a l’Associació Catalana de Municipis (ACM).
Per elaborar un pla d’aquestes característiques –ja sigui el de risc bàsic (al qual estan obligats els municipis de més de 20.000 habitants) o els de riscos específics– s’han de seguir tres fases essencials. En primer lloc, s’ha d’analitzar el territori i comprovar a quina mena de riscos està exposat. A continuació, «s’han de determinar quines estratègies se seguiran per protegir el ciutadà quan es desplegui el pla», assenyala Gasulla.
Tot això, abans d’afrontar l’últim pas, la implantació. «Aquest últim pas és el més complicat», apunta la responsable de Protecció Civil, en al·lusió als mitjans que són necessaris perquè el pla no quedi en «paper mullat». En aquesta fase, «és fonamental incloure-hi i coordinar les aportacions de cada un dels agents que participen en el procés, com són els responsables polítics, sanitaris, les empreses de serveis, els bombers i cossos policials, les confraries de pescadors o les agrupacions de defensa vegetal i forestal», afegeix la subdirectora.
El colofó de tot aquest procés és el simulacre, possiblement la part més visual i que crida més l’atenció del ciutadà. Avui se’n farà un sobre risc químic a 34 poblacions de Tarragona i Barcelona. Tot seguit, indica Gasulla, s’ha d’intentar que la població prengui consciència dels riscos, «que els conegui i sàpiga com actuar», mitjançant les corresponents campanyes informatives.
«El problema és que un pla d’emergències és complex», objecta Jardí.

NO ÉS SANCIONABLE

Amb la normativa vigent a la mà, Protecció Civil de la Generalitat no té cap potestat per fer complir els plans d’emergència que considera obligatoris o recomanats –aquests últims són 1.518, dels quals només n’hi ha 221 de redactats. És veritat que comunica als ajuntaments la necessitat de tenir operatius els plans que consideren necessaris, però no pot anar més enllà. L’incompliment de la llei, en aquest cas, no és sancionable.
Una solució, apunta el portaveu de l’ACM, seria que «els consells comarcals o les diputacions disposessin de la figura d’un tècnic per facilitar la redacció dels diferents plans».

Article a El Periodico